Gemma Pasqual és una autora de novel·les juvenils d’èxit contundent i perenne. Ha venut més de mig milió d’aquests llibres en català. Marina, L’últim vaixell, Llàgrimes sobre Bagdad o la saga de la Xènia són referents obligats per a generacions i generacions d’estudiants, que, ja de grans, han augmentat la llista de lectors que la segueixen en uns altres gèneres, com ara l’assaig o la novel·la d’adults, amb títols igualment reconeguts com ara Torturades o La puta i la santa. Ara ha assajat èxit i estil amb la novel·la La vida és allò que passa mentre esperes un match. Influència de John Lennon i ingerència de les xarxes socials maleïdes nostres de cada dia. La vida és allò que passa… és un chick-lit, perquè Pasqual guaita i escruta què funciona fora, què sedueix lectores i també lectors.
L’activitat de Gemma Pasqual no s’acaba a les pàgines impreses. Fa conferències, escriu articles i trepitja biblioteques i instituts a la recerca del lector lingüísticament i culturalment despistat. Es defineix com a feminista i marxista, i practica un activisme bullent que l’ha duta a vicepresidir una pila d’entitats, com Acció Cultural del País Valencià o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ara presideix la Societat Coral El Micalet, una entitat icona entre entitats a la ciutat de València, no tan hostil a la cultura com molta gent es pensa.
Gemma Pasqual somriu, sempre somriu, riu sovint i mira qui la mira amb uns ulls grans i marrons que desarmen maldats. És loquaç i encomana la velocitat verbal als músculs, que no paren. Si li donaren un banderí, immediatament atrauria tropa al seu darrere.
Vostè va nàixer a Almoines, comarca de la Safor.
Sí. Jo vaig nàixer a Almoines, després vaig viure a Gandia, on vaig estudiar l’EGB, després ens van desnonar i me’n vaig anar a València…
Què vol dir que els van desnonar?
Ma mare tenia una botiga de roba, mon pare era constructor i ho va perdre tot, i als catorze anys me’n vaig anar a viure a València, no al carrer de Colom, sinó al barri de Barona [barri de la immigració dels anys cinquanta i seixanta]… I no teníem ni per a menjar, però literal. Jo em crii al barri de Barona, fins als 18 anys, quan em vaig fer programadora i comence a guanyar diners, compre una casa als meus pares en un altre barri i em case i me’n vaig anar a viure a Museros. Però estic molt ancorada ací a Barcelona.
Hi ha viscut, a Barcelona?
No, però hi passe llargues temporades, perquè per qüestions de feina hi passe almenys una setmana al mes, de dilluns a divendres. A voltes, dos; a voltes, tres. A voltes puge i baixe.
Diu que va estudiar per ser programadora, analista de sistemes…
Jo anava a les Escolàpies [riu]… si es fa llarg, m’ho dius… Quan desnonen el meu pare jo no tenia ni el graduat. Ho perdem tot, contingut i continent. Ma mare em dona una maleta i em diu que només hi fique el que càpia en aquella maleta. Érem sis persones i quan arribem al barri de Barona anem a una casa amb dues habitacions. No tenim per a menjar, no tenim res i comence a fer escales, comence a netejar i mon pare m’apunta a Formació Professional. Faig dos anys d’FP i mon pare em diu que puc continuar si continue fent escales i netejant, espigolant creïlles… Feia mil coses.
Quan acabe aquells dos anys el meu professor de Matemàtiques em diu que he de continuar estudiant. Perquè soc una dona científica, soc molt bona en matemàtiques. I això em passa també amb la informàtica, que no coneixia, perquè, imagina’t, si tenim la llum a 125 volts a casa… Jo volia treballar a El Corté Inglés, perquè a El Corte Inglés quan feia calor estava fresqueta i quan feia fred, calenteta. Però llavors em van cridar per a treballar en una empresa i mon pare va vindre amb mi. Quan ja ens n’anàvem ell els va preguntar: “Això de la informàtica, la Gemma hi guanyarà diners?”. I li van dir que molts.
D’aquesta manera me’n vaig anar a l’IBM a estudiar amb una beca. Jo creia que només hi havia operadora, programadora i analista de sistemes. Com que no sabia anglès ni havia vist un ordinador en la vida, em pensava que em trauria el d’operadora, però no. Vaig traure’m primer el d’operadora, després, el de programadora i després, el d’analista de sistemes. I així va ser com em vaig dedicar a la informàtica un temps. Vaig fer moltes feines, fins i tot vaig treballar a Acció Cultural del País Valencià com a telefonista. I quan va nàixer el meu fill és quan em vaig posar a escriure.
Diu que va fer de telefonista, però també va treballar com a analista de sistemes…
Sí. Jo treballava com a analista, però en aquella època allò era com reconvertir empreses. Perquè quan n’informatitzaves una es perdien molts llocs de treball. Es guanyaven els dels informàtics, és cert, però, per exemple, en una empresa de mobles on vaig treballar se’n van perdre molts. I llavors ja vaig veure que això no… Jo soc marxista, ja sé que no s’estila, però jo tinc una ideologia i pense que hi ha coses que no estan bé. Allò no ho veia. Total, que vaig tornar a València i buscava una altra cosa. Tenia moltes ofertes, molt bones, de molts diners, ja n’havia guanyat molts, els havia comprat el pis als meus pares, i llavors va eixir el lloc de telefonista d’Acció Cultural, perquè jo coneixia la gent d’allà, i el vaig agafar.
Allò era molt divertit, perquè, per exemple, jo no sé fer paquets. De vegades, els paquets me’ls feien els altres i jo els feia a ells els informes que els havien encarregat. Allò va durar un temps fins que va nàixer el meu fill Guillem. Li vaig escriure un text i en aquell moment de cap manera pensava a fer-me escriptora, però, mira, la vida…
Com va anar exactament allò?
Quan va nàixer Guillem em vaig inventar una història. No era una novel·la ni res. En aquella època no hi havia TikTok, no hi havia xarxes, no hi havia res… I el nostre pitjor enemic és la ment. M’inventava una història mentre Guillem plorava o quan jo no podia dormir. El meu marit em va dir que havia fet una novel·la juvenil i li vaig contestar que no, perquè jo no tenia cap relació amb aquell món…
Però no era una novel·la per al seu fill.
No, no. Era una història…
Era una història que va escriure perquè el seu fill no podia dormir…
Exacte. Jo he de tindre la ment ocupada. No ho sé, a mi no m’han diagnosticat mai res, però potser tinc un TDH o alguna cosa d’aquestes. El nostre pitjor enemic és la ment i jo volia tindre-la ocupada. Xico, em vaig posar en això i el meu marit em va dir que havia fet una novel·la juvenil. La va dur a Alfaguara, que era Santillana, perquè ell hi tenia contactes, i allò que no passa mai va passar: me la van publicar. Però quan vaig anar-hi a negociar el contracte, em vaig adonar que allà no hi havia diners a guanyar. Llavors vaig pensar: “Jo soc escriptora perquè he fet una novel·la? No”. I vaig dir: “Si en faig una altra, a veure si…”. Llavors vaig escriure Marina, que és el meu longseller i que parla del feixisme al País Valencià.
Era una novel·la juvenil i l’editor no me la volia publicar, perquè “això no és”. Me’n vaig tornar a casa, vaig estudiar tot el catàleg de Santillana i vaig fer-ne un informe. Els vaig explicar que l’editorial també tenia aquesta mena de llibres, com Rebeldes. L’home es va quedar tant de pasta de moniato, que me la va publicar. Amb ella vaig guanyar el meu primer premi, el Samaruc, al millor llibre publicat aquell any. En vaig fer una altra, que parlava dels desapareguts a Xile, i vaig tornar a guanyar el Samaruc.
Llavors el meu marit em va dir: “Però tu què vols ser?”, perquè en realitat jo no havia triat mai ser res. I li vaig dir: “Escriptora”. Escriptora en català, al País Valencià i en el temps del PP de la primera època, perquè el meu fill va nàixer el 95! I em va respondre: “Va, doncs, fem-ho”. M’ho vaig deixar tot i em vaig traure l’autònom d’escriptora. En principi pagava més de quota d’autònoms que guanyava amb royalties. Ens vam donar dos anys, perquè jo pagava hipoteca, i al principi va ser un desastre, però jo soc molt tossuda i em vaig fer especialista en literatura juvenil i vaig començar a mirar què es feia fora. No què es feia ací, sinó què es feia a fora, què volia la gent, i ací estic.
Això vol dir que vostè s’inspirava amb la literatura juvenil que triomfava fora.
Sí. Jo mirava tendències i pensava: “Si els meus llibres tenen èxit perquè són diferents, hem de fer coses distintes”. No és fer un producte per vendre. Els meus llibres són compromesos, però a veure, si ara s’estila la literatura chick-lit, anem a veure què és això. Jo no soc Manuel de Pedrolo ni Joan Sales, però pensava: “Què fem perquè els nostres jóvens lliguen coses que fem ací, amb la nostra manera de fer les coses, i no que vinguen de fora?”. Si m’agrada a mi, ho faig. I a més, si ho faig jo, serà literatura feminista, literatura social, té altres punts. I la fórmula fins ara ha funcionat.
Com se sent marxista la filla d’un constructor?
[Pagada] Perquè el meu iaio era de la FAI. Jo no podia ser anarquista, que això era massa [riu], però… A veure, jo soc marxista a la meua manera.
Ui, ui, ui! Sap que en deia, d’això, Joan Fuster? Que el marxisme era una doctrina, un catecisme, que no es podia espigolar i traure’n coses o posar-n’hi. Si la compres, la compres sencera, El capital inclòs…
Ho sé, ho sé. He llegit Marx i és veritat que… La gent em diu: “Mira que el marxisme ha fet coses dolentes”. De veres que sí…
L’aplicació a la realitat el marxisme no ha estat cap ganga…
Però la meua experiència és una altra. Soc neta de represaliats. A Torturades la majoria de les meues dones eren comunistes. Ho faig a la meua manera. No milite en cap partit. Soc massa lliure per a militar en cap partit. Però sí que pense que la idea és bona. Més bona que el capitalisme. Perquè sí, Rússia ha fet molt de mal, però el capitalisme mata més gent.
És una competició, a veure qui en mata menys?
No, no. Jo crec que, si hi ha una idea bona, és que s’ha de repartir la riquesa entre tots. Això és una bona idea. La idea bona és que tota la riquesa no quede en mans d’unes quantes persones. I que Trump, el senyor Facebook, Elon Musk i tota aquesta gent no ens diguen què hem de fer. Això és molt utòpic, ja ho sé.
És intentar canviar la realitat. Es pot fer des de diverses ideologies, mirar que la realitat no siga tan bèstia.
És el que jo pense. Com que no soc una dona política, tot i que jo soc fusteriana i sé que tots fem política, no tinc un partit i em duc bé amb tots. Soc independentista i la gent ho sap, però m’ho faig bé amb la gent. Ara, la meua idea és eixa. Crec que repartir la riquesa és millor que no que se la queden uns pocs.
En quin moment vostè veu que les vendes li faciliten ja del tot la vocació professional?
Marina. Escric Marina, que és el meu segon llibre, guanye el premi Samaruc i veig quan entre a les aules, on jo no havia anat mai, que puc fer coses. Marina és el llibre que ens fa pensar que podré fer una carrera. Els professors i els meus editors em donen molta força. Ara, comence a pagar els autònoms el 2000 i la meua carrera té un punt d’inflexió molt important el 2007, que és quan guanye el premi Barcanova amb Llàgrimes sobre Bagdad. Aquell és el primer llibre que em tradueixen a l’italià, sense passar per l’espanyol. A partir d’aquell moment la meua carrera pega un salt.
N’ha escrit una pila, de novel·les juvenils i per a adults.
Entre tots, uns trenta llibres.
I la sèrie Xènia…
De Xènia, només tres.
No és poca cosa.
Sí, Xènia també ha estat un altre punt d’inflexió important.
Quants llibres ha venut vostè?
De Xènia, potser 300.000 o 400.000. Jo no els compte. Clar, parlem de deu anys. Molts llibres. De Marina, en dec haver venut un fum també. Ara els meus llibres també es tradueixen a l’espanyol. El darrer, que ha publicat Bromera, Drames i likes a l’institut, l’han traduït al rus. Els meus llibres es tradueixen a moltes llengües. I això ens dona també moltes oportunitats. Però bàsicament el meu públic, i on venc molts llibres, és el dels Països Catalans.
Parlava adés de Manuel de Pedrolo. Escrivia molt, publicava molt i venia moltíssim. L’està igualant…
Més que jo, ven molt Jordi Sierra i Fabra. També és veritat que en literatura juvenil, com que es prescriu a les escoles, es ven molt. Però els meus llibres també es compren a les llibreries. Va haver-hi un any, no fa gaire, en temps de pandèmia, que, tant a les biblioteques valencianes com a les d’ací, els meus eren els llibres més prestats. Marina, L’últim vaixell, la Xènia…
Potser és l’autora, l’autor en genèric, que aconsegueix un èxit tan gran en totes les parts del territori alhora. Fa un triplet fantàstic. Vostè és un fenomen…
Sí, sí, jo faig el triplet. [Riu]. La Xènia s’ha venut igual a Barcelona que a Oriola.
Però si a Oriola parlen en castellà…
Això és una altra cosa. Les meues històries interessen als jóvens. El que fa l’editorial és que tria la llengua: català oriental o català occidental. El que no pense acceptar és que en facen dos models. Això ho ha intentat Barcanova, que jo no volia, i s’ha adonat que no cal. La Xènia està en estàndard, doncs perfecte. I a Oriola la lligen en estàndard.
Estàndard? Quin estàndard? El del català central? I els jóvens oriolans compren moltíssim un llibre on es llig “digui, pugui i vingui”?
Sí. De fet, es va avançar tant el llibre, que no van poder fer-ne la doble versió, perquè ja s’estava venent molt i arreu. També els xiquets de Catalunya lligen L’últim vaixell, que ha segut un èxit, i és escrit en valencià. A veure, si els xiquets d’ací en segon d’ESO ja donen les varietats dialectals… Lligen perfectament en qualsevol variant. I la majoria de professors… Pensa que a Catalunya n’hi ha molts de valencians, també. La idea és fer un bon contingut que agrade als xiquets.
Al País Valencià això pot donar problemes amb alguns pares…
Jo també ho pensava, però no n’he tingut, de problemes. Algun problema he tingut sí, perquè no vivim en un món de wokes. N’hi ha hagut amb algun pare, algun professor… Però pensa que són llibres que es lligen a l’ESO i a l’ESO els professors valencians són llicenciats en literatura catalana. Lligen de tot. Lligen Mercè Rodoreda, que ara volen llevar de les escoles… Potser ara el PP i VOX em vetaran, però… Alguns em veten, sí, però les vendes són com són. Potser pot passar, però quan arribe això ja passarem el pont.
Quants llibres juvenils ha venut en total?
Mig milió. No els compte, de veres, soc un desastre, però imagina’t. Només Marina s’edita cada any i és un èxit. Al País Valencià és un èxit molt gran. Em va passar una cosa molt xula. Pel Sant Jordi era en un hotel i el xicon d’allà, que devia tindre uns vint-i-pocs anys, em va dir: “Ah, vostè és escriptora!”. Havia llegit la Xènia. Segons l’edat han llegit la Xènia, Marina…
Un hotel d’on?
Del barri de Sants. Molta gent em reconeix i, de fet, algun polític m’ha dit de fer-se una foto amb mi perquè per primera vegada s’ha trobat amb algú important que coneix [Riu].
Rivalitza vostè amb El zoo d’en Pitus…
També és veritat que en literatura juvenil es ven molt. Jo tinc la sort que em prescriuen a les escoles. Però la prescripció també pot ser un mite, perquè si el llibre no funciona, no el posen. Jo en tinc molts i me’n posen molts. No és només la Xènia. El Like, per exemple, ja porta tres anys que el govern d’Andorra el recomana. El lligen tots els segons d’ESO. Tant el Lycée com el Colegio Español. Tots. Jo pensava que no repetirien i repeteixen perquè els agrada. També és veritat que jo vaig molt als instituts. I hi connecte molt bé. M’ho estudie molt. És una manera de fer normalització lingüística i política. Anar-hi a parlar, no de política, sinó de llibres. També és important que vegen el meu accent.
Què li costa fer una novel·la juvenil?
Depèn. A veure, no soc Mary Shelley. Jo en un dia no faig un llibre. Jo el que faig és que estic pensant un llibre, estic escrivint un llibre, estic promocionant un llibre i ja estem preparant els folders dels pròxims. Per exemple, tenim contractes a dos, a tres i a quatre anys vista, perquè, si no, açò no funcionaria. Jo et diria que un any, però no és veritat. Hi ha llibres que, com Torturades o L’últim vaixell, he estat quatre anys, cinc anys, investigant i fent, però, quan em pose a escriure, un any o més d’un any. Investigant, més, perquè jo faig uns dossiers que a la millor tenen quatre-centes pàgines. Faig localitzacions i tot. M’encanta escriure. És que és molt xulo escriure i no tinc pressa. Home, tinc pressa, el termini que em posen les editorials, però tot això ho fen consensuat. De normal, trac un llibre a l’any. Això és així.
A veure els comptes… Un llibre per any i n’ha escrit trenta, això fa trenta anys…
El meu fill en té trenta-un i vaig començar a escriure en nàixer ell. A voltes n’he fet dos en un any també, perquè he anat més ràpida… Se’n pot fer un en mig any perfectament.
Viu d’escriure?
Sí.
Deus ser de les poques escriptores, dels pocs escriptors catalans, que en viuen…
També ho fan Jordi Sierra i Fabra o Ferran Torrent, que conec.
Crec que Ferran Torrent fa altres coses…
Però sí que guanya prou diners per viure’n. A veure, parlem de viure, després pots fer altres activitats. Jo faig algun article, alguna conferència que també cobre, faig d’assessora en algunes editorials… Faig moltes coses, però la veritat és que visc d’escriure, a voltes millor, a voltes pitjor. No soc la J. K. Rowling, però aquella xiqueta que es va criar al barri de Barona i que anava a netejar les cases ja té aire condicionat. Això és guai.
Ha parlat adés d’Isabel-Clara Simó… Va ser una excepció, que, a més, vivia a Catalunya. Quasi tota la novel·la que es feia en els anys seixanta al País Valencià, la feien les dones: Maria Ibars, Maria Beneyto, Beatriu Civera…, però, de sobte, en els anys setanta, quan apareix el gènere modern, les dones desapareixen i fins fa quatre dies no n’hi ha hagut. O molt poquetes.
Poques.
Per què?
No ho sé. Sí que és veritat que van fer un estudi en què els hòmens compren literatura d’hòmens i les dones en compren d’hòmens i de dones. Supose que, com que és tan difícil publicar en català al País Valencià… Jo no ho sé. Isabel ha estat un fenomen, sí. Però és cert que vivia a Catalunya. Era molt amiga meua en l’última etapa. També és veritat que els Premis Octubre tots tenen nom d’home, tret de l’Andròmina, que no té nom de res. Al de novel·la no li’n van posar el de cap escriptora, tampoc. Això és estrany. Perquè ja hi havia escriptores que es movien…
No els feien tanta gràcia, no les devien considerar tan modernes com Joan Fuster o a Vicent Andrés Estellés.
Jo no volia dir-ho, però també és veritat que en aquells setanta no hi havia gaires dones escrivint. Alguna poeta…
Fina Cardona i poc més. Però de novel·listes, cap, fins fa quatre dies, que n’hi ha hagut un esclat.
Això sí que és veritat. A mi m’agrada molt la novel·la. No he fet mai poesia. Mai. Mira que he jugat amb el teatre, amb l’assaig, que m’agrada molt escriure, però tinc molt de respecte a la poesia. Li tinc molt de respecte.
I és el gènere que es presta més quan una literatura no té prou consistència. Només cal mirar el País Valencià o la mateixa Catalunya en el període de la Renaixença… Vostè deu ser una mica rareta…
Això no t’ho discutiré [Riu].
Vostè també ha escrit novel·les per a adults: Viure perillosament, La puta i la santa… Ara ha escrit una novel·la, La vida és allò que passa mentre esperes un match… Amb això prova un gènere que té èxit, el chick lit…
És que jo defense que en literatura catalana hem de tocar tots els gèneres.
Això també ho deia –i ho feia– Pedrolo.
[Riu]. Espere no acabar com ell, pobre. Li tinc molt de respecte, però… Jo vaig fer Viure perillosament, que eren contes per a adults. Em va agradar molt. Després vaig fer assaig. Però abans ja havia començat a escriure La puta i la santa. Per circumstàncies personals, perquè havia faltat el meu marit, necessitava riure. El meu cos necessitava riure. A Bromera, per a la fundació, vaig fer una novel·leta molt curta d’aquestes que s’encarten per a la promoció del valencià, que era un poquet la idea de Martina, la protagonista de La vida passa… El seu embrió. Ho vaig fer i la gent reia molt. Vaig començar a apuntar-me històries que em contava la gent del Tinder, perquè jo no en tinc ni sabia com funcionava. T’ho promet. M’apuntava tot el que em deien les amigues. I a partir d’allò vaig entrar en un gènere que també, vulgues que no, si la Xènia ja té deu anys, ha anat arreplegant les meues lectores de la juvenil. Ha segut un èxit, perquè la gent té moltes ganes de riure.
Això li volia comentar també. Vostè arrossega ara generacions de lectores. Són només dones? Més dones que hòmens? De tot?
Tinc la sort de tindre de tot. No puc dir que siguen només lectores. Faig una presentació i venen hòmens i dones.
Potser els hòmens venen acompanyant-les.
No. A les xarxes socials, per exemple, on estic molt integrada, perquè tinc un màster en màrqueting i comunicació, m’he treballat molt com connectar amb la gent. M’he treballat molt les xarxes. Hi ha un feeling, he creat un feed-beack i la gent interactua molt amb mi. I sé que tinc tants lectors com lectores. Hi ha molts hòmens que han llegit Viure perillosament. Hòmens i dones van llegir La puta i la santa perquè ja em coneixien. Soc activista, no ho negarà ara, i la gent em coneix. Qui ha sorprès molt la gent, sobretot els hòmens, és la Martina, la protagonista de La vida és allò que passa… Els ha sorprès gratament i jo n’estic molt contenta. La gent té ganes de riure.
Si li diuen que vostè fa una literatura excessivament fàcil s’enfada?
No, perquè no ho és. La literatura juvenil és una literatura complicada…
Però La vida és allò que passa és una novel·la per a adults…
Fer riure és molt difícil. És més fàcil fer plorar. Això també ho diuen els cineastes. Evidentment, La puta i la santa em va costar molt més d’escriure. I Viure perillosament. Aquesta, la Martina, l’he feta en un any… Jo en dic la Martina perquè és el nom de la protagonista. Sí, és més fàcil escriure la Martina que La puta i la santa… Ara n’estic fent una d’important… En tot cas, crec que no hi ha literatura fàcil. La literatura és literatura. Jo en faig i molt cuidada. La gent que llig ho veu.
Agatha Christie feia literatura de gènere, que és un tipus de literatura més fàcil que la gran novel·la del final del segle XIX o començament del XX. És una literatura de consum popular. És això el que li dic.
Sí. És veritat. Perquè La vida és allò que passa mentre esperes un match és més fàcil de consumir que La puta i la santa. Sí. I no passa res. A mi el que m’interessa és que a la gent li agraden els meus llibres. I si no t’agrada, és que no te l’has de llegir! Jo tinc trenta llibres i ho tinc estudiat. Pots espigolar-hi i triar-ne, però, si no, no passa res. Hi ha més autors i més autores. És una literatura més fàcil, sí. De consum més popular, d’acord. I no m’enfade, no.
Com la tracta la crítica?
Molt bé. Estic tan acostumada que la gent em tracte bé, que quan no em tracten bé dic: “Ai!”. La veritat és que porte molt de temps escrivint. Sempre he tingut crítiques molt bones. Un dia me’n van fer una de dolenta, fa vint-i-cinc anys. Una només. D’un llibre que es diu Quan deixàrem de ser infants, que és una biografia d’Estellés. Totes les crítiques van ser bones i una que va eixir al Postdata era per a matar-lo. Em vaig tancar a l’habitació i vaig plorar, perquè el crític, que és conegut, em volia matar. I vaig pensar: “Per què diu això de mi?”. No ho entenia. Clar que no hi estava tan posada com estic ara. Llavors un amic em va dir: “Les crítiques, te les has de prendre com venen. Les bones i les dolentes”. I ara ja m’ho prenc així. Ni soc tan bona com diuen alguns ni tan dolenta com pensava aquell. Ara, de dolentes, en tinc poques, però tampoc me les mire. És fàcil.
No li fan mal.
Ara ja no.
Ha madurat.
Supose que sí. Això és com les xarxes socials. N’has d’aprendre. Jo tinc Twitter, que ara s’ha fet X i és molt agressiu… No et pot afectar el que et diu gent que no coneixes. Quan vaig a una aula la primera cosa que els pregunte és a qui no ha agradat el llibre. Perquè aprenc molt del nano a qui no ha agradat el llibre. Si no li ha agradat la Xènia, és perquè no li agraden les novel·les romàntiques. I n’és. Jo soc feminista fins al moll de l’os, però no puc dir que la Xènia no és una novel·la romàntica. T’ho has de prendre com ve… amb… esportivitat. No és que no m’afecte, però m’ho prenc amb esportivitat.
El chick lit engloba novel·les romàntiques d’humor, de dones modernes, urbanes…
No ho negaré.
Manolo Gil, que n’ha fet una llarga ressenya, en recalca el caràcter, però afegeix que vostè hi aporta compromís social, feminisme i identitat.
Que què! [Riu]. En tots els meus llibres. No és que els meus llibres siguen feministes, és que jo soc feminista. Llavors, les meues dones són empoderades. Sí que és veritat que el chick lit es diferencia de la novel·la romàntica perquè parlem de textos com El diari de Bridget Jones. Ara no em posaré estupenda i diré que Helen Fielding és Simone de Beauvoir. [Riu]. Ja ho sé, però és veritat que la meua dona, la Martina, no té un cos normatiu, és una dona molt alliberada i hi parle també de la gentrificació. En totes les meues novel·les trobem el que jo pense, el que jo vull. I això no exclou que siga una literatura de consum i divertida.
Una literatura de consum compromesa socialment i nacionalment. Vostè què és, què se sent nacionalment?
Jo ho tinc molt clar. Jo soc valenciana de nació catalana, però soc valenciana. Orgullosa de ser valenciana. I això, on vaig. Jo reivindique la meua valencianitat. Que, d’això, algú en vol fer un conflicte? Doncs, ja estem parlant de política. També en podem parlar, però jo puc sentir-me de la nació que a mi em done la gana i soc valenciana. De nació catalana. A veure, si soc d’Almoines, al costat de Gandia. A Beniarjó…
Jo no sé si tots els d’Almoines se senten valencians de nació catalana…
No, però vull dir que nosaltres, clar, som de la terra dels Borja, som de la terra d’Ausiàs Marc. Quina nació tenien ells? Clar! Llavors, jo em sent de nació catalana.
Això li ha donat algun disgust?
Doncs, clar.
A l’hora de vendre, a l’hora de publicar…
Jo sempre he dit que les vendes no s’han de forçar. Qui no vulga comprar un llibre meu, que no el compre. No passa res. En venc a Itàlia i a Sud-amèrica i no sé si la gent els compra perquè soc indepe o per què els compra. Si algú per la meua manera de pensar no compra un llibre, que no el compre. Ara, una altra cosa és quan els veten. Per exemple, la Generalitat valenciana ara, tots els vetos, tot això que fa… Clar que ens dona disgusts. Però això no és personal. Això és una batalla que hem de tindre per la llibertat individual i per la llibertat de pensar.
Li han vetat cap llibre seu ara als instituts o a les biblioteques?
El que fan ara és que no ens criden. Jo anava a les biblioteques, on presentava llibres, i ara no em criden. Però, de veritat, Vicent, que jo no vull personalitzar-ho en mi mai. Ser independentista té un preu. Tots n’hem tingut, de preus, però jo no seré la protagonista. És una qüestió col·lectiva. Nosaltres hem de lluitar perquè no hi haja aquests energúmens que hi ha ara a la Generalitat valenciana. Però no només en la cultura. Mira amb la dana. És en tot i hi hem d’anar tots a una. Quin problema tenim? Que ens governa la incultura. Que no em diguen a mi ara els senyors del PP que el problema que tenen és un llibre meu. Això no s’ho creu ningú. Però jo no vull ser protagonista d’aquesta pel·lícula. [Riu].
Què vol dir això?
Que sí que em passen coses, que me n’han passat, però que no les denuncie com que m’han passat a mi. Sempre vaig en col·lectiu.
La idea pancatalanista, la idea dels Països Catalans, no ha fet mal també al valencianisme polític?
Crec que no. La gent s’ho inventa per muntar-se paradetes. Ara sé que hi ha gent que dirà… A veure… Que som Països Catalans està claríssim.
Qui ho té clar?
Qui no ho té clar és perquè no es fa les preguntes adequades. Jo vaig conèixer Joan Fuster, que no anava dient Països Catalans arreu i cada dia.
No, però vivia una catalanitat des d’una pretesa normalitat que no era tal.
Exacte. Està clar que parlem una mateixa llengua…
Els valons i molts suïssos parlen francès…
Exacte. No podem negar la unitat de la llengua. Tal com està ara el món els Països Catalans poden ser una utopia. Jo no dic que no. Però en la meua manera de pensar fan més força els Països Catalans units, com a consumidors, davant Europa, per tot, fan més força que anant separats. La gent del País Valencià què en pensa? N’hi ha que estan a favor i n’hi ha que estan en contra. Com ací al Principat.
De quin percentatge parlem? D’un tres per cent? Els altres hi estan en contra, fins i tot des del valencianisme polític, precisament perquè ho veuen contraproduent…
Crec que hem de ser ferms. També passa al País Valencià que hi ha molta gent que en un míting es proclama molt valencianista i després és de Països Catalans però que no ho diu perquè es pensa que és contraproduent. El que han de fer els polítics al País Valencià –si és que parlem del País Valencià, però ací també, que cada vegada es valencianitzen més– és tindre un projecte clar. Mira el Correllengua nou que han fet els jóvens. Al País Valencià ha tingut un èxit gran. I això és Països Catalans. Va passar poble per poble i hi havia un munt de gent esperant-los. Potser el problema que té la gent no és en els Països Catalans, sinó en els polítics, que haurien de fer un pensament.
No ho entenc. Què vol dir que han de fer un pensament?
Que ja no podem dir que la gent està en contra del català perquè al País Valencià això no tira ja. La majoria de jóvens s’han educat llegint llibres de tota mena. Això funcionava abans i és un discurs que encara manté algú, però que ja no funciona… En contra dels Països Catalans? Si hi ha gent en contra, és perquè no sap què és això i es pensa que vindran els catalans, ens envairan i ens llevaran la paella… Potser si es pensen encara això, hi estaran en contra. Però, si s’explica bé, jo crec que no. Els nostres polítics haurien de passar la pantalla al segle XXI i començar a governar sense tanta por.
Vostè creu que Compromís té por d’explicar aquestes idees?
Compromís té moltes famílies. Jo els he donat suport en moltes coses. Quan era a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, quan era a Acció Cultural… L’única cosa que sé és que Compromís en la primera legislatura es va comprometre al seu programa –i jo en vaig tindre el díptic a la mà– a entrar a l’Institut Ramon Llull. Després de vuit anys no hi vam entrar. I aportaven diners a l’Institut Ramon Llull, perquè eren als lectorats. Però no tocava. Saps això del Pujol? No tocava. Això és un problema que tenen. Ara, jo què vols que et diga? Ells deuen saber els problemes que tenen. Ja s’ho apanyaran, però crec que han de ser més valents. Quan entra l’extrema dreta fa les coses molt ràpid, les canvia molt de pressa. No entenc com no…
L’extrema dreta ara ha canviat el nom de l’institut d’Alcúdia de Crespins. Es deia Isabel-Clara Simó i ara ves a saber com es dirà…
Per contra, que els partits del Botànic posarem el nom de Guillem Agulló a un carrer ens va costar la vida. Vam pressionar des d’Acció Cultural i al final, pobre meu, van posar el seu nom a un passeig dins el jardí dels Vivers.
Queda clar que el valencianisme i l’esquerra al País Valencià actuen amb moltíssima més cautela que la dreta.
A mi em deien: “No, Gemma, anem més a espaiet, perquè vindrà la dreta”. Si jo els entenc, però és que ha vingut igualment. Si hagueren anat més ràpid, haurien fet més coses. Que és més complicat, que ells ho fan més complicat, segur. Jo m’estime mil vegades més que hi siga Compromís o un Pacte del Botànic als que hi ha ara. Que els done suport, també. Però soc crítica. Jo no soc de cap partit. Soc molt crítica.
També és crítica amb el Procés. Com a valenciana que se sent de nació catalana com l’ha viscut?
L’he viscut des de dins de fa molts anys. Jo em moc ací i tot. N’estic decebuda. És que soc de les boves que… Quan la declaració d’independència el meu marit vivia. Nosaltres ens casàrem el 27 d’octubre, el meu home i jo. No ho vam celebrar aquell dia perquè anaven a proclamar la independència. Vam estar allà mirant la tele, el meu home se’n va anar, el meu fill em va dir: “Mira què han fet els teus” i jo estava esperant que passara alguna cosa. Pensava: “Hi ha un pla”. Va passar un mes, els meus amics es discutien amb mi i jo els deia: “No, no, no. Hi ha un pla”. I el meu fill em demanava: “Mare, on és el pla?”.
Jo pensava que allò no podia ser, que hi havia un pla… Soc crítica, sí, amb ells, però crec que hauríem de canviar el llenguatge agressiu. No compre el llenguatge que denuncia traïdors. No compre eixe llenguatge tan agressiu que hi ha ara. És veritat que crec que les persones no ho van fer bé i que caldria mirar-ho, caldria revisar-ho, i que ens haurien d’explicar tot el que van fer. Hi estic d’acord. Però també hem de ser conscients que anaven contra l’Estat espanyol. Crec que no van mesurar les forces. Pense que, si som tan durs amb els nostres líders, ningú voldrà ser-ne.
O només els més trepes, els més arribistes…
Soc crítica, eh? He estat a la presó amb ells, he estat a l’exili. Conec la majoria d’ells, hi he parlat… Soc molt crítica, però crec que hauríem d’abaixar el to. I pensar una cosa. Fa uns anys, perquè jo ja tinc una edat –com tu també– quan parlaves d’independentisme la gent a l’Estat espanyol només pensava en els bascos. I ara ja parlen dels catalans. De l’independentisme català. Hem avançat molt. Si férem una línia en el temps… Jo soc una científica: assaig, error i avant! No podem continuar així tots barallats, perquè l’única cosa que fem és perdre tot el que hem guanyat. Això és el que no puc entendre. Que ens deixem manipular tant, perquè és clar que tots som víctimes d’una manipulació. I que estan guanyant els espanyols.
La llista d’activisme social seu, d’entitats de què ha format part, és tan llarga com la de premis que li han donat. Vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià, vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, vocal del consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, membre del patronat de la Fundació Reeixida, membre del PEN català, patrona de la Fundació Llull, patrona de la Fundació Sambori i ara presidenta de la Societat Coral El Micalet…
I sempre m’ho demanen, eh? Et promet que jo no ho demane mai. No m’apunte ni voluntària per a una paella. Que ningú s’equivoque. És veritat que molta gent s’apunta al que siga per protagonisme. Jo no ho necessite. Però també és un deure social. Quan veus que pots ajudar –i jo crec que tinc prou experiència per ajudar– i m’ho demanen els socis, dic que sí. I sempre em criden quan les coses van malament, eh?
Ha estat un honor ser vicepresidenta d’Acció Cultural, estar a la Institució de les Lletres Catalanes, on vaig aprendre moltíssim, ser vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ara l’orgull més gran que he pogut tindre mai és ser presidenta de la Societat Coral El Micalet. Per a la gent que no ho sàpiga, és l’ateneu més antic de València. I dels Països Catalans. Nosaltres vam ser els primers socis de la Federació de Cors Clavé. El 1829, si no m’equivoque, perquè soc molt dolenta en les dates. Crec que és el lloc d’on em sent més orgullosa. Per a mi és un honor.
Què significa avui dia en una ciutat tan complicada com València una Societat com El Micalet?
La gent no sap què és Micalet. El Micalet és música. Nosaltres som conservatori, som escola de música, som seu d’associacions… Tenim la porta sempre oberta. No fem distincions. Qualsevol persona que ens necessite, uns xiquets que vulguen muntar no sé què, podem vindre i nosaltres els acollirem. El Micalet és del poble. Això és molt important. Nosaltres ho fem en català, però allà venen un munt de xiquets de Ciutat Vella, molt necessitats. Els regalem durant un any l’instrument, perquè hi ha gent que no se’l pot comprar. Fem el que a mi m’agrada. Ajudar la base social.
A més, el Micalet té molta veu. Té una veu social molt important. Pensa que nosaltres anem a la processó cívica del 9 d’Octubre… És veritat [somriu] que enguany no hi hem anat, però hi tenim dret, per ser qui som. L’Ateneu de València quan fa alguna cosa compta amb nosaltres, perquè som de la mateixa quinta. I això és molt important.
I aquesta dreta tan espanyolista que ho acapara tot no ha volgut fer-se’n amb el control?
No. Ells són de terra cremada. S’estimen més que desapareguem. Ens han llevat les subvencions, ens peguen molta canya, van a per nosaltres, sempre ens tenen en el punt de mira… Hem aguantat uns atacs, ja ho sabeu… Però nosaltres aguantem i fem les coses ben fetes.
No han patit cap intent d’entrisme, doncs?
Als Estatuts això ho tenim prou controlat. Ja va passar amb Lo Rat Penat i ja en tenim l’experiència. Ara no ha passat i mirem que no passe. Els nostres socis no ho permetrien. En tenim 800, que són molts per a ser un ateneu. Per cert, pertanyem a la Federació d’Ateneus de Catalunya, que ara ja és de Països Catalans, perquè hi som nosaltres [somriu]. I som dels que més socis tenim. Podria passar? Ja parem atenció perquè no passe. El Micalet és un llegat i tenim l’obligació que això no passe.
I què ha passat amb el grup de teatre? Hi ha hagut un enfrontament intern molt fort i l’episodi ha acabat com el rosari de l’aurora, o el ball de Torrent, si parlem de música…
Em sap greu. De veres que em sap greu. Tindre un grup de teatre al Micalet estava molt bé, però no era el nostre grup de teatre. Es diu la Companyia de Teatre el Micalet i és una societat limitada. Nosaltres n’estàvem molt orgullosos, però el que passa és que ells tenien un contracte de lloguer de la sala i pagaven tan pocs diners, que no en cobrien ni les despeses. Nosaltres volíem recuperar-ne la gestió, perquè tenim una coral, una orquestra, el grup de danses Alimara… I volem el teatre també per poder fer coses. Ells s’hi van negar i no vam arribar a un acord.
Ells volien ser els amos de la sala, i els amos de la sala són els socis. En realitat, els qui van decidir sobre aquesta qüestió van ser els socis. Vam fer-ne una junta, vam exposar-hi el tema, per dues vegades, i vam arrasar. La junta ens va fer confiança. I van ser ells els qui van dir que no volien continuar amb la mena de gestió que els proposàvem. El contracte s’havia acabat i els en vam fer una pròrroga perquè així podien demanar una subvenció. Després tot s’ha fet molt gros…
És lògic que s’haja fet molt gros, precisament per la importància de la institució i l’impacte cultural que suposava anualment la temporada de teatre al Micalet…
És una llàstima. A mi m’hauria agradat molt arribar a una entesa, que havia de ser econòmica, perquè allò és un teatre. Perquè vos en feu una idea, quan jo vaig entrar-hi com a presidenta pagaven 1.500 euros al mes pel lloguer de la sala, sense els costs de llum ni d’aigua ni de res més. Hauríem d’haver arribat a una entesa en l’ús de la sala, que era la millor manera de continuar, però l’hem de gestionar nosaltres.
Formaran un altre grup, mantindran les temporades?
Ara mateix l’hem omplert de música amb les nostres agrupacions, però ens ho hem de mirar bé. La gent ens ho demana, però no es pot fer tan ràpid. Ens arriben ofertes, però les hem d’estudiar.
Vostè va ser militant de l’MDT. En aquest episodi s’ha enfrontat amb el líder històric de l’independentisme català al País Valencià, Josep Guia, que és vicesecretari de la junta… No li sap greu?
És que no ens hem barallat!
Com que no s’han barallat? S’han barallat molt! Ell havia pres partit per la companyia…
Teníem dos punts de vista diferents. Josep Guia és un membre històric del Micalet i ell defensava que es quedara el grup de teatre perquè ell pensa que hi ha molt poc teatre en català a València. I té raó. Si se’n van ells, clar, això és important. Però tenen una altra sala i ho faran en un altre lloc. Ara, pensa que nosaltres estem en deutes, tenim una crisi econòmica… Si haguérem estat bé de diners, tampoc no ens hauria importat, però, clar, no podem fer segons què. El punt de vista de Josep Guia està bé, però nosaltres no podíem mantenir la situació.
És a dir, que sí que s’han barallat…
Teníem dos punts de vista diferents…
Han acabat com a amics?
Josep i jo ens coneixem de tota la vida i no podem ser enemics. Ell és una persona amb un caràcter molt fort, no volia que el grup se n’anara, però fins i tot quan vaig demanar una línia de crèdit, perquè la necessitàvem, les persones que ens la van donar em van fer veure que amb el teatre no podíem continuar així. A mi m’agradaria que ens tocara la loteria i que tot fora més fàcil, però… La diferència entre la posició del Josep i la meua és que els nostres socis, no jo, volen que la gestió del teatre depenga de la Societat Coral El Micalet. I això s’ha d’estudiar, no és fàcil. Però ho han decidit ells, de veres que sí, en assemblea…
Quin és el futur immediat del català al País Valencià, ara que a Catalunya ha brotat una enorme preocupació per la qüestió?
Crec que Catalunya s’hauria de mirar en l’espill del País Valencià. No ho fa prou. Diuen que els valencians som uns meninfots, però nosaltres hem mantingut la llengua. Amb tot allò que ens ha passat. Ja sé que és fer història, però nosaltres vam ser l’últim bastió de la república. La gent parla de Guernica, però nosaltres tenim Alacant. Tenim les fosses comunes més grans, érem el paredón del règim. I hem mantingut la llengua. Quan la gent parla d’Estellés, parla de Fuster, d’on són? Crec que nosaltres mantindrem el català, com hem mantingut el Micalet, com ho hem mantingut tot. Ens costarà, sí, farem batalla, ara mateix els nostres professors en fan, però crec que aquesta gent, aquesta colla d’energúmens que ens governen ara, faran tot el que voldran, però no podran amb el català. És complicat, eh?
No soc woke, de veritat que no, però sí que pense que ara, per exemple, els professors reivindiquen també el valencià. Per primera vegada ara la gent parla valencià perquè l’han estudiat. Tots els xiquets que estudien ara han estudiat en valencià i no poden dir que no l’entenen. Han llegit llibres meus, llibres de més gent…
Una cosa és entendre’l, una altra cosa és parlar-lo i encara una altra és fer-ne un ús habitual.
Venen moments difícils? Sí. Es perdrà el català al País Valencià? Jo crec que no. Ara, que hem de prendre mesures, segur. Quan se’n vagen els del PP, perquè se n’aniran… La gent no ho entén, però va de pocs escons. És com ací. Quan ens diuen que els valencians votem malament, tan poca gent ha votat Salvador Illa perquè ens diguen això? [Riu]. Crec que els nous governants hauran de prendre decisions. Quan toque governar a Compromís, al PSOE o a qui siga, ha d’apostar per la llengua. No n’hi ha una altra.
I com es recupera una ciutat, com ara València, que vostè trepitja tant, o Alacant o Elx, per a la llengua?
A Alacant i a Elx hi ha molta gent que parla català.
No sé si arriben al 10 per cent. I que el sàpiguen parlar, no que l’usen de manera habitual…
Però què volen vostès si no tenim ni mitjans de comunicació en català? És que hem de posar el català de moda. I posar una cosa de moda, els publicistes els ho diran, no és tan complicitat. Però s’hi han de posar diners, ganes i recursos.
I escriptores com vostè…
[Somriu]. Com jo, no necessàriament. Per exemple, la literatura al País Valencià té molt bona salut. Tenim escriptors fantàstics. Es produeix més que mai en català. Hem d’apostar també per la gent jove, que jo ja tinc una edat… Estic molt contenta que la gent es lligga els meus llibres, però ara necessitem líders jóvens, necessitem gent valenta, que n’hi ha. Al Correllengua, de veres, he vist tanta gent jove al carrer, tanta gent amb ganes de fer coses, que… Només ens poden salvar els jóvens, ja sé que la gent és molt crítica amb ells, però n’hi ha de molt compromesos. Hem de deixar de fer tapó.
[Somric]. Li toca retirar-se, eh?
No, no, no. No dic retirar-se, sinó donar-los suport.
Els taps no permeten que els que venen darrere els substituesquen…
I si et volen? Treballa, perquè jo puc posar cadires igual. Pots ajudar de moltes maneres. Fer entrepans o fer conferències. Jo què sé! En el meu cas, no cal que siga sempre presidenta. Vaig ser la primera dona vicepresidenta d’Acció Cultural, la primera dona vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la primera dona presidenta del Micalet… Ja n’hi ha prou.
[Somric]. Encara li queda un feu inexpugnable, l’Ateneu de València.
Doncs, mira. Ens ho mirarem. I ja em faràs una altra entrevista. [Riu].
