L’escriptora Laia Fàbregas (Barcelona, 1973) va començar a considerar-se com a tal amb la publicació de la seva primera novel·la, La nena dels nou dits, a Holanda. Des de llavors n’ha escrit quatre més, totes a partir d’una frase o una idea que li voltava pel cap des de la novel·la anterior. Assegura que no segueix cap mena de planificació a l’hora d’escriure, el que afegeix mèrit al fet que amb la seva última novel·la, El silenci dels astronautes, hagi guanyat el Premi Joanot Martorell. En aquesta entrevista amb El Món, parla dels trossos de la seva vida personal que s’escolen en les novel·les i que, en aquesta última, tenen un pes molt important.
A El silenci dels astronautes aconsegueix retratar dues vides aparentment diferents, però en realitat amb moltes similituds. Ha estat fàcil jugar amb diverses veus?
Mai em proposo des d’un principi unir dos elements, però vaig estirant un fil i ha acabat sortint això. M’hi he trobat més que no pas ho he construït. En aquest llibre primer em vaig inventar la Rita arran d’un documental d’una nena que vaig veure fa vint anys. Al principi simplement la Rita no parlava, però un dia se’m va ocórrer que ella s’inventés que estava dins d’una bombolla. Llavors, de cop i volta, vaig pensar en el nen de la bombolla, perquè coneixia la seva història de fa temps. Em vaig adonar que hi havia tants paral·lelismes entre com volia jo que fos la història de la Rita i com era la del David que era inevitable unir-los i que parlessin. El fet de posar-los a parlar l’un a l’altre va ser sobtat, un “a veure què passa si parlen”? I el que va passar va ser que va començar a sorgir un diàleg que no acabava. Vaig tenir la sensació que podia funcionar com a obra de teatre perquè només em sortia diàleg. Jo escric d’una forma molt intuïtiva.
Totes les seves històries neixen sense una planificació?
No tinc cap mena de planificació. Vaig començar amb la Rita perquè m’interessava la nena que no parlava. Després vaig fer parlar la mare. Una primeríssima idea era la mare, la Rita i una mestra. Tenia la sensació que havien de ser tres. La Rita i la mare havien de parlar les dues, això ho tenia clar. Mentre parlava de la mare van començar a sortir coses meves com la pèrdua gestacional, una cosa molt personal que no té res a veure amb la història de la Rita, però que va sortir. Després quan veia que la mestra no funcionava va aparèixer el David. No planifico, jo anava tirant amb aquests tres personatges i no sabia on havia d’acabar la història. Havia pensat en un final en el qual la Rita parlés, això sí, perquè la majoria d’aquests nens acaben parlant, però en general no sé mai com acabaré les novel·les. Fins i tot hi ha la casualitat que mentre jo feia aquesta novel·la vaig veure una crida a Twitter de la dramaturga Carla Rovira que demanava experiències amb pèrdues gestacionals o embarassos complicats. Vaig parlar amb ella i va fer una exposició a la Fira de Tàrrega on va posar una cita meva. Recordo que parlava amb la meva agència, em preguntaven si tenia acabada la novel·la, i jo només els deia que me n’havia d’anar a Tàrrega i després sabria com acabava. Soc així de desordenada.
A tots els llibres apareix alguna cosa seva molt personal?
Sempre surten coses pròpies, però hi ha històries molt més personals que altres. Aquesta és la més personal que he escrit mai. Això de la pèrdua gestacional em va passar el 2015, quan estava escrivint No escriuré la teva història. Mentre l’escrivia pensava que igual acabaria sortint en aquella història, però no hi cabia, malgrat que hi ha molts tipus de maternitats a la novel·la. Quan vaig començar aquesta de la Rita tampoc no sabia que hi sortiria, però em vaig ficar en el cap de l’Anna i vaig decidir que ho havia d’explicar.
En la novel·la, mare i filla no aconsegueixen connectar i estan aïllades. La complexitat de la maternitat és el que a vegades crea aquestes interferències?
Sí, perquè hi ha una part que és tota sentiment i una que és totalment logística. Aquesta és la que et crema. Poso l’Anna arribant a casa estressada i havent d’atendre la nena perquè això és el que hi ha en la realitat. Quan tens nens petits aquesta és la teva vida i això dificulta la comunicació amb els fills.
Hi ha una intenció de denunciar d’alguna forma com de difícil és conciliar?
La veritat és que no. Mai no tinc una intenció manifesta, però tot s’escola per allà. Sí que es reflecteix que les mares anem amb el cap ple de coses que hem de fer a casa, coses del col·legi dels nens… Però jo simplement reflecteixo el que passa. Després els lectors decideixen de què estic parlant.
Tenia al cap la història de la Rita ja quan escrivia la seva última novel·la?
Tenia la idea d’una nena que no parla i que algun dia sortiria en una novel·la meva. Mentre escrivia l’altra tenia la por que em sortís la història de la pèrdua i que l’hagués de gestionar. Quan acabo una novel·la tinc la primera frase, la primera espurna, per a la següent, però encara no sé de què anirà. En aquest cas més que una frase era una idea, però amb la primera o la segona sí que va ser una frase.
Quant temps passa des que té l’espurna o la idea fins que dona una novel·la per acabada?
La meva disciplina té limitacions de temps. En els últims anys sobretot he treballat a l’estiu o en caps de setmana, perquè mentrestant he estat fent de mare o dirigint l’escola d’escriptura. La disciplina que tinc és que quan trobo el temps cada dia he d’escriure com a mínim dues mil paraules o estar vuit hores fent coses relacionades amb el llibre, que també pot ser recerca. Soc disciplinada en aquest sentit, no en el de tenir-ho tot ordenat abans de començar.
A diverses de les seves novel·les explora les complexitats dins de la família. Té predilecció per aquest tipus de relacions?
Potser sí, però no és la intenció. Les relacions familiars o d’amistat i la comunicació entre persones són el que acaba sortint a les meves històries.
Hi ha la creença que hem d’estimar els membres de la família només perquè ho són. Què en pensa?
En l’última novel·la una de les idees era una mare que un cop ha tingut el fill s’adona que no el vol. Això per a mi era molt estrany, acabava de ser mare i no ho podia ni imaginar. No crec que sigui una obligació estimar la família, en el meu cas és una cosa que no puc evitar. També puc entendre que hi hagi gent que té males relacions familiars i no vol veure aquestes persones.
Què se sent en guanyar un premi com el Joanot Martorell?
Molta felicitat i vertigen. Quan et posen el segell de premi sembla que el llibre ha de ser molt bo i fa por què diran els crítics. Tinc la sensació que, quan et donen un guardó, el llibre demana més de tu. El que m’agrada sobretot és saber de gent que l’ha llegit, que no té per què dir-me que li agrada i que m’ho fa saber. Això m’interessa més que el premi. Òbviament, el premi és increïble, perquè vol dir que el llibre tindrà més difusió i per la remuneració econòmica. Tot això ajuda, però el més important és que a la gent li agradi. Aquest llibre fa plorar molta gent, sobretot en el capítol que explica el que jo vaig passar amb la pèrdua gestacional, i això emociona.
Quan va escriure la seva primera novel·la, esperava poder dedicar-se realment a l’escriptura?
Primer estava expectant per veure què passaria. Quan vaig començar a veure que a la gent li agradava i que tenia més idees per següents novel·les vaig pensar que potser sí que podria provar això de ser escriptora. Però clar, d’aquí a guanyar-se la vida amb l’escriptura… Una cosa és ser escriptora i que les editorials et vulguin publicar i una altra poder-se guanyar la vida així. És molt difícil, sobretot quan et limites al català. La primera la vaig escriure a Holanda i va sortir, òbviament, en neerlandès. La segona i la tercera també van sortir en aquesta llengua, però la quarta ja no perquè no tinc prou contacte amb el neerlandès per escriure prou bé literàriament i he perdut una part del mercat. Amb la primera vaig pensar soc escriptora, però també que havia de buscar-me la vida per altres llocs per poder seguir sent escriptora.
Que la crítica parli de vostè com una veu important de la literatura contemporània en català fa vertigen o satisfacció?
Les dues. Dona satisfacció si se’m considera, sobretot perquè vaig estar set anys sense treure llibre i dubtava sobre si seguiria tenint l’etiqueta d’escriptora. Una consideració general és més fàcil de pair que no pas que et diguin que és el millor llibre, perquè n’hi ha moltíssims.
Té ja la frase per la seva pròxima novel·la?
Sí, torna a ser una idea més que no pas una frase. A l’última novel·la era una pregunta: Qui recull els animals morts de la carretera? En aquesta ha estat un documental i en la pròxima és una notícia que vaig veure fa temps i que m’ha quedat al cap. És una extrapolació a partir d’un fet real, però només tinc deu o quinze pàgines.
Està esperant a l’estiu?
Sí, encara no és estiu. (Riu)
