No era fàcil preveure que un recull d’articles inèdits de la “persona més antipàtica del catalanisme” de la segona meitat del segle XX tingués l’èxit que ha tingut. En tres mesos llargs, Prosa de combat (Comanegra, 2025) ha llançat al món literari català quatre edicions d’una confrontació nacional que només podia sortir de les mans del Manuel de Pedrolo “polític”. El volum, recopilat per Júlia Ojeda i el director editorial Jordi Puig, concentra i destil·la les idees que el segarrenc imprimia a tots els seus textos -articles, contes, assajos i novel·les-. La veu de Pedrolo ha atret, en clau nacional, lectors a través de generacions -per a sorpresa dels editors- que delaten la cerca de sentit de tot un moviment que va acabar la que havia de ser la dècada de la victòria amb un trauma compartit. A la cerca del fil que els uneixi a tots plegats, Puig rep El Món a la seu de l’editorial, a l’antiga fàbrica Lehmann, per tractar el moment polític en què l’obra arriba a les llibreries, els seus paral·lelismes amb les anàlisis de Pedrolo i les perspectives de futur de les lletres catalanes que són també de combat.
Per què ‘Prosa de Combat’ ara? Per què recuperar el Manuel de Pedrolo polític quan l’ambient li és tan poc favorable?
De fet, ha resultat que políticament, l’ambient sí que li anava de cara! No era obvi, és clar. Jo no m’ho esperava, no fins a aquest punt. Tots plegats interpretem el país tan bé com podem, i no vam poder preveure que hi havia tanta necessitat d’aquesta mena d’articulisme. Però tampoc no ha estat gens calculat. Nosaltres comencem a editar Pedrolo el 2017 amb quatre novel·les que mostren, en ficció, el Pedrolo més polític de tots; aquell que ni es va atrevir a presentar-se a censura. Llavors ja vam començar a projectar altres llibres seus, i Prosa de Combat ja apareixia als plans.
Com a mínim fa tres o quatre anys que tenim el projecte al cap, triant articles, pensant-hi… Sense pressa, que és com ens agrada treballar de tant en tant. No hi ha un càlcul de contingència política en absolut. I, de fet, jo deia: “ja veurem”; perquè el sector independentista està més aviat deprimit, desinflat. Però justament per aquesta depressió, la sacsejada d’autoestima nacional que proposa Pedrolo ha anat bé a la gent.
El 2017 sí que hi havia càlcul polític darrere les edicions que en van sortir?
Llavors pensàvem en l’any Pedrolo. El centenari era el 18, i el 17 ja comencem a pensar-lo. Va ser un any únic en aquest sentit, traumàtic i alhora bonic. Va caure el 155 just el mes que s’inaugurava la commemoració. Recordo un acte d’inauguració al marge de l’oficialitat a la mateixa editorial, perquè no hi havia institució. I això, jo crec, també li va anar bé. El vam tirar endavant els militants literaris, els pedrolians que tant se’ns en fotia si hi havia institucions o no. I van sortir bastants llibres! Nosaltres vam fer La Terra Prohibida, Infant dels grans; van sortir llibres a Tigre de Paper, Pagès… Van sortir moltes coses, marcades per l’efemèride i perquè tothom pensava reivindicar-lo.
De fet, mai s’ha deixat d’editar Pedrolo, perquè és un autor enormement popular malgrat la incomoditat del seu pensament polític. La seva ficció sempre ha tingut demanda.
Potser se l’ha editat, però no se l’ha tractat com s’hauria a un autor tan difós. Per què?
Quan Edicions 62 va celebrar el 50 aniversari, farà uns 10 anys, van fer el seu rànquing de vendes. I en els cinc llibres més venuts, hi havia tres de Pedrolo. El Mecanoscrit del segon origen menja a part, però Joc Brut o Trajecte Final han estat llibres de xifres enormes. I als anys 80, quan era un tipus políticament bandejat, treia una novel·la completament secundària, o un llibre de contes, i es plantava als més venuts. Tenia molts lectors, i encara en té! Ara ho hem viscut, fins i tot amb l’assaig polític.
El pensament polític de Pedrolo s’ha reivindicat també com a intèrpret de la seva obra de ficció.
Pedrolo és un paio que ve a desmentir la cantarella que cal separar l’obra de l’autor, perquè demana justament el contrari. No li vinguis a separar el seu projecte polític del seu projecte literari, perquè van íntimament lligats. No té massa sentit llegir la seva ficció sense pensar en l’horitzó nacional que té al darrere. Aquests assajos, aquests articles, ens el fan llegir d’una altra manera. Ens fan recular i tornar a agafar llibres dels anys 60, llegir-los en paral·lel a l’articulisme, i veure’ls d’una altra manera. Fins i tot el Mecanoscrit! Pedrolo no escrivia cap ficció que no tingués el seu país al cap.
Com interpreteu la demanda que ha tingut un artefacte com ‘Prosa de combat’?
Hi ha el moment general de cremor de l’independentisme, que crea la necessitat de cercar uns referents diferents dels que s’han tingut en els últims anys. Pedrolo ja va estar bandejat en els anys 80 per gent que van acabar sent independentistes d’última hora, i reivindicant-lo! Si estigués llegint el moment actual, segur que guardaria retrets; diria: “home, si no em vau fer cas llavors, ara no vingueu!”.
Una cosa que ha fet molt de goig és que el fenomen editorial al voltant de Prosa de combat no s’entén sense la gent molt jove. Aquí hi ha hagut un trencament: la gent de 30 en avall s’hi ha acostat. És gent que ja no va viure el 2017 com el vam viure els de 40, no és el mateix. Han patit el desgast d’una altra manera. És molt maco de veure, la mitjana d’edat de les persones que han vingut a les presentacions, o que han comprat el llibre, és molt més baixa del que es podria esperar. I això tampoc no ho teníem previst.
En una presentació recent, la Júlia Ojeda parlava d’una generació independentista més jove orfe de referents. Potser va per aquí, la cosa.
Segurament. Troben que el moviment independentista no va començar amb les manifestacions del 2012. Tenen necessitat de veure que als anys 80, i als anys 60, i als anys 50 i 40 ja hi havia independentistes a Catalunya. I Pedrolo era un d’ells, i va escriure sobre ells. La mateixa Terra Prohibida és una novel·la que tracta del moviment independentista durant el franquisme, quan sembla que no hi hagués res d’això. Aquesta cerca de continuïtat ha estat el que necessitava molta gent.
L’aposta de Pedrolo pels gèneres populars el va mantenir viu?
Va mantenir vius els lectors. Haver conreat tants gèneres literaris populars li va procurar una legió de seguidors descomunal. Arribat a un punt de la seva vida, va viure -o malviure, sovint- d’escriure, i de tenir molts lectors. Si no, no hi havia manera.
Potser això dona una resposta al seu debat sobre la literatura catalana amb Joan Sales, per exemple.
No sé si li va donar la raó. En tot cas, ell va seguir el seu model. I el seu model es va fer viable. Pedrolo tenia un èxit brutal amb qualsevol llibre que fes, i alhora es fotia en tots els merders polítics imaginables. Era la persona més antipàtica que et puguis imaginar dins el catalanisme. No va fer cap càlcul polític per guanyar-se la vida. Fins i tot dins els mateixos rengles independentistes, se les va tenir amb molta gent.
El Pedrolo polític viu millor a la contra?
Sí, perquè hi ha necessitat d’escoltar-lo. Quan hi ha ràbia, Pedrolo entra millor. Quan hi ha gent necessitada de sacsejar la cosa, l’agafaran més. Si hi ha pau absoluta, és un autor incòmode.
De fet, en els últims anys s’han recuperat referents culturals antagonistes en el seu moment de Pedrolo, com Juan Marsé.
Els hereus de Marsé ha canviat menys que els de Pedrolo. La bossa política dels antagonistes de Pedrolo és més estable que la dels pedrolians, per no personalitzar en Marsé. L’avantatge que té Pedrolo és que el seu públic objectiu s’ha ampliat. Els anys 80, 90 o principis dels 2000, Pedrolo era un personatge mirat amb afecte només per l’Esquerra Independentista, que era el que era. I ara, això ha crescut molt. Aquest problema ja no el té tant. El té, evidentment; i els seus antagonistes encara hi són. I si el consens polític li va una mica més a favor, la seva producció literària hauria de guanyar.
Molts dels greuges que denuncia l’independentisme actual, de fet, ja apareixen en els seus articles.
Perquè els problemes eren els mateixos. L’anàlisi social de Pedrolo serveix fil per randa avui. Aquest és el diferencial de Prosa de combat respecte d’altres recopilacions d’assaig històric: que sembla mentida que siguin tan antics, sent tan vigents. Són articles que parlaven de situacions concretes, de disputes concretes del moment amb persones que ara fins i tot costa situar; però el fons és el mateix. Et pots apropiar de les paraules de Pedrolo i portar-les al present.
A ‘Entorn d’una expressió’, que té la voluntat de conversar amb Francisco Candel, ja parla d’una qüestió tan greu com la integració de la immigració. Com entra en aquest debat, en què la realitat sí que ha canviat molt respecte dels anys 60?
El país sí que ha canviat molt, en aquest sentit. En aquest article amb què intenta debatre amb Candel -dic intenta perquè no va passar la censura, el debat el van escamotejar-, Pedrolo parla del 30% de castellanoparlants que hi havia al país, i els efectes que tenien sobre la llengua. Ara, aquest percentatge l’hem més aviat invertit. Això fa que la pressió sigui diferent.
Pedrolo és molt interessant també en aquest àmbit, i és molt difícil d’apropiar, d’utilitzar, en el debat polític actual. Però ens fa llegir aquells anys 60 d’una altra manera, ens fa veure que el consens i la unanimitat que ens han fet arribar no hi era. Hi havia debat, i n’hi hauria d’haver hagut més, entorn les idees polítiques subjacents d’Els altres catalans i el seu ús polític posterior -no tant per part de Candel com dels candelians-. Part de la gràcia del llibre, de l’exercici de justícia que hi ha al darrere, és restaurar aquest debat.
Què us diu, l’atenció que els joves han prestat a ‘Prosa de combat’? Hi ha més demanda de la que pensem per a altres autors que puguin oferir idees similars?
Fa de mal dir. Hi ha alguns autors puntuals clàssics que trenquen de forma neta la barrera generacional. Maria Mercè Marçal la trenca, Rodoreda la trenca. Montserrat Roig la trenca una mica. M’agradaria que Joan Fuster la trenqués també una mica més del que ho fa, i ho dic com a fusterià. Però costa fer-ho. És responsabilitat de tots plegats fer més el que hem fet -amb encerts i alguns atzars- amb Prosa de combat: sacsejar les obres, intentar recuperar-les de manera que hi puguin entrar unes altres generacions amb uns altres ulls. No sempre existeixen les obres per a fer-ho, però és la responsabilitat dels que ens hi dediquem.
Per què el sistema editorial no ha estat capaç de fer aquestes sacsejades fins ara?
No ho sé. Fem el que podem (riu). Però vaja, és molt complicat. Si el cas de Pedrolo és excepcional és per alguna cosa. No és normal que un llibre d’articulisme polític d’un autor clàssic surti al setembre i es planti al desembre entre els més venuts. I tampoc no podem pretendre que això ens passi quan fem una antologia d’un altre autor, perquè no passarà. I això no ens ha de desanimar! Si hi arriba un 10% de la gent que ha arribat a aquest llibre de Pedrolo, ja hem fet la feina.
Sortiu d’aquesta promoció de ‘Prosa de combat’ més esperançats per aquesta feina?
Sí. Aquesta en concret és una col·lecció que ja té 15 títols. Continuarem al ritme que teníem previst fer, un parell l’any. Porten molta feina, perquè són llibres de cuina molt lenta. El que vam projectar el 2017 i el 2018 no s’acabava aquí. Al febrer reeditarem La terra prohibida per tercera vegada, ara en un sol volum monumental de 1.000 pàgines. Fa molta il·lusió. Una obra que durant la Transició no va rebre la més mínima atenció i que avui tenim clar que és una de les dues o tres més importants de Pedrolo. A La terra prohibida fem el mateix ‘descobriment’ que amb l’assagisme polític de Pedrolo: l’independentisme no neix amb el Procés; hi havia independentistes als seixanta, setanta i vuitanta, però és que també n’hi havia als anys quaranta i cinquanta. Com més reculem, la dissidència és més radical, és clar, però aquells homes i dones van existir, en la realitat i en algunes ficcions. Amb tot, ha estat una de les notícies felices de l’any. Vam projectar el llibre d’una manera enriquidora, però a mesura que trobàvem més material, tot va agafar encara més volada. Quan vam plantejar editar el Pedrolo polític, no sabíem la quantitat i qualitat dels inèdits que trobaríem.
