Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) estrena dilluns la novena temporada d’El Foraster, un dels clàssics de TV3. La cadena de televisió pública catalana aposta per renovar un dels presentadors més aplaudits, que espera mantenir el lideratge d’un programa que creu que triomfa gràcies a la seva veritat. Arrenca la nova temporada a Verges, en una de les emissions més emocionants, en què acompanyarà tot el poble en el retorn de la seva festa grossa: la dansa de la mort. El Món l’entrevista poques hores abans de la tornada al prime time dels dilluns.
Nou temporades i El Foraster no cansa els teleespectadors de TV3. Dilluns comença una nova entrega molt esperada.
Sembla que ens hagem acostumat a estrenar nova temporada, però aquest és el novè any, així que l’any vinent celebrarem el desè aniversari! En el fons te n’adones que no saps fins quan durarà aquesta història perquè continua anant a més. Tinc una mena de déjà-vu… Jo faig teatre i surto molt. Ahir mateix vaig actuar i la gent, en acabar la funció, em deia entusiasmada que dilluns tornava El Foraster, amb una mena de fervor que no deixa de sorprendre’m, perquè portem molts anys en antena i encara hi ha aquesta cosa, que suposo que és molt difícil d’aconseguir. Si nosaltres ho hem fet és perquè els teleespectadors se l’han fet seu. El programa no és meu ni de l’equip, és de tothom i estem contentíssims.
Deu ser d’agrair també la confiança de la cadena, que continua apostant pel programa fins i tot en una temporada com aquesta plena de novetats i en què han cancel·lat programes aparentment intocables.
Sempre dic que El Foraster té tres potes: l’equip, l’audiència i la direcció de la cadena. Les tres potes han de ser sòlides perquè si falla una, el programa caurà. De moment les veig prou sòlides. Almenys la de l’equip, que és a la que pertanyo jo, és més que sòlida perquè tenim la millor feina del món. Em sento molt estimat i no sé si hi ha alguna cosa més maca que sentir-te estimat. Em sento un afortunat de poder guanyar-me la vida amb una cosa que t’apassiona i amb un projecte en què per mi es confon la part personal i la professional.
El Foraster destaca per l’espontaneïtat, tenint en compte que explica històries reals de persones reals.
Exacte. La clau d’El Foraster és la seva veritat. Jo no entrevisto personatges, són persones i són pobles als quals tu pots anar a comprovar que realment existeixen. Allò que expliquen no és un guió ficcionat, és la seva veritat! Tot això es barreja i apareix aquesta cosa extraordinària que és que fas feina sense adonar-te que estàs treballant i això és meravellós. Jo a l’equip sempre els dic que marxem de colònies, quan anem a un poble marxem de colònies i hem de pensar on soparem, on coneixerem la gent. Aquest esperit és el que fa que ens ho passem bé i és el que fa que la gent s’ho passi bé després.
Cada programa compta amb personatges completament diferents que aporten el seu granet de sorra a unes històries que captiven.
En aquesta temporada trobarem personatges que agradaran especialment. A vegades sembla que ens deixem emportar per grans històries i a mi, sovint, em deixa fascinat algú que comparteix amb tu una cosa molt petita. El format d’El Foraster és sempre el mateix, un home que arriba a un poble, coneix la seva gent i fa un monòleg. Dit així pot semblar que cansi i que al cinquè programa ja en tindran prou… Però no! Perquè els protagonistes són sempre diferents. Les persones són molt diferents. Segurament ens preocupen les mateixes coses, però enfoquem i vivim tot diferent. Això et dona una infinitat de combinacions tan gran que acaba apareixent l’humor, l’emotivitat, la sorpresa… Els primers de sorprendre’s som el propi equip, quan estem gravant, i després l’audiència.
En el vídeo promocional del capítol de l’estrena el veiem a Verges, poble on assisteix a un espectacle tan meravellós com únic, la dansa de la mort.
Fan una processó de Dijous Sant que és única al món. Fan la dansa de la mort des del 1600 i s’havia fet ininterrompudament fins a la pandèmia de la Covid, que la va aturar durant dos anys. És molt curiós perquè l’origen d’aquesta dansa de la mort, que són els esquelets dansant amb el so dels tabals pels carrers del poble, és pandèmic, de l’època del tifus, de la pesta… Quan venia l’epidèmia, el que feien era fer ballar els esquelets per avisar. I és molt fort que ara durant la pandèmia no es podia fer precisament perquè estàvem en pandèmia. I poder retratar això després de dos anys, una cosa tan seva en què el 100% del poble hi està implicat… Ha estat un Foraster tan especial que hem volgut que fos el primer que emetem.
En aquesta nova temporada veurem un fet insòlit en El Foraster que serà l’aparició estel·lar d’un parell de famosos com el Mag Lari i Lluís Llach.
El Mag Lari viu a Castellserà, té allà la Casa dels Àngels que ha convertit en museu. Des del moment en què viu allà, es converteix en un dels habitants del poble. Normalment estem molt acostumats a veure gent anònima a El Foraster perquè és la gent que viu als pobles, però si el Mag Lari viu allà… doncs és un dels protagonistes del poble. També anirem a l’Ametlla de Merola, una antiga colònia tèxtil, en què ens vam trobar el periodista Arcadi Alibés mentre feia running per allà. Els nostres programes normalment es nodreixen d’una cosa que a mi m’agrada molt que són les històries de la gent anònima, el que demostra que tothom tenim una entrevista i no només la gent que apareixem a televisió, els que canten o els que escriuen un llibre. El Foraster demostra que tothom té coses a explicar i que interessen perquè, si no, no farien aquesta audiència.
Vist des de fora, tenint en compte que el feedback que rep és bo i amb molt bones crítiques cap a vostè, podríem dir que és dels pocs presentadors que només han vist la cara amable de la fama?
Suposo que jo també rebo, però tinc la millor feina del món. Conec gent, faig amics, aprenc coses, em paguen… Tinc una feina que quan estreno, veniu a fer-me preguntes. No sé si algú s’ho pot prendre malament tot això, però si t’agrada i t’apassiona… Només puc estar agraït que la vida m’hagi donat aquesta oportunitat, que segurament sigui una barreja de sort, atzar, talent i no sé què més. Jo soc un apassionat de la meva feina i no hi ha res més que m’agradi més que conèixer gent. Pot haver-hi algú que es dediqui això que no ho vegi així, però a mi em sap greu per ells, francament. Jo no hi ha dia que no pensi que tinc molta sort de no saber què em passarà, què em trobaré, què aprendré… No sé si és la cara amable de la fama o no, però és el que jo visc.
Si ha d’escollir teatre o televisió, vostè que es guanya la vida amb les dues coses, amb què es queda?
Jo soc home de teatre. Jo em guanyo la vida fent teatre i tinc productora de teatre. No tinc productora de televisió, em van fitxar per fer El Foraster. El que passa és que a El Foraster, malgrat ser televisió, s’ho ha menjat tot. Si fa onze anys em diuen que escrigui el programa de televisió que m’agradaria fer, no ho hagués fet millor. Soc de pobles petits perquè vaig néixer en un i m’encanten les comunitats petites, m’agrada el teatre i conèixer gent… El Foraster ho reuneix tot. M’és difícil la pregunta perquè diria que soc de teatre, però soc més del que m’apassiona i El Foraster m’apassiona.
Llavors vostè és més de poble que de ciutat.
Soc més de poble que de ciutat senzillament perquè he passat tota la meva infantesa en un poble. Tot i que actualment estic vivint a Sant Joan Despí, tinc la família allà i hi pujo molt sovint. A mesura que em vaig fent gran me n’adono que estic més nostàlgic. Encara l’altre dia vaig trobar una zona al poble en què havia construït una cabana quan era petit i em vaig emocionar. Aquesta emoció només em pot passar allà perquè aquí no em podrà passar. A algú de ciutat, doncs potser aquí l’emocionarà un fanal en què havia fet alguna cosa. Cadascú és d’on és i jo soc d’allà dalt, de Sant Feliu de Buixalleu on he viscut moltes coses. Tinc els pares allà i cada vegada es fan més grans, per la qual cosa també m’agrada anar-hi més sovint. La meva germana s’ha quedat el restaurant familiar en què jo també vaig treballar en el seu moment, per cert. Aquí estic bé quan tinc feina i no m’aturo, però un dia en què no tinc res marxo perquè aquí no puc estar-m’hi.
Molts aplaudeixen la seva espontaneïtat. Darrere d’aquesta naturalitat hi ha un punt d’autocensura?
Mentre gravem em deixo portar 100%, després a postproducció ja veurem què fem amb allò. Hi ha vegades que els càmeres em diuen que no corri tant perquè llavors no poden gravar. A vegades peco d’entusiasme, però no penso si allò que li he dit està ben dit o no. Tot surt de dins i apareix la innocència. És difícil, però intento obviar que vaig amb micròfon i que vaig amb una càmera. Penso que si jo soc capaç d’abstreure’m que estic en un programa de televisió, la gent a qui entrevisto també ho faran i sortiran coses més xules.
L’any vinent celebren els 10 anys d’El Foraster. Prepararan alguna cosa especial per celebrar-ho?
No sabem què fer perquè encara falta més d’un any, ni tan sols n’hem parlat, però alguna cosa farem segur. Deu anys d’un programa de televisió avui dia és una fita prou important per celebrar-la.
