Laura Fa i Marta Pontnou presenten La xona d’or. Consellets per ser una catalana de traca i mocador (Rosa dels Vents, Penguin). Un llibre que vol ajudar les dones a aconseguir el guardó que les mateixes autores han creat, la Xona d’Or. Dones treballadores, mares, amigues, companyes, que lluiten contra un sistema que molts cops no les afavoreix. 50 capítols de manaments per divertir-se, reflexionar i entendre un món que els posa moltes traves. El Món ha parlat amb les dues autores per saber de primera mà com ha estat la recerca i creació de La xona d’or.
Què significa la Xona d’Or?
Marta Pontnou: És un guardó, metafòric, que és el que nosaltres volem aconseguir al llarg de la nostra vida. Vivim moltes situacions de feina, maternitat, amistats i molts obstacles a la vida i és la manera de superar-los.
Laura Fa: Amb llibertat, amb sentit de l’humor i amb una mica de realitat de la vida. Al final si tu superes tot això, o aconsegueixes la xona d’or o acabes enfonsada en la misèria. Nosaltres creiem que l’anem tenint, però el nostre objectiu és transmetre aquest sentit de l’humor i les ganes d’acabar-nos d’alliberar.
Estan en el procés d’aconseguir la Xona?
M.P.: Nosaltres diem que tenim la Xona d’Or, però és més per projectar. Al final és veure que a nosaltres ens passen les mateixes merdes, dels xicots, dels amants, de les feines, de la família…
L.F.: Tenim la teoria, però la pràctica ens costa una mica més. Tenim tota la teoria de la pressió estètica, però no vol dir que a nosaltres no ens afectin moltes coses d’aquesta pressió. Parlem al llibre de com superar-la, però no vol dir que nosaltres no siguem víctimes del sistema patriarcal.
M: Sobretot que la gent que ens llegeixi tingui la sensació que estan sopant amb nosaltres i que es riguin una mica de la vida que ens ha tocat.
El llibre es dirigeix a alguna generació en concret?
L: Quan tu llegeixes un llibre de true crime, no has de ser un assassí per llegir-lo. Evidentment, se sentiran més identificades les dones de la nostra generació, però crec que per qualsevol costat i pels homes és una bona font de documentació.
M: Jo diria entre els 40 i els 55. Però també és per a homes, perquè et pots posar en les nostres converses. Hi ha temes que expliquen les nostres amigues, les nostres vivències i el nostre entorn. Per tant, és un llibre que dona moltes pistes per l’home aquest despistat heterobàsic que cau del patriarcat i vol aprendre més de nosaltres.
L: Si li vens així potser surten corrent, perquè clar, ells ho saben tot. Sobretot és orientat a homes. No és un tractat del feminisme, però és molt feminista, per aprendre moltes coses de manera fàcil i jo crec que per molts homes que intenten aprendre, però es violenten quan els dius que han d’aprendre, potser si els hi expliquen amb sentit de l’humor, comencen a entendre-ho.
Quina reacció poden tenir els homes que el llegeixin?
L: Esperem que se’l llegeixin i això ja seria moltíssim. Les dones sabem que es divertiran. Les dones som tribus, ens ajudem i ells, com ja ocupen molts espais, només esperem que se’l llegeixin.
Si hi ha una resposta negativa, potser significa que s’estan fent les coses bé…
L: Qualsevol reacció hater que tenim ens la passem concretament per la xona d’or. Que es generin reaccions és el millor que et pot passar, si la gent no diu res, és avorrit. Doncs que s’emprenyin.
M: Una cosa que m’ha ensenyat molt la Laura és que totes les crítiques que rep, prendre-se-les amb broma. No afecta res perquè quan la gent et comença a odiar és perquè s’ha llegit el llibre o perquè t’ha escoltat.
Què és una ‘catalaneta’ de traca i mocador? Se senten identificades amb aquesta expressió?
L: És una catalana que estima molt la seva terra, que vol continuar preservant totes les tradicions, la llengua. Tot això que ens volen fer desaparèixer, nosaltres ens n’aferrem i lluitem perquè tenim una realitat catalana que no té res a veure. Tenim unes característiques que sobretot volem que en el llibre es vegin. Nosaltres volem fer país en un moment en què sembla que ha desaparegut aquesta idea.
M: Podem ser modernes i alhora saber fer fricandó. Una mica per picotejar tot l’entorn i fer país. De fet, hem afegit un parell de tractats sobre la llengua i l’alimentació catalana.
Per tant, va dirigit a un públic català?
L: Els llibres són dirigits a la gent que té una mínima curiositat, que té ganes de divertir-se. No excloem a ningú. Nosaltres adorem tot el que sigui de fora, però també adorem el nostre país.
Com han gestionat el procés creatiu sent dues autores?
L: Ha estat molt diferent perquè el primer llibre estava molt dividit el que fèiem cada una. Sí que és cert que la Marta escriu molt millor que jo, per tant, ella va organitzar-ho perquè jo soc més desendreçada. Al primer teníem una dinàmica de treball molt marcada i amb aquest cada article està molt empastat.
M: Jo soc organitzada, però la Laura té més bones idees i és més ràpida. Ens vam dividir els temes i vam fer pluja d’idees en cada capítol. Si veus cuina és meu, però si veus famosos tira més cap a la Laura.
Com a periodista especialitzada en el cor, aquestes experiències amb les històries dels famosos, l’han ajudat a l’hora d’escriure?
Crec que la premsa del cor és la millor premsa per aprendre coses sobre feminisme. Abans no estàvem tan familiaritzats amb la violència vicaria fins que vam parlar del tema de la Rocío Carrasco. I a mi em sap greu perquè potser hi ha gent que li agradarà anar a les grans xerrades, però hi ha una gran part de la societat que no arriba a aquests espais. Crec que la premsa del cor és la millor manera d’arribar a aquestes persones. Al llibre parlem de la cancel·lació, per exemple veiem el cas de Brad Pitt que és un maltractador i un alcohòlic i no li passa res, i com es penalitza a Angelina Jolie. Ara el gir que ha de fer és cap aquí. Nosaltres no només entretenim, i hem aprofitat el llibre per explicar aquestes coses.
Està especialitzada en temes sobre pressió estètica, ha tingut oportunitat de veure el documental de 3Cat, ‘Sempre (im)perfectes? Que li sembla que els personatges públics abordin aquests temes de manera tan oberta?
M: Aprenem que els personatges públics també tenen pressions estètiques i que aquelles perfeccions que veiem i amb les que ens emmirallem tots, darrere d’ells hi ha persones humanes com nosaltres, amb inseguretats i una salut mental feble. Si no ho amagues ajudes a altres persones. Tots aquests referents i adolescents cada cop més joves necessiten un valor afegit i ser més humanes.
Es consideren referents de la xona d’or?
M: Sí, totalment. Hem fet el manual de la xona, amb els nostres defectes i contradiccions, però nosaltres anem cap a la xona d’or perquè hem obert molt camí amb el tipus d’educació que hem rebut i el lloc d’on venim.
Com ha evolucionat la seva manera d’escriure des del primer llibre a l’actual?
L: Moltíssim, dues persones superreferents que l’han llegit ens han dit que els ha agradat més el segon i ens ha sobtat perquè nosaltres teníem la sensació de repetir-nos.
M: L’altre llibre les coses van sortir molt de pressa, però aquesta vegada hem reflexionat bé què volem explicar.
Quin és el missatge clau que esperen de les lectores?
L i M: Que es diverteixen, perquè prou angoixes passem a la vida.
