Estel Solé (Molins de Rei, 1987) ha fet tots els papers de l’auca en l’àmbit de la cultura, com a actriu de teatre, cinema i sèries de televisió com ara la mítica La Riera, de TV3, com a ajudant de direcció en muntatges teatrals, com a dramaturga, com a poeta, en el “tortuós” món de la literatura catalana. Ara torna a la primera plana de l’escena literària amb la publicació de la seva segona novel·la, Aquest tros de vida (Columna, Grup 62), guanyadora del premi Ramon Llull. En aquesta entrevista amb El Món, l’escriptora, que ha fet de la seva afició una manera de viure, reflexiona sobre les dificultats de la conciliació familiar, la pressió i infravaloració de la dona en el món de la ciència, el feminisme -o la seva absència- dins l’escena cultural catalana, i el buidatge a l’hora de parir una novel·la.
El Ramon Llull, un premi que ha dit que no esperava…
No, no m’esperava gens guanyar… Vinc d’una època tan complicada en l’àmbit personal, tan dura, que al final totes les il·lusions i la possibilitat que això passés havia quedat colgada. Era una petxina a la sorra de la platja de la supervivència. Porto anys d’escriptura, de molta lluita. Jo m’estava centrant a trobar un pis per a les meves criatures, perquè em vaig divorciar fa un any, compaginant cinquanta mil feines alhora, amb molta ansietat, molta angoixa… Tot això, les coses bones, suraven mínimament, però quedaven molt difuminades. I no els donava espai tampoc, perquè he estat amb aquest pensament, típic dels nostres dies, d’executar, de fer, de tirar endavant. No pots aturar-te en res, i menys esperar a veure si una cosa bonica s’esdevindrà o no.
Com ha estat la conciliació laboral i familiar durant tot aquest temps?
Ha sigut molt complicat. Jo vaig començar a escriure aquesta novel·la quan acabava de néixer la Bruna, la meva segona filla, en un context postconfinament. I des d’aleshores, els tres o quatre anys següents, han estat de robar temps al temps. D’aixecar-me els dissabtes al matí, quan tothom dormia a casa, ben d’hora i marxar a un bar a escriure, fins que em trucava el meu exmarit [aleshores encara era marit] i em deia que les criatures em reclamaven [riu]. Alguns estius havia de demanar-li a la meva mare o als amics que me’ls cuidessin [els fills] mentre era a la piscina per poder escriure. Aquesta novel·la l’he escrit amb l’ordinador a sobre durant tres anys, però com una cosa secundària. Que, realment, és pervers i difícil, perquè era el que jo tenia més ganes de poder fer. De parar-ho tot i centrar-me només a escriure, perquè per a mi és tortuós escriure, però un cop soc dins és un dels plaers més grans. Desaparec. I està molt bé fer desaparèixer l’ego, i escriure és una molt bona manera de fer-ho.
Però m’ha costat molt de fer [el llibre], i ha quedat colgat. He hagut d’anar esgarrapant moments, amb l’ordinador a sobre, i es converteix en tot un repte. Al final, la promesa que em faig a mi mateixa és que, per molt que m’estigui costant moltíssim, he d’entrar cada dia al document, escriure una frase i, si no en puc ni escriure’n una, com a mínim rellegir.
El procés, doncs, en certa manera, ha estat diferent que el de l’anterior novel·la.
És cert que ha sigut una novel·la molt més pensada del que ho va ser la primera, perquè evidentment en els primers dos anys de la primera filla no tenia temps d’escriure. De fet, jo a vegades penso, tot i que no és veritat, que tant de bo em dediqués a una feina mecànica, a posar claus [riu], perquè és una feina que pots fer fins i tot si estàs malament. Tot això ajunta-ho amb una segona maternitat, on jo he tingut molta ansietat, molta angoixa. Durant l’escriptura d’aquesta novel·la volia sobreviure professionalment, perquè durant l’embaràs de la meva primera criatura jo em vaig apartar molt del món laboral, i aquesta vegada no volia que em tornés a passar. I, per tant, em reivindicava laboralment dins la família, mentre també tenia la pressió de ser excelsa com a mare de dues criatures.
Tot això s’ha acabat colant dins la novel·la. Volia que la protagonista estigués travessada per la precarietat que, en aquest cas meu, però també a altres persones, porta a fer mil feines. I amb aquesta novel·la també volia explicar què passa en el dia a dia d’una vida, i que la precarietat ja no va d’aquelles persones que viuen en barris marginals, sinó que la precarietat ens travessa a tots. I, en aquest cas, vaig voler apostar per explicar la precarietat des del sector de la ciència. I el llibre, en el fons, ha acabat sent un homenatge a la científica Anna Tresserra, que em va estar ajudant a configurar el personatge i que, lamentablement, va morir aquest estiu, i em va estar assessorant per dissenyar la protagonista, ja que volia que fos una investigadora científica.
El llibre, però, també té un cert component autobiogràfic.
És cert que té algun punt, però no buscat. De fet, crec que soc més sincera i confessional en els meus articles que en la novel·la. Ara mateix, jo no crec gaire en l’autoficció. Per a mi és: o ens confessem i expliquem des del ‘jo’, o fem ficció. Respecto que existeixin els dos gèneres, però per mi aquesta novel·la és només ficció. Ara bé, és inevitable que apareguin coses personals a la novel·la, perquè la vida em travessa. Jo ho he vist. En el període que estàs escrivint una novel·la, tret que sigui una novel·la històrica, i que, així i tot, hi haurà partícules de coses que et travessaran, sempre apareixen aspectes de la teva vida. Jo m’entenc com un canal creador. Malgrat que m’hagi pensat molt aquesta novel·la perquè no tenia temps per escriure-la, i mentre bressolava la nena o anava a comprar anava donant voltes a aspectes del llibre, al final el procés continua sent molt inconscient, perquè m’agrada que sigui així. I no ho sé fer d’una altra manera.
Considera que la precarietat s’accentua encara en el món de la ciència, on hi ha pocs referents femenins?
Just la setmana passada vaig veure un article que ho explicava. Crec que, evidentment, en el món de la ciència encara hi ha menys referents dones que en el món de la cultura, per exemple. També perquè el món de la ciència té molta menys projecció pública i social. És a dir, el món de la cultura, al final, és un món en què ens tirem un pet i això s’anuncia. En canvi, en la ciència no. Hi ha grans científiques al nostre país fent coses determinants que després faran que millori la nostra vida, aplicant-les a la salut o l’alimentació, per exemple, i no ho sabem. No sabem qui hi ha darrere del descobriment. Per tant, jo entenc que per a una dona que es dedica a la ciència ha de ser refotudament complicat voler ser mare i compaginar la dedicació absoluta que suposa això, i també les lluites internes que hi ha dins el sector.
Això es pot veure en el llibre.
El llibre tracta una mica aquesta qüestió. També he volgut fer incís en aquesta manca de feminisme per part de les dones. Hi ha dos fragments d’aquesta novel·la, dos personatges femenins en concret, que destaroten i li provoquen un dolor terrible a la protagonista, perquè d’elles espera una comprensió, una empatia, i no la troba. Evidentment, fa molt més mal topar amb la manca de feminisme per part d’una dona que quan és per part d’un home. I crec que també era interessant, perquè jo com a mare m’hi he trobat en l’àmbit laboral. Que, d’alguna manera, se’m digués quins horaris m’anirien millor, o que m’acomiaden, però que així tindré més temps per estar amb les criatures. I que això t’ho estigui dient una dona fa mal. Vull entendre que, al final, és una dona que viu en una societat masclista. Però, igualment, entre aliades fa més mal.
A què es deu?
Crec que passa perquè ancestralment les dones hem estat els àngels de la llar, les persones que s’ocupaven de casa i les criatures. I a vegades hi ha una mica la sensació que si vols conquerir el món laboral, molt bé, però que si has decidit també ser mare estaràs complint amb aquesta tasca. Ja pots estar cada dia portant o recollint les criatures a l’escola, mentre fas malabars per sortir-te’n laboralment, amb una pressió increïble perquè sents que, com a dona, pots fallar menys que un home, que el dia que la teva parella home recull les criatures et diran: “Com els cuida, quin gran pare”. Això continua sent així, perquè hi ha una cosa que és excepció i l’altra que, per antecedent històric, és el fet comú. I estem en transició, però sembla que continua sent excepcional i que s’ha de valorar que un home s’impliqui en els fills.
Jo entenc que els homes estan en un moment en què els explota el cap, perquè d’alguna manera saben que no poden perpetuar els estereotips i els rols d’aquella masculinitat que han exercit els seus pares i avis, però alhora tampoc saben cap a quin model han d’anar. I es troben amb unes dones més reivindicatives que mai, més implacables que mai en algunes coses… I això també es cola una mica en la novel·la, en tota aquesta d’història d’aquest matrimoni, en què hi ha una dona, que ha gestat, que ha criat, que s’ha enretirat laboralment durant els primers anys de la vida de la criatura, i ha estat amb un desgast increïble, mentre hi ha un home que durant l’embaràs ha continuat treballant igual, que durant els primers anys de criança també, i no ha fet cap renúncia professional. Aquesta criatura és tant del pare com de la mare, però qui està fent més sacrificis? I a quin preu? Això jo també ho volia explicar, perquè és una situació amb què ens trobem, també en homes d’esquerres que es consideren feministes, i que ho són en molts sentits, però que estan en el procés de deixar anar privilegis. Al final es demanen fets i no paraules, no? Pot semblar que el personatge masculí que presento en el llibre és un desastre de la ficció, però no deixa de ser un Frankenstein dels milers d’històries que he sentit de totes les meves amigues i que jo he viscut en la meva pròpia pell.
Aquests rols de gènere que comenta també es reprodueixen en el món de la cultura?
Crec que en l’àmbit de la cultura, com en tots els àmbits, s’han fet passes endavant. Però no serveix de res fotre lectures feministes el 8 de març o el 25 de novembre i fer tot aquest purple washing si després, a l’hora de la veritat, no hi ha accions. Em fa ràbia fer aquest discurs, que sona capitalista, però al final això va de diners, perquè vivim en un món capitalista. La dona es pot empoderar molt ella mateixa, però no ens serveix de res tot aquest discurs cap a la galeria de “creiem en vosaltres”, “creiem en el talent femení” si després no se’ns donen oportunitats laborals que ens permeti guanyar tants diners com guanyen els homes per poder fer les nostres creacions i acabar consolidant una carrera. Es continua desconfiant de nosaltres. Sincerament, no cal que fotin cap discurs el 8 de març si no hi ha una aposta real al darrere.
Queda en paper mullat, doncs.
Absolutament. Ara mateix, el que ha de passar és que les programacions, com a mínim, siguin paritàries. Meitat i meitat. Però també estem una mica cansades d’això, ja ho tenim una mica superat, i ara és reivindicar que m’has de programar, no només perquè sigui dona, sinó perquè has de fer una aposta i que la programació, si cal, durant una temporada, sigui només de les dones. Han de ser fets i no paraules. Al final, l’oportunitat ha de ser real, i el que reclamem és només que se’ns deixi el mateix dret a fallar que tenen ells.
Al principi de l’entrevista, vostè m’ha definit escriure com un procés “tortuós”.
Per a mi escriure, sobretot al principi, a l’hora de trencar la pàgina en blanc, aquelles primeres setmanes en què no hi ha res, és un moment de baixar a la cova i endinsar-me molt dins meu. És una cova que tinc a dins, però la visualitzo fora. Per a mi la història i els personatges ja existeixen, és una mica com aquell espeleòleg que baixa amb molt poca llum i molta foscor, perquè anar dins teu sempre és anar a un lloc fosc, i comença a picar pedra. I picar molta pedra per acabar trobant una escultura que ja és allà. Aleshores, baixar a la cova per a mi és dur perquè t’estàs posant en contacte amb aquelles parts d’un inconscient i perquè, per escriure, has d’anar a buscar la teva pròpia veu. Una veu que coneix els teus fantasmes, els teus dimonis i les teves pitjors parts. Ha de ser una veu que busca l’autocrítica i que no es queda amb el primer que troba. Tot aquest procés d’honestedat és tortuós. Sempre penso que l’únic que em salvarà de les crítiques és saber que he treballat amb el màxim rigor, la màxima honestedat, i amb tota la feina que jo podia aportar aquí. A partir d’aquí, que el resultat agradi més o menys ja no està a les meves mans, però ha passat molts testos de qualitat meus, que soc la més exigent de totes amb mi mateixa.
És una feina d’introspecció, doncs.
Exacte, totalment. És una feina d’introspecció, però també molt interessant. Aquesta alienació que em provoca a vegades, el fet de veure els temes sobre els qualls em neix parlar… És com quan vas al psicòleg amb la idea de parlar sobre un fet, i tot d’una la sessió acaba girant entorn una qüestió totalment diferent. M’agrada que amb l’escriptura em passi això. Que tinc una idea molt pensada i, de cop, el cos em porta cap a una altra banda. És tortuós, no només perquè baixes al fons de tu mateix, sinó perquè t’estàs preguntant constantment si això val, et planteges per què estàs escrivint… I a vegades tens ganes d’esborrar-ho tot.
S’hi ha trobat durant l’escriptura d’Aquest tros de vida?
Jo vaig tenir dos mesos de bloqueig absolut en els quals no podia més. Estava totalment bloquejada. Hi ha parts d’aquesta novel·la que les he reescrit dues i tres vegades amb veus diferents, i al cap de dos mesos tornar a obrir l’ordinador i pensar: “Ets el meu fill [metafòric], no m’agrades del tot, però ens hem de reconciliar”. I tornar-m’hi a posar. Aprendre a fer servir la paperera de reciclatge i aprendre que escriure té un punt delicat: t’ha d’agradar el que fas, però no fins al punt d’enamorar-te, perquè t’encega. Has de poder fer autocrítica, i alhora vigilar de no caure en l’autodestrucció per no enfonsar-te i bloquejar-te. Per escriure has de tenir una relació sana amb tu mateix [riu].
Una mica aquesta idea de resiliència que apareix durant tota l’obra.
La idea de resiliència surt bastant perquè el personatge, com jo mateixa, ha de tirar endavant. Al final, s’han d’acceptar les circumstàncies. Hi ha qüestions sobre les quals s’ha de lluitar, però n’hi ha d’altres que no. I la vida és saber trobar aquest equilibri: saber quan lluitar per transformar, però també quan s’ha d’acceptar i saber quin és el mapa que s’està desplegant al teu davant. La resistència, realment, és lluita ben canalitzada i ben enfocada. Per tant, davant de segons quins fets que travessen la protagonista i contra els quals no pot lluitar, la seva resposta és veure com se’ls pren i com redirigeix la seva vida.
Què faria diferent si tornés a començar des de zero l’escriptura de la novel·la?
M’agradaria pensar que tindria el valor de parar i escriure des d’aquí. Ara bé, soc una persona molt acostumada a la dificultat i, per tant, he desenvolupat un caràcter en el qual la dificultat em fa créixer. I m’agrada d’alguna manera. El que he de vigilar, però, és de no autoexplotar-me i autolesionar-me per empènyer massa. I aprendre a tenir aquests moments de calma i saber que es poden fer les coses bé, igual que es pot estimar bé, sense patiment. Perquè jo he patit molt durant el procés d’escriure la novel·la. Ha estat una època de molta lluita amb mi mateixa, sobretot en el tram final d’escriptura, abans que arribés el premi. De fet, tinc una mica la sensació que aquest premi arriba en postguerra.
