Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i fundador d’El Republicà, torna amb el seu nou llibre La República Catalana és la solució al conflicte. Aquesta obra de denúncia analitza el paper dels partits que han actuat com “aparell de l’Estat” i que han portat a la desmobilització ciutadana alhora que insta l’independentisme a “passar a l’acció” i “oblidar la decepció”. La presentació del llibre, que es farà el pròxim 19 d’abril a l’Hotel Balmoral, comptarà amb la presència de la diputada Assumpció Laïlla, de Demòcrates.
Al llibre explica que cal fer que ens escoltin fora de Catalunya perquè ens reconeguin com a nació. Com es pot fer això?
És complicat. Tenim un departament d’Acció Exterior que no fa la feina que hauria de fer. Ho he viscut fa uns anys, quan al 2017 parlàvem de fer una demanda a les Nacions Unides i el delegat que teníem a Ginebra no va bellugar-se. No van agilitzar el que ja havíem preparat nosaltres perquè les Nacions Unides intervinguessin i demanessin a l’estat espanyol que permetés un referèndum. Això va quedar a l’aire, però no és el més gros. El 2014 les Nacions Unides van aprovar un informe d’un relator que defensava el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Em va sorprendre la inacció del departament en aquest tema, perquè tenien on agafar-se i com moure’s per fer-ho possible. Què va passar perquè amb tanta diplomàcia la feina hagi quedat sense fer? Hi ha hagut una inacció en temes fonamentals i un desconeixement total de quina reacció podia tenir l’estat espanyol davant el referèndum. Han fallat el Govern i els funcionaris que tenien obligacions polítiques i patriòtiques.
Comparteix la visió que els polítics independentistes han fallat després de l’1 d’octubre o només ha estat obra de la repressió?
La repressió era d’esperar si no estava tot ben calculat i organitzat. La improvisació té un preu. El Govern va fallar i es va llençar a fer una operació molt bonica i romàntica però gens efectiva. El resultat ja l’hem vist: un Govern destituït, un Parlament suspès, controls de l’administració espanyola a Catalunya… Ens hem trobat amb una hostilitat total i un Estat que no dona treva a Catalunya. No n’hi ha, de treva. La repressió i la persecució de l’independentisme continuen. No volen Catalunya independent. El mateix Feijóo, que s’acaba de proclamar president del Partit Popular i vol ser cap de govern, el primer que ha dit és no a l’autodeterminació. El govern espanyol està donant llargues a la taula de diàleg amb excuses, perquè la guerra d’Ucraïna no està passant aquí. El tema català no té per què quedar paralitzat.
La mobilització social és clau per culminar el que es va començar el 2017?
La societat està decaiguda. La gent no es belluga. Pel tema de l’escola, la sanitat, l’encariment de preus i de carburants sí que es belluga, però i pel poble què? Aquí hem tingut una decepció que es va traduir en 700.000 persones que no van anar a votar i que haurien reforçat el nivell parlamentari. Hi ha alguna cosa que ha fallat. Està fallant la conjunció dels partits amb el poble. El nivell d’afiliació dels partits és molt baix, Òmnium i ANC tenen més a dir que els partits.
Com es pot revertir aquesta situació?
S’ho han de plantejar ells mateixos. Han de deixar de ser l’aparell de l’Estat. El problema és que aquests partits d’aparell espanten els que arriben nous. Hi ha molts que entren als partits per veure què poden aconseguir. N’hi ha hagut molts i n’hi haurà molts. Això és històric.
L’estratègia de l’exili ha estat una bona via per visibilitzar la causa fora?
No m’agraden les divisions d’acció, perquè Catalunya té un Govern i qui s’hauria de bellugar és el Govern de Catalunya. Però el cas català és peculiar. Hi ha una acció política que des de l’interior no es pot fer perquè l’estat espanyol ho impedeix i boicoteja tota activitat a través de les ambaixades. D’això no se’n parla prou, però fan una acció anticatalana espectacular. Puigdemont té un grup de pressió organitzat que li permet portar la qüestió de Catalunya al món. Aquesta és una funció que pot desenvolupar i fer-la compatible amb l’acció de la Generalitat, perquè en temps de dictadura sempre hi ha hagut exili, i ara estem en un temps de semidictadura amb reaccions autoritàries i una persecució criminal contra ell. Això sí, enlloc de mirar-se malament i de reüll la consellera d’Exteriors i Puigdemont haurien de marcar una estratègia de treball conjunt sense contradir-se. Hi ha un objectiu que encara hi és i no s’ha abandonat, i es diu independència. Cal treballar per fer-la i deixar de fer declaracions estèrils.
Per què cal llegir aquest llibre i no altres sobre el procés d’independència?
És un llibre de reflexió i de denúncia. Planteja que la solució al conflicte és la república catalana. Ara es torna a parlar de l’autodeterminació i la qüestió nacional, que poden permetre resoldre el conflicte mitjançant un vot democràtic. Espanya no reconeix aquesta solució com tampoc les resolucions de les Nacions Unides que fan referència a l’autodeterminació. Aquest és un dels problemes. A la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1945 es recull el dret a l’autodeterminació, i l’estat espanyol ho va incorporar l’any 1990 sense matisos. Ho van ratificar tot de dalt abaix sense limitacions, pel que l’estat no reconeix les seves obligacions internacionals i viu del conflicte. Nosaltres demanem exercir uns drets i hem de deixar d’estar en silenci. Hem de passar a l’acció, mantenir l’esperit crític, tornar a ser contestataris i mobilitzar-nos. Deixem-nos de pressions i oblidem la decepció per tornar al combat. Tot això és el que explica el llibre.
