Començar un funeral al ritme de Sex & Drugs & Rock & Roll, l’emblemàtica declaració musical de principis d’Ian Dury, no és gens corrent. Estem més habituats a El cant dels ocells o, a tot estirar, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat. Però en el cas del comiat al dibuixant Miguel Gallardo, la normalitat estava gairebé prohibida com a darrera voluntat del finat, que poc li ha faltat per sortit de la caixa per apuntar-se a la festiva celebració que ha tingut lloc al tanatori del carrer Sancho de Ávila.
El recordatori tampoc era de la mena que fan servir els cristians amb una creu, ni els agnòstics amb un paisatge de capvespre. La tarja de comiat era una mosaic de petites il·lustracions amb què tot d’una podíem fer un ràpid recorregut per la seva trajectòria professional: de l’underground fins al relat autoparòdic del tumor al cervell, que ell anomenava boniato, passant per la seva elegant faceta com a il·lustrador i, lògicament, per l’evocació de Maria i jo, obra que va capgirar per a molts la manera d’entendre el còmic. El text, clar i concís: «Donde voy, patatas traigo. Miguel Gallardo 21/02/2022».
Un fèretre dibuixat pels col·legues de professió
A la sala de vetlla, tampoc res era el que sol ser. El fèretre estava fora de l’urna en què se sol encabir. Una caixa de pi, la fusta més adequada perquè la gran quantitat de col·legues que han assistit a la cerimònia poguessin dibuixar un darrer gest de comiat. A sobre el fèretre, un pot ple de retoladors de tots els colors. Al capdamunt de l’urna, fotografies i objectes personals amb un de molt especial: un vaixell pirata. No debades, molts amics i amigues l’anomenaven “el capità”.
Després d’una llarga ovació, d’aquelles que només se senten el dia d’una estrena teatral, ha parlat la també il·lustradora Karin Du Kro, parella de Gallardo des de fa 17 anys, amb qui es va casar recentment en una festa sorpresa. Va difondre la notícia per les xarxes amb una fotografia de tots dos en què ell lluïa un gorra marinera…de capità. La Karin ha dit: “Estimat capità, aquí tens el teu vaixell víking, com tu volies i així emprendre el llarg viatge. Tens la bodega plena de rom, menjar a cascoporro, cigarretes ja liades i amb encenedor, i una llibreta i un boli Bic de quatre colors perquè puguis seguir fent historietes. I una tripulació fidel que t’acompanyarà vagis on vagis”.
Ha continuat els parlaments el dibuixant Toni Ricard, Baxter, que s’ha presentat com “el germà adoptiu de Gallardo” i ha destacat del seu company –amb qui, juntament amb la Karin, va viure intensament els seus darrers dies– el seu sentit de l’humor i la seva humanitat. “Un dia li vaig preguntar que què faria si deixés de dibuixar la Maria, si parlaria de l’amor. Em va dir que només sabia fer humor. Penso que s’equivocava. En llibres com el de Maria o el que havia dedicat al seu pare, a cada traç, a més de molt humor, també hi havia molt d’amor“.
També ha parlat Félix Fernández de Castro, director de l’adaptació cinematogràfica de Maria i jo, que ha destacat l’impacte que ha tingut per a molta gent la mort de Gallardo. “L’ombra de Miguel serà encara més allargada després de la seva mort”. També l’ha definit com “un tímic superlatiu, que no obstant es va exposar moltes vegades al llarg de la seva vida. Era intel·ligent i valent”.
I la música ha tornat a sonar: Antonia Font i el tema Batiscafo Katiuscas, tema que apareixia en la versió fílmica de Maria i jo, la qual cosa ha provocat records que li han posat els ulls plorosos a la productora cinematogràfica Marta Baldó que ha parlat en nom “de les moltes amigues que tenia Gallardo”. D’ell ha dit que era un mag, “perquè va saber transformar el dolor més intens en comprensió molt profunda”. També ha destacat la capacitat del dibuixant com a comunicador: “Qui més podria tractar amb humor un càncer anomenant-lo boniato i a les persones amb autisme trobar-los la part més màgica!”.
Les intervencions s’han tancat amb el poeta Daniel Orviz, que ha explicat fil per randa tota la trajectòria del homenatjat amb ocurrents rodolins. Més que un tanatori, allò semblava un antic local de varietats on es practicava la màgia de prop.
Si el tema d’Ian Dury, que havia encetat el funeral, representava el Gallardo més canalla, i Antònia Font, el més líric i surrealista, el funeral s’ha clos amb el Gallardo més dandi i sofisticat amb la cèlebre interpretació de My Way per Frank Sinatra.
Un seguici amb el vaixell pirata del capità Gallardo
Un cop acabada la cerimònia –que es pot visionar sencera aquí–, la vídua ha accentuat més el caràcter festiu i no lacrimogen de l’acte encapçalant un seguici mentre enlairava el vaixell pirata del capità Gallardo.
L’oratori estava ple de gom a gom, per la qual cosa es s’han aixecat uns envans que comunicaven amb la sala del costat. Entre els nombrosos assistents s’hi trobaven amics i molts companys com Mariscal, Felipe Borrallo, Martí, Manel Rubiales, Carles Prats, Jordi Costa, Juan Bufill, Onliyú, Marika Vila, Joso, Emilio Bernárdez, Horacio Altuna, Mariel Soria, Victòria Bermejo, Phillip Stanton i el director de TV3, Vicent Sanchis.
