Pep Sala està al capdavant del projecte Sau30, una banda que va néixer per mantenir viu el llegat de Sau, i que ara presenta el disc Mil i una nits i uns quants dies (L’Indi Music, 2022). El grup actuarà el dia de Sant Jordi al festival Estrenes Girona amb les entrades ja exhaurides. Però hi haurà més oportunitats per escoltar el projecte. El proper 28 d’abril actuen al Palau de la Música Catalana. Al costat de Sala, Jonathan Argüelles és ara qui ha assumit el paper de cantant en el renaixement de Sau, una nova banda que té molts punts en comú amb la originària, però que en cap cas pretén reeditar l’èxit d’aquella formació icònica del pop rock en català del anys 90. En aquesta entrevista amb EL MÓN, Sala i Argüelles comparteixen una reflexió sobre el projecte i també sobre l’estat de la música a Catalunya i al món en general.
Com ha sortit el projecte de Sau30 i ara el seu disc?
Pep Sala (PS): Sau30 ha sortit per combustió espontània. No hi va haver mai cap moment que hi hagués ningú que decidís fer-ho. Simplement vam fer una festa el 31 d’octubre del 2017 per commemorar el primer concert de Sau. Era la primera vegada que ens ajuntàvem tots, una colla d’amics. En aquella època en Jonathan estava en una banda tribut a Sau i el vaig convidar a la festa i s’hi va produir la màgia. Ens tenim molta estima tots, ens coneixem de tota la vida, i vam dir de fer un concert de veritat. Sau mai havia actuat ni al Palau de la Música ni al Liceu i era una assignatura pendent. I així és que vam decidir fer algun concert, però se’ns va escapar una mica de la mà. Aquella gira havia de durar un any i mig, vam decidir acabar-ho el desembre del 2019. Després amb la pandèmia vaig començar a fer cançons, que ens passàvem perquè estàvem avorrits a casa i vam acabar fent un disc sense voler.
Aquestes noves peces amb quin esperit les ha compost?
PS: Amb l’esperit de fer cançons, però no per Sau, estaven pensades per estar-se a casa.
Quin fil ens surt d’aquestes cançons?
PS: Pels de la meva generació quan feies un disc feies una obra, però aquest disc no estava fet amb aquesta voluntat. Hi ha una cançó per exemple que parla d’un dels meus millors amics, que es va morir durant la pandèmia, però no del Covid, i una cançó és la manera que un té d’explicar les seves penes. Hi ha cançons molt inconnexes. N’hi ha una altra que és molt dels 80, però del que es porta ara.
Com va rebre aquestes noves composicions del Pep?
Jonathan Argüelles (JA): Va ser tot combinat en què durant la pandèmia vam anar gravant cançons de Sau cadascú a casa seva per penjar-les a xarxes. I entremig de cançó i cançó de tant en tant compartíem altres idees. Al cap d’uns dies aquella idea ja tenia una forma més acabada i al cap d’uns dies ja teníem la cançó. I va anar sortint així, collonut. De fet recordo la primera que em va ensenyar, Trossets de mi, em va semblar que tenia un aire molt Sau de l’època guai i que mola. I acabat sent el primer single d’aquest primer disc.
Així podem dir que és un disc que agradarà a les persones més nostàlgiques de Sau?
PS: La resposta seria, sense ser desagradable: “Ni lo sé ni me importa” (riu). Tu fas el disc per tu perquè és el que et surt en aquell moment i tal i com sonem ara. No fas el disc perquè agradi a un target de públic. Fias un disc per la necessitat d’esplaiar-te i ja que el fem farem uns quants concerts per presentar-lo, però nosaltres, el nostre camí amb Sau ja l’hem fet i ens va anar molt bé. Quan comences vols triomfar i arribar a molta gent, nosaltres ja ho hem fet. Aquest és un disc per compartir amb la gent que li agrada el que fem i a més pel camí hi ha hagut molta gent que s’hi ha afegit i ara hi ha una barreja entre gent jove i no tant jove.
Després de dos anys sense poder fer concerts sense mesures per la pandèmia, teníeu la necessitat d’aprofitar l’oportunitat de poder fer ara concerts com els d’abans?
JA: Sí, ens fa il·lusió. Una cosa és el motiu pel qual es fan les cançons, però he de dir que molta gent que seguia Sau segurament moltes se les pot fer seves. Jo era un gran seguidor de Sau i son cançons que cadascú se les pot fer seves.
PS: Un és el que és i no canvia tant. Per molt que un artista evolucioni sempre continues tenint aquell punt característic.
En els concerts que heu fet què us hi heu trobat i com heu percebut l’acollida del disc?
JA: Molt bé. Molt contents. Jo a l’època de Sau estava a baix amb el públic. Jo veient-ho des del punt on estic ara veig que la gent ho ha rebut molt bé, com un agraïment, que realment la gent continua tenint moltes ganes d’escoltar aquelles cançons i ara amb les que estem fent noves també. En els concerts, la gent segueix cantant totes les cançons. Quan en un concert fas el Tren de mitjanit o el Boig per tu és normal que la gent la canti perquè són les més conegudes. Però quan et canten el Res semblant a res o les canten totes veus que es va deixar un llegat important que encara perdura.
Sempre que una banda torna als escenaris es comenta si també creuen trobar entre el públic els fills del públic inicial.
PS: I algun nét (riu). Val a dir que això ens passava amb Sau. Amb Sau agradava a gent molt jove, però també agradava a gent gran. Ja ens passava en aquella època. En algun concert hi he trobat juntes una néta, la mare i l’àvia, i totes tres s’ho sabien tot. Diverses vegades m’he trobat gent jove que va descobrir Sau quan la banda ja no existia perquè havia mort el Carles i et donen les gràcies per donar-los l’oportunitat d’escoltar-nos. Perquè havien perdut l’esperança d’escoltar Sau en directe. És la sensació que deus tenir quan vas a veure en Paul McCarthney, però no veus The Beatles. No és que em vulgui comparar amb els Beatles perquè som molt millors (riu).
Quina evolució fan els temes que presenteu tenint en compte el llegat de Sau? Quins elements heu pogut introduir pel que fa a tendències o influències?
PS: A nivell de composició, quan un fa cançons és com fer capítols de la teva vida. Jo faig cançons com a forma d’expressió pròpia. Quan tens 25 anys i t’enamores fas un tipus de cançó pensant en allò, quan en tens 30 canvies… Per exemple, les cançons de Bob Dylan de quan tenia 20 o 40 anys són diferents. És un reflex d’allà on ets. Jo ara no escriuré Envia’m un àngel ni Foc al cos. Però també seria preocupant que un nano de 20 anys escrivís cançons que escric ara, que n’hi ha una que està en clau d’humor que es diu Potser és allò que diuen fer-se gran. Va vinculat a allà on passes per la vida, i no tot té a veure amb l’edat, sinó també amb l’experiència. Quant a la producció i arranjaments, nosaltres no som impermeables al món. Per més que alguns de nosaltres estan molt al dia en música, jo penso que la música que et marca és la de quan ets adolescent, aquella música queda com tatuada al cos. Després escoltes coses i t’agrada molt, però aquella que escoltaves quan tenies 20 anys et queda a l’ànima. Però després també hi ha elements hi ha el fet que hi hagi el Jonathan en el projecte, que pertany a una altra generació i ens aporta altres idees.
Ser de diferents generacions no suposa un entrebanc sinó que contribueix a enriquir el projecte…
JA: No suposa un entrebanc perquè jo era molt seguidor de Sau. És una suma molt ben feta, en Pep amb tota la seva experiència jo amb totes les idees que pugui tenir. Crec que encaixa molt bé. El fruit de la seva influència va resultar amb un projecte que es diu Sau i jo l’escoltava i per tant aquí hi ha un punt d’unió. Crec que connectem molt bé en aquest sentit i les coses que puc aportar no són marcianades.
Li feia respecte participar en el projecte i ser la nova veu de Sau i que el comparessin amb Carles Sabater?
JA: Sí i no. Em feia molt de respecte perquè el llegat que va deixar Sau és molt gran per a molta gent, en la qual jo m’hi incloc. Pel que fa respecte a ser la nova veu de Sau, no, perquè no m’hi considero. No estic en aquest projecte per substituir ningú, hi estic per sumar juntament amb els altres components. No em sento amb aquest pes.
PS: A més en Johnathan és a més bateria.
JA: Sempre he estat molt tranquil en aquest sentit, no em noto ocupant el lloc d’algú que, evidentment, és insubstituïble perquè no ho hem pretès mai. Em provoca molt de respecte, però sobretot pel llegat que té Sau, però no pas per estar cantant aquestes cançons ocupant el lloc de ningú.
Parlar de Sau ens trasllada als anys 90 i al moviment del rock en català, on el grup va ser una icona. En quin punt trobeu que està ara la música en català?
PS: Jo visc a Mart, soc un home aïllat del món en general. Ell potser sí que ens sap més, perquè treballa en aquest món.
JA: Crec que tot ha evolucionat. En aquell moment es va donar un moviment determinat, el rock català, ara estem lluny d’allò, hi ha poques bandes que facin pop rock, tot i que n’hi ha moltes, però amb pinzellades més actuals. D’aquella època sí que ha canviat el que és el fenomen fan. Abans sí que existia aquí a Catalunya. A l’època del rock català, jo he vist el Pep i el Carles sortir de l’Ajuntament de Sabadell escortats per la policia. Hi havia un fenomen de fans molt important. Ara mateix, els grups tenen els seus seguidors, però el fenomen fan no existeix. A nivell musical estem en un altre punt, estem en un bon moment realment. Hi ha propostes molt interessants ara mateix i amb molta qualitat.
Però fenomen fan sí que viu Rosalia, que és catalana, però canta en castellà.
PS: El meu gran problema amb la Rosalía és que jo em mossego les ungles (riu).
JA: El cas de la Rosalía és molt puntual. Però jo em refereixo a propostes íntegrament catalanes. Parlo de projectes que es fan a Catalunya. La Rosalia és catalana però el seu projecte és d’abast mundial. Parlo de grups d’aquí i que el seu circuit és aquí, a Catalunya.
PS: El que no és comparable és el món i el país. Als anys 90, era bastant unànime el món de la música. Tot el país anava a l’una, era una sola cosa, potser perquè teníem aquells Jocs Olímpics a l’horitzó. Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Umpa-pah, aquella generació compartíem un públic, però era tot el públic que s’apuntava a allò. Ara està tot molt més parcel·lat, ara hi ha els que els agrada el mestissatge, el trap o l’electrònica. És diferent. A aquella època anaves a una discoteca i senties El tren de mitjanit o L’Empordà. Ara és com bastant impensable. Penso que allò va ser un moviment irrepetible però no només per a la música, sinó a nivell de societat. Era una cosa molt unànime, molt global de tot el país. Uns van fer concerts per la Mercè amb més de 100.000 persones.
Els continguts culturals amb internet s’han distribuït mundialment. Això ha impactat…
PS: Tot i així és la societat que està més fraccionada. Tot és molt més parcel·lat. Abans era molt més homogeni tot.
JA: Abans la gent seguia grups i ara segueix cançons. Això fa molt.
S’ha superat aquell debat sobre les descàrregues d’internet que acabarien amb la música?
PS: La indústria musical ja ha mort.
JA: Amb Spotify la gent ja no pirateja música, la pots trobar gratis de forma legal.
PS: La indústria s’ha rendit i ella mateixa ho posa a Spotify sabent que és gratis i que és ruïnós, o a YouTube, que ja és el colmo. Això és una batalla perduda i la petita indústria l’ha perduda, i les majors s’han anat fusionant entre elles i han acabat una part d’Spotify. Però les grans multinacionals editen aquells productes.
L’únic reducte que queda als músics és fer concerts?
JA: Els discos ara mateix cada vegada més son eines promocionals per poder tenir concerts.
PS: Curiosament, per a Sau aquest disc és dels més venuts físicament. Va ser dels més venuts a Espanya físicament la setmana que va sortir.
L’ús el català està en retrocés a l’escola i socialment. Està passant el mateix en el món de la música?
PS: A nivell d’intèrprets no, al contrari. Quan nosaltres vam començar amb el primer disc, quan ens feien entrevistes, la primera pregunta sempre, fins i tot a Catalunya Ràdio, era per què cantàvem en català. Afortunadament ens han deixat de fer aquesta pregunta perquè és una cosa normal cantar en català. El gran problema és social i polític. Sempre hi haurà poetes i tios que facin cançons i músics també. El problema és que darrere hi ha d’haver una indústria potent catalana. Aquí començar a haver-hi un problema. Darrere hi ha d’haver polítiques adequades en català, aquí tenim un altre problema.
Aquest problema de poc suport polític i de poca indústria catalana, ha estat sempre així? No hi ha hagut mai un suport polític prou fort?
PS: Des del meu punt de vista hi ha hagut un suport polític, però no adequat. Hi ha hagut un suport polític però no adequat, hi ha hagut un suport polític des del punt de vista cultural, quan faria falta des del punt de vista industrial. Per exemple, és un error donar una subvenció a un poeta, les polítiques han d’anar orientades no a subvencionar la poesia, sinó a ajudar que les seves poesies es tradueixin al japonès, xinès, anglès, alemany, francès i a tot. Si aconsegueixes això ja no li caldrà la subvenció a aquest senyor. Tenim un mercat molt petit. El que cal és que hi hagi una indústria i les ajudes han de ser per fer créixer la indústria i expandir el mercat. Aixó és el que crec que s’hauria de fer.
El que feia Eros Ramazzoti cantant en italià i castellà suggereixes?
PS: Et podria cantar 40 hits italians i que els coneixíem aquí. Músiques catalanes les coneixen a Itàlia? No. Tinc uns amics que fan música italiana i actuen només als països de l’Est. Quan va caure el mur la música italiana va ser molt hàbil i va ser la primer a penetrar en aquests països. Allà hi ha entrat la música italiana amb la força que aquí ha entrat la música anglosaxona.
Quina podria ser la clau de la internacionalització de la música dels artistes catalans?
PS: Ha de ser industrial.
El model és Rosalía?
PS: No sé com ha funcionat el tema Rosala. De fet, em contradic a mi mateix, perquè tampoc crec que la indústria de la música el rock, amb la intenció amb la que va néixer, penso que també s’ha acabat. La música pop rock dels anys 50-60 era una forma de crítica cultural, érem una mica els anti-sistema del moment. I ara la música la fa el sistema.
