Mia Sala-Patau (Barcelona, 2002) forma part de la generació que es va enfrontar al repte de decidir el seu futur enmig de la pandèmia de la Covid. Criada en una casa on es respira passió pel cinema, la televisió i el teatre, la jove actriu barcelonina va decidir després d’una “gran crisi existencial” va decidir embarcar-se en el tortuós i inestable món de la interpretació. Ha treballat en l’èxit de la televisió pública catalana Com si fos ahir, també ha participat a Això no és Suècia -una col·laboració de TV3 i RTVE-, entre d’altres, i es va estrenar a la pantalla gran amb Un lugar común l’any 2024, un drama dirigit per Celia Giraldo, que va rebre el Gaudí a la millor direcció novella. Ara compagina la feina entre Madrid i Barcelona, ja que està preparant alhora una pel·lícula a la capital espanyola i una obra de teatre a la seva ciutat. En aquesta entrevista amb El Món, Sala-Patau recorda els seus inicis en el món de la interpretació i reflexiona sobre el canvi de rumb de la indústria arran de l’arribada de les xarxes socials. Aquesta és la segona entrega d’una sèrie que farà la radiografia d’una generació, talents de menys de 30 anys, amb Carnet Jove o amb la possibilitat de tenir-ne.
Des de fa uns anys que et dediques al món de la interpretació. Et ve des de petita?
Sí, és un món que em ve des de petita, sobretot per la meva família, perquè els meus pares es dediquen a aquesta indústria, i és una cosa que sempre m’ha acompanyat. Sempre hem anat molt al cinema i al teatre, he conegut la professió molt de prop. L’he entès des de sempre des de l’amor.
T’hi volies dedicar?
La meva germana va anar abans que jo. A mi al principi no m’interessava tant, m’interessava més el món artístic. De fet, ara estic estudiant Belles Arts. Quan era petita sí que vaig començar a fer càstings i a veure si la cosa funcionava bé, i allà ja és on vaig veure que podia trobar alguna mena de forat dins aquest món. Però vaig trigar molts anys fins que em van donar un paper important en una pel·lícula, que va ser a Un lugar común, de la Celia Giraldo. Abans, però, ja havia fet un paper a la sèrie Com si fos ahir [de TV3].
Ara estudies Belles Arts, però vas començar la teva etapa universitària estudiant Comunicació Audiovisual…
Sí! Jo soc de la generació que va fer la selectivitat durant la Covid. A mi la pandèmia em va enganxar fent encara segon de batxillerat, llavors vaig viure una gran crisi existencial, com tothom [riu]. Jo no vaig entrar a la carrera que volia en aquell moment, que era fer Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra (UPF), i em vaig acabar apuntant a aquesta mateixa carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Anar-me’n fins allà em suposava tot un món [riu], llavors vaig acabar decidint deixar la carrera i vaig començar a treballar en rodatges, però no com a actriu, sinó darrere les càmeres. Fent feines de vestuari… Al cap d’un any me’n vaig anar a viure a Dinamarca i vaig estar durant sis mesos en una escola on proves molts àmbits artístics per poder prendre la decisió bé, no com aquí que som uns inconscients i amb divuit anys et poses a fer una cosa que no saps si realment t’hi vols dedicar tota la teva vida. I quan vaig tornar de Dinamarca vaig veure que volia provar estudiar Belles Arts.
Creus, doncs, que el funcionament de la tria d’estudis universitaris no està ben plantejat.
Totalment. Em sembla que [el model actual] és molt precipitat. Desconec els percentatges d’atur, però crec que molta gent que acaba la carrera amb 22 anys s’adona que hagués pogut fer moltes més coses abans de començar-la, o crec que no s’hi voldrà dedicar tota la vida. Crec que és molt precipitat haver de triar amb només 18 anys.
Com el canviaries?
Crec que ara està plantejat molt com una tria per posar-te l’abans possible al món laboral. Crec que, més aviat, hem de replantejar la nostra joventut i el que significa. Per mi ser jove és viure la vida! [riu]. És agafar riscs, anar-te’n a viure fora, independitzar-te… La carrera ja arribarà quan hagi d’arribar. També és veritat que jo parlo des del privilegi, hi ha molta gent que s’ha de posar a estudiar ràpidament perquè necessita amb urgència començar a guanyar diners. En la meva utopia, en el meu món ideal, crec que hi hauria d’haver un acompanyament econòmic per a la gent jove per part del Govern, perquè d’aquesta manera la gent podria fer altres coses abans de posar-se a fer una carrera per simplement, estudiar. És estudiar per estudiar.
Has sentit, en algun moment, que estaves estudiant per estudiar?
Jo personalment no, perquè vaig tenir molt clar que faria el que voldria. I tinc una família que m’ha acompanyat molt aquí. Però tinc amics que han pres decisions per inconsciència, perquè no es podien plantejar que hi hagués alguna altra opció. Tires endavant perquè sents que no hi ha res més, i no t’ensenyen que hi ha més coses a part de fer la selectivitat i començar a estudiar una carrera. A més que la selectivitat té uns criteris d’avaluació estranyíssims. Quants artistes que es deuen haver quedat fora de poder estudiar la carrera que volien perquè no han obtingut la nota? Que tingui millor o pitjor nota de català, castellà o matemàtiques, voldrà dir que serà millor cineasta? Per mi haurien de ser proves d’accés a cada carrera, a cada universitat.
Vas sentir por o vertigen a l’hora de fer el canvi?
En aquell moment tenia una sensació que, energèticament, m’estava consumint. Pensava: “Què estic fent anant a una carrera que m’és igual, on la gent no m’inspira”. Em vaig desanimar moltíssim, la veritat. Necessitava fer una altra cosa. Recordo que vaig anar a un rodatge d’una amiga i va ser el moment de veure que era el que realment volia fer en el futur.
Però no vas decidir estudiar interpretació.
Jo he fet cursos tota la vida i m’he format amb diferents professors, amb diferent gent de la indústria, però no vaig voler fer la carrera. L’any que ve, amb sort, tindré la de Belles Arts [riu].
Per què no vas voler fer-la?
No m’hauria agradat fer-la, perquè hi havia alguna cosa dins meu, identitari, que no només em volia definir com a actriu. Llavors vaig pensar que si estudiava i treballava i tots els meus amics formaven part de la professió, l’acabaria cremant. Crec que soc una persona molt creativa i, llavors, necessitava altres vies. Em notava que tenia moltes més inquietuds a part de ser actriu.
El moment de desengany amb els estudis i la incertesa del futur t’arriba durant la pandèmia, una etapa on els joves i les seves decisions van estar molt al centre del debat.
Crec que durant la pandèmia ens van introduir en el nostre subconscient la idea de ser, constantment, una espècie de policia. Tots érem el nostre propi policia, el policia del veí, de l’amic… Un judici moral de veure qui estava fent les coses malament. I jo ja ho defensava en aquell moment. La gent necessita sortir de casa i trobar espais lúdics. Hi havia gent amb molta ansietat, gent amb situacions familiars a casa que no eren les agradables per estar-te tres mesos tancat. També és cert que sempre ens estigmatitzen als joves…
Aquesta estigmatització que comentes continua existint?
Crec que just, fa poc, que estan canviant una mica les coses i s’està veient més la joventut com una eina de canvi, com la gent que està reivindicat i posant les coses sobre la taula, però suposo que aquesta mentalitat més reivindicativa també ve del fet que sempre ens hagin dit que no fotem brot [riu]. Tampoc t’ho puc defensar gaire.
Abans comentaves que no vas voler estudiar interpretació per definir-te exclusivament com a actriu. Ara que t’hi dediques, sents pressió per definir-t’hi?
Hi ha una espècie de pensament que diu que si ets moltes coses alhora, la gent s’acaba confonent. O et diuen que la gent s’acabarà confonent. Això té molt a veure també amb la indústria dels actors i les actrius, de com t’has de vendre. Són qüestions que a mi em generen molt rebuig. Jo sempre he pensat que vull ser molt més que actriu. També vaig tenir els meus dilemes, moments de pensar que si em dedicava a altres coses em deixarien de trucar, o si tinc un Instagram on sembli que només soc actriu em sortiria tanta feina… Vaig tenir dubtes, però sempre he tingut clara quina és la meva identitat. Fer una altra cosa seria forçar-me. Seria estar en fals.
L’arribada i l’auge de les xarxes socials ha modificat negativament la indústria?
La indústria, evidentment, ha canviat. Jo crec que hi ha dos punts d’inflexió. Per una banda, les xarxes socials. Crec que ser actor ha començat a anar molt de bracet de tenir un perfil a xarxes, tenir molts seguidors, una tipologia d’Instagram… Que això abans no passava. I crec que, en aquest sentit, la indústria ha canviat negativament. Ara la professió és confusa. Sembla que tothom pot ser actor. Has de tenir una cara bonica, però ja no es valora tant el talent. I el segon moment d’inflexió és que comencen a entrar molts no-actors dins de la indústria. Crec que la definició del que comporta i és ser actor ha canviat en els últims anys. Ara és més accessible per a tothom. A mi em fa pena veure que tinc amics que s’han format tota la vida per fer això, que s’han gastat molts diners en formacions, que han provat molts mètodes i no els arriba cap feina, però que, en canvi, una tiktoker que té molts seguidors, d’un dia per l’altre, fa una pel·lícula i mai havia sigut el seu somni.
Ser viral és més important que tenir talent, doncs.
És part del capitalisme. Jo, d’alguna manera, ho puc entendre. No ho respecto, però ho entenc [riu]. Si ets una productora molt gran i vols que la teva pel·lícula funcioni per poder recaptar molts diners i fer altres pel·lícules, potser jo també em plantejaria posar una cara famosa perquè en vengui més.
Pot acabar sent contraproduent a llarg termini?
Depèn del producte que vulguis fer. Si estàs fent una pel·li comercial i la interpretació no és important per tu, pots agafar a qualsevol persona. Però si estàs fent una pel·li íntima on necessites explicar una història personal, i necessites explicar-la bé, suposo que aquí li dones més valor a la interpretació. Aquí hi ha diferència en els dos tipus de cinema.
Aquest patró només es produeix al cinema o també es viu al teatre?
Crec que passa més al cinema. El teatre crec que encara conserva la base humil de la interpretació, del que vol dir ser actor. Hi ha molta gent que es dedica al cinema que no s’atreveix a fer teatre, però no crec que hi hagi gent que faci teatre que no s’atreveixi a fer cine [riu]. Sempre pensava, i ara no sé si encara ho comparteixo plenament, és que els actors bons són els que fan teatre. Els que saben fer teatre.
Un factor comú tant del teatre com del cinema és la inestabilitat.
La indústria ho és molt. Jo, ara, per exemple, tinc feina fins al mes de desembre, però després potser em puc estar un any sencer sense treballar. Intento viure molt en el present, però segur que en el moment en què estigui molt de temps sense treballar m’angoixarà. Per això crec que m’he de buscar altres coses que m’omplin, perquè puc passar molts períodes de la meva vida on no tingui feina. Necessito trobar la creativitat en altres espais, perquè si ha de dependre de la feina, no depèn de mi. Això també ho visc a través dels companys que no tenen feina, i és duríssim. I els ingressos van i venen. En el món de l’actor, quan tens feina cobres bé si són grans produccions, però ho fas durant un temps molt curt. Si només ho fas un cop a l’any, no tens per viure tot l’any. És una incertesa, fins a punt, frustrant, perquè mai t’explicaran per què no t’han donat una feina. Quan et diuen que sí, et donen els motius, però quan és que no, no t’ho expliquen. Pot ser per talent, perquè has fet una mala prova, perquè no encaixes en el perfil, tens un gra…
Entenc que aquesta inestabilitat també pot complicar la teva vida personal. T’has pogut independitzar?
Encara no he pogut.
I vols fer-ho?
Ho vull fer. I vull viure a Barcelona. Jo soc del barri de Sant Antoni i m’agradaria poder-me quedar en aquesta mateixa zona. Encara no ho he intentat perquè aquest any és el primer que estic treballant molt i que tinc prou ingressos per començar a estalviar. Fins fa res no tenia ni consciència dels diners [riu]. He aprofitat aquests anys per viatjar moltíssim i passar-m’ho molt bé, però ara també veig que sempre que treballo no em puc gastar tots els diners, que he d’estalviar una mica.
Et fa patir no poder-te independitzar?
Ara ja no tant perquè estic aprenent a controlar-me els diners. Ja m’he obert un compte d’estalvi [riu]. Però pensar a independitzar-me sí que em fa una mica de por, perquè són unes despeses que no he tingut mai i que em desquadren els números que he fet fins ara. Primer vull viure amb les meves amigues. També m’agradaria poder-me comprar un pis en algun moment, però veient com estan les coses… Sempre he tingut l’interès per independitzar-me, però no la necessitat. També sento que hi ha elements de la vida adulta que no els tens fins que no t’independitzes.
Abans has mencionat que les xarxes socials han suposat un punt d’inflexió per a la indústria de la interpretació. A banda de convertir-se en eines que et defineixen com a actriu, d’alguna manera, també et sobreexposen i poden arribar a condicionar?
Jo sempre he pensat que Instagram és com si tu fossis la teva pròpia empresa. Tota l’estona t’estàs intentant vendre. És a dir, si jo penjo una publicació sobre un llibre, ja m’estic definint d’alguna manera com a persona. Les xarxes t’empenyen a buscar validació constant. Buscar una identitat, definir-te. És esgotador.
Més les xarxes en si, és l’ús que se’n fa.
Ens han venut un discurs on les xarxes són meravelloses i són el futur, i ens l’hem menjat amb patates. Crec que ens hem oblidat una mica del que generen les xarxes, que és una profunda ansietat [riu]. A més, crec que vivim una època profundament narcisista. Estem molt enfocats en nosaltres mateixos tota l’estona, ens mirem tota l’estona a través dels ulls dels altres.
S’ha perdut, doncs, una mica l’esperit de comunitat?
Ha quedat desdibuixat. I aquí també hi ha conformisme. És a dir, crec que a nivell polític, el fet de fer comunitat o organitzar-se s’ha perdut una mica. I crec que aquí les xarxes també han fet mal. O sigui, ara és molt fàcil penjar un post dient que et posiciones d’alguna manera contra alguna guerra o alguna opinió política, però després al carrer acabem sent molts menys quan sortim a manifestar-nos. Crec que estem en un moment en què sembla que ens hem conformat a donar la nostra opinió per les xarxes, i això ha acabat eliminant, d’alguna manera, la lluita. I a mi em sembla molt important sortir a manifestar-nos.
Hem de queixar-nos i manifestar-nos més?
Jo estic molt a favor de la queixa [riu]. Crec que la queixa és un motor de canvi. Això ho explica molt bé la pensadora i feminista Sara Ahmed, que diu que el sistema desafavoreix la queixa. És a dir, que queixar-se avui en dia és un procés tan esgotador que, fins que, en l’àmbit institucional, t’arribin a fer cas, t’acabes desmotivant. Crec que està fet perquè, la pròxima vegada que et vulguis queixar, ja no ho facis. Jo crec que ens hem de queixar més [riu], és molt esgotador, però sempre ho defensaré. Costa molt el canvi.
Les reivindicacions constants, però, també han provocat una deriva reaccionària entre la gent més jove. La darrera enquesta sobre qualitat democràtica del CIS apunta que prop d’un de cada sis joves d’entre 18 i 24 anys prefereix un règim autoritari abans que una democràcia… I el mateix passa, d’alguna manera, amb el feminisme.
És molt preocupant! També penso, és responsabilitat nostra fer-los canviar d’idea? Evidentment, crec que el canvi sempre comença des del teu cercle, amb la teva família, les teves amigues… La gent que t’envolta. Però sí que hem de fer que una part de la joventut té aquests pensaments canviï, crec que ja no depèn de nosaltres. Depèn de qui té poder. I aquí, altra vegada, crec que les xarxes han fet molt mal. Crec que hi ha una llibertat de discurs que, per una banda, no em sembla negativa, però que també pot arribar a ser perillosa. I ho pots trobar tot amb un sol clic. El que vam viure a Twitter, per exemple. Des que el va comprar Elon Musk es manipulava perquè hi hagués molt més pensament de dretes. A mi també em fa por pensar, a vegades, que aquesta mena de discursos són molt accessibles per la gent més jove. De la mateixa manera que en clau més feminista. És a dir, el discurs que ens han imposat tota la vida, no només de les xarxes, de la bellesa normativa… Tot això ens ho hem menjat amb patates.
Aquest discurs de la normativitat i la bellesa, però, s’ha anat desdibuixant a poc a poc.
Veus, aquí sí que estic a favor de les xarxes [riu]. Crec que és molt important, des de la teva consciència, fer una selecció de la gent a qui dones veu i segueixes. Et defineixen els espais als quals vas, de la mateixa manera que als que no vas. En aquest aspecte, les xarxes m’han obert un món del qual he après moltíssim. I he tingut molts referents, gràcies a Déu. Crec que m’he creat una identitat i estic molt conforme amb el meu cos i com em defineixo gràcies a noies que he seguit que tenen discursos increïbles a l’escola no me’ls donaven. Els trobava a través d’internet.
L’escola, doncs, encara ha de fer més passos endavant en aquest aspecte?
Oi tant! Crec que, ara mateix, l’opinió a les escoles és molt neutre. S’haurien de parlar de molts més tabús. Jo recordo que a l’escola mai em van parlar de sexe, de violència de gènere, del plaer femení, de la bellesa normativa… O si me’n parlaven era només un dels 365 dies de l’any. A mi a l’escola no em van explicar les dissidències… I em sembla molt important que puguis tenir aquests espais. Suposo que no s’està fent tant perquè qui regula l’escola és gent que aquesta mena de discursos els ha arribat molt tard. Necessitem un canvi generacional de la gent que governa i la gent que ocupa els espais de poder.
