Jofre Bardolet (Vic, 1999) és la màxima representació d’artista polifacètic. Compositor i director de música clàssica, entre d’altres, Bardolet s’alça com la cara d’una nova generació de talent musical de Catalunya. Amb vint-i-sis anys acabats de fer, format al conservatori vigatà i a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Bardolet ja s’ha fet un nom dins l’escena musical del país. Amant de l’òpera, i amb delit especial per Mozart, és el compositor i director musical de Ferides, un homenatge mozartià ambientat en el tram final de la Guerra Civil espanyola. També és responsable de la direcció musical de la recent adaptació osonenca de l’emblemàtic Cop de Rock -que Dagoll Dagom va estrenar el 2011- i, ara, torna als escenaris amb Festeig i giravolt per homenatjar els grans noms de la música clàssica de Catalunya del segle passat. Una òpera que dirigeix, però també interpreta.
Bardolet, però, és molt més que un compositor clàssic. Apassionat de la cultura catalana, fa mitja dècada que també compon sardanes. En aquesta entrevista amb El Món, el jove compositor vigatà reflexiona sobre el paper de l’òpera, l’escena cultural del país i defensa, amb dents i ungles, la llengua com a eix vertebrador de la identitat de Catalunya: “El dia que això s’acabi, s’haurà acabat tot. S’acabarà Catalunya”, exclama. Aquesta és la cinquena entrega d’una sèrie que farà la radiografia d’una generació, talents de menys de 30 anys, amb Carnet Jove o amb la possibilitat de tenir-ne.
La música ja et ve des de ben petit.
Ve de família, això és veritat. Els meus pares, tots dos, són músics. El meu pare és cellista, la meva mare cantant, i no són els únics. Tinc dos cosins més grans que són violinistes. Vaig néixer en un context molt musical i hauria sigut estrany que no hagués estudiat música. De nen t’ho trobes, però de gran sí que t’arriba un moment en què t’has de plantejar si vas cap aquí o no. És una decisió ja conscient, amb catorze-quinze anys. Jo sempre explico que tinc una connexió musical, que em va atrapar molt fort, que és Mozart. Crec que si no hagués estat per Mozart, la meva connexió amb la música no hauria estat tan elevada. Especialment per La flauta màgica, que és una òpera que he vist infinitat de vegades quan era petit. Més enllà de Mozart, també tinc una gran connexió amb la música catalana, perquè em toca molt de prop la qüestió nacional.
Què té Mozart de diferent en comparació a altres grans compositors clàssics?
Una cosa que va molt amb la meva manera de ser és la qüestió teatral. De fet, de petit també en vaig estudiar, i va arribar un punt en què em vaig arribar a plantejar si estudiar música o teatre. Per això sempre m’ha fascinat el món de l’òpera, perquè és casar la música i el teatre. Jo prefereixo la música que expliqui històries. Evidentment, la música simfònica de Beethoven, per exemple, també em pot interessar moltíssim, però la que va acompanyada d’històries, bé sigui des d’un punt de vista operístic, o del que en diem poema simfònic, o fins i tot els musicals més moderns, sempre m’han atret més. Llavors Mozart va ser un autor que, entre altres coses que va fer, va fer una producció operística molt teatral. Mozart és molt teatral. De fet, hi ha hagut directors musicals, al llarg de la història, que a vegades han demanat que en els muntatges operístics que fan no hi hagi director escènic, perquè es fa sol. En la música de Mozart ja hi ha tota la dramatúrgia, tot el component escènic, amb un concepte teatral molt evident que em va atrapar. També, sens dubte, que és un geni.
Fins i tot, pioner, per alguns.
Per molta gent, i per mi mateix, Mozart és bastant fundacional. Evidentment, previ a Mozart ja havien passat coses, especialment Bach, que és el gran nom previ a Mozart. Alguns músics tenen Bach a dalt de tot i el veuen com Déu nostre senyor, n’hi ha d’altres que tenen Mozart a dalt de tot. I aquest soc jo [riu]. Que amb això no vull desmerèixer Bach, però per a mi Mozart és bastant el fonament de tot el que va venir després. També hi ha una certa senzillesa en la seva música, i alhora una bellesa tan profunda, que té tant mèrit…
L’òpera, però, no es concep com un art senzill, sinó que se la percep com a enrevessada. Fins i tot, un punt feixuga o elitista.
Però també és senzillesa. Les noces de Figaró, per exemple, és un vodevil, és una obra d’embolics. I és absolutament teatral, és molt còmica. Moltes vegades, en el que és l’aproximació al món de l’òpera, hi ha molt desconeixement, i és molt fàcil col·locar-li l’etiqueta d’elitista. És a dir, ens sembla que una entrada a l’òpera és molt cara, però anar a escoltar a Coldplay quant val? La gent sap la quantitat de gent que està involucrada en una funció d’òpera? L’orquestra sola ja val un fotimer de calés. Solistes, cors, vestuaris, escenografia…
De quant estem parlant, entenent que cada òpera és un món?
Depèn molt. Jo et puc dir, per exemple, que de la meva òpera Ferides, que era una producció feta amb un esclop i una espardenya, el mínim pel qual podíem vendre un bolo eren 6.000 euros. I això és amb la gent cobrant una puta merda. Evidentment, el pressupost del Liceu és una altra cosa, però s’ha de ser conscient que, en una òpera, de per si, la producció és cara. Hi ha moltíssima gent involucrada.
El que s’ha d’aconseguir, doncs, és treure l’etiqueta “d’elitista” a l’òpera. Com es podria fer?
Crec que és molt important fer-ne la comunicació correcta, fer pedagogia. Jo sempre dic que Mozart va estrenar La flauta màgica en un teatre de mala mort. En un ambient on la gent anava beguda, cridava i feia escàndol. Aquí és on rau l’origen. Era la distracció de la gent aquella època, per tant, la connexió amb el públic era molt directe, era molt real. A vegades, sí que és cert que s’ha tendit, per diversos motius, també per part dels mateixos músics, i aquí és on veig el problema, a posar la música clàssica en un pedestal i a transformar-ho en un art diví. Crec que això és un error, perquè és allunyar-la de la seva essència. Per això per mi Mozart és una mica el paradigma d’això, perquè va intentar trencar amb arguments propis de l’època anterior, que és l’òpera seriosa, d’òperes italianes que parlen sobre divinitats o sobre herois. En canvi, Mozart planteja fer una òpera que és la història d’un criat que es vol casar. És parlar de persones reals amb qui el públic s’hi pot identificar. Va ser molt trencador, i va ser una manera de connectar amb el públic.
El públic que consumeix òpera tendeix a ser gent gran. Hi ha futur?
Aquí hi ha diversos aspectes a considerar. El meu pare sempre diu, i té raó, que el públic d’òpera, o de música clàssica, sempre és gent gran. La mitjana d’edat és elevadíssima [riu]. Però, no obstant, sempre n’hi ha. I sempre és gent gran, cosa que vol dir que, d’alguna manera, la gent quan es jubila té tendència a consumir més cultura i, pot ser, de sobte, descobreixen que els agrada la música clàssica. De la mateixa manera que fa trenta anys hi havia gent gran que escoltava música clàssica, ara també n’hi ha. Potser és una qüestió natural.
I pot interpel·lar al jovent?
Aquí és on estar la clau, i és on sempre intento posar el focus. Sé que és molt difícil, però també tinc molts amics que han vingut a veure coses meves i han sortit sorpresos perquè no s’havien permès abans l’opció de què els pogués agregar. Sovint hi ha un prejudici envers la música clàssica, i després els sorprèn i els agrada.
Tenint en compte els gèneres musicals que estan guanyant més pes entre la gent jove, però, creus que és possible deixar de banda aquests prejudicis per apreciar-la?
Tampoc cal apreciar-la del tot. Crec que la música és més de gaudi. Per exemple, si no tens ni idea de música, és clar que no podràs apreciar Mozart, però tampoc podràs apreciar una cançó de Coldplay que comentàvem abans. Pots anar a veure un espectacle sense formació, i que t’atrapi. Jo, quan vaig a veure un espectacle de circ, no tinc ni idea del que estan fent tècnicament, però flipo igual. A l’òpera pot passar el mateix, però sovint hi ha una barrera amb què la gent creu que no li aportarà res, que no té res a ensenyar-los. Crec que falta pedagogia i acostar els protagonistes, que són els compositors, i les històries de l’òpera al públic.
És responsabilitat de les administracions treballar aquesta pedagogia?
Crec que és una qüestió que s’ha de treballar a les escoles. L’aproximació a la música “clàssica” ha de començar a l’escola, perquè crec que és on tenim el problema de fons. Si a l’escola et presenten Mozart com un senyor amb perruca que va viure fa dos-cents anys i que vivia instal·lat en el seu món de composició, i que només tocava el violí, doncs clar que és un personatge llunyà. Si l’aterres i expliques qui era de veritat, és una altra cosa. L’apropament serà molt més real. La qüestió és connectar amb ells. I és més difícil amb Mozart, però no hauria de ser-ho tant amb Eduard Toldrà, per exemple, que va viure aquí [a Catalunya] fa cent anys. A les escoles, ningú es preocupa que els nens sàpiguen qui era Eduard Toldrà. Evidentment, vagi d’entrada que parlo amb cert desconeixement, perquè jo no soc a una escola de primària cada dia per veure-ho en directe, però crec que el que s’ha de fer és intentar trobar la manera d’humanitzar aquestes figures perquè puguin connectar més amb els nens.
Es pot viure a l’òpera i la música clàssica a Catalunya?
Depèn.
De què depèn?
És evident que en aquest país, les facilitats no són les mateixes que al centre d’Europa, on he estudiat dos anys. Jo soc una persona extremadament vinculada amb el meu país i sempre he tingut clar que vull viure a Catalunya, i el que faig està molt vinculat amb Catalunya. Els meus projectes sempre tenen a veure o amb la llengua o amb la història. I això et marca una situació. Aquí, pràcticament tothom del país que es dedica a la música també fa classes. Es tracta de compaginar facetes. Ara m’acabo de fer autònom [riu], i em dedico a fer coses molt diferents. Jo he estudiat direcció d’orquestra i direcció de cors. Per sort tinc molts encàrrecs de composició, però això és una cosa molt volàtil. Pots tenir molts encàrrecs un trimestre, però després res. D’això va la vida artística, no hi ha estabilitat. Es pot viure? Depèn del mes [riu].
O sigui, viure exclusivament de les teves obres és molt difícil.
Mira, jo ara mateix també em considero molt productor. Tinc una productora, La Barca, a través de la qual he produït la meva òpera Ferides, la versió del musical Cop de Rock que vam fer aquí Vic, exitosíssim, ara estem produint Festeig i giravolt… Jo destino molta part del meu temps a la producció, a la gestió de tot això. Per què si no ho faig jo, no ho fa ningú més [riu], i perquè, en certa manera, soc empresari. Soc emprenedor. I, si ens posem tiquismiquis, això no és dedicar-se a la música, és dedicar-se a la producció. És a dir, jo no em llevo i em passo el matí component, sinó que el més probable que faci és enviar correus, fer trucades i enviar un dossier a veure si em compren Festeig i giravolt a Girona [riu]. Tot això s’ha de compaginar. Però també és qui jo vull ser, i ho assumeixo. Ara el meu perfil és totalment polifacètic. Jo no em veia, o en tot cas no m’hi veig ara mateix, és tancant-me en un únic lloc, fent una única cosa. M’agrada poder fer coses molt diferents, a nivell de composició, de direcció. Ara també estic protagonitzant el meu espectacle com a cantant i actor. Faig moltes coses diferents. I, com molts, també faig classes. D’això va ser músic a Catalunya. L’Eduard Toldrà, per exemple, sort en va tenir de fer classes al conservatori de Barcelona.
Però sí que hi ha artistes catalans que poden viure només de la seva música…
Crec que cal una reflexió més profunda. A mi em sembla molt curiós que hi hagi gent en aquest país que es fa dir artista o es fa dir músic sense tenir ni idea de música. Gent que es guanya la vida perfectíssimament tot i que desafinen i no saben ni què és una corxera, mentre que gent formada, que fa coses amb criteri i moltes hores de feina al darrere, se les ha de manegar per tenir una vida més o menys estable econòmicament. Crec que això és el trist.
Es premia prou el talent a Catalunya?
Es premia, però es podria premiar més. Per exemple, que a l’Arnau Tordera li hagi arribat el moment d’estrenar una òpera al Liceu és premiar el talent, evidentment, però és que n’hauria d’estrenar una cada any. Això seria premiar el talent!
Al principi de l’entrevista m’has comentat que, més enllà de la música clàssica, Catalunya com a nació, i la seva música, són eixos fonamentals de la teva essència artística. Has estat molt vinculat, com a compositor, amb el món de la sardana. S’està perdent la tradició?
Tinc la percepció que, un cop t’hi poses, no s’ha perdut. Jo també tenia una mica aquesta visió, però quan vaig començar a compondre’n, i, per tant, estar en contacte amb cobles i colles sardanistes, veus que la gent hi és. Sí que és cert que la mitjana d’edat és força elevada, però també hi veus molta gent jove. Hi ha molta gent jove que toca instruments de cobla. Per exemple, ara a l’ESMUC, des de fa uns quants anys, l’estudi d’instruments de cobla s’han convertit amb estudis superiors de música. Això vol dir que hi ha gent que surt amb un grau superior de flabiol, però tampoc hi ha tantes cobles a Catalunya on et puguis guanyar la vida. Acaba volent dir que les cobles d’arreu del país tenen un nivell molt alt, i això és perfecte. I hi ha colles sardanistes joves, i n’hem d’estar orgullosos. S’ha de, sobretot, tractar la sardana sense condescendència.
En quin sentit?
Bé, els catalanets som d’aquesta manera que tot el que és nostre li tirem pedres a la teulada, i ho fem més petit del que és, quan, des de fora, compositors mitiquíssims del segle passat, com Ígor Stravinski, veien a Barcelona i es quedaven al·lucinats del que és una cobla. Fem-nos-en dignes. No tractem la cobla i la sardana amb condescendència, al contrari. L’hem de reivindicar, l’hem de programar més! Una cobla ha de poder sonar en un auditori i no només a la plaça, perquè és un element simfònic de primera divisió.
Ens fa por reivindicar-la?
Per descomptat. És per conseqüència de la història. Les coses haurien anat molt diferents amb Catalunya sent un país des de l’any 31 si la república de Macià s’hagués instaurat. Que des de fora s’intenta destruir la identitat de Catalunya em sembla una obvietat. La identitat d’un país es fa des de la llengua i la cultura, però això mantinc el català sempre i procuro defensar a tot arreu la cultura catalana des del meu vessant, que és la música. I això vol dir compondre per cobla, vol dir fer musicals i òperes en català, i mai fer-ho en castellà. Crec que com a país tenim un complex d’inferioritat important. És bàsic que mantenim la llengua i mantenim la cultura, perquè el dia que això s’acabi, s’haurà acabat tot. S’acabarà Catalunya.
Per defensar la cultura també se li ha de donar espai… Se n’hi dona prou?
Sempre es pot fer més. Crec que discriminació positiva en aquest sentit, sempre se’n podria fer més. Des de l’Auditori de Barcelona fins a una escola de música d’un poble més petit de Catalunya. A tot arreu hi podria haver més presència d’autors catalans, des de conèixer qui eren fins a interpretar la seva música. Ara, amb Festeig i giravolt, que el que fa és fer valdre una sèrie d’artistes que fa cent anys estaven en un moment molt àlgid, com Toldrà, en Garreta, Casals i Conxita Badia, he percebut un interès real per part de programadors. M’ho han programat a quatre o cinc llocs sense haver vist l’espectacle, i això diu molt d’aquests llocs, institucions i equipaments, perquè crec que interpel·la com a país, i estic content que hagi sigut així. Crec que l’interès existeix, però ha de ser real per totes bandes.
A què et refereixes?
Per exemple, tocar música catalana és molt car. Ara al juliol vaig dirigir un concert amb l’orquestra de cambra de Vic, dins la meva residència de la Clàssica Jove de l’Atlàntida, i vam fer un programa únicament d’autors catalans. Vam tocar Toldrà, Joaquim Serra, Juli Garreta, instrumentacions de Brotóns i de Guinovart, i una peça meva. Val molts calés llogar aquestes partitures, i encara més si es graven. Vam haver de renunciar a la gravació perquè els permisos eren immensos. Jo puc entendre que les editorials han de viure i han de continuar existint, però tocar Mozart és gratuït… Ens queixem que no es fa música [clàssica] en català, però qui ho fa s’arruïna.
I com es resol?
Això és voluntat política. És tan fàcil com que el cost [de llogar les partitures] l’assumeixi la Generalitat. I em sembla que no dic cap bajanada. Que es toqués música en català és una qüestió a la Generalitat li hauria d’interessar i hauria de promoure. No pot ser que algú vulgui fer un concert de música catalana i hagi de pagar 1.000 euros d’edició de partitures, i encara molt més si ho vol gravar. És clar que no es fa… Ara governa qui governa, però han governat els altres els últims anys, i tampoc ha canviat res.
