Oscar Estivill (Barcelona, 2001) és un periodista gairebé acabat de sortir del forn. Amb una mirada optimista, ha fet de la seva manera d’entendre la vida una manera d’explicar el món. Fa més de dos anys que aquest barceloní, nascut i crescut al barri de Gràcia, compagina els seus estudis amb el seu projecte personal, El informativo positivo, un espai a les xarxes socials amb el qual diàriament comunica notícies “positives” que, des del seu punt de vista, tindran un efecte per al món. Aquest projecte, encara embrionari, però amb un vertiginós creixement, ja acumula prop de 150.000 seguidors a Instagram i més de 50.000 a TikTok, les dues plataformes en què emet el seu contingut. En aquesta entrevista amb El Món, Estivill reflexiona sobre la importància de transmetre “notícies positives” per contrarestar la resta d’informacions, de les quals remarca que també són essencials, i s’endinsa en l’auge dels discursos d’odi a les xarxes socials. Aquesta és la quarta entrega d’una sèrie que farà la radiografia d’una generació, talents de menys de 30 anys, amb Carnet Jove o amb la possibilitat de tenir-ne.
Amb El Informativo Positivo has centrat la teva vida en el món de la comunicació. És un sector que t’ha despertat interès des de sempre?
Doncs la veritat és que no. Jo no soc una d’aquestes persones que des de petit ja volien ser periodistes. Jo de petit vaig passar per moltes vocacions [riu]. Policia, espia… Volia ser espia! Després ja vaig voler ser pilot… Vaig anar canviant. Forma part d’anar-se coneixent un mateix, crec. Recordo que em deien que m’agradava molt parlar i escoltar, i també recordo que de petit, en els sopars, també m’agradava molt estar amb la gent més gran per saber què deien i què pensaven, tot i que no entengués res. Però jo era allà i feia preguntes.
I en quin moment fas el clic de veure que, realment, la comunicació és l’àmbit al qual vols dedicar la teva vida?
Jo crec que ja a la facultat. Quan hi vaig entrar tenia molt clar que volia dedicar-me a alguna professió que estigués relacionada amb la comunicació, però no sabia ben bé on caure. Jo sempre deia que del periodisme no es podia viure [riu], perquè sempre ho havia sentit. I té un punt de cert, però no del tot. A la facultat vaig veure que aquesta feina em permetia parlar, que és una cosa que m’encanta. Que et paguin per fer preguntes, assabentar-te de les coses… Jo dic que és la feina més bonica del món, perquè et permet estar en contacte amb la gent, conèixer iniciatives brutals.
A la facultat, però, vas voler posar el focus en el món de la ràdio…
Sí [riu]. Jo a la facultat vaig començar fent pràctiques en una ràdio. Em va encantar aquell món i, tot i que no sabia si hi tindria traça, resulta que vaig encaixar. Vaig fer un màster en ràdio i televisió, i també em va encantar, però després la vida m’ha portat per un altre camí. Tot el que tingui a veure amb estar davant d’una càmera o un micro i em permeti explicar coses, m’encanta. A mi m’agrada fer aquesta funció de guia. I això ho pots fer des de la televisió, des de la ràdio i ara, des de les xarxes. I fent-ho des de les xarxes també em permet treure’m una mica el cuquet periodístic, perquè fins ara també he estat treballant a la banda de la comunicació corporativa. I treballant en aquell sector he recordat els motius que em van portar a crear aquest projecte [El informativo positivo]. El que més m’agrada és estar al carrer i explicar el que passa. I és aquí on aprens més.
La carrera de periodisme t’ha resultat útil a l’hora de crear el teu projecte?
Bé, et dona una base, però jo cada vegada a les carreres universitàries els trobo menys sentit. Cada dia soc més escèptic.
En quin sentit?
Per una banda, crec que estudiar una carrera és positiu perquè et dona una base, però res més. Jo sempre he diferenciat un periodista d’un comunicador. Tots dos comuniquen, però el periodista la treballa, la cuina o la filtra, fins i tot. També és veritat que jo m’he trobat gent que no ha estudiat la carrera de periodisme i que, en el moment de començar a explicar coses, sigui del tema que sigui, ho fan realment bé. O sigui, per posar-se davant d’una càmera o un micròfon no cal haver estudiat periodisme. Ara bé, sempre que et dirigeixes a una audiència has de ser responsable amb el que dius, i això ho aprens a la carrera. És a dir, per comunicar has d’estudiar una carrera? Jo penso que no. Ara bé, el fet d’estudiar-la et permet aprendre aquesta responsabilitat necessària. També ho pots aprendre a la vida, és cert, però no tothom ho fa…
A les xarxes es veu molt, últimament, aquesta falta de responsabilitat en alguns creadors de contingut.
Sí… Precisament, jo quan parlo del fet que cal tenir una responsabilitat penso en aquesta gent que promou els discursos d’extrema dreta, perquè el que fan és, bàsicament, llançar odi. Jo, des del meu canal, sempre intento transmetre el missatge que cal posar-ho en dubte tot. Que, sempre que t’estan explicant alguna cosa, cal parar-se deu segons a pensar si el que et diuen és veritat o no. El problema és que la gent hi cau de quatre potes.
En els últims anys, però, ja s’ha inculcat molt el missatge que cal contrastar i verificar tot el que es veu a les xarxes. Per què continua passant?
No tinc una resposta clara… Jo noto que la gent està molt cabrejada. Sembla que des de la classe política ens ensenyin a estar separats, a estar dividits. Jo veig la gent nerviosa. I, quan arriben aquests discursos reaccionaris que busquen que la gent s’activi, es posi violenta i comenci a odiar certs aspectes, crec que és un discurs que mou masses. Crec que a l’extrema dreta li interessa tenir la gent idiotitzada. Quan tens un canal i, per exemple, et poses davant de dues-centes mil persones, no pots dir qualsevol cosa, perquè tens la responsabilitat d’explicar les veritats, de no alterar la gent, sinó tranquil·litzar-la fins i tot. Jo per això intento ser objectiu. Intento que mai sàpiguen què voto. Alguna cosa es pot intuir, però no a simple vista. Al final, a mi la gent em segueix perquè publico notícies positives. De tant en tant sí que em permeto opinar d’alguns temes si l’actualitat ho demana, però crec que el meu paper no és marcar-nos ideològicament en un costat o un altre, perquè només afavoreixes que la gent continuï separada i confrontada.
Què et va portar a voler explicar només notícies positives?
Quan encara estava fent pràctiques va haver-hi un punt en què la gent em preguntava com em podria dedicar a un sector en què cada dia es reben coses tan negatives. De fet, jo veia que la gent fugia una mica de la informació perquè l’únic que els provocava quan obrien la tele, encenien la ràdio o llegien un diari era cansament. Llavors, crec que hem d’arribar a un equilibri en què la gent ha de seguir sabent totes les coses negatives que passen al món, però també ha de veure que hi ha una altra cara. Una cara que, potser, no es destaca de la manera que s’hauria de destacar. Jo no vull desmerèixer el periodisme, ni de bon tros. Simplement, jo ofereixo un espai més de l’actualitat i intento que la gent vegi que cada dia també passen coses bones. Que passen coses de merda, i sempre passaran, però que també en passen de bones.
Busques fer de balança, doncs.
Jo la informació l’entenc com una dieta. És fonamental saber el que passa en política, el que passa en el context internacional. Tot això és bàsic, perquè et fa ser una persona amb criteri i, probablement, no tan manipulable. Però perquè la gent no s’esgoti i acabi fugint d’aquestes informacions, que són importants, també vull que vegin que cada dia passen coses molt bones, que hi ha gent que es mobilitza, que lluita perquè estiguis millor, que hi ha metges que estan investigant per revolucionar el futur. Si cada dia et permets saber alguna cosa bona, estaràs més equilibrat [en sentit metafòric]. Però també per això sempre remarco que s’ha d’escoltar tot.
Els mitjans de comunicació també expliquen notícies positives…
Jo moltes vegades comentaris que em diuen “això no ho expliquen els mitjans“, i sempre els responc el mateix. Els mitjans també ho expliquen, però potser hi dediquen un espai més petit al final dels informatius, o no donen la importància que caldria a aquesta mena de notícies. Jo el que faig és posar-les en portada, destacar-les.
Creus que els mitjans haurien d’equilibrar més les informacions?
Sí, jo somio en què veiem més informatius començant amb una notícia positiva. Ara crec que no es fa per temes d’audiència, però crec que la gent ja sap que Donald Trump cada dia en fa una de més grossa i que passen coses de merda. I insisteixo, s’han d’explicar, però considero que, aprofitant que al principi dels informatius és quan es té més audiència, també se’ls podria explicar que passen coses bones al món. L’altre dia escoltava una entrevista a un periodista de TV3 en què li preguntaven per què no explicaven notícies més positives, i ell responia que era perquè informaven de les coses que trenquen amb la normalitat. I és cert que si es produeix un terratrèmol trenques amb la normalitat del dia a dia, o si qualsevol polític planteja una barbaritat. Ara bé, crec que hem arribat a un punt en què aquests fets són més habituals, que són, d’alguna manera, la normalitat.
I és culpa dels mitjans?
Ostres, doncs no ho sé. Crec que els mitjans prioritzen el que ven. I el morbo, per exemple, ven més. Qui comença la roda? Els mitjans perquè ho vol la gent, o la gent perquè no sap que també hi ha altres coses?
Consideres que explicar informacions positives també és un mecanisme per combatre l’odi que es genera, sobretot, a les xarxes?
Bé, és una manera. Crec que la gent cada vegada està més enfadada i té més odi dins seu. I quan ets una persona que has crescut amb odi i veus discursos [a les xarxes] de gent que t’activa i et fa estar més odiosa, crec que encara es nota més. Només escoltaràs el que vols sentir. Aquí és on veus també que els interessa que hi hagi confrontació constant. I cada vegada entre la gent més jove. Jo he sentit nens de 10, 11 o 12 anys lloant Franco. Hi ha una romantització del passat… i més sense haver-lo viscut. Em preocupa molt! Per això jo intento posar el focus en què la gent és bona i que també passen coses bones.
Llavors, creus que la gent és bona per naturalesa.
Potser és una visió molt idealista, però sí, crec que l’home, la persona, per naturalesa, és bona.
I què els corromp? Perquè no tothom és bona persona…
Doncs diria que totes aquestes persones que promouen discursos perquè t’enrabiïs més, perquè és més fàcil estar enfadat i crispat que recordar que hi ha moltes coses per les quals val la pena somriure i que hi ha esperança.
Però fa just uns minuts comentaves que et preocupava que la gent romanitzés el passat. Dius que hi ha esperança, però sembla que estem tornant enrere.
Al final, és el que una frase que em va quedar gravada: “Necessites tres generacions per oblidar d’on vens”. Jo penso que això està passant, d’alguna manera. I no només aquí, sinó internacionalment. Crec que pot passar que tornem a veure més governs d’ultradreta, però també crec que cauran pel seu propi pes, perquè són governs populistes que, quan toquen poder, les seves pròpies mentides acaben caient. Proposar respostes simplistes a problemes complexos no serveix. Crec que hem avançat en molts aspectes, i crec que en molts àmbits hi ha més llibertats, però, en aquests moments, també hi ha certs partits polítics que defensen idees que impliquen un retrocés, i per això també hi ha gent que té pensaments molt antiquats.
És a dir, creus que, d’alguna manera, part de les noves generacions han oblidat la història més recent?
Sí. Hi ha de tot, perquè, com sempre, hi ha diferències d’idees, però sí que és cert que hi ha certa gent que ha idealitzat coses del passat per les coses que senten. Crec que haurien de parlar amb els seus avis [riu]. També crec que la gent abans era més revolucionària. Els meus pares sempre m’explicaven que, quan es va fer el salt cap a la democràcia, la gent estava tot el dia al carrer.
Ara, però, hi ha un gruix de la societat que s’està tornant a mobilitzar, com s’ha vist en les manifestacions per l’habitatge.
Crec que venim d’uns temps en què sortíem molt al carrer i ara crec que es fa molt menys. I, sí, s’ha sortit al carrer per l’habitatge, cosa que és fonamental, perquè és el principal problema que tenim avui en dia. Jo ara em començo a plantejar si marxar de casa [dels pares] i no puc… Barcelona és la meva ciutat, però no sé si em puc quedar a Barcelona. I em fot. Ara per ara, no puc marxar de casa. I és un gran problema, però no crec que encara hi hagi una massa social, una gran unió, per combatre’l. Crec que, precisament, si ens volen separats [els polítics], és perquè no volen que la gent de totes les ideologies s’uneixi contra un mateix problema. Al final, problemes per marxar de casa els tenen els d’esquerres i els de dretes. Si ets d’una família benestant, no en tindràs, però per norma general, crec que tothom en té.
