L’escriptor Jordi Cabré (Barcelona, 1974) ha tornat a les llibreries amb la seva primera novel·la d’autoficció, ‘Hi ha algú altre’ (Univers). El llibre narra la història d’un escriptor quarantí que s’ha separat de la seva dona després de 19 anys de relació i dos fills adolescents en comú. Es tracta del seu “renaixement” en un pis al carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona, on la música i els records d’infantesa tenen un pes important.
Cabré aprofundeix en la seva última novel·la en les relacions familiars, el dol -pel seu germà Xavi, que va morir quan tenia 20 anys i per la seva mare-, la por a la soledat i la complexitat de les relacions entre adults. Tot això, amb una prosa delicada i intrigant que es manté al llarg de tota l’obra. “Està dedicat al meu germà i m’ha servit sobretot per tenir un interlocutor. És aquesta mena de Wilson que et fa companyia i que està sempre allà. Em serveix per comparar el que sóc ara i el que era de petit, una mena de diàleg entre el moment actual i la infantesa amb tot el recorregut d’una vida”, explica Cabré.
La vida, com el jazz
Aquesta és la primera novel·la de no ficció que ha escrit Cabré. “Fins ara les novel·les tenien uns personatges inventats i un conflicte central. Una estructura. Per primer cop he volgut prescindir de tot això i explicar la vida tal com raja“, explica. Aquesta “excepció”, tal com ell mateix la defineix, es pot identificar fàcilment amb el jazz. “Com el jazz, és una cosa fluida i espontània”, ressalta. L’escriptor creu que la vida flueix igual que ho fa el jazz: “És com sentir el soroll de la vida. Els músics toquen alhora que componen i no hi ha guió ni estructura, sinó que vas fent, com a la vida”. “També t’ensenya que mai n’hi ha per tant, ni amb les coses divertides ni amb les tristes. Em va semblar molt adequat per un llibre que s’assembla molt al jazz i barreja moltes coses”, raona.
Pel que fa a l’excepcionalitat d’una novel·la d’aquest tipus, Cabré assegura que no sap si n’escriurà cap més així: “Vull saber com m’hi sento i com se sent el públic”. Malgrat que la resta de les seves obres són ficció, l’escriptor assegura que s’està adonant que “no és tan diferent” escriure autoficció. “Puc dir que he viscut entre bruixes del segle XVII. Quan t’hi fiques molt, acaba sent igual si és realitat o ficció”, assegura abans de concloure que escriure aquesta obra ha estat “un descobriment”.
El dol, semblant a una ruptura amorosa
Sobre el dol, l’escriptor assegura que “s’assembla bastant a una ruptura amorosa”, però rebutja parlar de les etapes del dol, la negació i l’acceptació. “Jo ni he negat ni he acceptat la mort del meu germà, perquè penso que no cal fer-ho. És d’una gran vulgaritat”, rebutja. “La qüestió és viure-ho amb naturalitat i fair play. Si has de plorar, plores, però acceptar-ho, mai, és inacceptable. Són conceptes absurds”, afegeix. En aquest sentit, insisteix que una pèrdua així s’assembla a un trencament amorós.
Malgrat que la novel·la profunditza en aquest sentiment de dol, Cabré insisteix que “no hauria fet una novel·la només per parlar de mi” ni per fer “autoteràpia”. “La vaig presentar quan vaig veure que molta gent s’hi podia sentir reflectida i tenir una aparença bonica a més d’aportar alguna cosa nova”, explica. Precisament l’escriptor creu que la generació dels 70 es pot sentir identificada amb el llibre i amb la música que s’hi reflecteix, per la qual cosa ha creat una llista d’Spotify que serveix de banda sonora de la novel·la i que inclou cançons com ‘So what’ de Miles Davis, ‘Almost blue’ de Chet Baker, ‘My favorite things’ de John Coltrane i ‘Tears in heaven’ d’Eric Clapton.
