Tots hem vist presentacions de novel·les en llibreries petites i amb poques cadires, perquè no en quedin de buides. Si al final algú s’ha de quedar dret, és un gran èxit. En altres casos, per sort per a l’autor, per a l’editorial i per al país, una novetat literària se’n surt en espais més grans. Però omplir un teatre per presentar un llibre, que a més a més és un assaig, és un altre nivell. I això és el que li ha passat aquest dilluns a qui fa deu anys va buscar l’aplaudiment fàcil escarnint algú altre. És a dir, li ha passat que aquest la persona escarnida fa una dècada ha omplert la sala Paral·lel 62 amb periodistes, escriptors, editors, presentadors de televisió, polítics i expolítics per trencar el silenci. Per “trencar la impunitat” contra l’autor de l’escarni.
Fa deu anys, Carles Capdevila, periodista i primer director del diari Ara, afrontava un càncer que el va acabar matant. I la seva dona, la també periodista i escriptora Eva Piquer –i tota la família– va haver de conviure amb la publicació d’una sèrie d’articles sarcàstics sobre la seva situació. L’autor –del qual no es dirà el nom “perquè no s’ho mereix”, segons la mateixa Piquer– vaticinava que Capdevila moriria i que la seva dona seria “la vídua oficial de la tribu” i “la Pantoja” de Catalunya. I que escriuria llibres explotant la seva condició. Un any, set mesos i divuit dies després de la publicació del més agressiu dels articles, Carles Capdevila moria. Eva Piquer ha trigat vuit anys, però ha elevat la resposta a aquells atacs a la categoria d’assaig, amb un llibre publicat per “la millor editorial del món”, Club Editor. Es titula Difamació i és una “autòpsia” del procés que va patir després de molts anys de silenci. Difamatori, perquè no va ser només un escarni, sinó que estava construït amb “mentides”, com ara que prenia ansiolítics.
El silenci d’un “país molt petit”
L’autòpsia es fa també al comportament d’una societat, la d’un país petit que creu que és un oasi i acaba sent un bassal enfangat. Escortada per dues periodistes de dues generacions diferents, Gemma Nierga i Alba Riera, que han conversat amb l’escriptora sobre l’escenari, sota la paraula “DIFAMACIÓ” projectada amb lletres majúscules gegants sobre el fons, Piquer ha anat desgranant com costa la reconstrucció d’un mateix després de ser assetjat.
Ha recordat que, en aquell moment, va rebre molts missatges de suport en privat però cap de públic. “Aquest país és molt petit, i el món de la cultura i els mitjans encara més”, ha aventurat com a possible explicació per a aquesta reacció. El que té clar és que, en aquests casos, no respondre i intentar castigar amb indiferència el difamador no funciona. “Em vaig obsessionar a no fer res que li pogués donar la raó”, ha admès. Fins al punt d’intentar aturar tots els homenatges que es volguessin fer a Capdevila o, si es feien, no anar-hi. Fins al punt de no escriure perquè no semblessin confirmats els vaticinis maliciosos. “Jo necessitava escriure, però vaig estar molt temps autoprohibint-me escriure sobre el dol, que era l’únic tema que m’interessava, per no donar-li la raó al difamador”, ha reconegut.
La publicació de la novel·la ‘Aterratge’, el primer pas
La primera esquerda en aquesta autocensura induïda la va obrir amb Aterratge (Club Editor, 2023), una novel·la que ha sigut un èxit de vendes i de crítica i que narra un procés de dol. Piquer va insistir molt, en el moment de la publicació, a desvincular la història de la narradora de la seva història. Va tenir molta cura de deixar clar que ella no era la narradora i que la narradora no era ella, i que allò era ficció. Ara ella ha fet el tomb i ha capgirat la història. Parla de tot plegat obertament i en públic, amb molt públic. Sense dir el nom que no vol dir, perquè no cal. El que vol és provocar “una sacsejada en l’oasi català”, i l’oasi ja sap de qui parla. “El meu cas és molt extrem, però crec que és extrapolable a altres casos, amb altres difamadors. Hem de deixar de callar quan hi ha una difamació”, reclama.
Si fa deu anys les mostres de suport que va rebre van ser en privat, avui ha sigut tot el contrari. S’ha proposat, i no ha fallat, omplir un teatre i llançar-hi un advertiment: “No entenc per què tanta gent es crea enemics a mida, per què cometen l’estupidesa d’atacar els altres sense pensar que potser són tan males persones com ells”. I quan Gemma Nierga li ha volgut reconèixer el sentit de l’humor esmentant que al llibre diu que encara no ha descartat presentar una querella o contractar un sicari, Piquer l’ha tret de l’error. “Veig que t’ho prens com una ironia, però jo ho dic bastant literalment. I em sap greu, però soc rancuniosa i, a més, resilient. Soc un malson com a enemic”, ha dit mentre arrencava una riallada i un aplaudiment de la platea. I ha sonat la Pantoja a la sala. Literalment.
