Anoushka Das Gupta: “L’efecte de ‘Joc de cartes’ pot ser molt bo o molt dolent”

Anoushka Das Gupta (Jaipur, 1999) va captivar els teleespectadors del Joc de cartes del 23 de novembre gràcies a la seva simpatia i a la bona pinta dels plats del Little Andaman, un restaurant indi familiar que va endur-se el primer premi com a millor restaurant asiàtic de Barcelona. El seu va ser un programa sense gaire tensió entre els concursants, cosa que agraeix en una entrevista a El Món en què treu a la llum alguns secrets de les gravacions de l’exitós concurs de TV3. La jove compagina la passió per la gastronomia i la dansa clàssica del seu país, que domina al 100% fins i tot sense música, tal com demostra en la demostració que ens fa improvisadament.

Per què va decidir-se a participar en un concurs com Joc de cartes? Com va ser l’experiència?

Va ser molt divertit i intens perquè eren dies de gravació de vuit o nou hores al dia. Havia vist Joc de cartes alguna vegada, però no gaires capítols. Ens van contactar ells fa dos anys perquè els interessava que participéssim en un programa amb el Bembi, un altre dels locals que té la meva família, però finalment no es va acabar fent aquell capítol. Van quedar-se el nostre contacte i ens van trucar ara fa uns mesos per participar en aquest del millor restaurant de cuina asiàtica i vam dir que sí, però amb el Little Andaman, que és el restaurant que vam obrir l’octubre del 2020, en plena pandèmia.

El procés de selecció i entrevistes és gaire llarg? Com són els càstings?

Et truquen i et proposen participar-hi, són moltes fases però en dues setmanes ho tenen tot fet. Primer et fan una trucada amb preguntes molt random, una mena de test de personalitat per veure si vals per a la televisió. Et fan gravar el restaurant com si expliquessis a un amic com és d’una manera molt informal i després et tornen a fer una altra entrevista per telèfon. Finalment, es presenten al restaurant per conèixer-te en persona i veure si realment encaixaries. Quan et confirmen que els agrades, ja et diuen quins dies seran les gravacions i tot comença.

I no li feia una mica de por acabar oferint una mala imatge i provocar mala publicitat per al restaurant?

Jo estava nerviosa perquè és inevitable pensar que, en cas que vagi alguna cosa malament, pots acabar perjudicant la imatge del local. Em vaig mentalitzar que havia de jugar les meves cartes bé i que havia de ser natural. Pel que fa als oponents, he de dir que no m’esperava que hi hagués més d’un restaurant xinès. Per què no hi havia un tailandès, un japonès o un de Malàisia? Em van dir que el problema era que els concursants han de complir el requisit de saber parlar català i que en els restaurants asiàtics això és difícil de trobar.

Diu que les gravacions són llarguíssimes, i que els teleespectadors només en veuen una petita part. El resultat va ser fidedigne al que va viure-hi?

Em vaig adonar que van emetre un parell de comentaris que des de fora semblaven fora de lloc, que els espectadors podien no acabar d’entendre perquè no tenien el context. Per exemple, vaig puntuar el servei de la Li de l’Olla de Si Chuan amb un 6, però no surt el perquè. Ho vaig fer perquè a l’hora d’explicar l’experiència del hotpot s’hauria d’haver fet millor perquè hi ha gent que no la coneix. Els espectadors, en canvi, el que van veure era que explicava molt bé tot el plat dels fideus creuant el pont. Els sembla que el seu servei és molt bo, però no veuen parts en què no ho era tant.

Vist en perspectiva, creu que els companys van ser justos o que van ser molt estrategs?

Crec que el nostre ha estat el programa més just de la temporada, que en la resta de programes els concursants anaven amb una estratègia al cap. Aquí tothom va poder argumentar les seves valoracions i les puntuacions també van ser coherents amb el que havien anat comentant abans. És un joc, però has d’anar amb bona fe. En el nostre cas va haver-hi bon rotllo i en el feedback de la gent a les xarxes socials m’he adonat que van destacar precisament això, que es va transmetre un feeling positiu que s’havia perdut en altres programes.

Els teleespectadors han aplaudit molt el seu caràcter i tarannà. La gran majoria dels comentaris que han lloat el seu paper.

M’ha sorprès molt perquè jo creia que havia quedat com a dolenta i que havia estat molt dura! Estic contenta perquè va veure’s que era estricta i professional, però que en tot moment podia argumentar per què havia posat una nota baixa. La gent que està venint al restaurant des de llavors em diu que venen, en part, perquè jo els vaig caure bé.

Des que va emetre’s el programa, el feedback que han rebut és bo. Han notat que s’hagin multiplicat els comensals?

TV3 ens va avisar que participar en el programa comportaria una gran allau de reserves, però no ens crèiem ni ens imaginàvem que la resposta seria tan i tan bona. Ve gent de tota Catalunya i no estàvem preparats, realment, estem desbordats ara mateix. Ve molta gent a sopar i demanen si poden parlar amb mi per conèixer-me! Em criden pel meu nom com si em coneguessin i és molt estranya aquesta sensació. Em diuen que ballo molt bé i em pregunten si puc ballar davant d’ells, quan jo no he ballat mai al restaurant. M’agrada donar visibilitat a una altra part de l’Índia, trencar amb els estereotips i demostrar que no tot és festa, colors, menjar picant i Bollywood.

Quant han pogut augmentar les reserves del restaurant des de l’emissió del capítol?

El telèfon no para de sonar, és molt fort. Només et diré que encara s’estava emetent el programa i ja vam començar a rebre peticions de reserva. La gent va embogir, sobretot aquella setmana. Si haguéssim acceptat tothom que ens va demanar taula, hauríem tingut 800 persones al dia, quan la capacitat del restaurant és de 100. Un cap de setmana normal atenem unes 250 persones, quan aquest cap de setmana n’hem tingut el doble. Guanyar Joc de cartes ens ha duplicat les reserves, es nota moltíssim! L’exposició gràcies al programa és molt alta.

Joc de cartes és un molt bon aparador, llavors.

Considero que el programa ens ajuda molt, però també als teleespectadors, perquè els fa un filtre dels restaurants d’una temàtica. A Barcelona l’oferta de restaurants asiàtics és immensa i, moltes vegades, la gent no sap per on començar a buscar. Doncs gràcies a la tria que fa Joc de cartes, tenen dos o tres noms al cap que afegeixen a la seva llista i ho tenen més fàcil. En el nostre cas, vam treure notes molt altes, així que la gent va adonar-se que podrien dinar bé si venien perquè ens havien puntuat bé.

Aquest moment de glòria serà passatger? Ara mateix es troben en un boom gràcies a la repercussió del programa, però què han pensat fer per intentar allargar-lo?

Crec que ara ens trobem en la part més important perquè, efectivament, ens trobem en un boom. El que cal és fer les coses bé i aconseguir un engagement amb la gent, que vegin que el servei és bo i que estaria bé tornar-hi. En aquests tres, quatre o cinc mesos hi haurà més demanda i després es calmarà una mica, suposo, però hem d’aprofitar perquè bona part d’aquesta gent repeteixi i el restaurant continuï sent popular.

Recomanaria participar en el programa de TV3 a altres treballadors del món de la restauració?

Només ho recomanaria a aquells que realment tinguin confiança en el seu producte, que creguin en el seu restaurant. Si pensen que poden fallar en alguna cosa, potser no és bona idea anar-hi sense estratègia. A Joc de cartes tens un bon aparador, però has de caure bé i has de mostrar el millor que tens. Si creus que tens molts punts dolents o que no cauràs bé, millor que no hi vagis perquè tindràs una exposició dolenta. En el programa d’aquesta setmana, per exemple, en el del millor restaurant informal del Baix Ebre, t’adonaves que un parell dels restaurants que hi sortien segurament tancaran per la imatge que han donat. Aquest programa té tanta visibilitat i repercussió que l’efecte pot acabar sent molt bo o molt dolent.

En el programa també vam poder veure-la ballar. Va explicar que practica dansa clàssica índia i que la compagina amb la gastronomia. Si s’hagués de decantar per una de les dues, quina seria la seva gran passió?

No podria escollir una de les dues! Ara mateix m’és molt difícil compaginar-les perquè els xous de dansa sempre cauen en cap de setmana, que és quan més feina hi ha als restaurants. Sempre m’he de barallar per poder fer les dues coses possibles, però per què he de renunciar a alguna cosa quan puc fer-ho tot? A TV3 van dir en algun moment que el que feia era de Bollywood i no és així, és dansa clàssica, no té res a veure. De fet, s’assembla molt més al flamenc.

La seva família ha tingut sempre restaurants? Perquè aquest no és l’únic que tenen a Barcelona.

Els meus pares eren gerents ben posicionats en dos hotels a l’Índia. Van traslladar-se a Londres i van veure una oportunitat a Barcelona quan el meu tiet els va avisar que no trobava cap restaurant indi on es mengés bé en tota la ciutat. Van voler venir a investigar el terreny i, efectivament, van adonar-se que aquí no es feia justícia a la gastronomia del nostre país. Van pensar que era una vergonya, així que van obrir el nostre primer restaurant, el Bembi, el 2006. Després vam crear-ne un altre amb menjar més callejero, un altre a Eivissa amb plats més tropicals i, finalment, aquest, el Little Andaman. 

Aquest no és el típic restaurant indi que tots tenim al cap pel que fa a la decoració, l’estil i el tipus de plats. 

Exacte, ens agrada perquè en la gran majoria restaurants indis s’ensenyen els curris, el tikka masala i tot el menjar de la part nord de l’Índia. Nosaltres vam voler vendre menjar de la costa, que no s’acostuma a exportar fora del país i que és boníssim. Aquesta és una representació no tan típica del que es pot trobar i això ens ho agraeixen molt les persones índies que venen a dinar aquí. Aquesta és una cuina amb més peix, marisc, opcions veganes… Són plats més frescos i naturals.