Gener de 1992. Un home aterra a Varsòvia amb un passaport a la butxaca on diu que es diu Klaus Steinberg. És un nom fals. L’home és un espia israelià retirat que, un cop acaba la guerra freda i amb l’URSS acabada de dissoldre, és obligat a sortir del seu aïllament plàcid –amb regust amarg pel dol de la mort de la seva dona– per trobar-se cara a cara amb un antic espia del KGB reconvertit en traficant d’armes i esbrinar què els proposa. Són dos vells coneguts i tenen moltes coses a dir-se. I res és el que sembla. Aquesta és la columna vertebral de ‘Polonesa’ (Proa), la nova novel·la de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), periodista, col·laborador d’El Món i escriptor de llarga trajectòria que, després d”Urgell. La febre de l’aigua’ i de ‘Sant Llorenç del Munt [Una biografia], torna a la ficció per parlar de la realitat i de la veritat. De què és la veritat. De què passa quan tot el teu món, en el qual has cregut tota la vida, s’esfondra. La novel·la es posa a la venda dimecres que ve, 10 de setembre, i aquí us n’oferim les primeres pàgines com a avançament editorial.

La coberta de 'Polonesa', la nova novel·la de Vicenç Villatoro / Proa
La coberta de ‘Polonesa’, la nova novel·la de Vicenç Villatoro / Proa

______________________

Primeres pàgines de la novel·la ‘Polonesa’

Estic tornant a la ciutat on vaig néixer. No feu cas del que diu el passaport que duc a la butxaca: és fals, com sempre. Aquest era abans el meu ofici: anar pel món amb un nom inventat, amb una biografia inventada, per tal de descobrir allò que era amagat. Més que un ofici, és el que jo era. No feia d’espia. No treballava d’espia. Era espia. Torno ara a Varsòvia, la ciutat on vaig néixer el qui ara soc jo, on van néixer algunes de les persones que he estat al llarg de la meva vida, per tornar a fer d’espia. A ser espia. Sense ganes; forçat. Arrancat del que em semblava que era ja el meu refugi definitiu. Però el que has estat, el passat, se t’enganxa a la sola de la sabata com un xiclet mastegat. Encara que sigui incert, el portes enganxat. Encara que sigui mentida.

—Vostè és polonès? — se m’acosta, cordial, l’hostessa de vol.
—Segons com es miri. A quins efectes?
—Les autoritats de fronteres de Polònia demanen als passatgers d’altres nacionalitats que omplin aquest formulari.

Agafo el paper i somric, crec que s’ha de somriure, que s’ha de ser amable amb la gent. Amb tothom, si pot ser. No sempre pot ser. Hi ha moltes coses que voldria fer i que no poden ser. Dir la veritat, posem per cas. He de treure’m el passaport de la butxaca i mirar-lo per tal de recordar quin figura avui que és el meu nom, la meva adreça, el meu estat civil.

Si puc, em poso a la finestra, als avions. Us ho recomano: el món s’entén millor des del cel que en els mapes: les planes i els rius, la taca monòtona de les ciutats, els seus límits estranys i buits. La meva ciutat, on vaig ara, és al mig d’una plana nevada i la travessa i la divideix un riu fosc i lent. De la ciutat on vaig néixer no en queda res: la van destruir del tot per la guerra i van alçar després, uns altres, una ciutat nova i rutinària al seu lloc. Tot hi és nou i igual, quadriculat i gris, excepte el que s’ha copiat de la ciutat antiga, lluent i fals. Varsòvia.

Jo vaig néixer aquí poc temps abans de la guerra i de la destrucció. Crec tenir-ne encara records d’infantesa, com flaixos, amb antics carrers atapeïts de gent i botigues i carros que ja no existeixen, amb homes vestits amb levites negres que van ser exterminats i nens d’ulls esbatanats i amb gorres pel fred que ara ja són vells apagats, glaçats per sempre. Una ciutat de llambordes i tramvies, de carretons i de neu, amb grans rètols sobre els aparadors i hotels senyorials en avingudes amples i lluminoses. Però no pot ser que me’n recordi. Era massa petit. Quan va esclatar la guerra, tenia dos anys. Quan va acabar, nou, però llavors jo ja no era a la ciutat i, de fet, tampoc hi havia ben bé ciutat, tota destruïda. Deuen ser records fabricats després, amb fotografies i pel·lícules, records narrats i fets meus. En part, potser també records impostats: no correspondrien a la meva infantesa veritable, sinó a la que vaig haver d’aprendre o de fingir després.

Veig Varsòvia des del cel, enmig de la plana, pretensiosa i encara soviètica, extensa, arbrada, cúbica, tota contemporània d’ella mateixa, feta de cop, com ho són les ciutats destruïdes i reconstruïdes — no com les que s’han anat fent al llarg dels segles com taques d’oli, pas a pas—, i no la reconec. Fa molts anys que en vaig marxar. No hi he tornat i se m’allunyava cada vegada més. Alguna cosa fonda hi ha canviat en els darrers anys. Espero veure-la als carrers: la política té a vegades una traducció en la geografia, els estats d’ànim canvien els colors i la llum de les ciutats. Allà baix, des de la finestra de l’avió, Varsòvia és només una extensió d’avingudes rectes sobre una planícia, amb les taques grises d’alguns boscos hivernencs, dels arbres plens de fum dels patits interiors. Hi ha unes xemeneies blanques i vermelles, immenses, però que semblen de joguina, i una boira que tot ho confon. Més enllà, seguint el riu ara invisible, la plana immensa tota nevada, com en les velles cançons del ghetto que he sentit cantar tantes vegades, des que era petit:
A l’estiu, la pluja. A l’hivern, la neu.
Corren per la plana els gossos blancs del fred…

Aterrem a Okecie, no és gaire lluny del centre i tot hi té encara un aire recelós, militar, burocràtic. Tot és ple d’uniformes i de segells, tot és vell i resclosit, només hi ha cartells de propaganda turística — la plaça de Varsòvia, la Casa de la Cultura i de la Ciència calcada a la de Moscou, em pensava que ja l’haurien tret, la ciutat vella de Cracòvia, les cases del port de Gdansk— que no hi eren abans, d’un gust occidental. I alguns anuncis d’hotels, ja privats, sovint de cadenes de fora que van arribant. Surto de l’aeroport amb la bossa de mà, flexible i lleugera, l’equipatge d’un antic viatger, com un comercial alemany en visita encara no de negocis, de prospecció de negocis futurs; són temps d’expectatives, de canvis. Arribem els pescadors de les aigües agitades.
—El senyor Steinberg?

Hi ha una noia rossa a l’altra banda de la porta de sortida, repenjada a la barana, amb un cartell a la mà a nom de Herr Steinberg. Soc jo. És el nom que hi ha escrit en el meu passaport alemany, Klaus Steinberg, empresari de Frankfurt, cinquanta-quatre anys — en això sempre val la pena que els passaports no menteixin, per falsos que siguin, si no hi ha alguna causa exòtica o logística per fer-ho—. La noia va vestida d’empleada d’agència turística, sense portar cap uniforme, potser una mica massa extremada, un jersei tibant, fa calor dins de la terminal, no com a fora. Calor nuclear soviètica, apunto. Ella m’ensenya una identificació que du enganxada a la rebeca, damunt del pit esquerre, generós. Està bé.

—Em dic Gina — parla en un alemany d’acadèmia russa—, vinc de l’agència. No porta res més d’equipatge?, només aquesta bossa? L’acompanyaré al seu allotjament a Varsòvia. És el Polonia Palace, oi?

Però ella tampoc no es diu Gina, i ho sé. I no treballa en cap agència de turisme. És igual. Jo tampoc no em dic Steinberg. Només el nom de l’hotel és cert. Polonia Palace. El de l’hotel i el de la ciutat. Tot i que la meva Varsòvia ja no sigui aquesta Varsòvia.

Comparteix

Icona de pantalla completa