Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) ha decidit posar tot el seu talent en un doble repte. Escriure una novel·la que sigui una continuació de Moby Dick i, a més, vincular-la amb el desastre polític del Procés independentista català. No només ha superat el repte, sinó que el resultat és extraordinari. Després del naufragi (Univers Llibres, 2026) és una novel·la tan captivadora com necessària. Una classe magistral de realisme mordaç. Una faula política entretinguda, crítica i mirall d’uns anys que han tornat a marcar el país. És el Procés esbudellat per una de les millors plomes contemporànies. Llegir-la no els prendrà gaire temps i paga la pena, perquè entre somriures, personatges molt familiars i aventures sobtades, Sánchez Piñol radiografia amb Moby Dick i el vaixell Lònia la nostra història recent, on tothom es pot veure reflectit.
Mai, mai, mai hauria pensat que una faula política pogués ser tan divertida!
És que si no ens farem un fart de plorar i tampoc és això. I, òbviament, crec que hi havia elements molt tragicòmics. Ni una burilla a terra! Com diu el llibre. A més, jo crec que hi ha un gènere literari que s’ha practicat poc, que és la faula literària com s’ha fet en altres països i altres cultures. Jo crec que aquí el Polònia s’ha carregat una mica que la sàtira política fes el salt a la literatura. El tema polític també és història ja! Va ser el 2017 i el que explico, bàsicament, és el Procés, fins al 2017.
De tota manera, lligar el Procés del 2017 amb fer una segona part de Moby Dick és un exercici brutal.
Jo tota la vida havia volgut fer la continuació de Moby Dick. Això no em ve d’ara. Per a mi era un referent de moltes coses. Considero que és una novel·la d’aventures troncal, dins del gènere d’aventures i que va més enllà, perquè et relliga la qüestió, l’element fantàstic, amb una naturalitat… A més, et parla de l’impossible. Només parlant de Moby Dick podríem estar-nos-hi fins demà. Fixa’t que és raríssim que un país com els Estats Units generés Moby Dick, perquè és un país de frontera interior. I, en canvi, Moby Dick passa al mar. I no hi ha cap novel·la del Far West que s’hagi consagrat com a tal. La cabana de l’oncle Tom és crítica social, i Allò que el vent s’endugué és molt curiós perquè comença i acaba parlant de la història del país, està parlant del passat i no de la frontera. En canvi, Moby Dick, que va ser un fracàs comercial, en vida de l’autor. Jo crec que ja he venut més llibres de Després del Naufragi que Melville. Jo estic en contacte mediúmic amb ell per tots aquests elements…
Contacte?
La gent comet l’error de fer versions de Moby Dick. Però si t’hi fixes, estructuralment parlant, el protagonista i l’antagonista queden lliures, intactes, flotant o submergits al mar, i l’Ismael és recollit per un vaixell al mateix lloc on és Moby Dick. Què passa aquí? Podries dir perfectament que no s’ha acabat, que la història continua. Ara ho puc fer. El que em va fer que això s’implementés, que guanyés una tercera dimensió, que fos trigonometria literària, és posar-hi dins el Procés. I quadrava. Quadrava perfectament. Perquè jo sempre dic que és la meva novel·la és la més fantasiosa i la menys imaginativa.
I doncs?
M’han donat el guió literari fet. Els personatges i els esdeveniments que van passar a aquest país fins al 2017. També t’he de dir que jo vaig deixar llegir l’original a uns amics nord-americans i em va agradar molt el que em van dir, perquè vol dir que la faula és molt més flexible del que sembla. Ells veien Trump i Demòcrates i Republicans barallant-se mentre veia el monstre. O sigui, per a ells també era vàlida una lectura política del llibre. Però jo, com a català, ho vaig fer pensant en nosaltres, òbviament. A més, no ho amago, perquè em semblaria covard. Això de fer servir el símbol per evadir la responsabilitat. No, no, jo dic les coses com són! Qualsevol ho pot entendre.
A més, es veu només amb les descripcions de les primeres pàgines dels personatges.
Són ells. Vaig estar preguntant a gent que els coneix.
Que quedi clar són Junqueras-Puigdemont.
Això és claríssim, que és així. Totes les pàgines no són de translació exacta. De fet, la Mel és la llibertat guiant el poble. No hi ha un individu, una persona real al darrere. Però sí, sí, són ells. Jo crec que és una versió del que són ells. A veure, entre nosaltres o el poc que he vist, crec que es pot dir que per mi el Jon Quer, sense hac, (Junqueras) tenia menys fondària, com a dramàtica, en canvi, l’altre, si t’hi fixes, hi ha una pàgina terrible cap al final de la novel·la que per a mi supera l’Ahab. Perquè Ahab és senzillament un home rancuniós i venjatiu. Però, bé, Berg és l’home, sempre serà l’home que va poder matar Moby Dick i no ho va fer. Com carregues això? Ha de ser una càrrega interior terrorífica. Aquell moment que diu, no, no, no, mati, no clavi l’arpó, la por, perquè ens matarà gent, ens matarà la nau. Com a personatge té ganxo. Té molta força això, molta força. Perquè ell ho va fer. Si, en lloc de set segons, s’hagués tirat endavant, no sé què hauria passat, però coses diferents, no? És el que fa! El guió literari és aquest. No mati Moby Dick, ara que està agònica. Havíem guanyat, els carrers eren nostres! Ni Pequín es va atrevir a matar ningú a Hong Kong! Ah, és que ens mataran… Tenien aquesta por, ja ho sé. Les conseqüències no es poden arreglar políticament o històricament, però literàriament es poden fer, es pot crear coses. M’estranya que no n’hi hagi més.
Com a mínim explicar-ho literàriament. De fet, hi ha un personatge aquí que és la base del triangle, que és la tripulació.
És clar, hi ha un personatge col·lectiu. Ho vaig tenir claríssim! Em venia bé perquè, alhora que era una continuació de Moby Dick, el Procés feia que fos una novel·la inversa a Moby Dick. Moby Dick és la història d’un boig que entabana una tripulació sensata cap a l’impossible. Aquí és al revés, és una tripulació exaltada que manipula el poder jeràrquic per fer una cosa que és impossible, que ells ho saben, a més a més. Com va ser? No ens van dir la veritat. Deien que ho tenien tot preparat… i no tenien res! Una de les causes de la catàstrofe va ser la pugna dins les elits catalanes. I això serveix per vertebrar la novel·la. És la pugna entre aquests dos que impedeix dir la veritat, i això no pot ser. Almenys havien de dir-la. Si voleu tirar cap a l’abisme, fem-ho. Però no ho van dir fins a l’últim dia.
L’Ismael és qui assenyala això.
Perquè ve de lluitar contra Moby Dick i ell sap i veu fins a quin punt és un estat embogit. És un personatge molt curiós perquè realment no té vincle amb la nostra realitat. Però fixa’t que és qui acaba empunyant l’arpó. Has d’entendre que, per als novel·listes, aquest arc evolutiu del personatge és formidable. El tio que es passa tota la novel·la dient que no podem matar el monstre és el que està a punt de matar-lo. Acaba loniat -membre de la tripulació del Lònia-, perquè acaba acatant les ordres del capità. Però és que nosaltres també ho vam fer! Hi ha un moment que Ismael diu: ‘per què no vaig clavar l’arpó, malgrat tot?’. Doncs segurament perquè la tripulació també estava obeint. Ningú de la tripulació va dir ‘no, no, tira endavant’. És que potser hauríem d’haver desbordat aquesta capitania i no ho vam fer. Perquè si ho haguéssim fet, el desordre hauria estat tan monumental que segurament hi hauria hagut un altre resultat. Fa poc vaig llegir que la Revolució Russa es va poder arribar a fer perquè tots els dirigents bolxevics eren a Sibèria o a l’exili. Si arriba a haver-hi algun dirigent polític, hauria dit ‘no, no, parem ara i podrem negociar’. No es negocia res, mai, amb Moby Dick, perquè és Moby Dick. I Moby Dick és Espanya, és l’estat profund i l’altre, el més emergent i el més profund, i és a tot arreu. I queda com és, com una malignitat. Hi ha una continuïtat, crec, amb Melville.
Una continuïtat?
S’ha idealitzat molt amb el simbolisme de Moby Dick. A la novel·la queda claríssim que és una força imbatible amb la qual no hi ha diàleg.
Ni estratègies, ni res…
L’has de matar. Envesteix. Tu pots acaronar-la, però ella t’envestirà. Fins i tot, Ismael hi troba uns atractius en la cosa colossal. Però al final, al capdavall, et diu que és un monstre que fa pudor i que, si pot, et devora. Ostres és que m’ho posaven de conya per fer una petita novel·la.
I que sobreviu a continus arpons que porta clavats des de fa anys.
Aquest espectacle dels arpons allà clavats i tot això. Jo m’ho vaig passar bé, molt bé i molt malament, escrivint la novel·la. No entenc que no s’hagi fet abans, però potser per això existim, per fer el que no s’ha fet.
Aquí rau el truc! Un dels mantres és que el Procés havia nascut de baix a dalt i quan, per un factor extern, la tripulació coneix un personatge que ha conegut Moby Dick i s’emocionen. I els dos caps callen amb allò tan nostrat de “el nostre mal no vol soroll”.
Exacte. És això. És un procés democràtic, que no té per què ser felicíssim, però que va de baix a dalt i que a dalt fan surf, per dir-ho d’alguna manera. L’encapçalen, perquè saben que els hi va el càrrec, però que no ho fan d’una manera entusiasta, sinó que s’estan dirimint entre ells de qui és la responsabilitat i traient-se les responsabilitats de sobre.
Em deia que havia deixat el manuscrit als seus amics nord-americans i que s’hi van veure reflectits. No m’agrada utilitzar aquest concepte i menys davant d’un antropòleg, però hi ha una mena cultura occidental que ens fa actuar amb els mateixos paràmetres?
La tripulació, mentre té la sensació que els oficials són de la seva corda, els segueixen. Però no és així. No és així, perquè no tenen la intenció real i dediquen més esforços a amagar la seva intenció real de no anar contra Moby Dick, i a la pugna és entre ells. Però és intentar tenir contenta la tripulació. El poder polític és el que fa. En realitat, a Occident la democràcia és això. O sigui, quan els de dalt no fan el que la gent de baix vol, realment cauen. És que és així, eh! Però aleshores això t’obliga a unes coses darrere la cortina que d’alguna manera fan feredat, I així li va anar a Lònia. No es van sollevar mai. La tripulació de Lònia no se solleva. Mentre li diguis, anem per Moby Dick, mentre diguis que tens el mateix objectiu, et seguiran. Però és que no és veritat. No se’ls haurien d’haver cregut. Però quina altra opció tenien? Clar, és que la metàfora és perfecta. Perquè els hem votat, és el nostre oficial, estem d’acord amb ells, i ells diuen que ens estan portant on volem, doncs confiem que ho faran. Perquè són gent d’ordre. Per això és una revolució terroríficament efectiva. Perquè no són quatre esverats de la perifèria social. Són el nucli troncal. Però aquesta gent no se solleva.
Pesquen tonyines, són gent que no vol problemes…
Volen una cosa molt gran. S’il·lusionen. El que no entén Ismael és que aquest factor endogen crea una cosa que ell no volia, que és il·lusió. Aquesta gent grisa que es dedica a pescar tonyines de cop i volta té il·lusió. Fixa’t que hi ha un moment que troben una gran tonyina. I Ismael els diu: ‘Però que no anàveu per Moby Dick?’. I responen que han trobat una tonyina molt gran i ja està. Però clar, llavors és quan Moby Dick es carrega la tonyina i demostra que mana per Moby Dick. És que el mateix Moby Dick ho fa induït. Si no arriba a matar la tonyina, se’n van a casa. És molt tragicòmic.
Hi ha elements tragicòmics. Però és un realisme mordaç que contrasta amb una altra novel·la seva Victus, com si els catalans fóssim una altra cosa…
Sí! Érem una altra cosa, tio. A més, totes les cròniques de l’època, d’abans i després t’ho diuen: és gent amb qui no acaben diàlegs. O sigui, te la foten. Són uns tipos catalanes. Busques xilografies o el que vulguis, els catalans fan por. Els catalans són indomesticables. Tots tenen armes de foc. A més, és un país escabrós, perquè tots són valls aïllades i les tenen controlades… El conflicte entre mar i costa interior, entre rics i pobres, el conflicte entre França i Espanya, entre Catalunya i Espanya… Eren gent conflictiva. Les masies eren fortaleses en miniatura. No només per lluitar contra el fred i la calor, sinó contra els bandolers i gent que t’atacava. Tothom estava armat. Qui s’apropava, li fotien un tret. I d’això passem a una domesticació que crec que té a veure amb el procés industrial. Bàsicament amb les fàbriques. Les fàbriques domestiquen molt la gent. Els donen els horaris, les jerarquies… Tot i que la classe obrera catalana ha sigut tradicionalment més revoltosa que d’altres. Però jo crec que són massa derrotes. Els petits burgesos són molt mals revolucionaris. I és aquesta és la tripulació. O sigui, la societat que defensa Barcelona el 1713, que vota uns representants que diuen ‘anem a la guerra’, és molt diferent d’aquesta que vota a uns oficials que els menteixen descaradament. Tres-cents anys canvien moltes coses.
Però, a més a més, són fins i tot indulgents. Un cop saben, o són conscients mínimament, que els han enredat. És una cosa extraordinària.
Sí, sí. Al final hi ha aquesta crisi, quan queda capgirada la nau, que també és un simbolisme. Flota, però capgirada i uns queden a l’illa dels Musclos i l’altre rau dins la balena, i el pitjor de tot és que no ho sap. Ha estat devorat per la balena. No pots dialogar. Ha estat una derrota escruixidora. Jo no sé si ens en recuperarem d’aquesta.
I Moby Dick continua viva i fent-ne de les seves.
I, a més, ara Moby Dick està allunyada de la nau perquè no li causa problemes. Però fa por, fa por. És que és una gentussa terrorífica aquest Estat. És que tenen encara la Guàrdia Civil, la Legió, però és que avui dia la seva arma són els jutges. Ja no necessiten l’exèrcit, ni la Guàrdia Civil. A més, no els serveix de res perquè no poden matar gent. Ja s’ha vist, a Hong Kong no han matat gent. Com han de matar aquesta gent? Imagina’t, al cor de la Unió Europea, que passessin blindats per sobre la gent. No ho haurien fet mai. I per això estaven acollonits, perquè Europa els havia desarmat. I es van adonar que l’última trinxera eren els jutges. Gandhi t’explicava què era la resistència pacífica. I no era això. No és deixar-se fotre d’hòsties.
Anar-hi tu.
Ocupar l’aeroport, o el govern civil, o el que sigui. Aleshores els obligues a pegar-te. Com va passar a l’aeroport. Però, és clar, allò era una cosa desvertebrada. No hi havia un poder polític que ho dirigís. Realment no sé si estem parlant de la novel·la. Aquestes són les virtuts de la novel·la!
Però quan s’intenta atacar de nou la balena, uns quants, possiblement membres de la tripulació que encara s’ho creien, precisament perquè no hi ha poder polític i es va a l’aeroport, és el mateix poder polític que diu, correu cap a casa. Torna a passar dos anys després.
Bé, és que són oficials, són gent d’ordre. No hi creien. No creuen en aquestes coses. Jo crec que se’n van desvincular tots. Molt clarament. Waterloo i ERC, de tot això no en volien saber res. És que va ser una pena sacrificar tot aquest impuls. Jo també entenc que en aquell moment es prenen decisions. Però no veies la voluntat d’anar totes. No pots anar a la guerra amb un braç lligat.
Hi ha coses que només passen a la realitat.
No he hagut d’inventar pràcticament res. Feia esforços per afegir coses que no fossin reals, perquè no fos tan estricte. Perquè al capdavall és una novel·la perquè també la pugui gaudir qualsevol que no sigui català… Però, home, jo crec que Melville m’excusaria d’haver incorporat una cosa que ell no va fer. I és que l’original és molt masculí. I, a canvi, hi ha una dona, que és l’arponera. És un personatge que és la llibertat guiant el poble. Hi ha alguns elements de fantasia perquè no és una radiografia traslladada. És d’aquelles novel·les que he escrit perquè crec que algú les havia d’escriure.
Moby Dick ha sobreviscut a dues novel·les i a dos vaixells. Com hauria de ser la nova tripulació i la nova capitania perquè, sota el teu criteri, d’una vegada es pugui vèncer Moby Dick?
Jo crec que les estratègies que s’han fet servir per matar Moby Dick no han resultat, per tant, busquem-ne unes de noves. I jo crec que aquests atacs fulgurants no funcionen, que és una carrera de llarga distància. Potser per esgotament… Com a exercici intel·lectual hauríem de mirar una cosa i és que els espanyols van analitzar l’1 d’octubre com era, un fet polític en clau militar. Nosaltres ara un fet polític també l’hauríem d’analitzar en clau militar. Fixa’t que hi ha doctrines dels militars sobre com s’enfoca i resol una guerra.
Quines?
Curiosament, n’hi ha una que ha estat molt popular entre els exèrcits durant molt de temps, que és la teoria de la batalla decisiva. Això té poc a veure amb el llibre, però t’ho explico. La teoria de la batalla decisiva és la que van practicar els prussians des del segle XVIII. Com que estem envoltats d’exèrcits enemics han de fer guerres ràpides i efectives, i que no tinguin temps d’unir-se contra ells. I això els val fins a la Segona Guerra Mundial, és la famosa Blitzkrieg. Amb una batalla, els derroto. Fixa’t que els nostres dirigents tenien al cap, inconscientment, la doctrina de la batalla decisiva. L’1 d’octubre havia de ser això. En un dia ho resolem tot. Perquè serà un dia tan decisiu amb la derrota que infligirem a l’Estat que haurà de negociar les condicions d’alliberament de Catalunya. I no. No perquè aquesta teoria, a la pràctica, va fracassar. Aleshores, el que hem de mirar és quina seria la doctrina alternativa per aplicar-la a un context polític en lloc de militar. Aleshores, si la doctrina de la batalla decisiva va fracassar, busquem-ne unes altres.
Quina?
Quines van triomfar? Bé, la doctrina Ho Xi Min. Una doctrina que no pensava en clau de batalles decisives. Al contrari. Només pensava que cada batalla ens havia de servir per deixar-nos en una situació millor que l’anterior. Només per això. I després un periodista francès li va preguntar a Ho Xi Min: ‘Però vostè com pensa derrotar l’imperi francès i l’imperi americà amb quatre pagerols?’. La resposta va ser: ‘No en tinc ni idea!’. Però almenys va ser honest amb el seu poble. No els va dir ‘ho tinc tot preparat’, sinó ‘hem d’organitzar la resistència’. És el que jo sempre he pensat que s’hauria de fer aquí. I això ho hauria de vertebrar la societat civil. Una altra lliçó que podem aprendre. Els líders estan atrapats en el parlamentarisme.
Són en aquella cabina de comandament del Lònia.
Exacte. I quan fas el pas d’entrar i de sortir hi ha una diferència. A la Marina, la realitat t’envaeix en el món marítim. Perquè hi ha la borda i la coberta. I més enllà hi ha el mar. Si tu no entens això, no ho gestiones bé, caus a l’aigua. Però a dins de la cabina, quan entres, ets capità. I ja penses d’una altra manera. La política parlamentària és la no-política; política és el que va passar en el Procés perquè passava al carrer i era la societat que es movia. Quan entres dins del Parlament, et tanques allà dins i entres en una lògica que no et durà enlloc, en termes de revolució, sigui quina sigui la revolució, que implica un procés d’alliberament nacional. Ho he vist. Els polítics et diuen què poden fer per tornar a exaltar la gent? Però com vols exaltar la gent si estàs aquí negociant? És que és terrorífic com la gent es deixa abduir. Mira, ahir era al Més 3/24, i vaig haver d’esperar una hora allà sentint els tertulians, que, per altra banda, mai els hauria sentit. Va ser terrible. Van estar 20 minuts només parlant de la gestió dels aeroports. Ni un de tres, dos eren independentistes, i ni un se li va córrer plantejar com seria això si fóssim independents? I ja està. Mira quina diferencia… Mare de Déu, parlaven de no sé què, d’un concert… Però de què m’estàs parlant? A més, no te’l donaran. Que no ho sabeu? Però gasten temps allà… Només podem parlar de quin seria el model des de fora del sistema.
És oblidar Moby Dick…
Moby Dick és perillosa. Per tant, has de tenir una sèrie d’estratègies per combatre-la ben pensades. Però ha de ser la gent, crec jo. El que passa és que falta fe. Falta fe. Quant temps va trigar la gent a recuperar-se del 39 o del 1714? És que això ha estat abassegador. A vegades la repressió triomfa. Mira, els militars tenen una frase molt bona. Només estàs derrotat quan creus que estàs derrotat. I és veritat. El problema és que jo veig que ens considerem derrotats. Perquè no veiem sortides, és veritat. No hi ha horitzó, però dins de la balena… on vols anar? Però clar, quan tots els partits polítics assumeixen aquest marc, què vols que faci la gent? És que tornar a engegar-ho des de sota… I una altra cosa és com n’és de caïnita aquest moviment independentista, com la gent s’odia. Jo trobo a faltar que veient aquest desastre no hi hagi una certa capacitat d’unificar energies. No ho entenc. Els escocesos estan arribant més lluny amb l’Scotish National Party. Jo entenc que es pacti amb l’adversari sí, però amb l’enemic no. No puc entendre-ho. És que la política s’ha convertit en una menjadora.
Conviuen amb Moby Dick
Pensen a ser cua de sardina, no cap de lleó. És que no té més. Però el que frustra és que, després tot aquest esforç inútil que du a la melancolia, no estan pensant en això. Estan dins d’una lògica espanyola. És que no ho puc dir d’una altra manera. Estan convivint amb Moby Dick… I sempre estan amb l’espantall que ve a l’extrema dreta. Només fan el mateix que estan fent ara, però cridant-ho a quatre vents. La repressió continua. No hi ha més repressió, perquè no hi ha més resistència.
