Gonzo s’ha apujat a Al Cotxe! de TV3 en ple rodatge dels nous capítols de Salvados, els que estan rodant a Barcelona. El periodista ha viatjat per tot el món per fer reportatges d’allò més crus, una feina en la que ha arribat a posar-se en perill. Del que poques vegades ha parlat públicament és de la seva família, un hermetisme que ha trencat en aquesta ocasió.
Ha explicat que surt amb la dona des que va començar a la televisió, una vida junts en la que ella s’ha acostumat als viatges i els rodatges intensos del marit: “És la meva sòcia i companya de vida, està acostumada i entén que visqui així”. Ara bé, amb els fills no és tan fàcil. Tenen un nen i una nena, d’11 i 8 anys respectivament: “És molt dur veure que a l’escola els hi demanen fer un dibuix de la família i el teu fill et col·loca a certa distància d’ells perquè “sempre estàs viatjant“. Això et fa pensar… Però sempre que sóc a casa intento donar-ho tot. Sóc molt familiar i el que tinc clar és que deixaré la feina si algun dia la meva absència comença a generar disfuncions o conflictes familiars. La feina acaba, però la família no i és allà on trobo la meva felicitat i estabilitat. Convertir-me en pare va canviar la meva perspectiva totalment”.
Entre setembre i octubre emetran nous programes de Salvados, un programa que li va caure del cel: “Recordo perfectament que estava a la cuina de casa quan vaig rebre una trucada de Jordi Évole. Ell sempre ha estat molt directe i em va preguntar sense embuts si presentaria el programa, que ho volia deixar i creia que jo ho faria bé. Em vaig quedar amb la boca oberta i li vaig demanar una mica de temps, més que res per preguntar-li a la meva família què en pensaven perquè l’oficina del programa és a Barcelona. Ara, vist amb perspectiva, no dubtaria ni un segon en dir que sí”.
El programa que el va fer famós va ser Caiga quien caiga, el que va fer-li tocar el cel: “Ho vaig passar una mica malament perquè era un programa molt exigent. Tots volíem ser un reporter estrella i necessitaves cridar l’atenció i donar-ho tot perquè el teu reportatge fos tan bo com el dels companys. Recordo que el director em va contractar amb una frase lapidària: “Ets un fill de p… i ho continuaràs sent en els pròxims mesos”. Sempre m’ha servit l’esperit de la curiositat i de buscar les pessigolles que vaig aprendre allà. Jo no tenia vocació de presentar un programa que canviés la televisió, va ser una sorpresa“.
De fet, va estudiar periodisme una mica de casualitat: “Els meus avis em deien que havia de ser periodista perquè xerrava molt i a mi m’agradava molt fer ràdio local i escriure en el diari de l’escola. Treia molt males notes i no vaig poder entrar en la carrera a Santiago, així que vaig optar per demanar als pares que em deixessin estudiar Filologia gallega. Ells van adonar-se que no tindria molt de futur i van decidir invertir en què anés a Salamanca a estudiar el que realment volia, periodisme. En el segon any de carrera, però, li vaig dir al meu pare que preferia deixar d’estudiar i començar a treballar perquè volia diners. Ell, que sempre ha estat molt llest, em va dir que em trobaria un lloc a Citroën a canvi que el setembre em presentés als exàmens. Em va col·locar en un lloc horrible, col·locant un tros de metall en un encaix 180 vegades al dia durant 14 hores. A la segona setmana, tornava a casa i estudiava com un boig. Mai no vaig tornar a suspendre un examen”.
