El cantant, lletrista i escriptor Gerard Quintana (Girona, 1964) arriba a la diada de Sant Jordi d’enguany amb la presentació de la seva tercera novel·la ‘La puresa de l’engany’ (Columna). Una ficció que relata “l’admiració cap a una gran mentida” a partir de l’Antoine López, un jove poeta que va fugir de Cuba i es va instal·lar a Girona. En aquesta conversa amb El Món, l’escriptor premiat amb el premi Ramon Llull 2021 per la novel·la ‘L’home que va viure dues vegades’, reflexiona sobre la complexitat de la mentida, com el pas del temps ha modelat la seva ciutat natal, de la qual assegura que actualment se sent un “visitant” per culpa de la gentrificació, i sobre la seva experiència personal de compaginar l’escriptura novel·lística amb la creació de peces musicals, ja que torna als escenaris amb un nou projecte al capdavant de Sopa de Cabra, l’emblema del rock català que l’ha vist néixer i créixer.
‘La puresa de l’engany’ està basat en un fet real, però és una ficció.
Exacte, tot i que hi ha elements que parteixo del món real, l’obra és una ficció. L’impacte del qual parteixo, però, sí que és real. A mi em va arribar fa prop de 30 anys, que ja va ser el moment en què em va començar a rondar pel cap escriure aquest llibre. La història parteix d’un poeta cubà que va arribar a Girona a principis de la dècada dels 90 i que vaig tenir l’oportunitat de conèixer. D’alguna manera em va produir un impacte la seva situació, i això encara es va accentuar més quan es va descobrir que tota la seva vida era una mentida. En aquell moment jo volia expressar-li la meva admiració per arribar a crear un engany d’aquestes magnituds per fugir de la seva illa. En lloc d’arribar a Europa amb una pastera, va aconseguir sortir de l’illa d’una altra manera.
I ha pogut tornar a posar-se en contacte amb el poeta?
No ho he aconseguit… Però espero poder-ho fer. M’estic plantejant fer un viatge a Cuba per anar-lo a buscar per poder compartir el llibre amb ell, però a saber si encara és viu…
La novel·la, doncs, és una espècie d’homenatge a l’admiració cap al seu engany?
Jo no estic fent un homenatge en el ple sentit de la paraula, ja que la novel·la no és una representació fidedigna de la seva història, però sí que tinc la voluntat de correspondre la seva aventura, la seva cabriola. No crec que sigui un homenatge perquè no és una novel·la exemplar. L’Antoine [nom del poeta] no és un personatge exemplar, ni busca ser-ho. Amb ‘La puresa de l’engany’ busco plasmar l’impacte que genera que algú sigui capaç d’inventar-se la seva pròpia vida i que tingui l’habilitat necessària per convertir-se en un autor millor que els propis que estava suplantant, de desplegar totes les seves eines per construir-se una pastera intel·lectual i poder fugir de la presó de l’illa de Cuba. Com algú és capaç de, sense maldat, enganyar a tothom. Sempre em pregunto que si no s’hagués descobert que era un farsant, ens hauria incomodat la seva figura?
Ens molesta l’engany, o sentir-nos enganyats?
Aquesta pregunta és el meu punt de partida, perquè és evident que quan algú se’l considera un mentider, un farsant, la societat el rebutja immediatament. Però que crec que la raó de fons no és que no ens agrada que ens enganyin, sinó que ho acabem descobrint i ens sentim enganyats. I, fins a quin punt ens sentim d’aquesta manera quan la finalitat de l’engany no alberga malícia?
Però partint d’aquesta premissa, fins a quin punt és lícit enganyar?
Qui no enganya o s’autoenganya per continuar vivint? De fet, els mateixos mecanismes de la memòria molt sovint funcionen així. Prioritzar un seguit de coses i enterrar-ne d’altres, que no deixa de ser una forma d’engany. Alguns dels personatges que més he admirat, o, si més no, que més m’han interessat, han començat la seva carrera enganyant a tothom. Sense anar massa lluny, Bob Dylan va aparèixer a l’escena musical dient que s’havia criat entre vagons de tren de càrrega creuant de punta a punta dels Estats Units quan, lluny de la realitat, provenia d’una petita i conservadora població i tots els relats que explicava els havia sentit a la ràdio.
Estava enganyant? O s’estava autoenganyant per fugir, realment, d’una condició que no li agradava? I els enganys no només queden aquí. Tots en vivim: el Tió, els Reis, els Angelets… A vegades la societat prefereix viure en la mentida que fer front a la realitat. Ens agrada que ens enganyin, però no reconèixer-ho. I, sortint del món de l’art també ho veiem. La política és un engany constant, ens presenten uns programes molt concrets, però després poques vegades els acaben complint. Se signen uns pressupostos i només n’executen un percentatge irrisori, però seguim anant a votar. Convivim amb l’engany cada dia.
En la novel·la apareixen altres elements més enllà de l’engany, com ara l’amor, el sexe o l’incest.
Tots aquests temes em preocupen especialment, sí. El meu protagonista és algú que, pel context en el qual ha nascut i s’ha criat, no sap diferenciar entre l’amor i el sexe. És una persona que s’ha fet gran en un entorn que, com encara passa en alguns països, quan s’han de fer homes el seu pare els porta a un prostíbul… Una situació que, tot i que no de la mateixa manera i sense intenció de comparar-les, també passa avui en dia amb la pornografia. Molts nois descobreixen el sexe amb aquest contingut, cosa que els crea una imatge errònia de què és una dona i què és el sexe. És per això que, com que és una situació que continua existint, crec que és necessari posar-la sobre la taula.
En canvi, pel que fa a l’incest [que és un element que introdueix en les seves tres novel·les] volia posar en entredit una de les grans institucions socials: la família. Tot i que sigui un tema tabú, és una pràctica que les monarquies han dut a terme des de sempre per tal de preservar la sang, la línia dinàstica de successió. Posar aquest tema sobre la taula és una manera d’acceptar que, tot i que no ens agradi, és una pràctica que existeix.
En totes aquestes qüestions, però, fa una mirada al passat per parlar sobre una problemàtica del present.
Crec que és important fer una mirada al passat per veure com estem reescrivint, o fins i tot rejutjant, la història. Un dels exemples d’això és Picasso, un dels grans referents de l’art, però que darrerament ha sortit a la llum els seus comportaments molt reprovables amb les dones. Aquí, doncs, és on apareix l’etern debat sobre si s’ha de separar l’autor de l’artista. Un debat extensible a la política de la cancel·lació. Hauríem de treure els quadres de Picasso dels museus pels seus comportaments? Jo crec que no. Recordo fa molts anys en un seminari a Girona sobre Shakespeare que feia Agustín García Calvo en què deixava molt clar que es parlava dels sonets de l’escriptor, no sobre la seva orientació social. És a dir, que l’important és l’obra, no l’autor. I en això és en què crec que cal centrar-se
Parlant de Girona, la ciutat té un pes molt important en la novel·la, especialment en la segona part.
En totes les meves obres Girona hi juga un paper especial. En aquest cas, la novel·la camina en la Girona de l’any 92 i els dos anys posteriors, un moment en què les ciutats catalanes, especialment Barcelona, canvien ràpidament fruit dels Jocs Olímpics. Jo centro l’obra en aquest moment, en la Girona que conec, però també en la Girona que evoluciona, la Girona que comença a gentrificar-se.
Ha canviat molt des de llavors?
Només es mantenen les pedres… És l’únic element constant. La Girona d’avui en dia em costa de reconèixer, no com a crítica, sinó com a evidència. Sovint em sento un visitant en la meva pròpia ciutat, perquè el canvi dels darrers anys ha sigut molt radical. Fa una setmana vaig estar fent un passeig pel barri vell i tenia l’avantatge que la gent ja no em coneixia, no per haver envellit, sinó perquè només hi havia turistes. Tal com surt en algun moment del llibre, sempre estem pensant a tornar a casa, però si passa molt temps, quan hi tornis ja no serà el mateix lloc que vas deixar. Ni tu estaràs fet per aquell lloc que vas deixar.
De la mateixa manera que et sents un “visitant” en la teva pròpia ciutat, també et sents així amb el retorn de Sopa de Cabra als escenaris amb el nou disc?
Tornar a fer cançons s’ha convertit en un gran repte, però que encara amb molta il·lusió. Després de 30 anys escrivint lletres per peces musicals fer el salt a la ficció m’ha servit per trencar els meus esquemes d’escriptura. Ara, però, sento que tornar a escriure en vers m’asfixia, d’alguna manera. He de rebutjar al 90% del que escric perquè no puc plasmar-ho en estrofes. En la literatura em sento més lliure o, si més no, soc jo mateix qui es complica el camí. Però em fa molta il·lusió tornar a encarar aquest repte.
