No ha calgut arribar al 15 de març –els idus, la data del calendari romà en què va ser assassinat a traïció Juli Cèsar, convertida en sinònim de moment funest en què esclaten crisis latents– perquè tot petés a Com si fos ahir. El capítol de divendres passat va acabar amb una seqüència en què gairebé tots els membres de la colla de la sèrie més veterana de TV3 –o ho serà a partir del setembre, quan comenci la 10a temporada–, reunits al bar Flora, van acabar ficats en una baralla a diverses bandes amb l’Andreu (Marc Cartes) i la Raquel (Maria Ribera).
El que havia de ser un sopar per fer les paus abans del viatge de la parella a Buenos Aires, especialment pel mal rotllo entre la Raquel i la Gemma (Àurea Márquez) acaba com el rosari de l’aurora o com els idus de març, tot i que no és clar qui és Brutus en aquest cas, perquè s’hi barregen diversos conflictes. La Gemma esclata contra la Raquel per un comentari amb mala bava que burxa en el passat; la Noe (Elena Gadel) hi tira gasolina posant-se de costat de la Gemma; la Raquel hi replica; el Litus (Pepo Blasco) s’hi afegeix i fa saltar també l’Andreu, i al final remata la jugada, amb la seva falta de tacte habitual, el Jordi (Andrés Herrera). “Per què collons heu volgut quedar?” són les últimes paraules, irades, de la Raquel. I l’Andreu posa la cirereta a un pastís esclafat: “L’últim que volia era anar-me’n a Buenos Aires de mal rotllo, però per mi us en podeu anar a la merda tots plegats!”.
La troca està tan embolicada que ahir l’audiència no va fallar i la sèrie diària de la cadena de televisió pública catalana va fer un altre dels seus pics d’audiència, que aviat deixaran de ser destacables perquè comencen a ser freqüents: un 24,4% de quota de pantalla i 291.000 espectadors de mitjana. Molt a prop del 24,5% del dimecres de la setmana passada, tot i que encara queda en el podi el 26,5% de share del 24 de febrer.
La Sílvia i el Francesc, batussa número 93
I és que no hi ha només la crisi central de la colla d’exalumnes de l’institut Reina Sibil·la, ja que paral·lelament s’estava coent una nova batussa entre els eterns desgraciats, la Sílvia (Montse Germán) i el Francesc (Eduard Buch). Va ser el moment en què, finalment, el Francesc, amb la seva cara permanent de gos apallissat, va confessar que havia deixat la feina perquè se sentia culpable, ja que era a l’empresa del pare de l’Ona (Carmela Poch). La cara de la Sílvia de ‘no sé si et perdonaré aquesta vegada, ja n’estic fins als pebrots de tu’ va fer sortir la millor Montse Germán, que resulta francament excessiva, poc convincent i fins i tot una mica ridícula quan li toca posar-se afectuosa i suposadament alegre. Una sort que els guionistes de tant en tant li proporcionin seqüències amb el registre que li escau més. Esperem l’evolució d’aquesta crisi i encreuem els dits perquè no hi hagi una altra reconciliació ensucrada.
El trio de l’Eva, a punt de vessar
Mentrestant, encara hi ha dues trames més en què va pujant la intensitat com si fos el cafè en una cafetera italiana. Se sent molt fort el so l’ebullició i s’intueix que això acabarà vessant de manera espectacular –esperem que amb una catàstrofe ben lluïda– abans de l’aturada de Setmana Santa. Es tracta de les dues trames calentes de la temporada. El podi és per al trio extrem de l’Eva (Alícia González Laá) amb la seva nova parella –i propietari del gimnàs on treballa–, el Josep (Pere Ponce), i el seu fill, Oliver (David Marcé). A l’Oliver no se li ha acudit altra cosa que buscar-se una aventura per intentar posar gelosa l’Eva, que ha tallat l’afer passional que tenia amb ell perquè ja no sabia com mirar a la cara el Josep i les banyes que duia. Per fer-la més grossa, l’Oliver ha triat la Vane (Miriam Moukhles), una de les professores del gimnàs. La cara de l’Eva quan ho anuncien és tot un poema, i és un miracle, que requereix fe per part dels espectadors, que els altres no se n’adonin.
L’Empar fa gruar l’Eugeni
Paral·lelament, l’Empar (Rosa Boladeras) allarga el suspens en el seu encara no-afer amb l’Eugeni (Oriol Vila). En una seqüència força enginyosa –nou punt per als guionistes, quan ho fan bé s’ha de dir–, s’acosta molt al punt de deixar-se caure en la temptació abans d’hora. De fet, hi ha un petó apassionat i tot, però a última hora deixa l’Eugeni amb un pam de nas. “Ens veurem dijous després de la signatura”, li diu. I el deixa amb cara d’incredulitat.
Aquest dimarts continua el camí cap als idus de març, que de fet se celebren dilluns que ve. De moment, ja se’ns ha avançat un gir audaç: en el capítol d’avui l’Andreu, des de Buenos Aires, prem una decisió dràstica que serà difícil de reconduir.
