El dibuixant i guionista de còmics Miguel Gallardo ha mort aquest dilluns als 66 anys a causa d’un càncer. En actiu des de mitjans dels anys setanta, va ser un dels protagonistes de l’explosió del còmic underground a Catalunya i a l’estat espanyol, cocreador del cèlebre Makoki i col·laborador en publicacions tan significatives com ‘Star’, ‘Disco-Exprés’ o ‘El Víbora’, entre d’altres.
Nascut a Lleida el 1955, Miguel Ángel Gallardo, fill d’un dels tantíssims perdedors de la Guerra Civil Espanyola que van omplir els camps de concentració francesos, va créixer llegint còmics durant la que va ser, probablement, l’edat d’or d’aquest mitjà a l’estat espanyol, quan la catalana Editorial Bruguera acollia els primers capítols de ‘Zipi y Zape’, ‘Mortadelo y Filemón’ i ‘El Capitán Trueno’, entre d’altres, que suposaven una via d’escapament (sempre en castellà) a la grisor d’un franquisme que començava a sortir de la postguerra.
Aquestes obres van tenir una gran influència sobre el jove Gallardo, que es reivindicava com a hereu de l’escola Bruguera perquè, malgrat les diferències en context, el seu humor es basava en personatges i situacions quotidianes, que es van sumar a les influències d’altres corrents europees i nord-americanes que van acabar donant forma al seu estil.
Amb 18 anys, Gallardo se’n va anar a Barcelona. Era 1973, el mateix any que Nazario Luque, Miquel Farriol ‘Fary’, Josep Farriol ‘Pepichek’ i Xavier Mariscal donaven el tret de sortida al còmic underground amb la publicació d’El Rrollo Enmascarado. L’objectiu de Gallardo era estudiar Belles Arts però, com que no era prou bo amb el dibuix clàssic, va acabar a la Massana, que aleshores era una Escola d’Arts i Oficis molt antiquada i on podia entrar pràcticament qualsevol. S’hi va quedar tres anys, fins que va trobar una feina a Studio Andreu.
En aquella empresa, ara oblidada però que va arribar a col·laborar amb Hanna Barbera, Walt Disney i alguns de les empreses de publicitat més grans del món, Gallardo va conèixer Juanito Mediavilla. Tots dos volien arribar a l’èxit al món del còmic i van començar a treballar plegats, publicant les seves primeres pàgines a la revista ‘Star’, el gran referent de la contracultura de la Barcelona (i l’Espanya) de finals dels anys setanta, fundada per Juanjo Fernández i que va ser perseguida per la censura. També van treballar amb la revista musical ‘Disco-Exprés’ i va ser aquí, el 1977 i basant-se en un relat breu de Felipe Borrallo, que Gallardo i Mediavilla van crear el seu personatge més cèlebre: Makoki, juntament amb la resta de membres de la seva colla.
Les seves aventures es van fer immensament populars dins el circuit del còmic i van esdevenir el paradigma de l’anomenada “línea chunga”, contraposada a la “línea clara” d’influència francobelga. En un recorregut per separat entre el personatge principal i els seus amics, Makoki i tota La Basca van passar per ‘Star’, ‘Bésame Mucho’ i fins a arribar a ‘El Víbora’, la més longeva de les publicacions de l’època, que va tancar l’any 2005. Durant una temporada curta, fins i tot es va arribar a crear la revista ‘Makoki’, una publicació en exclusiva, però no va tenir un recorregut gaire llarg.
Paral·lelament a això, Gallardo va continuar treballant en les peripècies d’altres personatges com Pepito Magefesa, Perro Nick, Perico Carambola… tant en solitari com col·laborant amb guionistes com Ignacio Vidal-Folch. Mentrestant, un dels secundaris de ‘Makoki’, el Buitre Buitaker, acabava convertint-se en protagonista de la tira còmica, ni més ni menys, que del diari ‘ABC’.
Aquesta aparició sorprenent de Gallardo a un diari conservador, és força comuna en els artistes underground dels anys setanta, que sovint abominaven tant del franquisme com de la falsa promesa del govern socialista de Felipe González, si més no, els que no se’n van beneficiar. El poeta David Castillo deia que “amb l’edat, o et penjaves la corbata o et penjaves la xeringa”, i Gallardo, de fet, va ser dels pocs que va saber sobreviure entremig.
Continuant amb la vessant política de la seva obra, que ho impregnava tot, Gallardo també és l’autor de la paródia del clàssic ‘Roberto Alcázar y Pedrín’ que va batejar ‘Roberto España y Manolín’, publicada el 1995 i on no tenia compassió de cap racó de l’espectre polític. El mateix any, a la revista ‘Viñetas’, Gallardo va decidir posar punt i final al personatge que li havia donat fama, Makoki, amb una darrera aventura anomenada ‘La muerte de Makoki’.
A partir d’aleshores, i després de la novel·la gràfica ‘Un largo silencio’ (1997), que resseguia el camí del seu pare durant la Guerra Civil, es va dedicar més a la seva vessant d’il·lustrador durant pràcticament una dècada, fent cobertes de llibres, cartells, publicitat i arribant, fins i tot, a publicar a ‘The New York Times’. Després, va tornar amb alguns còmics autobiogràfics com ‘Tres viajes’ i ‘María i yo’, dedicada a la seva relació amb la seva filla autista, que va ser convertida en una pel·lícula el 2010 i que li va valer el primer Premi Nacional de Còmic. Més recentment, el 2015, va reprendre el tema a ‘María cumple 20 años’.
Quan li va ser diagnosticat un tumor cerebral, a principis de 2020, Gallardo va començar a treballar en ‘Algo extraño me ha pasado camino de casa’, una novel·la gràfica sobre la seva experiència amb el càncer. Publicada a finals del mateix any, amb el sentit de l’humor que el caracteritzava desdramatitzava la situació i el problema que li suposava el “moniato”, com l’anomenava, que tenia al cap i que, semblava, li havien aconseguit extirpar.
El passat onze de gener, la mostra d’animació Animac de la seva ciutat natal va anunciar que li havia concedit el Premi a la Trajectòria, en un comunicat conjunt amb la Paeria on destacaven la seva llarga carrera “com a il·lustrador, contador d’històries gràfiques i per la seva genialitat a l’hora d’expressar-se a través dels seus personatges”.
