Moisès Vizcaíno és menut. D’una menudesa inquieta i carregada de coratge. Fa anys que edita el diari digital La Veu del País Valencià i n’ha vist de tots els colors. Fins i tot els més agres. Coratge és exactament el que cal per liderar en aquell sud sovint tan bèstia un grup que fa informació en català i que reivindica un país lliure i sobirà. La Veu va arribar a tancar després d’haver-se lligat a un “pacte de confluència” amb Compromís quan governava amb el PSPV-PSOE. Un acord que la coalició valencianista va incomplir. Els dirigents de Compromís van exigir en aquella “confluència” que La Veu deixara de dir-se del País Valencià.
Vizcaíno delata una certa ingenuïtat que, a còpia de realitats, ha anat diluint. Parla amb una claredat sincera que més al nord pot no ser entesa. Ho explica tot perquè creu que ho pot justificar tot. Després del gran sotrac, La Veu va recuperar-ne el cognom toponímic, tan digne, i ara respira fort. Ja no viu de cap “confluència”, sinó de mil “agermanats” –mil subscriptors– que li fan més fàcil la vida digital. El grup ha arribat a un acord de col·laboració amb El Món i ara ha volgut creuar el Xúquer i ha obert un territorial, La Veu del Sud, que pretén cobrir un dèficit crònic i amarg. Necessita 200 agermanats que li aplanen el nou intent meridional. Moisès Vizcaíno és coratge pur. N’aconseguirà molt més.
Castelló de la Ribera és el seu poble. Mai hi ha hagut una batalla toponímica tan bèstia com la seua. Potser a Rússia. Ha durat dècades. El topònim va passar del Villanueva de Castellón prefranquista i franquista al Castelló de la Ribera democràtic fins al Castelló a seques d’ara. A còpia de tribunals i bastonades. Bastonades físiques reals. I tot pendent encara de la sentència del Suprem… A Catalunya això no ho deu entendre ningú. En pot fer cinc cèntims de manera sintètica?
[Riu]. Hauríem de fer-ne un seminari, però ho intentaré concretar. El meu poble és el reflex en un petit municipi del que és tota la discussió nacional al voltant dels símbols i del nom de la llengua al País Valencià. Tot això, concentrat en una població. El Villanueva de Castellón, que és una castellanització històrica del nom des del segle XIX cap ací, el defensen la gent de dretes i els anticatalanistes. El nom de Castelló de la Ribera qui el va suggerir va ser un alcalde franquista que tenia un cert nivell cultural. Aquell home va recollir la proposta dels lingüistes dels anys trenta. El moviment anticatalanista el va agafar com a excusa i, així, va passar després a representar els rojos, els catalanistes, els que tenen cua. És la discussió de sempre portada allà a nivell local.
La qüestió del nom del poble ara mateix és al Suprem. Dona la casualitat que soc jo qui porta aquest cas al contenciós administratiu. El Tribunal Superior de Justícia ens ha tombat de nou el nom de Castelló a seques.
I per què Castelló a seques? Qui proposa aquesta fórmula de pau?
Tot això és llarg i té una història i una intrahistòria, també.
Marededéusenyor!
Quan Castelló de la Plana normalitza el nom de la seua ciutat ells insisteixen que siga així. De la Plana. Amb nom i cognom. Deixen lliure el topònim Castelló, que no té cap municipi de l’Estat espanyol. Va ser una porta oberta per agafar-lo. Exactament igual com l’Alcúdia, que és un altre poble de la Ribera. Un punt de trobada entre tots els castellonencs. Només hi va haver una al·legació contra Castelló sense cognom. I això no ha portat cap guerra. Encara que al remat ha dut un contenciós administratiu plantejat per tres parts. La primera, Juan García Sentandreu [un dirigent de l’extrema dreta espanyola d’un anticatalanisme visceral], que presideix una entitat coordinadora blavera del regne de València. La segona, tres regidors del PP local. I la tercera, l’ajuntament de Castelló de la Plana, que, quan va veure que el nom Castelló passava a un altre municipi, va fer saltar la llebre. L’alcaldessa socialista va interposar un contenciós, que ha portat uns anys de procediment. Tot això és molt interessant. És la tercera vegada que el nom passa pels jutjats.
Pere el Cerimoniós va decidir honorar la ciutat de València com a doblement lleial en la guerra contra els castellans. Vostès han estat, no dues, tres vegades conflictius en la guerra local que porten.
Tres vegades contencionables. Tres vegades hem anat a parar als tribunals. En una primera instància pels vilanoveros –nosaltres en deien vilanoveros, dels blaveros, en una època–. Si ells saberen que hi ha tantes vilanoves a Catalunya, potser amollarien a córrer. Però van guanyar perquè Eduardo Zaplana va fer una trampa. Es va plegar a una pressió de García Sentandreu, que l’amenaçava de dissoldre el PP local. En podríem fer una sèrie de plataforma televisiva.
Avui dia la situació al País Valencià en aquest front sembla una mica més calmada, més aquietada, perquè tot això perda efectivitat i virulència…
La prova d’aquesta calma –que hem guanyat els partidaris de la unitat de la llengua, sense que ens passem tot el dia dient català, català, català– és que quan el plenari de l’ajuntament del poble aprova la fórmula Castelló a seques, enfront de Villanueva de Castellón, que és un nom que allà no diu ningú, no va passar res. La gent és catalanoparlant al meu poble. Podran dir-ne Villanova o Castelló a seques, però el nom que més usem és aquest darrer. No només els castelloners. Jo he visitat tots els castellons i a cada poble o ciutat la gent diu només Castelló.
A mi no és l’opció que més m’agradava. Jo hauria optat per Castelló de la Ribera o per Castelló del Xúquer. Però, com que tot això té una intrahistòria i una part del PP sí que acceptava la solució –no oficialment, però sí en converses, perquè aquestes coses es resolen en converses com toquen–, aquesta era una eixida. Una eixida possibilista. El Tribunal Superior de Justícia ens ha donat la raó en tots els arguments tret d’un. “Vostès tenen la raó en tot. El nom és correcte, els informes són correctes, el procediment és impecable… Tot està ben fet. L’informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua avala Castelló a seques, però aquest topònim podria induir a una confusió”… Hi vam recórrer. De moment es diu així. A l’espera que el Tribunal Suprem hi diga la seua.
Per les carreteres, però, els cartells oficials continuen indicant Villanueva de Castellón…
Per les carreteres et trobes amb Villanueva de Castellón perquè vivim en un estat que és de pandereta. Perquè, si foren seriosos i aplicaren la llei com ens la imposen als catalanoparlants, dirien Castelló a seques. I si volen vostès, posen també 46270, que és el codi postal. Però, com que ells no compleixen les lleis… Ara resulta que cap administració pública, segons les lleis espanyoles, pot usar el nom d’un municipi que no siga l’oficial. I la pregunta és: si és oficial Castelló a seques per a aquest poble de la Ribera del Xúquer, per què els cartells que depenen de l’estat diuen Villanueva de Castellón?
Quan és a l’inrevés, quan guanya en el litigi Villanueva de Castellón, l’endemà tots els cartells ja ho recullen. Però quan guanya una de les altres opcions –o Castelló de la Ribera o Castelló–, no tenen gens de pressa. Canvien aquell cartell, l’altre el deixen… Això és…
La repera.
Sí. Com sempre.
Castelló de la Ribera va tenir un alcalde durant anys que va ser el seu pare…
Sí. Mon pare és un immigrant de Iecla, vingut als cinc anys a Castelló de la Ribera. Va ser una persona que es va integrar al poble, valencianoparlant, va fer la seua vida, va militar en la lluita antifranquista, el van empresonar i més tard es va presentar a l’alcalde i va ser-ne regidor vuit anys. Després, en coalició Esquerra Unida, Unitat del Poble Valencià i gent independent, va guanyar l’alcaldia en minoria i va ser-ne alcalde vuit anys més. En aquells vuit anys va oficialitzar el topònim de Castelló de la Ribera. És un dels conflictes que van nàixer quan mon pare n’era l’alcalde. Amb amenaces i amb querelles criminals. García Sentandreu li demanava dotze anys de presó. Amb tot el patiment que se’n va derivar i que vam portar com vam poder la família.
Aquest personatge –García Sentandreu– és un figura.
Imagina’t aquest home, amb la força que té a València ciutat, operant políticament en un municipi que no arriba a 7.000 habitants. Ha estat molt dur aquest individu. Ha fet molt de mal al poble. Perquè les seues formes…
I per què li va entrar aquesta dèria?
Ell va muntar allà una força política, exclusivament per al tema del topònim, que es deia Vecinos Independentistes de Villanueva de Castellón. Gent gran, de dretes, d’ordre, que no eren al PP, anticatalanistes… Gent bastant ignorant. Al final, són veïns i no són mala gent. Però, és clar, la nit del plenari del canvi de nom van pegar al meu pare i als seus regidors. Aquella nit no van ser bona gent.
El dia de l’aprovació del topònim…
Sí.
I els van agredir.
Tres-centes o quatre-centes persones. Van arribar a pegar-los puntellons a ell i a alguns regidors. Sempre en conte dues anècdotes. [Riu]. La Guàrdia Civil ha acompanyat el meu pare en la vida dues vegades. Quan el van empresonar per comunista, als 18 anys, i quan era alcalde, que el van haver de dur a casa, perquè allà hi havia tres-centes o quatre-centes persones que volien pegar-li. I el van haver de protegir.
Vostè també ha tingut militància política. Va militar a Esquerra Republicana…
Jo he estat, abans de militar a Esquerra Republicana, com a independent molts anys treballant en un col·lectiu d’Esquerra Unida al meu poble. Treballant perquè hi haguera sempre coalicions entre la gent d’Esquerra unida i la Unitat del Poble Valencià o el Bloc Nacionalista. Sempre he estat en aquest àmbit. Finalment, el 2002 em vaig afiliar a Esquerra Republicana… del País Valencià. Bé, a Esquerra Republicana.
Això d’Esquerra Republicana al País Valencià vol dir que no és una opció sobrera?
Potser que siga això…
Perquè és una força nacionalista, per dir-ho així, però amb escassíssima incidència i que resta força al valencianisme majoritari…
A veure… És una força independentista, republicana, que és un ingredient que els polítics valencians no usen. No en sé el perquè. Quan jo vaig ser-ne militant, almenys al principi, vaig suggerir que l’ingredient republicà es treballara molt. Potser això sí que li haguera donat un cert sentit. Perquè no hi ha cap altra força que s’autoanomene republicana d’una manera tan clara. Jo veia més sentit a aquesta vessant del partit que no a la independentista. Aquesta és la meua opinió. En el tema nacional crec que Esquerra Republicana té dret a existir al País Valencià, però no és una eina política que els valencians trien. Però jo em vaig apuntar a una eina política que era la més coherent amb el meu ideari.
I que els valencians no trien.
I que els valencians s’ha vist al llarg dels anys, des que existeix, que no han triat. Aquesta és la realitat. Jo ja no en soc militant, ho he deixat. Que hi ha deu o dotze regidors, que hi ha gent de bona voluntat… Sí, però la gent no tria aquesta opció política. Si no trauen mai ni l’1 per cent dels vots, queda clar que alguna cosa no qualla. I si després hi ha Compromís, que sí que té una part molt nacionalista…. Es va intentar que Esquerra Republicana fora l’ingredient republicà de Compromís, però ho van vetar.
Qui ho va vetar?
Alts dirigents de Compromís. No en tinc la prova concreta, però això es va vetar des de l’alta direcció d’alguns dels partits de Compromís. Hauria pogut ser integrar Esquerra dins Compromís, però, ho torne a repetir, amb l’ingredient republicà. Jo crec que és una pota que podria sumar, perquè Izquierda Unida i tot aquest món polític espanyol sí que es connecta amb la república espanyola, però ningú es connecta amb la república catalana.
Compromís va acceptar Izquierda Unida, però no va acceptar Esquerra Republicana…
Ja sabem que Compromís va girar la cara durant tots els anys del Procés i els va donar igual l’actitud de l’alta judicatura, que ara mateix ha fet pagar el mateix preu a Mónica Oltra. Oltra i els dirigents de Compromís no van voler saber res del Procés. Quan veien que persones que havien actuat a Catalunya estaven sent jutjades en un territori que no pertoca com és Madrid cap dirigent de Compromís va denunciar-ho com una injustícia. Podrien haver dit: “Encara que no siguem partidaris de la independència o del que siga, això és una injustícia”. I no ho van denunciar.
Tenia por Compromís que una part del seu electorat l’acusara de catalanista?
Evidentment! Però, amb pors o sense, els continuaran acusant tota la vida de catalanistes. Com que sempre els han d’acusar d’això, doncs, mira, parla clar. I almenys els seus electors i la gent que sempre han confiat en ells estarem tranquils amb aquesta coherència. Clar que tenen por. Però parla clar. Jo no sé dir hui quin model de País Valencià defensa Compromís. Què defensen? Una autonomia de primera? Una autonomia a la basca? Un estat propi valencià lliure i associat? Què defensen nacionalment? Sabem que són diferents als partits espanyols i això té molt de mèrit, però ho haurien de dir clar. I no ho diuen clar. Què es pensen, que per no dir-ho clar els votaran més persones d’altres opcions polítiques?
Per ara aquesta indefinició els ha anat molt bé… I les perspectives de vot que tenen són inaudites en tota la història del valencianisme polític.
Els ha anat molt bé, sí. I té molt de mèrit l’existència de Compromís. És un encert i un canvi total en la política valenciana. Han sabut fer eixa cooperativa, que ells diuen política, barrejant diversos ingredients. Això és molt interessant. Però tenen uns deures per fer. Per exemple, la crítica de tot el que van fer malament en el primer govern del Botànic. Encara no han fet aquests deures. I després tenen una molt bona marca política. Tothom sap qui és Joan Baldoví i qui és Mónica Oltra. Això no havia passat mai en la política valenciana. Això és la part positiva. La marca, que ja va per dalt de qualsevol previsió.
Va ser Compromís paradoxalment qui va acabar amb les línies en valencià i qui va fer un poti-poti que només ha servit per debilitar la llengua catalana.
D’això, jo ara en puc parlar prou perquè m’he reunit amb persones que en saben molt. Jo no en sé, perquè no vinc del món de l’educació pública valenciana, però he escoltat persones que sí que en saben. Efectivament, Compromís va fallar absolutament.
No només va fallar. Es va pegar un tret al peu o al cap.
Puc posar-ne un exemple directe de les conseqüències a València ciutat, tant de la meua filla com del fill de la meua companya. El fill de la meua companya anava a línia en valencià. Eren les dues aules més importants d’un institut de més de mil alumnes. L’institut Abastos de València. Al centre de la ciutat. Aquests nanos feien moltes hores en valencià cada dia. I va vindre el Botànic i van passar a tindre una assignatura en valencià. La meua filla va vindre de Castelló de la Ribera al mateix institut i va fer immersió en castellà. Això ha passat a València ciutat.
Quan Vicent Marzà, ara eurodiputat com a premi, es va carregar aquell model potser es va pensar que els centres que s’havien decantat per una o altra línia farien el 30-30-30, català, anglès, castellà, que proposava ell i con demanava Ciutadans a Catalunya. Quan era ben clar que la concertada mantindria els percentatges a favor del castellà i que la pública perdria l’hegemonia del valencià. No calia ser doctor per adonar-se’n. Va fer la faena al PP i a VOX.
Aquesta ha estat una errada molt greu. Compromís hauria de plantejar-se que s’han equivocat, i no passa res…
Sí que passa.
D’acord. Ha tingut conseqüències greus. Però haurien de reconèixer que s’han equivocat i explicar què poden oferir. Què ofereixen? Que no tornen el PP i VOX. Això no cal que ho diguen, que ja ho sabem. Ja som majors d’edat i ja sabem que no volem PP i VOX. Però no n’hi ha prou. Han d’oferir alguna cosa perquè el Botànic es juga ara entre 90.000 i 100.000 vots, que són els electors crítics que no van votar Compromís per aquest tema lingüístic. La gent està calenteta. I és gent molt activa, que en sap molt, gent molt compromesa en tot el tema de la llengua. Això, Compromís no ho pot obviar per a les pròximes eleccions. Haurà de fer algun gest.
Vostè es guanya la vida com a advocat…
Jo continue exercint com a advocat des de 1994. Si guanyar-se la vida vol dir cobrar honoraris, sí, sí. I ara una miqueta com a editor. [Satisfet]. Ja vaig dir un dia: “Jo ja no pose més diners meus en el projecte. Si aquest projecte no em paga algun honorari, ja no continue”. I ara em paga uns honoraris.
El projecte, La Veu del País Valencià, és una realitat que ara finalment ja no li costa diners. I li paga un sou i tot?
Ara jo personalment ja no perd diners. La Veu em deu una part de la primera aportació econòmica que hi vaig fer. Però no tinc gens de pressa perquè algun dia me la puga tornar. I, si no, és el meu risc. Si algun dia m’ho pot tornar, que m’ho torne. Si no m’ho torna? No passa res. Vull recuperar-ho, però ho he fet perquè he volgut. Si ho recupere, bé, i si no, és el meu risc.
Què és La Veu del País Valencià?
Hosti! Per dir-ho sintèticament, és un projecte comunicatiu, cooperatiu i comunitari. És això. Un projecte que té una feina molt important, que és articular el valencianisme mediàtic per transformar el sistema comunicatiu valencià. Som més que un diari. Evidentment, nosaltres editem un diari digital d’actualitat, però la idea de fons no és només fer un diari. És començar a articular el valencianisme mediàtic. Porte dient-ho molts anys als polítics. Tenim valencianisme cultural, tenim valencianisme lingüístic, valencianisme cívic, ara valencianisme polític, i ara també la pregunta és: “On és el valencianisme mediàtic?”. On són els mitjans de comunicació que defensen un País Valencià lliure i sobirà? I un País Valencià digne. I la unitat de la llengua. On són? I que no tinguen cap problema de treballar i coordinar-se amb mitjans de Catalunya o les Illes, de tot l’àmbit lingüístic. On és això? Aquesta feina està per fer. Hem vingut a fer això. Jo he vingut a fer això. Amb el meu diari, no cal dir-ho. I voldria que nasqueren quaranta Veus del País Valencià. Que nasquera tot un ecosistema propi del país, que no existeix.
Al País Valencià només hi ha un diari digital en català?
Un digital d’actualitat amb el nostre tarannà? Per desgràcia, sí. Hi ha altres mitjans digitals i en paper que també fan premsa en català al País Valencià. Són revistes, culturals…. Potser són locals que sí que s’actualitzen cada dia… Però amb el nostre model, no. Molta gent em pregunta per què no el fem en paper. Home, perquè no soc multimilionari! I crec que el paper ja no és un negoci.
Aquesta gent arriba una miqueta tard… Hi va haver un moment en la història recent del mitjà en què vostè va intentar fer un pacte amb Compromís…
Vaig intentar, no. Vam fer un pacte.
D’acord. I què va passar?
Això és una ferida que jo done per superada. Jo, Moisès, done per superada aquesta ferida i el grup La Veu, també. Allò va ser un acord, perquè hi havia un grup de periodistes que en el moment en què el Botànic guanya la Generalitat van pensar, jo crec que amb bon criteri, que hi havia d’haver un diari en clau nacional valenciana. I algú d’allà va dir: “Per què no parlem amb Moisès, el de La Veu?”. I en vam parlar. Amb aquestes converses vam arribar a un acord d’obrir una redacció a València ciutat. Nosaltres abans érem allò que dèiem un diari de pancarta contra el PP, contra aquells últims anys foscos, foscos del PP, i llavors ens vam convertir en un diari davant el qual s’obria una nova etapa política. Amb unes motxilles d’il·lusió brutals.
El 2015 pegàvem bots pel carrer de l’alegria que teníem. Era com llevar-se 24 anys de Rita Barberà i 20 de Camps i companyia, de tots els lladres. Es respirava per València l’alegria de la gent. I nosaltres, lògicament, érem conscients que havíem de fer un canvi en el diari. Aquest canvi arriba amb un pacte amb els càrrecs de Compromís. I dins Compromís, allò que abans anomenàvem Bloc Nacionalista Valencià. És un pacte de confluència, com a conseqüència del qual obrim redacció a València ciutat. Pactem també que un dels periodistes que havia promogut tot allò en fora el director, que era una persona de confiança dels polítics de Compromís, i a nosaltres ens va parèixer bé, perquè era un professional del periodisme. Així vam aterrar a València ciutat al carrer de l’Hospital. Allà vam començar i allà vam estar el 2017, el 2018 i el 2019.
No sembla una jugada molt exemplar. Qui més qui menys depèn d’aquell o d’aquell altre. Qui més qui menys obeeix l’Ibex 35 o al govern de torn…
[Somriu]. Segur!
Però que un diari arribe a un acord només amb un partit i que aquest partit li propose el director no sembla una jugada recomanable ni intel·ligent…
Mira… Jo és la primera vegada que he segut editor en aquesta vida i allò es va fer des de la bona fe. Potser també des d’un cert bonisme meu. Vaig pensar que aquelles persones creien que podíem vertebrar així el país i que hi hauria molts milions en publicitat institucional que anirien a parar a mitjans espanyols en castellà. Escolta, no estem fent cap pecat si una part d’aquesta publicitat es dedica a articular uns mitjans que pensen en clau de País Valencià i s’editen 100 per cent en valencià.
I què va passar?
Que el primer any van complir l’acord econòmic; el segon any, també, i el tercer, no. I això va fer que tancàrem la redacció i que dotze o tretze persones se n’anaren al carrer. Poques entrevistes he fet, però, cada vegada que em pregunteu açò en una entrevista, aquells s’encenen contra mi, però és que és la realitat.
Aquells qui són? Els dirigents de Compromís?
Algunes persones. Ells sí que estan encara ancorats en aquella història, perquè, si no hi estigueren ancorats, no s’enfadarien. Això és la realitat. Per una sèrie de circumstàncies no va arribar la publicitat que havia d’arribar. Nosaltres després vam descobrir que aquell any el president de la Generalitat havia usat dotze milions per a publicitat en mitjans de comunicació. I nosaltres per una suma entre 250.000 i 300.000 euros vam haver de tancar el projecte. Jo crec que és molt injust.
Dependre d’un partit polític no és una garantia exactament sòlida…
Però no era un partit polític, Vicent, eren dels diners que aquells partits repartien en desenes de mitjans de comunicació d’aquells que defensen el capitalisme i l’empresa privada. Jo els pregunte a aquests mitjans: “Llevem aquests diners públics i de què viuen vostès?”. De vendre diaris de paper? Ja els dic jo que no. El gran debat és: “Ha d’haver-hi diners públics per a aquest sector, sí o no? Si la decisió és que sí, la pregunta és: “I per què els que fem en la llengua pròpia no tenim la part que ens pertoca?”. Perquè així mai podrem nàixer, mai ens podrem desenvolupar i mai podrem competir. Perquè no és mercat lliure. És un mercat condicionat als diners públics.
I això amb el PP ja sabem com va…
És clar! I, per tant, per a nosaltres, aquell pacte, que fèiem des de la bona fe, no volia dir més que entrar en la roda del que fa tot el món. En aquest sentit, volem ser normals. I no viure d’una subvencioneta. Una subvencioneta no és la solució per als mitjans.
D’una part, Compromís no va complir i, de l’altra, la Tresoreria General de la Seguretat Social els va muntar una cacera ferotge…
Això és una història molt fosca també. Un dia em va telefonar el director d’un d’aquells diaris de Madrid, ara no recorde si va ser El Confidencial, i m’avisa que tenen unes factures nostres amb un diari de Catalunya amb què en aquell moment manteníem un petit acord de col·laboració, el diari de Joan Puig. A través d’aquelles factures arribaven a la conclusió que nosaltres estàvem patrocinant el Procés de Catalunya. Vaig pensar que sí que anàvem bé. No teníem prou per a pagar les nòmines i apareix allò… El mateix dia ens arriba un avís d’inspecció. [Riu]. Com havia de pagar La Veu res del Procés de Catalunya? Per l’amor de Déu!
La nostra línia editorial va ser a favor del Procés i vam defensar des del País Valencià el dret que té Catalunya a ser un país independent. Això ho tenim molt clar. Però no vam poder pagar res a ningú perquè no tenim economia per a fer-ho. Arran d’aquella inspecció de treball ens ordenàvem que entràrem a la Seguretat Social tots els nostres columnistes, jubilats i tot. Vam demanar-nos milers i milers d’euros…
I al remat?
Al final es va parar. Ho vam poder parar. Mai van contestar les nostres al·legacions. Algú va agafar aquell expedient i mai ens en van donar raó. Les nostres al·legacions demostraven que el que deia la Seguretat Social era una mentida molt greu. Però bé… Ja se sap…
La darrera etapa de La Veu és una etapa associada al Grup El Món…
La perspectiva de col·laborar amb mitjans de Catalunya, com a actitud, l’he tinguda des del primer dia. Jo era conscient que fer periodisme en català al País Valencià ni es pot fer ni s’ha de fer sense tindre una col·laboració amb mitjans de Catalunya o de les Balears o de la Catalunya Nord… Però a Catalunya és on hi ha el gruix dels mitjans potents en català. Sempre n’he segut conscient. I sempre ho he buscat. En aquesta última etapa vaig haver de convèncer tot l’equip que allò ens convenia. I n’estic molt content. Crec que aquesta col·laboració amb el Grup El Món és una de les claus per a poder entendre què és avui La Veu del País Valencià.
I què és La Veu dels Llibres?
La Veu dels Llibres és una idea d’un escriptor de Sueca, Víctor Labrado, que em demana un dia de quedar. Jo no el coneixia de res, aquest home. Vam quedar a dinar a la Societat Coral El Micalet. En aquell dinar em va dir: “Jo tinc una idea!”. Tots en tenim moltes, d’idees. Ell en tenia una de molt concreta. A mi me n’han oferit moltes. De recursos i economia, pocs, però d’idees… Podríem omplir-ne un armari. [Riu] Jo també en tinc una nevera, d’idees, però me les quede per a mi. I au!
Víctor volia fer una revista d’informació i crítica literàries en positiu per a la literatura en català feta des del País Valencià. Li vaig dir: “Jo no entenc de literatura, tu ets qui n’entens, però la idea em pareix magnífica. La fas per escrit i ho concretem. Només hi ha una pega, Víctor. Les persones que hi parlen i hi escriguen de literatura han de cobrar els continguts. Perquè, si no, serà una revisteta més de favors d’amics, i això no té cap futur. Se li ha de donar una perspectiva empresarial i cal tindre diners. I de diners, no en tenim”.
Allò era setembre de 2019. La redacció de València, la vam tancar el 31 de desembre del mateix any. Però bé, passa setembre, passa octubre i un dia em telefona, i em diu: “Hi ha dues persones a València ciutat que paguen els articles del primer any de La Veu dels Llibres”. I jo li conteste: “Doncs, si fan això, endavant. Endavant i gràcies”. –“No et puc dir qui són”. –“Perfecte. Jo, com que soc advocat, sé què és guardar el secret professional. I mantindrem en secret el nom d’aquests dos patriotes que han posat diners a La Veu dels Llibres”.
Encara li dirà la Seguretat Social que agafe en plantilla tots els col·laboradors literaris!
[Riu]. Allò ja ha prescrit. Ara la nineta dels meus ulls és La Veu dels Llibres, perquè és el mitjà que després va fer que poguérem recuperar el diari La Veu.
I això?
Quan vam tancar la redacció de València, tanque el diari d’actualitat i jo em quede d’editor fent un blog que es deia Nosaltres, la Veu, però que no era un diari. I La Veu dels Llibres, que sí que tenia continguts propis. La Veu dels llibres em permet continuar com a editor i no tancar tot el grup.
Ara que ho diu, La Veu del País Valencià va deixar de ser del País Valencià arran d’aquell acord amb Compromís…
Era una de les exigències del procés de confluència, sí.
I com pot ser que els dirigents de Compromís li demanen a vostè que descarte País Valencià?
El primer responsable d’acceptar-ho soc jo. Vist amb perspectiva, ara no ho tornaria a acceptar. D’acord? Els que van exigir aquesta condició, no cal dir-ho, van ser ells. “Has de llevar País Valencià i això ha de ser així”. Em van demanar això, de decidir quin n’havia de ser el director i de situar la redacció a València. I ho vaig acceptar.
I després no van pagar… Què és La Veu del Sud, el seu nou projecte? Perquè vostè obri de tard en tard la seua nevera d’idees…
[Somriu]. La Veu del Sud és una idea que ve de lluny. Sempre La Veu ha mirat molt el sud del País Valencià. Sempre hem estat connectats amb la gent de l’associació El Tempir d’Elx, amb la gent de la Universitat d’Alacant… [Somriu]. Hem pactat publicitat amb l’ajuntament d’Oriola, de Guardamar, d’Asp… Hi ha pobles castellanoparlants que ens han posat publicitat. Nosaltres sempre hem anat al Sud. A Crevillent… Som conscients del que passa al sud del sud. Som i coneixem gent que allà treballen per la llengua en unes condicions que són molt diferents a la resta del país.
Allò és recuperable?
Jo crec que sí que és recuperable. Amb unes polítiques lingüístiques molt ben encaminades i escoltant molt la gent que en sap i que lluita per la llengua allí, és recuperable. Tindria possibilitats de recuperació.
I no és una acció per part de La Veu…
Temerària?
Sí.
És una bogeria, però que té una explicació. No sé si arribarem a bon port o no, però això té una explicació. Nosaltres sempre hem pensat en el sud del País Valencià. De fet, quan el diari La Veu pot tindre dos redactors, un d’ells, Manel Lillo, viu a Alacant. Ja apostem per la ciutat d’Alacant. El primer creixement del diari La Veu és el sud. Manel Lillo va deixar La Veu. Se n’ha anat a treballar a un altre mitjà d’Alacant, però la vida et dona casualitats. Ve un periodista de Crevillent i em demana feina. Li vaig respondre” “Mira, feina, ja m’agradaria de donar-te’n. Si jo poguera contractar més periodistes, no m’esperaria que em demanàreu feina. Seria jo el que vos demanaria que vos integràreu al diari. Però això va paral·lel a tindre ingressos. Saps que nosaltres ara depenem de més de mil persones que són agermanades a La Veu, que són donacions deduïbles fiscalment? Això és entre el 60 i el 70 per cent dels ingressos”.
Li vaig fer una proposta diferent: “Una nòmina i pagar-te, no, però hi ha una possibilitat, si tu vius a Crevillent, de muntar un primer territorial del País Valencià al sud. Posem a la teua disposició tot el que sabem nosaltres i el Grup Món per poder fer aquest primer territorial. Si aconseguim 200 agermanaments, ho podem fer”.
L’objectiu, doncs, de La Veu del Sud són 200 agermanats…
Serien 200 agermanaments almenys, amb una mitjana de 150 euros anuals cadascun.
No sembla gaire difícil, això.
No sembla molt difícil, això, però amb la realitat social del País Valencià no és fàcil. Però jo trobe que ho aconseguirem.
I la publicitat? Com és que La Veu en té tan poca? Tan difícil és aconseguir-ne?
El País Valencià està acostumat a no tindre premsa en valencià i, sobretot, l’empresa privada, a no posar anuncis en valencià als poquets mitjans que tenim en valencià. No n’hi ha tradició. He anat a moltes empreses privades que m’han dit que els amos són nacionalistes, però no ho veuen.
Per què?
També té una explicació. També n’és responsable en part el govern del Botànic. Si la responsabilitat social corporativa de les empreses valencianes no recull beneficis fiscals per promocionar la llengua, quan toques a la porta… Allà promocionen el bàsquet, la solidaritat internacional, tot el que vulgues, menys això. Perquè a la responsabilitat social corporativa no hi ha el tema lingüístic. Aleshores, volen ajudar, però no en troben l’eina.
Escolte, si volgueren ajudar de veres la premsa en valencià, ho farien.
Això està clar, però l’excusa els ve de categoria. Tu hi vas i són molt amables, però res més.
I no deu ser que tenen resistència a anunciar-se en un mitjà “catalanista” perquè tenen por d’alguna resposta agressiva per part de determinats sectors?
Que ho diguen! Que diguen: “Ens caus simpàtic, ens agrada molt el diari i jo m’agermanaré a nivell personal o no, però la meua empresa, això no, perquè, si jo et pose publicitat a tu, perd clients”.
Això mai no li ho dirà ningú explícitament.
Però a mi això no em semblaria malament que m’ho digueren. Ja tenim una edat en què les coses és millor dir-les clares. I no allò de: “És que en la RSC resulta que fem activitats, però resulta que el valencià no hi entra… Xe, quina mala sort!”. Dis-me: “No pot ser”. I jo t’ho respectaré. D’acord. És la teua empresa.
Quina audiència té ara La Veu del País Valencià?
Navegadors únics, entre 80.000 i 100.000. Aquesta és la xifra amb què ens movem. Pensa que quan vam anar a El Món estàvem entre 30.000 i 40.000. Tot això fet amb tres periodistes. Pobres, eh! [Riu].
I l’altre mitjà digital fort al País Valencià, Valencia Plaza, el diari dels empresaris, que és en castellà, quants en té?
Jo ara no sé quin és l’OJD d’ells. Se suposa que entre 300.000 i 400.000. O més de mig milió de navegadors únics. Crec que els diaris Levante i Información en tenen més d’un milió, però això és Prensa Ibérica i tenen un altre moviment a internet. Juguen en una altra lliga. Valencia Plaza és d’un grup empresarial valencià, model de molt bon diari digital. El fan en castellà i té qualitat. Abans tenien el Lletraferit i feien més continguts en valencià, però, en tot cas, darrere té un grup d’empreses.
I com és que un grup d’empresaris valencians van entrar al sector?
Ells van començar a fer un diari econòmic. Perquè això dona prestigi. Són empresaris que diuen: comunicació, premsa, visibilitat… I fan el seu camí. Aquell primer diari de caire econòmic i empresarial va anar evolucionant cap a un diari d’actualitat. Tenen molts bons fotògrafs, van a moltes coses i han cobert un nínxol.
A part vostès, són l’únic diari valencià de propietat valenciana. Tots els altres pertanyen a grups de fora.
En aquests moments és així. I és una bona escola de periodisme digital.
I no són anticatalans ni bandera de l’anticatalanisme, com els altres…
Ells ho fan en castellà i ja està.
No són com Las Provincias…
Las Provincias són molt fatxes i són antivalencians, anticatalanistes i tot el que vostè vulga.
I Levante?
Juguen al millor postor. Es mouen entre el PSOE i el PP per traure’n els màxims diners possibles.
Ara, doncs, toca PP.
Ara és el PP, sí. A mi em sorprèn que molts polítics del PSOE i de Compromís juguen al Levante, però… Compte! Ja veurem què passa el 2027. No és tan clar que hi haja un nou Botànic. No soc pessimista, però no està tan clar.
Totes les enquestes avancen un empat tècnic.
Això se’n va de dos o tres diputats.
Deu ser la raó que justifica que es posen al costat de Levante o de qui calga…
Jo crec que en això Compromís s’equivoca molt. La lluita mediàtica al País Valencià no ha de ser traure el màxim possible de contingut dels diaris que mai apostaran per un País Valencià lliure. N’han de traure el màxim de continguts, sí, però han d’anar construint alhora la premsa pròpia del país. Algun dia espere que ho entendran.
Mai cap partit al País Valencià s’ha pres aquesta premissa seriosament…
I per això la història del periodisme i de la premsa valenciana és la que és. Però, si no ho fan, mai seran hegemònics. Jo sempre els pose un exemple molt simple. Si has segut observador del Procés a Catalunya, haurien pogut arribar on van arribar sense cap mitjà de comunicació, sense cap contertulià, sense el FAQS, sense tertúlies on hi havia independentistes i unionistes que mantenien un debat viu? Hauria pogut passar això?
No.
Doncs, ja ho tenim. Com es pot fer un País Valencià lliure i sobirà sense cap mitjà en clau nacional valenciana que puga competir amb els mitjans espanyols?
Un País Valencià lliure i sobirà és possible?
A veure… Compromís va traure quasi mig milió de vots el 2015. Això era impensable. Som al 2026. Fa no res, eh? Per tant, hi ha possibilitats.
El va sorprendre que els pares valencians –incloent-hi els de les ciutats de València i Alacant i totes les comarques castellanoparlants– demanaren majoritàriament ensenyament en valencià?
Els resultats de Compromís del 2015 i aquesta votació són una gran victòria. Una victòria de la gent de peu. Hi ha les possibilitats, sí. Jo no dic que ara mateix hi haja un País Valencià amb una majoria que vulga algun tipus de sobirania, però almenys una autonomia espanyola digna econòmicament i que ací estem els valencians i que quan anem a Madrid, governe qui governe, els vots tenen un preu… Això, almenys. Aquest canvi es pot fer al País Valencià. Compromís almenys podria potenciar el sentit de valencianitat, que no és valencianisme, però pot ser caminar cap al valencianisme.
Creu que tot això a Catalunya desperta alguna mena de curiositat? Per exemple, vostè ha vingut ací a buscar agermanats?
Sí. Jo he fet molts viatges a Barcelona per intentar buscar finançament. No he tingut èxit, ho reconec. Però la consciència de vindre a buscar socis i col·laboradors, la tinc. I tenim agermanats ací. L’altre dia en miràvem les xifres. Això d’internet va per províncies i els resultats són: València, Castelló, Alacant, Barcelona, Lleida, Tarragona… Tenim dibuixat el país complet.
Deuen ser els valencians que viuen ací…
Doncs, deuen ser valencians. [Riu]. Jo no sé d’on és cada agermanat. És una cosa que em preocupa poc. Però sé que hi ha gent de Catalunya agermanada. N’hi hauria d’haver més, eh? Perquè els catalans haurien de mirar molt el País Valencià. Allà la llengua encara és viva en moltes comarques. Hi ha molta militància lingüística. Ara hem fet el Correllengua Agermanat que ha estat un èxit. Hi ha aquestes connexions. Internet ens ha trencat la barrera administrativa autonòmica. Ens van llevar TV3 i el Botànic no la va recuperar…
Ara ja no cal…
Clar. Ara ja la podem veure per internet.
Què opina d’À Punt?
À Punt és un desastre, una poca vergonya. No tenen vergonya. El seu projecte és: manipulació, negocis per a les seues empreses –tornaran a fer un forat econòmic– i desprestigiar un projecte petit, que va començar amb poca ambició, però que era molt digne en l’època del Botànic.
Per què la redacció no s’oposa a tanta manipulació, no fa res per evitar un nou desastre?
Ho desconec, Vicent. Ara, els dic: “Escolteu, si torneu a fer manifestacions, vos penseu que tornarem a eixir amb vosaltres com vam fer amb els extreballadors de Canal 9 quan van tancar?”. És que dona ganes de no eixir. A La Veu del País Valencià cap d’ells ens dona cap exclusiva per denunciar alguna barrabassada dels dirigents d’À Punt. Porteu-nos-la. No en direm la font, però feu-ho.
Els periodistes de La Veu tenen alguna presència a les tertúlies de la televisió pública valenciana?
Cap. Cap ni una. Amb el Botànic, un poquet. I des que es va acabar el Botànic, cap. Des que hi ha el nou govern del PP i VOX, res. Ni tan sols ens anomenen. És que no existim per a ells.
La llengua al País Valencià, mirant-s’ho a sang freda, té algun futur possible?
Jo crec que sí que en té. Som molts.
Molts, segur. Més que mai. Però és un milió o un milió i mig entre cinc. El problema és de percentatge.
Sí, però és la part de més nivell cultural, d’activisme, de consciència. Gent molt preparada. Hi ha molts professors d’universitat, professors de primària, de secundària… Gent molt formada. I quan tu decideixes en la teua vida incorporar la lluita per la llengua… Allà hi ha una capacitat de treball brutal. Perquè els altres no fan res. Molts no hi fan res en contra i es deixen dur. Hi ha una part de societat, els que diuen que són tan espanyols com valencians i tan valencians com espanyols, un nínxol, possibilista.
Aquests sondeigs són durs. Hi ha més sentiment d’espanyolitat al País Valencià que a Burgos…
Doncs, ja van provant com els va aquesta espanyolitat tan sentida, per exemple, amb la dana. El govern valencià en va tindre una responsabilitat política directíssima, amb 232 morts, que no és cap broma, que és una greu ferida social, però després hi ha també l’actitud del govern central. Jo la vaig veure en directe. El dia del fang el fang va anar a per tothom. I hi va haver una explosió de rebel·lia valenciana: “Ens heu abandonat tots”. Jo visc al costat dels pobles de l’Horta Sud, a Patraix, i sabem molt bé què hi va passar els primers tres o quatre dies. No ens ho ha de contar ningú. Allà no hi havia estat. Hi havia voluntaris salvant la gent. Hi havia morts que es van passar dies al carrer.
El problema és com ho fa el valencianisme polític. Fins i tot en l’hipotètic cas que Compromís guanyara tant a les Corts com a l’ajuntament de València, podria passar que no ho feren bé.
Si no ho tornen a fer bé… Si els electors els donem aquesta oportunitat, ara hi ha una cosa que canviarà molt si tornen a governar, i és que no ens quedarem a casa. L’altra vegada vam dimitir cívicament. “Ah! Com estan els nostres i hem guanyat, ens relaxem i que facen ells la feina des de les institucions”. Aquesta vegada molts no ens n’anirem a casa. I molts no llevarem el nom de País Valencià. I si els donem la confiança i evidentment que La Veu apostarà per un canvi, perquè La Veu no pot compartir res del que fan el PP i VOX, aquesta vegada els vigilarem des del primer minut. Quan en facen una de ben grossa la direm des del primer minut.
Ja pot anar acumulant agermanats. També es quedaran sense ajudes…
Doncs, que vinguen agermanats. Jo ara sempre dic una cosa. La Veu existeix per les persones agermanades. Si demà se’n van tots, jo deixe de ser editor. No passa res. Però, si en comptes de ser-ne mil en som deu mil, no cal que les institucions ens donen cap tipus d’ajuda.
Què fem amb els Països Catalans?
Què fem amb els Països Catalans? En primer lloc, en haurem de preocupar de construir el País Valencià.
Això diuen els catalans, que s’han de preocupar abans que res per la independència de Catalunya…
Clar, clar, clar.
Cadascun, al seu aire.
Jo crec que cadascun ha d’anar al seu aire, peròòòòòò amb una coordinació constant i del dia a dia. Jo puc comprendre que Catalunya té un ritme polític. I els catalans poden comprendre que el País Valencià en té un de propi. Però no estic d’acord que això no estiga interconnectat. Això s’ha de connectar. Pregunta al Mercadona si ha obert Mercadones a Catalunya. O és que el tio Roig no ven Mercadones a Catalunya? Què hi ha vist, una oportunitat de negoci? I li dona igual que siga Catalunya. Això és la realitat del nostre país. Mercadones, Consums… Per què no hi ha Bonpreus i Esclats al País Valencià i sí que hi Mercadones i Consums a Catalunya?
Perquè els propietaris de Mercadona i de Consum són més forts i més espavilats.
I perquè, si poses un supermercat allà, potser l’odi anticatalanista pot ser un problema. Un odi minoritari, però n’hi ha, eh? En canvi, els catalans, algú ha protestat contra Consum o Mercadona? S’han posat al mercat, és una opció més i cada consumidor compra allà on vol.
No sé jo si ara una campanya, per exemple, contra Bonpreu tindria cap efectivitat al País Valencià…
Ara mateix si Bonpreu oferira bons preus i bona qualitat, i presentara una opció al País Valencià que millorara les possibilitats dels consumidors, crec que anar allà a cridar no tendria quasi cap sentit.
Ni funcionaria un boicot realment efectiu.
No ho veig. Però ja t’ho dic, crec que cadascun ha de fer el seu camí. Fer-ho conjuntament, al mateix ritme, no és tocar de peus a terra. Però el nostre discurs és que no podem anar ja descoordinats. Ens hem de coordinar. Els empresaris, en l’àmbit empresarial; els editors, en l’àmbit de l’edició; els professors… Hem d’estar coordinats. Som el mateix país. Ni que siga el país cultural. Ni que no en diguem Països Catalans. Que en diguen com vulguen. No és qüestió de noms. És qüestió de realitats. I això és molt important. Cadascun al seu ritme, però som cosins germans. O germans. Hem de tindre eixos ponts de col·laboració diària i contínua.
Ja que ha parlat de Mercadona… Ha anat alguna vegada a demanar publicitat a Juan Roig?
En l’etapa que tinguérem el diari al carrer de l’Hospital de València, en l’etapa del pacte de confluència, sí.
Els en va donar? Què va passar?
No res. Ells posen unes condicions, et donen uns diners a l’any i tu compleixes les condicions.
Els van posar publicitat?
No, no. Ells no posen publicitat. No et posen un bàner publicitari. Ells et donen una ajuda econòmica i tu ja saps el que has de publicar i el que no. Ja està. No li cal a Mercadona posar publicitat als mitjans. [Riu]. Qui no coneix Mercadona? És una gran empresa, una empresa d’èxit, eh!
I si els han de criticar?
Ara mateix podem criticar qui siga. No depenem de ningú. En aquella època no els podíem criticar. Des que vam tancar el diari i depenem dels agermanats, el diari La Veu pot dir el que considere. Això sí, respectant la dignitat de les persones. No insultarem a ningú.
És a dir, que ara no tenen cap pacte amb Mercadona.
Ni en tenim ni en volem cap tampoc.
