Santboià, músic i professor d’anglès en una acadèmia. El seu nom real és Ismael Inarejos, però li ha ‘robat’ el cognom a la seva dona perquè a Anglaterra el puguin pronunciar sense problemes. Abans d’anar a viure al Regne Unit i fer carrera en solitari era el cantant i principal compositor de MEL. L’Ismael Clark acaba de treure disc, i en aquesta entrevista a El Món explica per què es va desfer aquell grup que semblava que tindria èxit, rumia si es pot fer música en català fora de Catalunya i lamenta que a casa nostra triomfin grups com Txarango.
Ha adoptat el cognom de la seva dona per donar-se millor a conèixer al Regne Unit, però canta en català. Com és això?
Tothom em diu que no entén per què quan estava a Catalunya cantava en anglès, i ara que estic aquí, canto en català. Vaig canviar-me el nom i vaig començar a fer música en solitari fa tres anys, quan vaig arribar a Portsmouth, la ciutat on visc. Ho vaig fer perquè Inarejos costa de pronunciar. De fet, als anglesos ja els és difícil dir Ismael! I sempre havia volgut fer un disc en català, encara que estigués fora de casa. Sabia que no tindria cap discogràfica, però em venia de gust.
I on pensa difondre el disc? Se centrarà a Catalunya, o vol provar-ho a terres britàniques?
Aquí de moment faré un concert de presentació. No tinc intenció de buscar cap segell, perquè no crec que estiguin gaire oberts a publicar un disc en català. Provar-ho seria pioner, però ho veig difícil.
Pot dir que ja ha guanyat algun premi.
Quan vaig arribar aquí les coses em van començar a anar molt bé. Vaig tenir la sort de guanyar l’edició 2013 del concurs per a compositors All about the song, i això va fer que actués com a artista convidat al programa Introducing de la BBC. Em vaig emocionar, però després em vaig adonar que tot no és tan fàcil. Llavors vaig decidir gravar un disc a Londres, per acabar muntant una banda amb músics d’aquí.
Segur que no pot fer-se un lloc encara que no canti en anglès?
Aquí no hi ha costum d’escoltar música que no sigui en anglès. Tinc curiositat per veure com aguantarà la gent tot un concert en català, per exemple. Potser desconnecten… A Catalunya estem molt acostumats a escoltar música en anglès, encara que no en tinguem ni idea. El meu pare escolta David Bowie i no l’entén. Aquí tenen el monopoli de la llengua.
Quina diferència ha trobat en el món de la indústria entre els dos països?
Al Regne Unit hi ha molts més músics, de manera que hi ha molta més competència. També s’hi fa molta més música en directe. Per exemple, al carrer on jo visc puc veure una actuació cada dia de la setmana. Però que hi hagi tanta gent fa que sigui molt difícil fer-se un lloc.
Per tant, està treballant d’alguna altra cosa que no sigui músic?
Sóc professor d’anglès.
Un català fent de professor d’anglès a Anglaterra?
Sí, per a persones que no tenen aquest idioma com a primera llengua. Estic en una acadèmia.
Mirem enrere. Abans de marxar al Regne Unit era la veu i el principal compositor de MEL. El grup sonava bé però va acabar desapareixent en molt poc temps. Què va passar?
L’Andreu Buenafuente ens va escoltar i va enamorar-se de nosaltres. Va ser quan ens vam reunir amb El Terrat. Va fer-nos molta il·lusió perquè ens van explicar que acabaven de crear un segell discogràfic en el qual nosaltres seríem el primer grup. Era el que estàvem buscant! Allò podia ser el salt a poder viure de la música. Vam gravar el disc, però va acabar sent una mica una estafa.
Per què?
Durant dos anys -gairebé tres- ens van tenir parats. El disc estava gravat, però no sortia mai a la llum. Algun dia vam anar a la tele, vam tocar al Sant Jordi i al Liceu! Era com si fóssim un grup normal, però sense tenir el disc al mercat. No podíem avançar, no creàvem noves cançons… I això va ser el que ens va rebentar la banda.
Com és que el disc no va poder-se vendre mai?
Era una cosa molt estranya. Això és perquè l’Andreu es va associar amb Clipper’s i amb Música Global. Ell volia navegar a tres bandes, i entre l’un i l’altre ens van tenir ben parats. Van passar bastant de nosaltres, ens vam cansar, i llavors ell va decidir desfer el segell.
Això ha de ser un cop molt dur per un grup.
El grup es va trencar per desmotivació.
I no van provar de tirar endavant el projecte amb una altra discogràfica?
De fet, ara amb el temps, penso que ho podríem haver fet. Però és que ens vam cremar. Això a mi m’ha provocat tenir molt rebuig als grans segells. Si ara estigués a Catalunya m’agradaria començar de manera independent, fent productes autoeditats. Sí que necessites una discogràfica, però no m’agradaria anar a les grans.
Anem al present. De què ha volgut parlar a les lletres d’aquest nou disc?
Aquest àlbum parla de celebrar la vida. És molt més optimista que el que vaig fer en solitari quan vaig arribar aquí al Regne Unit. Quan vaig treure el primer disc no passava pel millor moment de la meva vida, perquè entre altres coses trobava a faltar la meva gent. Aquest nou disc té parts de malenconia, però en general té més color que el d’abans.
Vostè deu haver conegut l’abans i el després de l’arribada d’internet al món de la música.
Jo tinc 36 anys i encara sóc d’aquells romàntics que els agrada comprar el disc en format físic. Abans tenir-ne un era com tenir un tresor. Ara tothom hi pot accedir per internet…
Com s’ha adaptat a aquest nou món com a músic?
No tot és dolent. Abans quan era jove em deixava molts diners enviant missatges de text amb el mòbil als meus amics perquè vinguessin al concert. Ara crees un esdeveniment a Facebook i arriba a moltes més persones. També pots penjar fotos de com estàs gravant el disc per donar-te més a conèixer. Si després la gent vol comprar-lo a la botiga o a través d’internet… que cadascú faci el que vulgui. A mi m’agrada tenir-los en format físic.
Tornem a casa. Què li sembla que a Catalunya triomfin grups com Txarango?
Em sembla una merda que triomfin, però és el que hi ha. Sembla ser que és el que més agrada. També s’ha de dir que des de l’establishment com TV3 es promocionen aquestes cançonetes de merda. És tot molt fastigós. Però és com tot… no sé si és un estil de música que a la gent ja li agrada de per si o és que es bombardeja des dels mitjans… Què ve abans, l’ou o la gallina?
