No és fàcil ser Miqui Puig. De fet, acaba de publicar un llibre –Yo no quería ser Miqui Puig (Magazini Salani)– on proclama a la portada mateix que ell no volia ser Miqui Puig. El joc de paraules i conceptes destarota a qualsevol. En tot cas, Miqui Puig, vulga ser-ne o no, pot ser encantador, divertit, loquaç, amable i poc discutidor. Arriba vestit de manera planera, amb una samarreta blanca gravada destenyida -potser va ser rosa- i uns jeans estripats pels genolls, però amb un punt d’elegància indiscutible… I riu. Riu molt. Al mateix llibre desgrana el catàleg de coses que volia ser o tenir i de coses que no volia ser o no tenir: “Jo no volia perdre el cap per amor, i ho vaig fer alguna vegada. Jo volia tenir una casa a les Landes i visc de lloguer. Jo no volia que em diguéreu “gordo”. [I li deien “gordo”]. Jo no volia tenir por, jo només volia ballar fins a morir. Jo no volia ser Miqui Puig, però ho vaig ser. Ho soc encara”. Miqui Puig és un senyor que va triomfar ràpid amb Los Sencillos, un grup de gran èxit, però fugaç, perquè no va durar tant com els Rollings. I a més, va dissoldre’s, no per falta de quòrum, sinó de públic. Miqui Puig encara deu ara diners a Sony per discs avançats que mai es van acabar de vendre. Ara fa de DJ, canta en solitari -no gaire- i fa ràdio. S’estima la ràdio. S’estima la vida i ja no el desequilibra l’amor. Miqui Puig potser s’ha fet vell. I els vells sempre volen ser allò que van ser, encara que diguen just el contrari, i encara que siguen més savis.
Vostè protesta de tot. Diu al seu llibre: “Jo no volia ser Miqui Puig, jo no volia perdre el cap per amor, jo volia tenir una casa a les Landes i visc de lloguer, jo no volia eixir per la televisió, jo no volia que em diguéreu gordo…”. No n’ha encertat ni una! No li ha anat res com li hauria agradat…
Crec que sí, que sí que tot ha anat com jo volia. Però no he acomplert els objectius que buscava. Crec que sí que ha anat com volia, però el que no volia era pagar el peatge que de vegades s’ha de pagar per tenir certes coses. Tot ha anat com ha anat perquè no volia pagar peatges ni fer-me retrats amb poderosos. No volia jugar al joc a què juga la gent normal. La gent normal arriba, truca a les portes i es fa retrats. Jo era dels que trucava a la porta del director quan una cosa em semblava injusta. Hi ha una anècdota molt bona amb el senyor José María Cámara, que em va presentar tota una elit de gent de Sony Music d’Europa. Em va dir que era un dels tios més llestos que havia fitxat mai i li vaig respondre: “Sí, però em vas fotre fora, perquè era incòmode, perquè et qüestionava”. Però me’n vaig al llit tranquil cada dia.
Vol dir que els cantants, si no juguen al joc de les grans discogràfiques com elles volen, els aparten, no són res.
Mira l’Ovidi. [Riu]. Mirem l’Ovidi, no?
Vostè pensa que Rosalía fa això?
No! M’agrada molt això que diu. Aquest debat és preciós. Però si Rosalía no triomfés, tampoc la deixarien triomfar.
Però pot triomfar sola sense ells.
Pot triomfar sense ells. Totalment d’acord. Però arriba un moment en què canvien les tornes del joc. I els que són més petits, molt més menors, ho tenen molt difícil… Estem parlant d’un sènior. Jo també soc un sènior. La figura del sènior, en el cas de la literatura, de l’art… és molt curiós com es premia en aquests àmbits haver tingut una trajectòria. En el pop no es premia. En el pop hi ha un moment en què ens aparten, en què ens porten més enllà i en què només volen que satisfem la nostàlgia.
Quan et cremes en el món del pop et mantenen per a la nostàlgia?
Sí. I no es poden fer coses en el món del pop que vagin més enllà de la nostàlgia. Òbviament, a partir d’una certa edat. Sempre a partir d’una certa edat busquen que siguis cantautor, que adaptis poesia, que et tranquil·litzis… Quan tens cinquanta i escaig anys, si cantes una cançó que diu “soc gai, soc trans, soc puta, soc tot això”, i al final fas la ironia de dir: “però si tu m’insultes així, no vull ser com tu”, la ironia no serveix. Som un país en què ja sabem que la ironia no funciona massa bé, que les coses han de ser clares i la xocolata, espessa.
Quan la gent va a escoltar ara Raphael això funciona únicament per nostàlgia?
No, perquè Raphael ha fet coses més enllà. És cert que hi ha una part de nostàlgia, evidentment. I quan la gent ve a veure’m a mi, també. Si no toco Bonito es, hem de trencar les cartes. Però no tot és per aquesta raó. És el meu llegat, són les meues cançons. Rollings Stones han d’obrir sempre amb el Jumpin’ Jack Flash i amb el Satisfaction, no? Però hi ha artistes que van més enllà. I has de jugar totes aquestes cartes. I hi ha una altra cosa que també cal dir. Ser de casa bona ajuda en moltes coses.
En quin sentit?
En el del coixí. El coixí és molt important. Quan tu et lleves de matí, com em llevo jo, de lloguer, has de pagar casa i estudi de gravació, jugues sempre amb menys 1.500 euros. Aquests menys 1.500 són hores que has de fer quilòmetres, de viatjar, de facturar com a bon autònom, que no em permeten tenir aquests moments sabàtics, de creació. Al llibre explico molt quan volia fer coses. Volia muntar una fàbrica de gel o importar coses per poder escriure a les tardes. Veies Miquel Àngel Riera, que feia feina d’escrivà i escrivia literatura a les tardes…
O Espriu o Estellés… Tots. En realitat, la gent que feia o fa literatura catalana, tret de tres o quatre, tots havien de fer altres oficis per poder dedicar-se en les hores lliures a la literatura. I tampoc en castellà la cosa no deu ser per alçar temples…
Tinc uns quants amics que ho fan i sé com els va. Imagina’t el pop, que sembla com més lluminós, més encenedor, i has d’explicar que no, que has de picar molta pedra. Has d’explicar que has d’anar a una sessió de disc-jockey, com faig jo, per a una marca o un evento, posar el teu millor somriure, fer la teva feina i calcular: “Bé, aquests diners, els posarem aquí i serviran per a pagar discos”.
No ho entenc. Los Sencillos van tenir èxit.
Molt d’èxit.
Van vendre molts discs en un moment en què s’hi guanyaven diners.
Sí.
I vostè és pobre com una rata…
Sí.
Què ha fet amb els diners?
No, què vam fer, no. Què vam signar. Aquesta és de les coses més boniques que m’han passat… [Miqui Puig fa servir l’adjectiu bonic sovint amb un punt d’ironia]. Jo crec que, si nosaltres ara analitzéssim com se signaven els contractes, veuríem com hi havia un decalatge en tot el que passava. També és veritat que en aquell moment les grans discogràfiques hi apostaven. Eren els mecenes. Se n’ha parlat molt malament. Que si les discogràfiques això o allò… Sí. Però ells aportaven uns cèntims que eren espectaculars. Jo he pogut gravar en Londres gràcies a les multinacionals. Hi havia un boig que un dia apostava per tu i et portava a gravar a Londres. Però de vegades els percentatges no eren així. Els Sencillos vam viure un moment, a més… Jo en dic l’explosió Felipe González. El fenomen del “Todo gratis”. Les festes majors havien de ser populars. Els ajuntaments havien de gastar-se diners d’una manera boja. Jo sempre pensava el mateix: “Estic en un lloc amb 60.000 persones que no han pagat, però quan vaig a tiquets, només n’hi ha mil. Quina és la meva realitat?”. La meva realitat són els mil que han pagat. Els altres són els passavolants que han vingut a veure’m durant les Fogueres d’Alacant i que demà repetiran amb Los Inhumanos o, a l’altre, amb una orquestra…
En tot cas, l’ajuntament d’Alacant els pagava bé…
Clar. Ens pagaven bé, però llavors entràvem en tot…
Això què vol dir? Que vostè després havia de pagar moltes coses?
El grup, l’equip, el mànager i tota la gent que treballa amb tu. A més, nosaltres vam ser molt romàntics. Veníem molt del rotllo esquerranós aquest. Teníem una cooperativa, volíem cobrar només això, perquè així treballarem molt més, i tot això i allò. I arriba un moment –al llibre també ho explico– que els diners també hi juguen, i una facció del grup se’n va anar cap a un costat o cap a un altre, perquè teníem uns contractes molt llaminers en els quals cada cançó editada ens donava 100.000 pessetes. I allà es trenca això que jo en dic l’art. Quan una cançó és bona, és bona, sigui de qui sigui.
Diu vostè que els membres d’un grup de música no són amics, no han de ser-ho, no toca…
No toca. Hi ha d’haver un líder en tot. En un diari hi ha un líder, en una televisió hi ha un líder. Si el líder s’equivoca, el foten fora. Però n’hi ha d’haver un. Algú que marqui el camí. En aquest cas la democràcia no serveix, perquè hi ha d’haver les millors cançons. Jo crec que el que triomfa és un negoci en què les cançons són sota, cavall i rei. Parlàvem abans de Rosalía. Rosalía té les millors cançons del món. És innegable. La gent es pensa que és un bolet que ha sortit. I no. Rosalía ha estat treballant a l’ESMUC, s’ha llicenciat…
També hi ha talent.
A dojo.
Això no sol passar. Un de cada mil.
Això no és habitual. Un de cada mil, i tant. O potser de cada més. Podríem ampliar-ne el marge. Al final el que m’agrada a mi són les cançons. I les cançons formen part d’aquest negoci. Però hi ha gent amb cançons molt bones que mai no han fet res. Hi ha el cas de Julio Bustamante, un personatge que ha fet cançons meravelloses i que continua sent un flâneur, menjant arròs i sardines, i venent els seus quadres per València. Quan agafes el seu repertori és excel·lent. És un outsider? Sí. És un fora de norma? Sí. Com ho són pintors, cineastes…
Amb Bustamante hi havia Pep Laguarda i Remigi Palmero. Uns fenòmens. Però la gent que cantava en català pop o rock als anys vuitanta al País Valencià es morien tots de la gana…
Tots.
També era una qüestió de mercat, de tria de llengua.
També. La llengua és importantíssim. I t’ho diu un que canta castellà, que ha fet tota la seva carrera cantant en castellà. Per una qüestió –sempre ho dic– de causalitat. Perquè jo vaig créixer escoltant aquella música.
Llavors, també podria haver cantat en anglès.
No. Perquè no en sabia. I el castellà era la llengua que jo tenia. Soc un nen que encara va estudiar el català com a adoptiu, en una part que ocupava dues o tres hores a la setmana. I tot el català que arribava a casa era pels pares o per a ràdio –Ràdio Quatre– en català, els llibres… Tenia un oncle que havia treballat a l’Abadia de Montserrat que era editor i poeta… Tot això m’arribava, sí, però jo era un nen que va créixer escoltant, sobretot, Ràdio Tres, els grups de la Movida Madrileña i aquest tipus de música. Per què no en anglès? Perquè no estic dotat per cantar en anglès. Que això és una altra gran cosa. “No, és que la meva nena va anar dos anys a Irlanda i ja pot cantar en anglès”. No. La teva filla ha anat dos anys a Irlanda, però no pot cantar en anglès.
En algun moment després li ha sabut greu no haver cantat en català?
Gens. No. Jo soc català, vuit cognoms catalans, m’expresso en català, penso en català, però no. I no. Tothom diu que quan he fet cançons en català tinc com una veu molt diferent. I és veritat. Potser en castellà soc l’impostor. Però també és veritat que quan veus que alguna gent ha fet el traspàs d’una manera poc natural, quan pensen que allò els servirà per a treballar… Jo he volgut ser el rebel. I m’he mantingut on era.
Hi ha hagut de tot. I sovint, tot ben natural. Els de Mishima van començar a cantar en anglès i després de dos discs es van passar al català.
Però en el primer disc hi havia una cançó que es deia Covards que per a mi és de les millors del seu repertori. I jo em recordo d’haver posat Mishima a RAC1, quan començava a fer aquelles sessions de recomanar coses, i un Creu de Sant Jordi d’ara em va dir: “Per què dones veus a tota aquesta gent jove si ens fotran el pa”. Hosti, jo no em plantejo mai qui em fotrà el pa. Si hi ha bellesa, vull repartir-la. Em diuen que això és per humilitat. No. No és humilitat. No sé fer-ho d’una altra manera. Quan m’entusiasma una cosa envio whatsapps als meus amics. “He descobert això!” o “He descobert això altre!”. I per això suposo que no he tingut mai una casa, ni diners. No hi ha una ambició desmesurada per tot això. A mi m’agrada més això altre: la música…
Però llavors no se n’hauria de queixar!
Jo no me’n queixo!
No para! Durant tot el llibre no para de queixar-se’n! [Riu molt]. No tinc allò, no arribo a final de mes… El mateix títol: Yo no quería ser Miqui Puig!
Doncs, encara n’he tret un capítol que trobava més queixós. Vol dir que no n’he fet bé l’edició. Parlaré amb l’editor i amb el Quico, el meu amic, i els diré que el Sanchis m’ha dit que no n’he fet bé l’edició. [Riu].
Vinga queixar-se de tot!
Perquè al final queixar-se és bonic. És un vici addictiu. Jo prefereixo la gent que es queixa a aquells que tot els va bé i que abracen molt la gent. Encara em dones més raons per queixar-me…
Vostè és el barrufet rondinaire.
Ja ho crec que sí. Ho reconec. Un torracollons. És una de les mancances que explico al llibre. Sempre soc el barrufet rondinaire. Al meu entorn em veuen com el torracollons, com el tio que ho qüestiona tot. Si me das a elegir, que deien els Chunguitos, em quedo en aquesta part.
Ara que parla dels Chunguitos, el moment estel·lar del llibre és quan proclama, ufanós, “Jo vaig cantar amb Jeanette!”. Era el seu sex symbol ?
No. Jeanette és com molts artistes –i això passa molt a Catalunya– que tenim associats al franquisme, però perquè sortien a la televisió franquista, que era l’única que hi havia. Però Jeanette és una senyora que ha fet carrera a Sud-amèrica, a França… En el moment en què li vaig fer la cançó al meu grup hi havia gent que la coneixia per la seva part francesa, quan cantava cançons d’Andre Popp. Aquí les feia Manuel Alejandro i allà, Andre Popp, i és una qüestió antropològica. D’amants del pop. Les grans cançons i els grans discos de Jeanette, quan vas a botigues dels Estats Units o d’Anglaterra, són al mateix calaix que Astrud Gilberto o que Jane Birkin. Allà hi ha Jeanette, perquè és un pop de luxe, molt ben fet. Amb violins i arranjaments. I era una mica això. Podia sonar friqui, però a partir d’aquell moment va ser el desencadenant que ella tornés a tenir com una segona carrera, més enllà de les gires de festa major que feia amb Llorenç Santamaria, Juan Bau o tots aquests artistes, que són un altre cas d’aquells senyors que no tenen un encaix.
Juan Bau, pobre, d’Aldaia…
Bé, sí, Juan Bau podríem dir que és menor de tots aquests. [Somriu]. Però a la resta d’Europa, quant als artistes sèniors, sempre hi ha una erre que els fa col·lisonar. Henri Salvador, el mític cantautor francès, hi ha un moment concret que podries considerar-lo acabat, fins que arriba una erre i li diu: “Mira aquí hi ha un jove cantautor, el Benjamin Biolay, fes cançons amb ell i dona-li una altra pàtina. Raphael ho va fer amb Bunbury, que li va començar a escriure cançons. Per a mi la millor cançó del postRaphael és una que es diu “Desmejorado” i que li va fer Bunbury.
José Luis Perales escriu bones cançons?
És un gran compositor. Però és un altre cas d’aquells que pensem que és freak, i llavors no pot ser… Aquí a Catalunya vam fer molt de mal a Núria Feliu, pensant que era una senyora freak, quan era una senyora que, tal com es va poder constatar a l’exposició que li van dedicar al Palau Robert, era una altra cosa…
No sé qui es va pensar que n’era. Tenia una trajectòria al darrere més que sòlida. El que va passar és que al final –per la seua simpatia, supose– alguna gent la va començar a veure com una tieta, però ella venia d’on venia, dels boleros, del jazz, del country, de Tete Montoliu, per exemple…
I era una tia empoderada que es produïa els seus propis espectacles.
Sempre amb el somriure a la cara, fins i tot davant un moniato. Això en aquest país no es perdona…
[Riu]. Un dels meus moments més bonics meus com a artista va ser un duet que vam fer ella i jo un Cap d’Any a TV3. Ser al costat d’algú molt professional és molt bonic. Encara de tant en tant m’enviava un whatsapp: “Ostres! T’he vist a la tele, m’ha fet molta il·lusió!”. Jeanette ho fa. Quan em veu en alguna entrevista sempre m’ho comenta…
Jeanette s’ha convertit per a vostè en una obsessió…
No. No, perquè he perdut bastant el contacte amb ella. No viure a Madrid fa que no hi tingui tant contacte. Quan vivia a Madrid sí que en podia tenir més amb aquesta gent. Però m’agrada molt. De fet, avui estàvem fent la llista per a la presentació a Madrid i és algú que em faria molta il·lusió que vingués…
I sense atracció de joventut… Li ho torne a dir: durant anys Jeanette va ser el sex symbol per a diverses generacions.
Sí, sí, però per a mi ja no. Em va pillar gran. Per a mi era la part artística…
Quan Jeanette eixia per la tele allà pels anys setanta i cantava Cállate niña o Yo soy rebelde es fonien els ploms…
I Pic-Nic! I Pic-Nic! Home, l’anècdota del llibre, quan ella es posa a cantar “God Only Knows” al restaurant… “Algú ho està gravant? No ho està gravant ningú?!”…
Ara, també pense vostè que ací vam passar de Jeanette a Sabrina…
[Riu]. Sí, també. Els vuitanta van ser molt durs…
Diu vostè també: “Tenir un grup de pop amb un cert èxit no és cap ganga. No ho recomano a ningú”.
No. Hi has d’estar molt preparat.
S’hi havia preparat vostè?
No. Gens.
Preparat per a què?
Preparat per a les adulacions i, sobretot, per al dia que s’acaba. Això és la part més important i que jo sempre he volgut recalcar aquí. Hem d’explicar a les noves generacions que, si tu arribes molt amunt, pots caure. Ara tothom parla de salut mental, ara tothom parla de les agressions dels mitjans… Vaig veure un documental fa molt poc de dos germans d’origen argentí, crescuts a Bordeus, que fan el seu gran festival a l’estadi de Bordeus, fent hip-hop en francès. L’omplen, el documental els va seguint i el germà gran diu: “Jo ja en tinc prou”. I el petit li diu: “Hòstia, però si ho hem aconseguit”, i li replica: “Sí, ja, però jo mentalment no hi estic preparat. Tot això m’ha sobrepassat”.
Això passa amb molts grups…
Passa amb molts grups, passa amb l’esport i passa amb nens que fan televisió…
Des dels xiquets prodigi del franquisme: Pablito Calvo, Joselito, Marisol, Ana Belén…
I el documental de Parchís! Per això s’ha d’estar preparat per al dia que ja no hi ets.
Com va pair vostè aquell dia?
Malament. Vaig quedar molt tocat. Molt tocat, perquè és una frustració no poder fer allò que realment a tu t’agrada. No no ser famós, sinó no poder fer cançons d’una manera diària i amb una solvència. Poder pagar a la gent que treballa amb tu. Jo he fet tota la meva carrera en solitari havent de demanar favors.
Amb una sabata i una espardenya.
Aquesta és l’expressiò exacta. Sí, sí. I sempre amb la coartada, per a la gent que treballa amb tu, que ho fan amb un tio que porta molts anys i que hi haurà un transvasament de saviesa. Molta gent m’ho ha dit: “Treballar amb tu en dos o tres discos m’ha servit per a aprendre moltes coses, per veure com treballes i emportar-me’n un bagatge”.
Per què s’acaben Los Sencillos?
Els Sencillos s’acaben perquè s’acaben els cèntims. S’acaben perquè me’n vaig a Madrid, els porto un nou disc i em diuen: “No, ara ja no toca”.
Van passar de moda. I la gent ja no anava als concerts. Vostè explica al llibre que al darrer eren tres i el gat…
Molt poca gent. Sí, el darrer va ser a Lleida. Un concert que ja no hauria d’haver fet, perquè jo al juliol vaig dir que s’acabava el grup. Però em van animar: “Se n’han de fer, has de fer-ne més”. I cada concert era pitjor. Cada concert era més dramàtic. També és veritat –i això és una cosa per a la qual t’han de preparar els mànagers– que canvien les modes. I canvia el tu públic, que es fa gran i deixa d’anar als concerts.
Bruce Springsteen té noranta mil anys i el seu públic encara ompli els grans estadis…
Perquè enganxa els fills. I això també és un de mil. Només un de mil, que pot crear aquesta connexió. Pot crear aquesta connexió d’atraure gent de setanta anys, els fills de quaranta i els nets, que han sentit tota la vida Bruce. Però el que és més habitual és que cada generació enterri l’anterior. I això passa amb tot. La generació que ve al darrere ha de matar el pare.
Amb algunes excepcions. Com Bruce…
Perquè parlem d’un fora de sèrie. Viu una gran sort. Ho té tot. L’altre dia sortia a Forbes amb no sé quants milions…
Es va vendre els drets de totes les cançons per 300 milions de dòlars…
I ell va com va. Quantes camises de quadres es pot comprar? [Riu]. Un tio que viu allà, que continua fent la seva vida, que continua quedant amb els seus col·legues… Quan el vaig conèixer, quan vaig fer de DJ a la seva festa, a Barcelona, era una persona absolutament normal. Allò que ja no és tan normal és l’entorn. L’entorn discogràfic, l’imitador espanyol… tots aquests no són normals.
L’imitador espanyol de Bruce –Manuel Fuentes– no li agrada..
No és que no m’agradi. És l’imitador espanyol de Bruce Springsteen. És un senyor que fa televisió i es guanya bé la vida. He treballat amb ell i bé… Però és un imitador. És com la gent que va a veure els grups de tributs. Què vas a veure amb un grup de tribut? Ara n’hi ha un que fa tres grups diferents. I el cantant es disfressa a cada cançó. Aquí hi ha la tria. Tu tries sentir el teu grup en estèreo o anar a viure una experiència estranya, perquè no vas a veure el teu grup. I llavors aquí tornem a la nostàlgia.
Les noves tecnologies recuperen els vells mites a l’escenari. Això dels tributs passarà de moda aviat amb la intel·ligència artificial.
Sí, però no es preocupi, ningú voldrà veure de nou a l’escenari Miqui Puig gràcies a la intel·ligència artificial.
Ja que parlem d’Springsteen… Li hauria agradat haver tingut un gran èxit?
Ja l’he tingut, el gran èxit.
Un èxit allargat en el temps.
No m’ha passat. Com que no m’ha passat, no l’hi puc dir. Això és com preguntar a algú quina època li hauria haver agradat viure. No. Em va tocar néixer el 68 a l’Ametlla del Vallès, un poble d’estiueig, mig fatxa mig catalanisme de Maragalls, Xammars, Millets i tota aquesta gent, i allà vaig néixer. Els 70 van arribar els pijos amb l’heroïna i la música new age, i vaig viure d’això. Allà vaig crear el meu món. El món d’escoltar discos, d’escoltar la ràdio i de comprar revistes.
Diu algú que el coneix que vostè s’ho ha llegit tot i que s’ho ha llegit més que ningú. Per contra, vostè al llibre diu que enveja profundament els que tenen memòria i són capaços de posar noms i dates a tot…
He escoltat molta música. M’agrada molt la música. I l’analitzo tota des d’un prisma de vegades professional i de vegades com a fan. Ara venia escoltant boleros de Cuba. Una noia mexicana que en fa. Me l’he escoltat, he seleccionat tres cançons seves per al programa de ràdio i m’he quedat amb tot aquell esperit. Tinc amics que en saben molt més. Quan la gent em diu que jo en sé molt em fa por que els que realment en saben… Avui m’ha fet molta gràcia que una de les noies amb les quals esmorzo m’ha explicat que ahir en un sopar algú va dir: “Mira, ja arriben els mediàtics com Miqui Puig a vendre llibres pel Sant Jordi”…
És que té tota la raó, no?
Mediàtic, no. He sortit molt per la tele, però no hi estic cada dia.
La gent el reconeix pel carrer…
Sí.
Doncs, això és un mediàtic. I de fa alguns anys les editorials se’ls rifen perquè cada Sant Jordi siguen els més venuts. Hi ha molta gent que critica que presentadors de televisió, cantants, famosets de qualsevol pèl, atraguen tota l’atenció el dia de l’any que més llibres es venen i eclipsen “els professionals”.
Per això jo he tardat tant a fer un llibre. Tinc tant respecte per escriure, per tot el que he llegit, per tot el que m’agrada, que sabia que hi hauria aquestes veus. I que em posaran al costat dels cantants que escriuen, al costat d’alguns que no escriuen però que tenen negres al darrere… D’aquell presentador que fa un llibre sobre l’Edat Mitjana…
Si volen vendre llibres, se solen dedicar a la novel·la, que és el gènere que més ven.
Sí. Històrica… Com que no ningú va viure en aquell moment… [Riu]. Hi hem de conviure, però són aquestes coses que jo no porto bé. Gens bé. Ja veu el caràcter que tinc. Tots els enfadats tenim un pool… Ara estic molt enganxat a un stand up comedian americà que es diu Bill Burr, que té un rampell molt dolent… I jo dic: “Mira, almenys hi ha un tio que ho verbalitza davant la gent”. Veus? Els stand up comedian són uns tios que m’agraden molt. Les seves merdes donen la volta al mitjó. No sé si és catàrtic per a ells o si encara els fa més mal.
No ha pensat mai de fer-ne?
M’agradaria molt, però hauria d’anar-me’n. Si fes com els americans de veritat, diria alguns noms i hauria de marxar.
Pel que fa al llibre, l’ha publicat en castellà. Sobre un dietari. Aquest dietari, el va escriure en català?
Mig i mig. Com que escrivia cançons en castellà, el que feia era alternar les dues llengües.
No ha pensat editar-lo també en català?
Podríem fer-ho, però el que passa és que tot el mercat que jo tinc, tota aquella gent que va escoltar Sencillos… Madrid, Espanya, Sud-amèrica… Tota aquesta gent s’expressa en castellà. Són llocs, per cert, on he viscut molt també.
No té amics tan torracollons com vostè que li retraguen cantar o escriure en castellà?
No, no. Els meus amics de la colla que tots són del Barça, que tots han sigut això, del procés, sempre se’n foten molt de mi. Jo soc el rojo, el que tenia un pare socialista… Aquestes brometes de gent que quan arribava l’11 de Setembre tots marxaven a Cadaqués, perquè ningú desfilava pel Fossar de les Moreres…
Però quins amics té vostè?
Els normals, els catalans, els de tota la vida…
Els catalans “de tota la vida” aquests darrers anys l’11 de Setembre anaven tots a la manifestació i no sé si li dirien “rojo”…
Els de veritat, els que realment eren catalans, eren com el meu pare, que va anar a Sant Boi l’any 76 o que escoltava Ràdio Quatre quan va començar a emetre en català… Aquí sembla que, si no tens, un carnet específic, se’t nega la catalanitat. I és el que m’ha passat a mi sempre.
Els carnets es reparteixen des de tots els fronts, des de doble o triple banda…
Totalment d’acord. [Riu]. Però és que l’altra banda tampoc me’l dona. Un dia un polític molt respectat d’Iniciativa em va dir: “Et vull fitxar, perquè sé que tu ets d’esquerres”. Són aquells que donen per descomptat que, si no ets dels uns, ets dels altres. Li vaig contestar: “Quan vulguis”. Em va enviar un qüestionari i quan l’hi vaig tornar em va comentar: “Hòstia, tu vas molt fort”. Què vol dir anar “fort”? Què és la cultura? Hem de tenir una cultura bona en aquest país. Per tenir una cultura bona en aquest país hem de mimar-la com l’han mimada els francesos. Jo, que treballo a iCat, em barallo molt de veure com donem veu a qualsevol cosa feta ahir mateix, sense que tingui un calat. El que necessitem per tenir una cultura bona amb la música, com hem fet molts anys amb els llibres, és que no s’hi val tot, encara que hi hagi música de tot, perquè n’hi ha d’haver de tot. Jo sempre dic que no podem ser normals fins que no tinguem de tot. Però hem d’exigir nivell. Com l’exigim en qualsevol cosa. Perquè al final la música, entre totes les arts, és la més baixa, on tot s’hi val, la més fàcil. Oi que tu no arribes a jugar al camp del Barça si no ets excel·lent? Oi que tu no arribes a tocar al Palau de la Música si no ets excel·lent? Aquest és el meu cavall de batalla.
El que diu vostè és que, a la música considerada lleugera, hi pot entrar tot. Perquè això no passa amb les orquestres, ni amb Jordi Savall. Al pop no hi ha el mateix nivell d’exigència que en altres tipus de música.
Totalment d’acord. És això. També dic que cultura per a mi és accés a les biblioteques per part de tots els nens, que els mitjans públics mimim tota la cultura de nivell, que la gent sàpiga, per exemple, qui és Tete Montoliu… El tenim totalment oblidat. Tu vas a botigues de l’estrangers i hi ha una lleixa així de discos de Tete Montoliu, que consideren al costat dels grans.
Això ja li passava en vida…
Sí, no el consideraven. Però jo sí. Com a català, un dels meus orgulls se satisfà quan un guiri em diu: “Tete Montoliu, que bonics els seus discos…”. I soc molt cabut en això. Crec que la cultura necessita molta empenta en aquest sentit. I hem de tenir molt clar que nosaltres som l’entreteniment. Això és una altra cosa. Els catxés pornogràfics que es paguen per alguns grups en les festes majors de manera gratuïta… Tots aquests milers d’euros es podrien dedicar a sales de concert, a locals d’assaig per a les noves generacions i a cursets perquè els nens s’iniciïn, si vols, a fer de discjòquei o a fer funcionar maquinària electrònica.
És curiós que un país com Catalunya, amb la història cultural sòlida que té al darrere, siga tan fràgil en segons quins àmbits…
Nosaltres ens posem bastons a les rodes tot el dia.
Per què?
No ho sé. No sé si és el nostre tarannà de ploramiques, que tots ho som una mica. I jo, el que més i no puc parlar…
Vostè mateix es retrata…
Sí. L’hi reconec. Jo soc el number one. Però és veritat. Tornes a llegir les biografies de Pla i veus com les hòsties van d’un cantó a l’altre. Mon pare, que era pagès, va aprendre molt escoltant Eugeni Xammar. L’anava a buscar a l’estació, el portava a la seva casa d’estiueig a l’Ametlla, i Xammar ja li explicava tot allò. Xammar es va vendre la casa als Millet, perquè, dins els mateix estament, eren més els Millet…
Això passa a tot arreu. Les trompades van amunt i avall pertot. No sé si els mateixos Pla i Xammar se les estalviaven entre ells…
No. Hi ha la gran diatriba per decidir qui va entrevistar Hitler. I després resulta que no el va entrevistar ningú! El punt bo que tenien aquests dos és que eren tan flâneurs, eren tan vividors… Això ara és inviable. Perquè tot és datat i perquè sabem on és qualsevol. Però no només ells dos. Al final, si llegeixes més enrere, Joan Maragall i la relació amb els seus contemporanis… Les enveges i totes aquestes coses… He voltat per la península i els bascos m’expliquen exactament el mateix. He treballat amb l’entorn de Fermin Muguruza i m’explicaven, dins el mateix moviment abertzale, les bregues que hi havia… Aquí sempre ha passat el mateix. Quan et fiques en un moviment sempre hi ha algú que és més savi que tu, algú que és més papista que tu i algú que et diu que la música que has d’escoltar és des del 63, a tres quarts de tres de dimarts nou de maig, fins a tal dia, en aquella hora, que es va morir aquell artista. Per això jo soc un tio rar. Si escolto un dia música house i un altre, boleros, no em poden agafar per enlloc. No puc ser estendard de res.
La penitència que ha de pagar és que és pobre.
Sí. L’única.
Pobre i grassonet. Es queixa al llarg del llibre que per insultar-lo li deien “gordo”…
És un dels insults que m’han dedicat més recurrents. “Gordo” i “maricón”. Home, un tio que es vestia amb vestits roses, la primera cosa que li havien de dir era “maricón”, perquè la norma, òbviament, era tota una altra. Darrerament, la cosa més brillant que s’ha fet en cultura és un clip d’aquells que es diuen Pantomima Full. Tenen un clip meravellós, que és el de les jaquetes encoixinades. Ningú els diu res quan és una secta enorme. Quan tu et vesties fora de la norma això li passava a qualsevol. Barcelona, Madrid, València… En els setanta i els vuitanta allà hi havia grupuscles de modernor. Tu et penses que la normalitat és allò que vius, però la realitat fora és una altra. Fora de les grans ciutats, fins a mitjan 2000, l’insult era segur.
Que trist, que a algú l’insulten dient-li “maricón” i que es passe tot un llibre, que abasta anys i anys de dietaris, queixant-se que els seus amors heterosexuals no li feien cas…
Ja està. No hi ha res més a dir. No hay más preguntas. [Somriu]. Soc un hetero que s’havia d’escoltar com li deien “maricón”. Quan em deien “gordo” i “maricón”, jo els contestava que només havien encertat “gordo”. I al final, sí, també, jo soc un tio molt enamoradís. Malaltissament enamoradís.
És una patologia?
Sí.
S’ha curat?
Sí. Totalment.
Una nova parella o s’ha fet gran?
M’he fet gran i he trobat una nova parella. Crec que jo tenia aquest punt del romàntic absurd. Un romanticisme absurd que hem vist en moltes coses. En cançons, en poesies, en llibres…
Va patir molt.
Molt.
Al llibre explica que en moltes actuacions tot anava bé tret d’algú que esperava i que al final no venia. Dones que no acabaven d’arribar mai… Com un adolescent.
Tenia vint-i-quatre anys, eh! Tampoc era tan madur. Als anys noranta tampoc érem tan madurs. Pensa que teníem una educació íntima, sexual, molt fràgil. Els que vam néixer al 68 jo crec que encara érem molt pobres en aquest sentit. De fet, els meus amics homosexuals tenien una llibertat que no teníem els heteros. Quan veus totes aquestes agressions avui dia, poques en vaig veure jo al meu voltant en aquells anys… Érem uns tios que encara érem molt fràgils i entrar a una dona, hòstia!, era una qüestió bastant important.
Sempre han tingut bec les oques. Què pensa ara quan les dones trauen a la llum tot el que els ha passat?
Hòstia. Em sembla vergonyós. És vergonyós el que han hagut de patir les dones i el que encara pateixen. I les absurditats. L’altre dia vaig sortir de casa a tirar les escombraries i un nen de vint anys estava insultant la seva parella per no sé quina raó. D’una manera molt vehement, cridant. I d’un masclisme que pensaves: “On l’has après?”. Tantes coses com tens al mòbil… Entrar en els debats aquests… Per a mi, no n’hi ha, de debat. L’home ho ha fet molt malament molts anys. Hi ha hagut masclisme a tots els estaments. A la cultura, a l’art… Quan em pregunten: “Vosaltres com ho fèieu?”, responc: “Com podíem”. Jo des del primer minut he tingut dones treballant als nostres grups. En solitari he treballat també amb moltes dones. I sempre explicava com canviava la dinàmica de treball si a la banda tot eren homes o si hi havia també elements femenins…
Quan s’encabotava tant amb una dona, amb l’amor d’una dona, això no era també masclisme? No era una mena d’agressió?
Això ho he pensat també moltes vegades. I al llibre ho explicito i demano també perdó per si en algun moment em vaig convertit en algú que…
Les obsessions poden ser molt perilloses.
Són molt perilloses. Però també és veritat que mai he arribat a un nivell semblant. I si vaig fer-ho, doncs, demano excuses públiques, perquè això és l’última cosa que m’agradaria ser.
Ha estat i és un disk jockey important, reconegut…
Amb això ara em guanyo la vida. I m’ho passo molt bé.
Més que cantant?
Si tinc més actuacions com a disk jockey, sí. Ara preparem una gira, per celebrar el llibre, en la qual farem dues úniques actuacions. És el que dèiem. Els sèniors sembla que no tenim slots als festivals o que no acabes de ser prou modern si no vas a la nostàlgia. Moltes vegades ens han demanat tornar a reunir Sencillos, d’anar a aquests vaixells on…
Ho faran?
No. N’hi va haver l’oportunitat fa uns vuit anys enrere i no ho vam fer.
I ho diu amb seguretat? Potser ho acabaran acceptant…
Bé, sí, potser. [Riu]. Soc un tio contradictori. I això ho reconec.
Quin horror! O siga, que tot això que m’ha dit ara demà podria ser d’una altra manera…
[Riu] Tu què et penses! És clar. Tu ets periodista i jo… Som el que som, no?
Vostè, ballador. Mire què diu: “Ballar és una de les coses més boniques i saludables del món. Gaudeixes, augmentes la freqüència cardíaca i sues”. Tres en un…
És meravellós. Dissabte vaig fer una de les sessions de les que faig trimestralment a Tarragona, en una sala que es diu Zero, amb un company deu anys més jove que jo, i m’ho vaig passar enormement bé. Avui ho pago amb el genoll, però… Físicament, em canso, però anímicament, no. Crec que ballar és la millor cosa del món. Escoltar música constantment, viure-la i gaudir-la per a mi és la millor cosa del món.
Però, mire, vostè que és d’esquerres, afirma també: “La llegenda diu que només som una part de la cadena màgica. La de l’oci, la de l’humà esclavitzat per un sistema capitalista rutinari que sempre ha buscat en el ball la vàlvula d’escapament. Et sents orgullós de treballar-hi”…
Sí. Me’n sento.
De treballar en la màquina de l’oci que esclavitza el treballador?
No, no, no. La màquina de l’oci és la que fa que l’obrer el cap de setmana pugui escapar-se’n, que és molt diferent.
Marx deia que la religió és l’opi del poble. Vostè treballa en els opiacis moderns…
El meu opi augmenta el ritme cardíac i és també una dansa tribal per lligar. Al final, la música també és per a això.
Però vostè afavoreix el capitalisme! [Ric].
El capitalisme se’m va menjar fa molt de temps.
S’ha rendit ja.
Ens hem rendit tots. [Riu] Estem rendits tots al capitalisme. Qui no ho fa té tot el meu suport. Però des del moment en què portem sabates, parlem per telèfons mòbils i paguem per un cafè tres vegades el que val per l’entorn on el prenem, estem jugant al capitalisme. Qui sigui pur que aixequi el dit.
Per tant, vostè n’és còmplice.
Total. Tots en som còmplices.
La llista de coses de què es pot penedir és gran: les relacions que ha mantingut amb les dones, el fet de ser el barrufet rondinaire, no haver estalviat, descultivar la gent perquè continue vivint esclavitzada… Té tots els mèrits del món!
Hòstia! M’agrada molt parlar amb gent més sàvia que jo. S’ha d’escoltar sempre els savis, anar-te’n a casa a apuntar tot el que t’han dit i llavors reflexionar sobre si són tan savis o si no en són gens. Aquesta m’ha agradat molt. [Riu].
Seriosament, al llibre hi ha un moment encara més amarg: la mort del seu pare.
Sí. Jo crec que a tots ens afecta la mort del nostre pare. I la de la mare, que encara no m’ha arribat, encara més. És un moment en què canvia tot. Sempre dic que el llibre acaba amb la mort del pare, perquè se’m van acabar moltes tonteries. Moltes. Per això quan abans em preguntaves si estava millor o pitjor, sí, estic en pau en moltes coses. I aquesta n’és una. Un tio savi, de pagès, sense estudis, que era savi de la vida, el pare… em va afectar molt. Vam tenir la sort que fos ràpida, amb la qual cosa es va estalviar el patiment, que és una de les coses de les quals parlo molt al llibre. Totes les morts amb patiment que he tingut, d’avis, de familiars i d’amics… Crec que el patiment necessari és una merda catòlica que no ens porta enlloc.
I el sentiment de culpa.
Sí. I tant. Jo en tinc, perquè a mi m’han educat en el catolicisme. He nascut en un país catòlic. Sense tria. Ens queixem d’altres llocs, però en la meva època no hi havia tria. Eres catòlic.
I malgrat tot, una persona que vostè coneix el defineix com algú que hauria d’haver nascut a Liverpool i que es va equivocar de lloc.
Que no! Això també és una merda. Tu hauries d’haver nascut a… No. Tu neixes on neixes. Si tu fossis allà, hauries fet això. No. Potser seria un llondro. Portaria jaqueta encoixinada i només llegiria El Mundo Deportivo. Al final, tu ets qui ets i les teves circumstàncies. No tens més collons que això. I convius amb això, sentint-te’n culpable, sent un tio queixós…. I quan dic que jo no volia ser Miqui Puig dic que jo no volia ser això…
Vostè sí que volia ser Miqui Puig!
Sí, però la metàfora i la broma és que jo no volia ser aquell Miqui Puig que la gent es pensa. Hi ha moltes llegendes urbanes. Divendres, sense anar més lluny, sopant va aparèixer una persona que em va perjurar tres vegades que havia estat sopant amb mi al seu apartament de Nova York l’any 2003. “Te’n recordes, aquella nit al meu apartament, a Nova York, amb Najwa Nimri?”. Jo jo he estat mai a Nova York, ni amb Najwa Nimri ni amb aquesta persona. Què li has de dir? O aquell altre que es passa tota la nit dient-te Quimi. Què li has de dir? Si al seu cap et dius Quimi, què li has de dir? Si això és una cosa divertida, que podem anar-hi, sí. Si traspasses el límit i em dius que tinc sida perquè m’he aprimat tant…
La gent sempre està disposada a fer córrer les desgràcies que afecten als altres, sobretot, si són famosos.
Exacte. Suposo que per ser una mica ells millors, no?
O per poder carregar millor amb les pròpies desgràcies.
[Riu]. Totalment.
És envejós vostè?
Si serveix allò de l’enveja sana… Però això també és una mentida. Som envejosos de mena.
Enveja ara l’èxit dels grups de pop o de rock català?
Gens. I al final, la popularitat… Los Inhumanos en el seu moment van triomfar, van vendre molts discos, la millor cançó de la història és “El Tractor Amarillo”, perquè és una cançó que compleix el seu fet social i és gairebé tan enganxosa com el “Satisfaction”… No, no. Enveja dels grups que triomfen? Cap ni una. Perquè és una cadena que dona feina. A productors, a runners, a tècnics de so… Fa que funcioni el meu entorn, la meva dedicació.
Es relaciona amb els cantants o amb els grups que ara triomfen en el pop o el rock català?
Sí. En conec. I en el programa de ràdio n’he punxat alguns. Alguns que saben de la meva trajectòria em veuen com algú que porta molts anys, algú a qui escoltar… Jo sempre dic que intento que no facin els errors que vaig fer jo, però que en facin de nous. Ens hem d’equivocar.
N’hi ha de nous? O sempre són els mateixos?
Sí, evidentment, però que facin els seus, que no facin els meus. Alguns d’aquests grups hi arriben pel llegat. Els pares d’alguns d’aquests escoltaven els Sencillos…
Quins d’aquests grups d’ara li agrada més?
Català?
Sí.
Dels que fan festes majors o dels normals?
Dels que se senten a RAC105.
Nooo. RAC105, no, que és molt comercial. Per a mi el tio més interessant que hi ha ara mateix és Baya Baye, que és un pagès del Masnou que fa hip-hop, molt del Barça. El tio s’assembla a Luis Enrique. De fet, el seu primer perfil es deia El hijo de Luis Enrique, cosa que va crear una confusió molt bonica a la caverna mediàtica, perquè va fer un vídeo on cridava: “Puta Espanya, puta Espanya!” i allà es preguntaven: “¿El hijo de Luis Enrique dice puta España?”. I òbviament, no era el fill de Luis Enrique. I és un tio a qui ha costat molt entrar a l’entorn perquè no és amable. És un tio que diu que mai sonarà a la Corpo, que mai el posaran en segons quins llocs…
Sempre ho diuen i sempre acaben eixint a tot arreu…
Exacte, exacte, exacte! Però és el tio que em sembla més honest amb les seves lletres. També hi ha gent electrònica molt bonica, reggae molt bonic, hi ha gent fent música molt bona…. Estem en un moment dolcíssim de la música catalana.
Ara que ja no es venen discs…
Però guanyen més cèntims amb les gires. Molts més.
També per les plataformes, Spotify?
Spotify, no. I les plataformes, tampoc.
L’SGAE?
L’SGAE és un dels grans fakes que tenim en aquest país. Com és que som un dels únics països que mantenim una estructura absolutament arcaica? En els altres països normals a la cultura tu tries qui gestiona els teus drets d’autor. Aquí tenim una única SGAE. Hi ha gent intentant-ho durant molt de temps, gastant-se molts diners lluitant contra l’SGAE. Jo quan m’arriba un taló de l’SGAE me’n vaig a sopar! Sempre en connivència amb governs molts distints, que sempre els tapen. Els governs van canviant i l’SGAE sempre hi és. Els ministres i els consellers de cultura canvien i l’SGAE per alguna estranya raó perdura. Jo sempre dic –i vostè els periodistes en saben més– que tota aquesta gent que aguanta tant deuen tenir molts vídeos amagats.
Això dels vídeos sol ser mentida.
És mentida? Em quedo més tranquil.
Com van les finances, doncs?
En aquests moments estic a mil euros de tornar a estar a zero d’un avançament que em van donar fa sis anys que em va permetre pagar uns discos. Ara estic a punt de fer les paus. Continuo devent a Sony Music International bastants milers d’euros, perquè érem d’aquests artistes que ens donaven uns avançaments que a vegades anaven a fons perdut i que mai van recuperar amb les vendes que se suposava que havien de fer. També eren molts flipats, perquè et feien contractes a deu anys. Hi havia contractes que et feien cobrar cada any més cèntims, sense que ells els poguessin recuperar.
Això deu ser com els avançaments editorials. Et paguen el percentatge d’un llibre que encara no han venut i després, cada any, quan te’n fan el resum, sempre els deus diners…
Exacte. A mi la frase que m’agradava molt, quan t’arribava cada any aquesta carta, era pendiente de amortizar. M’encantava. Quan em preguntàvem si era un artista de Sony responia: “Sí, pendiente de amortizar”.
Tota la vida.
Sí. Pendiente tota la vida. I, com que no tinc fills, no heretaran aquest deute. Aquí s’acaba, no?
Fa anys que fa Pista de fusta a la ràdio…
Sí. Per a mi la ràdio és casa. Ja li he comentat que els meus pares escoltaven Ràdio Quatre com la primera emissora que ens crèiem molt a casa i per a mi la ràdio és tot. Vaig començar a fer-ne als catorze anys a Ràdio Granollers. Les emissores municipals han estat el gran planter. El gran planter de molt periodisme. De Ràdio Granollers, per exemple, va sortir Lluís Diumaró, en pau descansi, i tota aquella generació de grans periodistes. Poder guanyar-me la vida fent ràdio és una cosa meravellosa.
Se la pot guanyar fent ràdio només?
Sí, sí, però sempre explico el mateix. Soc en una ràdio pública pendent de…
Amortitzar!
[Riu]. No. Pendent dels canvis polítics. De moment, els directors que han passat han mantingut el programa…
Vostè creu que els canvis polítics el poden afectar? A Catalunya Ràdio?
Sí. Quan jo era a la Xarxa feia un programa diari, va haver-hi un canvi polític, hi va haver un terrabastall entre Unió Democràtica i no sé qui més, i l’endemà ja no treballàvem a la ràdio. Va ser un canvi de poder important i, com sol ocórrer amb aquestes coses, mai hereten el que ha fet l’altre. Sempre el que ve intenta netejar, començar un projecte nou, perquè és molt difícil assumir els èxits dels altres. Això ho he vist en discogràfiques, en cadenes de ràdio i en llocs diferents.
No és el cas exactament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, perquè Catalunya Ràdio i TV3 tenen vida pròpia…
En aquell moment va passar a la Xarxa. En tot cas, de moment, porto set anys amb Pista de fusta i soc un tio feliç. M’agrada molt. Vam fer els 1.500 programes fa poc, vam celebrar-ho a Lleida, perquè sempre intento marxar fora de Barcelona, i de cop s’hi va presentar gent que venia de Montserrat, de Tarragona, policies que em deien que feien persecucions escoltant el programa, bombers…
Policies que fan persecucions escoltant-lo a vostè?
[Riu]. Sííííííí. Llavors és quan t’adones que la transversalitat ha arribat. I també és bonic.
Sap que crec jo per acabar?
Voste dirà…
Què vostè sí que volia ser Miqui Puig.
[Riu molt]. Una mica!
