Juan Cruz (Barcelona, 1966) ha fet triomfar TV3 amb Vintage, una sèrie que ha recuperat el públic més adult de la mà del duo còmic interpretat per l’Abel Folk i el Lluís Villanueva. Amb una molt bona mitjana del 17% de share i més d’un milió d’espectadors, la sèrie dels dilluns s’ha acomiadat aquesta setmana amb crítiques excel·lents i la petició popular d’una segona temporada. Aquí hem trobat la caricatura del típic català de mitjana edat amb mentalitat retrògrada i també un retrat del xoc generacional entre pares i fills. El Món parla amb el seu creador per descobrir com va sorgir la idea d’aquesta ficció que pot fer de teràpia a tota una generació.
D’on sorgeix la idea de Vintage? Per què crear aquesta sèrie i què volia explicar?
Volíem que Vintage expliqués la història de dos homes que estan fregant la seixantena i, de sobte, s’adonen que les regles del joc han canviat i no entenen res. Ells també estan canviant i això no s’ho esperaven, a més a més. A la vida notem els canvis dues vegades, de la infantesa a l’adolescència amb una perspectiva de la vida molt entusiasta i de l’edat adulta a la maduresa, quan aquest entusiasme desapareix. És aquí quan descobrim que ens ho han canviat tot i això costa d’acceptar, cosa que li passa als personatges. El Paco és més reticent que el Genís, potser.
Vintage ha col·locat dos homes i dos homes adults, a més a més, com a protagonistes d’una sèrie. Feia temps que no es veia, això.
En el mercat falten comèdies adultes perquè actualment s’està fent poc contingut per a gent més gran. Aquí trobem dos homes que, de sobte, veuen que han d’acceptar els canvis normals de la seva edat i també la quarta onada feminista. És clar, això els trenca el joc perquè ells venen amb una inèrcia i unes dinàmiques que han de reprimir sí o sí perquè el món ha canviat. Això genera conflicte i, el conflicte, sempre és comèdia. D’alguna manera, dos tios que estan fregant els 60 anys sempre mostraran un patetisme molt còmic a l’hora de poder explicar la situació que es viu ara.
Últimament sembla que totes les ficcions s’han de dirigir cap al jovent, exacte, potser perquè és el públic que s’havia perdut.
En general, gairebé tota la ficció està adreçada cap a la gent que té entre 25 i 45 anys. Això què fa? Deixar òrfena la gent més jove i també la gent més gran. Ja tocava que hi hagués una comèdia adulta en aquest país… Sembla que han hagut d’aparèixer les plataformes per veure que aquest tipus de contingut pot funcionar. Ara pots veure El método Kominsky o altres de l’estil perquè s’ha demostrat que hi ha un públic que demana aquestes sèries. En el cas de Vintage, a més a més, també és cert que no només tenim aquest públic gran que s’hi veu reflectit per la seva edat. Nosaltres també tenim un públic més jove que són els fills que han de suportar aquesta gent, els qui veuen els seus pares reflectits en els protagonistes. Hi ha uns punts de connexió per intentar entendre els dos mons. També hi ha una realitat de la que no es parla que és l’edatisme. Quan tens més de 50 anys, en l’àmbit que sigui, deixes de ser útil i funcional. Et comencen a aparcar! Crec que hem de començar a parlar d’aquestes coses.
L’audiència ha acompanyat, el que demostra que hi havia ganes de veure una sèrie més adulta i més sincera. S’esperaven aquest èxit aclaparador d’audiència?
Sembla que hi havia interès, sí. Mai no saps si una idea funcionarà, honestament… Els qui hem creat la sèrie estàvem molt contents amb el que havíem fet i amb la manera com havíem reflectit tot allò que pensàvem que podia ser interessant i que ens podia donar bones dosis de comèdia. Mai no se sap si agradarà o no, sempre és un misteri perquè les variables són horroroses. Jo recordo, per exemple, que la meva segona pel·lícula va funcionar molt malament en taquilla perquè aquella setmana de maig va ser la que va tenir una recaptació més baixa dels últims dos anys perquè feia un temps fantàstic i tothom va marxar a la platja.
Els capítols duren una mitja hora. La idea era que se n’emetessin dos seguits cada dilluns des del principi?
No, aquesta és una decisió que ha pres TV3 i que crec que està bé. Ajuntar dos capítols de mitja hora cadascun et dona un valor que es pot assumir com a espectador i crec que fer-ho d’aquesta manera al juliol està bé perquè així comences i acabes abans de l’arribada d’agost. Potser en cas d’emetre només un capítol setmanal hauria fet que la bona rebuda es dissipés perquè la meitat de la sèrie s’hauria emès a l’agost que hi ha més gent de vacances. Al juliol veiem la televisió els qui encara estem treballant i, a més a més, està bé que l’emetin els dilluns perquè és un dia en el que segurament no sortiràs a sopar. Tenir una comèdia a l’abast és un pla perfecte. El que sabem és que aquests 50-60 minuts han funcionat bé en prime time i si hi ha una segona temporada, doncs potser ens ho hem de replantejar i fer els capítols més llargs.
I, més enllà de les xifres, també cal destacar la bona resposta que hi ha hagut a través de les xarxes socials perquè tots els comentaris han estat positius.
Estem supercontents, la veritat. I és cert això, que sorprenentment Vintage ha tingut una rebuda increïble a Twitter que acostuma a ser el pou dels mals desitjos. Hem trobat que, a excepció d’un parell de tuits, la gent hi ha entrat. Ha estat xulo, a més a més, que també hi ha hagut alguns missatges que han subratllat fragments molt concrets més enllà de quedar-se en dir simplement que la sèrie els havia agradat.
El que més s’ha pogut llegir és que la sèrie s’ha fet curta i molts han demanat una segona temporada. N’hi haurà?
És fantàstic que la gent digui això. Nosaltres estem disposats a fer una segona temporada, és clar, però qui té l’última paraula és qui té l’última paraula… El desig de fer-la i idees per poder fer-la estan aquí. Crec que la sèrie dona de si per a una altra temporada perquè el tema dona joc per tocar més aspectes. Tenim una parella còmica estratosfèrica i pot ser més divertit poder saber més de les aventures d’aquests dos i de tot l’univers que els envolta. Fer créixer a tothom seria una opció.
Aquest èxit no podria haver-se aconseguit sense el càsting que han triat, segurament. L’Abel Folk fa un paper que li escau molt, per exemple. I les interpretacions del Lluís Villanueva i la Carme Pla han estat claus.
El procés de càsting sempre és molt interessant. Com funciona? Nosaltres truquem un dels actors, els demanem que llegeixin el guió i els fem una prova a cadascun d’ells per separat. De seguida vam adonar-nos que l’Abel Folk seria un Paco brutal, però és que, per una altra banda, també vam veure que el Lluís seria un Genís meravellós! Funcionaven per separat, però els havíem d’ajuntar i havia de semblar que són amics des de fa 40 anys. Aquest és el pas de risc, normalment.
La parella còmica de l’Abel i el Lluís ha estat un encert per la seva contraposició?
Exacte. En aquest cas, vam descobrir que junts funcionaven i que ho feien d’una manera brutal. Els veies i semblaven una parella de natació sincronitzada. S’avenen molt bé i és curiós, ja que mai no havien treballat junts. Recordo perfectament la primera prova que vam fer amb els dos junts a dins d’un cotxe, un moment que va ser divertidíssim. Des del primer moment vam tenir claríssim que funcionaria i en el resultat s’ha vist.
Hauria funcionat tant amb uns altres actors?
Sempre serà un misteri, però tenim clar que ha funcionat amb aquest càsting. En aquest país tenim un nivell de comèdia molt bo i també ho veiem en la resta d’actors perquè la Carme Pla és un monstre de la interpretació, la Llum Barrera porta tota la vida fent comèdia, el Francesc Colomer déu-n’hi-do amb la seva vis còmica, la Diana Gómez té una entitat brutal dins del taulell de la sèrie, l’Albert Pla que vam permetre’ns el luxe de matar-lo el primer capítol… Hem tingut una sort brutal amb el càsting. Tots els creadors de la sèrie treballem a televisió des de fa molts anys i coneixem els mitjans.
S’ha aplaudit moltíssim el discurs final del Genís, per exemple.
No ho negaré, que potser aquí hi ha una mena de revenja en el sentit que, de vegades, hem participat en coses que haurien de tenir una revisió. Com que aquesta història el que fa és revisar, precisament, tot allò d’on venim… doncs l’havíem de fer amb els personatges i situacions que hem de viure. Volíem que el Genís fes una mena de revenja envers el món on tot està manipulat i hi ha una perspectiva deformada, ja que no posem els focus en les coses importants. Ell què fa? Decidir posar el focus en aquest àmbit absolutament pervers del programa per agafar i dir que les coses importants no són aquestes. Això ens serveix per aconseguir el contrast entre la comèdia i el drama que necessita una ficció.
Com ha estat preparar aquesta mena de caricatura del tarannà català típic, de l’home de mitjana edat i mentalitat retrògrada?
Una de les frases més recurrents que m’ha dit la gent jove sobre Vintage és que han vist reflectits els seus pares en els protagonistes. Era la idea, sí, que tothom pogués trobar-hi alguna característica que, al final, es va repetint en els homes d’aquesta generació.
Vintage és una sèrie boomer o un mirall per a totes les generacions?
La sèrie parla de boomers, això està clar. Ara bé, Vintage no només els interessa a ells perquè l’espectre ha estat molt més ampli. Els fills dels boomers se l’estan mirant perquè hi veuen els seus pares i es veuen a ells com a pares en la figura de la filla del Paco. L’excusa és afusellar els dos protagonistes, però alhora també fa un retrat de tot el que passa en la societat. Jo tinc amics que són avis i que, ara mateix, estan tenint problemes greus amb els seus fills a l’hora de relacionar-se amb els nets. Les regles són molt diferents en el model de criança actual. La diferència entre l’educació que he pogut rebre jo de petit i la que he donat posteriorment a la meva filla no són tan diferents a com serà quan ella sigui mare. Els avis han de fer el que han fet tota la vida, malcriar els nets i fer tot el que els pares els diuen que no facin. El que passa és que ara et diuen que no diguis que no, que no l’agafis massa, que no jugui amb allò, que no vegi allò altre en la televisió… Vintage és un mirall per a tothom, independentment de l’edat que tingui aquest teleespectador adult.
Pot haver servit de teràpia per a una generació? Perquè molts teleespectadors d’una generació en concret poden haver-se adonat de moltes coses en aquest retrat de la masculinitat tòxica.
És xulíssim pensar-ho, la veritat.
Ha treballat amb El Terrat, ens pot avançar algun projecte que tingui entre mans? Potser alguna cosa més a TV3?
De tot el que tinc entre mans, només puc comentar-te’n un. Ara mateix, estic treballant en el biopic de la Rita Barberà que produeix Producciones del Barrio i Beta Fiction Spain.
Havia treballat amb TV3 alguna altra vegada o és el primer cop?
En ficció és la primera vegada que treballo amb ells. Fins ara, només havia fet entreteniment de la mà d’El Terrat. Vam estar al Set de nit del Toni Soler, per exemple, i en altres programes. A més a més, la cadena ha participat en les tres pel·lícules que he rodat.
La sèrie està rodada en català i a Barcelona, però també es dona visibilitat a diferents dialectes.
A nosaltres ens semblava que Barcelona era un decorat magnífic per explicar aquesta història i, alhora, volíem jugar amb les diferències dialectals que tenim aquí o fer referència a altres punts del país. Ens ho hem d’acabar de creure. Estem molt contents amb aquesta sèrie per com ha quedat, però també he de dir que Vintage ha estat possible perquè els professionals que hi participen han estat molt generosos. I quan dic molt, vull dir molt… perquè, realment, no hi havia tants recursos.
Cal reivindicar una mica casa nostra després del trasllat de tantes productores a Madrid?
Sembla que tornem a creure en nosaltres mateixos i a fer ficció aquí. Ara bé, tenim un problema greu. Molts dels talents que s’han format a Catalunya estan treballant a Madrid, Los Angeles i altres punts de l’estranger. Les empreses han marxat cap allà i ens hem de posar les piles. Si realment estem preocupats per la cultura i el futur de la nostra llengua, el que no pot fer una televisió pública és no apostar per continguts d’aquest tipus fets aquí. És molt català el fet de buscar el respecte fora, però sense que nosaltres ens tinguem aquest respecte. El talent que tenim aquí és molt evident, de la mateixa manera que també és evident que el talent acaba marxant perquè aquí no hi ha feina. El problema és que qui decideix quines ficcions es fan estan a Madrid perquè totes les productores s’han instal·lat allà. Les productores catalanes estan operant allà. Falta que ens prenguem tot això una mica seriosament.
