… i en el moment àlgid de ‘Child in Time’, amb la veu portentosa d’Ian Gillan portant el públic a l’èxtasi, un dels japonesos que omplia el Koseinenkin del Festival Hall, a Osaka, va decidir que després d’aquell concert ja no calia viure més i es va engegar un tret. Acabada l’actuació, van descobrir un cadàver en una graderia pròxima a l’escenari. Ningú no se n’havia adonat de res. Només que en el minut 9’44” de la cançó (16’38” d’aquest video) se sent, claríssimament, l’impacte sonor d’un tret.
No n’hi havia per menys. Era el vespre del 16 d’agost de 1972, en el segon concert -i el millor- d’una gira pel Japó que tindria tres dates. 15 i 16 a Osaka i 17 d’agost al mític Budokan de Tòquio. Els Deep Purple havien portat el seu enginyer de so, Martin Birch, perquè la seva discogràfica els pressionava per gravar un disc en directe. No n’eren especialment partidaris perquè consideraven que l’ambient dels seus concerts era irreproduïble, però també era cert que el prestigi i la qualitat de les actuacions havien convertit Deep Purple en una font inesgotable de gravacions pirates, la majoria de les quals amb un so horrible. I ni cinc de calaix.
La banda estava al màxim nivell creatiu. La formació clàssica (Mark II, per als purpleòfils) havia donat tres cops de puny damunt la taula del rock del moment: ‘Deep Purple in Rock’ (1970), ‘Fireball’ (1971) i ‘Machine Head’ (1972). Tot plegat, un seguit de cançons que, cinquanta anys després, s’han convertit en peces clàssiques que es reediten una i altra vegada. Totes tenien versió d’estudi, evidentment, però la força dels músics davant del públic va convertir ‘Made in Japan’ en el millor disc en directe de tots els temps. “Com que no hi crèiem gaire en aquella gravació, penso que això va permetre mostrar la cohesió i la creativitat del grup de forma espontània, no ens va condicionar“, deia Jon Lord, teclista, intentant donar una explicació a la immensa influència d’aquell disc doble, daurat i emblemàtic.
Aquella portada condensa un moment insuperable dels Deep Purple i, per extensió de la història del hard rock. Què carai, de la música en general. D’allà se’n van extreure set cançons, la majoria de les quals rondaven els deu minuts de duració (‘Space Truckin” fregava els vint). Quan es va publicar el disc, a finals de 1972, l’impacte va ser fortíssim i mundial. Només posar l’agulla ‘Highway Star’ entrava directa al cervell, amb el solo de Ritchie Blackmore que encara sona d’un altre món. La segona, ‘Child in Time’ és una obra mestra, amb la veu d’Ian Gillan marcant límits nous i la competència Blackmore-Lord al màxim. Segueix, amb una gran feina de Roger Glover, baixista, ‘Smoke on the water’ -del primer concert d’Osaka, perquè Blackmore va equivocar-se, incomprensiblement, en les altres dues actuacions en aquell riff legendari- i ‘The Mule’, que certificava la glòria per a Ian Paice, un dels millors bateries del món. ‘Strange Kind of Woman’, ‘Lazy’ i ‘Space Trukin” tancaven dos vinils pels quals han passat diverses generacions. Per a la història del xoc cultural queden les tres vegades que els membres de la seguretat del recinte van retornar la guitarra elèctrica que Ritchie Blackmore havia destrossat prèviament per llançar-la al públic. Les fotografies ensenyen un Blackmore desesperat amb Jon Lord, en segon pla, en ple atac de riure.
Però després del millor moment ve una altra cosa. En acabar aquell mes d’agost, Ian Gillan va manifestar als -estupefactes- mànagers del grup que tenia la intenció d’abandonar Deep Purple. L’èxit els havia abocat a unes gires intenses i constants que havien de compaginar amb l’enregistrament de nou material. A més, Ian Gillan i Ritchie Blackmore cada cop tenien la relació personal més deteriorada. El grup acabarà dissolent-se, deixant pas a d’altres propostes com Rainbow o Whitesnake, però aquesta és una altra història que no afectarà gens a la majestuositat de ‘Made in Japan’.
Un disc doble que encara es troba a les botigues de discos d’arreu
Cinquanta anys després, aquell doble en directe continua present a totes les botigues de discos del món, més encara quan el vinil ha retornat amb tots els honors. Del món i de més enllà. L’any 2003, l’astronauta Kalpana Chawla, nordamericana d’origen indi, va emportar-se a l’espai dos cd’s de Deep Purple i un de Rainbow. És l’últim que van escoltar els set tripulants del transbordador espacial Columbia abans que la nau es desintegrés entrant a l’atmosfera de la Terra. Diuen que cada matí es despertaven amb ‘Space Trukin”, aquella cançó que sembla que no s’acabarà mai a ‘Made in Japan’. I, com a totes les obres mestres, l’èpica s’acaba combinant amb la banalització… Sí, ‘Child in Time’ també ha servit per vendre perfums. D’aire oriental, per cert.
I qui era el pobre japonès que es va suïcidar al moment àlgid de ‘Child in Time’, ara fa cinquanta anys? Doncs, com en totes les llegendes, no se sap. Hi ha qui atribueix el so del tret a l’explosió d’un simple focus de llum, d’altres a un cable dels teclats de Jon Lord. Però els fans de veritat de Deep Purple creiem en el japonès i, cada cop que escoltem aquella cançó tenim més clar per què ho va fer.
1 
7 