L’escriptora Imma Tubella és una de les veus més influents en la literatura catalana contemporània. En aquesta entrevista amb El Món presenta el seu últim llibre, Una història per a tu. La novel·la narra les peripècies de la princesa Kaiulani de Hawaii amb una intenció clara: establir un paral·lelisme entre el que va passar en aquest arxipèlag i la situació de Catalunya durant el Procés. L’exrectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i catedràtica de comunicació descriu les similituds entre l’assimilació de Hawaii als Estats Units i el Procés català. En els dos casos, diu, els debats socials eren molt semblants i la premsa va tenir un paper clau per manipular l’opinió pública.
Com va descobrir la princesa Kaiulani i què la va fer decidir escriure una novel·la sobre ella?
Fa molts anys que la vaig descobrir, quan em van donar una beca de la Japan Foundation. Vaig estar tres o quatre mesos al Japó per una beca d’investigació i vaig veure que el vol de tornada podia fer parada a Honolulu. Com que estava molt cansada dels quatre mesos al Japó vaig parar allà sense masses expectatives. Pensava que em trobaria una cosa turística, horrorosa, però no va ser en absolut així. Hawaii és meravellós i vaig començar a veure per tot arreu referències a una tal Kaiulani. Tenia contactes amb acadèmics d’allà, els vaig preguntar qui era i vaig descobrir que era la seva última esperança per mantenir la independència de Hawaii. Vaig comprar un parell de llibres sobre ella i els vaig guardar. Quan vaig acabar la meva segona novel·la els vaig veure, els vaig agafar i m’hi vaig endinsar. Els vaig començar a llegir en ple procés d’independència de Catalunya i això em va enganxar, perquè el que em va interessar no és tant la vida d’una princesa, que a més jo soc republicana, sinó com es pot manipular la democràcia per sotmetre un país. Això és el que van fer els comerciants i els missioners que van utilitzar el parlament hawaià per fer passar una llei contrària a ells.
Aquestes són les similituds que va observar entre Hawaii i la situació de Catalunya?
Aquestes, però també tots els debats que vaig llegir sobre la llengua, entre altres coses. Els missioners van arribar a Hawaii a mitjans del segle XIX. Venien amb la Bíblia sota el braç, però no tenien res més i juntament amb els comerciants, en cinquanta anys van matar tres quartes parts de la població hawaiana. Aquesta gent va utilitzar la democràcia per passar una llei que va tenir conseqüències pels hawaians, perquè va establir que només podien votar els qui eren propietaris de la terra. Els hawaians no eren propietaris de les seves terres, eren de tots. També hi va haver moltes discussions i manipulacions a la premsa. Per exemple, els sucrers es van negar a aprendre la llengua i els hawaians no els entenien. Totes aquestes discussions em van fer pensar en les manipulacions que hi ha a la premsa de Madrid sobre el procés i sobre l’independentisme. Hi ha moltes similituds entre l’argumentari unionista hawaià i l’espanyol i també moltes semblances entre algunes pors, bonisme i ingenuïtat dels hawaians i la nostra. Em vaig enganxar per això, perquè de fet jo vaig escriure-la abans que la que va guanyar el premi Nèstor Luján.
Encarna la traïció als hawaians en els missioners?
Van fer un partit anomenat missioner que va ser qui ho va manipular tot, però també en van formar part els comerciants, els sucrers. Ells van arribar a Hawaii i els van robar les terres. Era una societat autosuficient que conreava i pescava. Estan a tres mil quilòmetres de qualsevol terra habitada, però tenen la desgràcia d’estar en una ruta estratègica entre Àsia i Amèrica. Els comerciants van arribar allà i es van fer amb les terres amb enganys. Decideixen plantar canyes de sucre com a monocultiu i defensen el negoci. Aquest sucre el venen als Estats Units i els interessa annexionar Hawaii als Estats Units per mantenir el preu del sucre. És una qüestió econòmica per a tots. Els missioners, com va passar en moltes colonitzacions, anaven teòricament a salvar ànimes. A Hawaii van prohibir-ho tot, com ara, el seu vestuari o el surf, que consideraven una cosa pecaminosa…
A la novel·la reflecteix Hawaii com una terra oberta a tothom. Quin paper va tenir la immigració en la pèrdua de la independència?
Com que els hawaians obrien les portes a tothom hi van anar els missioners, els sucrers i després xinesos i japonesos, que van portar malalties desconegudes fins llavors. També hi va haver molta immigració portuguesa i castellana. Els van obrir les portes, però no van fer cap política de defensa del seu país i de la seva llengua. Simplement, els van envair. Es van fer amb el parlament, els van imposar una Constitució a cop de baioneta que, a més, anava contra els seus interessos… Insisteixo, no és la història d’una princesa sinó la d’un robatori mitjançant la democràcia.
El que comenta sobre la imposició d’una llengua a Hawaii perquè no van saber defensar la seva succeeix encara avui en dia?
Això pot passar a qualsevol país si no té polítiques clares. En aquell moment tots els països del món tenien polítiques clares pel que fa a la immigració. Per exemple, quan vaig estar als Estats Units vaig investigar què es demanava per ser americà i em vaig apuntar a un curs on expliquen història, cultura i fan propaganda del país. Fan tenir ganes d’aprendre la llengua i deixen clar que no pots ser nord-americà si no la saps parlar. La immigració legal llatina als Estats Units parla anglès. Els països tenen polítiques relacionades amb la immigració perquè són necessàries. És a dir, tenen les portes obertes i els estrangers són benvinguts, però amb polítiques no d’assimilació sinó de respecte al país. Si no, passa el que va passar a Hawaii, on en qüestió de cinquanta anys els van liquidar.
Es pot extrapolar el que va passar a Hawaii a la situació de la llengua a Catalunya?
Catalunya és un país d’acollida i a mi em sembla fantàstic, però no ha d’oblidar que ha de tenir eines com té tothom. Aquesta immigració no ha de representar una pèrdua d’identitat pròpia. Al meu poble, a la Bisbal, quan jo era petita hi van arribar pobles sencers. Inclús portaven el seu propi alcalde i es refiaven més d’ell que de l’alcalde que hi havia al poble que els acollia.
A la novel·la parla molt del destí. Seguint aquest paral·lelisme Hawaii-Catalunya, quin creu que serà el nostre destí com a país?
No tinc una bola de vidre, però crec que depèn de nosaltres. Això és el que hem de pensar. No puc amagar que soc independentista i recordo sempre les paraules de Lluís Maria Xirinacs: “La independència no es demana, es pren”. La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana va dir fa poc que havíem de demanar la independència a Europa i vaig recordar aquestes paraules. La idea d’Europa és molt maca, però en realitat la Unió Europea és una unió d’estats que es defensen els uns als altres. Què vol dir que l’hem de demanar? Tot depèn de nosaltres. No confio gens en els nostres polítics, m’han decebut absolutament, però confio en la gent. La gent hi és i està disposada perquè sap el que guanyarà. La base no s’eixampla amb renúncies, sinó fent sentir a la gent la necessitat i explicant el que es guanyaria. Espanya no ens està ajudant, ens està enfonsant, i ho hem de saber explicar.
Cal una estratègia compartida entre la classe política i la societat civil?
Amb aquesta classe política no anirem gaire lluny. No la considero ni classe política. Estem en un moment molt baix del nivell polític que necessita un país per tirar endavant. Tinc l’esperança que sorgeixi una nova classe política que sàpiga interpretar i connectar amb la gent i que junts fem alguna cosa. L’actual està avesada a les renúncies. Per exemple, amb l’acord de claredat. Per favor, si només s’ha de mirar el Quebec. Això era una qüestió unionista, què estem dient? La Generalitat fa polítiques d’una autonomia passada per aigua. No és l’autonomia de Pujol, és una autonomia passada per aigua i ningú se salva. En aquest moment, diria que ningú i que cal sang nova.
Aviat veurem noves novel·les que també explorin aquest terreny?
En publico una cada dos anys i quan li vaig dir a la meva editora que ja tenia un nou manuscrit em va dir que primer publicaríem el de la princesa Kaiulani, que estava escrit des del 2017. Ja tinc una nova novel·la preparada, de fet és la primera d’una trilogia, i hem quedat que aquest cop no tardarem dos anys. És una novel·la històrica, però és actual. El segon volum no serà tan històric.
Catalunya és protagonista?
Totes les que he escrit són sobre Catalunya, encara que sigui amb un rerefons. Catalunya sempre està present. La segona i tercera novel·la de la trilogia que es publicarà aviat tenen molta Catalunya.
10
2
