Enric Calpena (Barcelona, 1960) és, sobretot, periodista. A la seva biografia s’hi afegeix la seva condició d’historiador, de professor de Comunicació de la Universitat Ramon Llull i de sagaç escriptor de novel·la històrica. Molt recomanable el seu darrer èxit, En Guerra (Edicions 62). Als mitjans de comunicació catalans hi ha fet de tot: ha presentat el Telenotícies de TV3, ha fet concursos i fins i tot, va ser subdirector de l’emblemàtic Àngel Casas Show. Però enguany ha batut un rècord històric, un adjectiu molt adient per al tipus de producte que dirigeix des de fa més 22 anys: mil programes del programa En Guàrdia, a Catalunya Ràdio. Una delicatessen popular d’història que va néixer quan a l’emissora se la coneixia, abans de l’acomplexament, com a “Ràdio Nacional de Catalunya”. L’equip de Calpena prepara cinc programes especials absolutament recomanables, els detalls dels quals ens demana mantenir en off de the record. El Món conversa amb Calpena sobre el programa i sobre la història. Enraonant amb ell s’entén per què l’espai aguanta mil edicions sense pràcticament canvis. Com afirma en l’entrevista, la història sempre sorprèn.
Primer de tot, enhorabona! Mil programes! Déu n’hi do, oi?
Sí, la veritat és que és sorprenent. L’èxit ha sorprès la mateixa empresa segur! En Guàrdia va començar l’any 2001, i òbviament un programa d’aquestes característiques tens la sensació que hagi de durar molts anys. De fet, pocs programes tenen aquesta continuïtat, llevat dels programes de base com són els del matí, tarda, de nit o d’esport, que poden canviar de presentador o de nom, però continuen. Ara bé, un programa d’història en una emissora generalista… ningú es podia imaginar que durés tant temps i pràcticament amb el mateix equip.
De fet, el format tampoc no ha canviat tant
Només retocs mínims. Pensa que el format va néixer amb l’Oriol Junqueras, el vaig conèixer per casualitat. Em van proposar fer un documental sobre 1714 del qual l’assessor històric era Junqueras, un Oriol molt jove. Finalment, no vaig fer el documental. Al cap de pocs dies, ens vam trobar a la Rambla Catalunya per casualitat i vam anar a fer un cafè. En aquesta trobada, jo li vaig començar a explicar com els periodistes vèiem els historiadors i ell com els historiadors veien els periodistes. Tots dos interessats en el paper de l’altre. La conclusió, no gaire original, va ser que la història, en general, s’explicava força malament i que valia la pena provar alguna fórmula. Així que hi vaig pensar, vaig fer un disseny de programa i el vam anar a presentar a la ràdio. Ens van dir que el programa era molt interessant, però que “no entrava a la graella”. Com sempre, un altre projecte que mor. Però, la sorpresa que va ser que al cap d’un any i un mes, em truca el cap de programes i em diu que té un forat a la graella. L’Eduard Bonet no podia fer un programa que havien pactat i mira, vam començar el programa i… fins ara.
I amb la mateixa sintonia!
Sí, però retocada! La tendència era pensar que seria un programa provisional. L’emetíem dissabte al migdia, amb un presentador que venia de concursos i informatius, amb un historiador que en aquell moment ningú coneixia. Era un noi que aleshores no era ni doctor ni tenia cap implicació pública… No tenia pinta que allò hagués de durar gaire i, a més d’història…
I més en aquest país…
En aquest país, sí, sí! Ara bé, el nostre plantejament era positiu i original, i crec que per això vam reeixir. Ens vam plantejar diverses premisses. Primer, que la història de Catalunya pot ser tan particular com vulguis, però no hi ha cap història que no sigui particular. Hi ha uns trets bàsics historiogràfics que són perfectament normals en qualsevol país, cultura o col·lectiu. I així, vam decidir que havíem d’explicar la història com la de qualsevol altre país. Una de les altres premisses fou que centrar-nos en la història de Catalunya exclusivament seria un error. Era evident que el programa havia d’anar bàsicament sobre història de Catalunya, però calia tenir una mirada oberta i qualsevol fet històric resultava interessant. I, en tercer terme, la narrativitat era molt important, havíem de trobar sistemes d’explicar la història força narrativa.
D’aquí van néixer les reconstruccions, utilitzar les veus tradicionals de Catalunya Ràdio, com en Joan Anton Ramoneda, per apropar textos a un públic que no estava acostumat a llegir textos històrics. L’estructura era original, però les reconstruccions no, i vam veure que diversos programes les feien i ho vam adoptar. Hem fet algun retoc amb aquestes reconstruccions. Per exemple, que les músiques que les acompanyaven sempre eren evocatives però no lligades a l’època. Havíem d’explicar la història sense els elements més feixucs i pesats. Un programa rigorós i estudiat, però amb elements moderns que ajudin a entre la història. I, en darrer lloc, l’especialista.
Un punt clau.
Nosaltres no havíem d’explicar història. Des del principi vam tenir clau que el periodista fa les preguntes, l’assessor històric del programa contextualitza i ajuda a entendre els lligams històrics, i l’especialista és la persona que aporta informació específica. També diré que després de 22 anys amb una hora setmanal de classe amb els millors especialistes n’he après. És inevitable! Per això hi ha comentaris que feia l’any 2001 o 2003 i que ara em sento incapaç de fer-los. Puc trobar matisos que fa 20 anys no trobava per enlloc, i ara busco més paral·lelismes històrics que puguin resultar entenedors perquè em sembla que faciliten la comprensió del fet històric.
Mai us heu plantejat fer el pas a la tele?
Sí, moltes vegades. Però la tele no ha volgut.
Per què, per pressupost?
Sí. No hem presentat projectes en si, n’hem parlat amb directius. En Guàrdia té alguns problemes per passar a la tele. El format com a tal és massa car per al tipus de públic que assoliria. Quan entres en una mica de ficció, els preus es disparen. Una mena de debat tertúlia més ficció, dispara els preus. El 33 no té prou pressupost i a TV3 no hi podria anar pel públic, a no ser que fes programes per a la una de la matinada. Si canvies el format i pots fer un programa d’una altra volada, seria una altra cosa. En l’època de Paco Escribano de director de TV3, em va proposar fer un programa, inspirat en el Great Britons de la BBC, vaig fer un projecte i el meu equip base va passar a fer el programa El Favorit.
El pòdcast funciona, però.
De fet, penjar a internet els programes ho hem fet sempre. Però el sistema de gravar-ne dos per setmana, dels quals un va directe a la web, ens ha fet doblar l’audiència en un any. Sobretot l’audiència a internet, hem passat de 25.000 descàrregues en un any a 100.000 descàrregues!!! Nosaltres tenim 47.000 oients en l’emissió de ràdio que es veuen [en l’EGM], però els cent mil no tenen tanta visibilitat. Ara té un impacte impressionant. La popularitat a les xarxes o la repercussió s’ha disparat. Té molta audiència a l’estranger. Una curiositat que sempre explica Josep Maria Solé i Sabaté és que els seus col·legues de l’estranger li diuen que En Guàrdia s’utilitza per aprendre català.
És un programa que hi passen moltes veus i amb molts accents, amb un llenguatge relativament planer i el nostre nivell de català és prou correcte per fer-se servir com un model. També molt en l’àmbit docent, s’utilitza en instituts o en universitats. En Guàrdia té un avantatge i és que en menys d’una hora tens un compendi sobre una qüestió determinada. També hi ha En Guàrdia sobre anècdotes històriques i està bé, és divertit. Però tenim molts programes que són de fons, i en un format que el fa passable.
Els catalans ens estimem la nostra història?
El problema és que no ens estimem gaire com a país nosaltres mateixos. Pot haver-hi la part paranoica o victimista segons la qual no ens han deixat estimar-lo. Però també és cert que molt sovint hem tingut una forta tradició caïnita, un país petit sense poder real, sense poder del gros, fa que els matisos siguin molt importants. Així determinats esdeveniments històrics en resulten xocants. Posem un exemple actual, l’esclavisme. Catalunya va ser un país esclavista? Dit així, no. És mentida. Ara bé, hi va haver gent o poblacions que es va enriquir gràcies a l’esclavisme? Sí, absolutament cert. Però tot això està documentat. Ofendre’s per dir que hi va haver esclavisme és estúpid, i dir que Catalunya va ser un país esclavista, és estúpid. És com dir que la importació o exportació de xocolata va ser clau per la construcció de Catalunya.
L’esclavisme d’aquesta època no és consubstancial a l’economia catalana en absolut. Una altra cosa és que no hi hagués esclaus. Durant els comtats de Catalunya, la gran potència era el Califat de Còrdova. I on compra les seves mercaderies el gran poder? A la seva perifèria, que són els comtats catalans que subministren esclaus eslaus per vendre’ls amb qui de tant en tant es barallaven. És deplorable, però la història és així de bèstia. Però dir que Catalunya assoleix la independència gràcies a les corrues d’esclaus és tan fals com dir que Catalunya ha estat especialment beneficiada per l’esclavisme.
Sovint un té la sensació que Catalunya és l’única nació que demana perdó per la seva història.
Sí, quan són d’allò més normal. Per exemple, els almogàvers eren uns fills de puta? Evidentment, eren soldats de primer ordre, havien de matar i fer por. Quan es perd Neopàtria, quan els almogàvers ja són els nets dels primers, s’han apalancat i són destruïts per uns altres que són tan fills de puta com els seus avis. Hi ha hagut molts traïdors, febleses i equivocacions a la història de Catalunya. Jo estic convençut que la majoria de catalans no desitja la situació de Catalunya, no dic que desitgi la independència, però no desitja Catalunya com està. Som un país trastocat, hi ha moltes coses del passat que no reconeixem com a pròpies, constantment fem interpretacions de tota mena que ens ofenen o que no sabem atribuir correctament. Això no agrada.
Si et sents català, hi ha moments que depèn com et sentis català et trobes defensant unes coses indefensables de la teva història. Per exemple, assegurar que Rafael Casanova no va ser represaliat, o que Villarroel va morir lliure, que és cert però a les portes de la presó de la Corunya. Tu pots estar convençut que el lligam de Catalunya amb Espanya va començar amb un acte de violència, d’acord, però han passat 300 anys i ens hem creat uns altres lligams i hem de reivindicar la història de Catalunya de manera honesta. Però això tampoc passa. És evident que gran part dels historiadors de Catalunya se senten ofesos per determinades visions historiogràfiques espanyoles que menystenen la història catalana com si formés part d’una broma anecdòtica. Això explica molt perquè Catalunya té una relació estranya amb la seva història.
Quan es va crear el Museu Nacional d’Història va ser una veritable batalla ideològica.
Va sortir estrany i no ha canviat. Ni s’ha tocat. I convé perquè, després de 40 anys, la visió historiogràfica ha canviat. En canvi, innoven molt amb les exposicions. La història en micro, la història de Catalunya s’aguanta bé. Quan vas a la macro hi ha molta gent que no la vol aguantar. Les visions essencialistes de la història de les nacions molt sovint la mantenen més els historiadors espanyolistes que els catalanistes. Segons aquest punt de vista, si Catalunya té una història com a nació, llavors pot ser independent. Una postura que no la defensen els historiadors catalans que asseguren que la història és una altra cosa. De fet, als historiadors espanyols moderns internacionalment se’ls coneix com a “velas y cañones”!
Com afecta l’anàlisi de la història des del present i amb certa condescendència?
El presentisme. Sempre ha passat. Atribuir característiques ètiques i morals del 2023 al passat no és possible. No tot és justificable. La mort dels esclaus crucificats a Roma no és justificable èticament el 2023, i en aquella època hi havia gent no hi estava d’acord, però era conseqüència d’una societat determinada. Potser en el futur, estic especulant, veurem que el consum de carn o els combustibles fòssils és un acte contra la natura. I pot ser que la gent de l’any 2300 ens consideren uns malànimes per anar amb cotxe. Potser tindran raó en aquell moment, però ara no ho podem afirmar.
Els països amb una història avorrida són els països feliços?
D’història avorrida no n’hi ha cap. El país més feliç del món, segons l’ONU, és Finlàndia. Però quan recorres la seva història no sé si és per ser tan feliç. Les societats riques tenen uns nivells de benestar que els permet preocupar-se per l’essencialisme i no per les garrofes.
Apuntava el detall micro per entendre les coses, com el detall fa el concepte….
La visió micro té avantatges i desavantatges. Quan mires només un fet específic, si serveix per entendre un context té tot el sentit. Quan és només l’anècdota és interessant i divertit, i prou. Per exemple, vam explicar la història de les calaixeres. Explicar aquest moble i com s’introdueix a les llars catalanes ens relata com es distribueix l’espai, apareixen les taules fixes, i la percepció de la vida és diferent, passem de la provisionalitat a una concepció familiar ben diferent. Quan fas macro has de donar exemples micro.
També heu explicat videojocs, ‘Star Wars’ o Sherlock Holmes?
És una visió holística de la història. Per exemple, els videojocs facturen més que les empreses de cinema. Star Wars no ens ha marcat? Neix el 1976 i arriba al 1977 i encara se’n fan seqüeles o parlem del “costat fosc”, són elements culturals clau en els darrers cinquanta anys. Puc afirmar que Catalunya Ràdio mai ens ha dit res, no tenim cap mena de problema amb les nostres petites frikades: sigui parlar de la copla, la tauromàquia a Catalunya o els musicals. Vam tenir alguna crítica quan vam fer la història de l’homosexualitat, com si no s’hagués d’explicar. No tenim cap mena de tabú.
Diu que aquests anys has après molt i m’agradaria saber si se li ha desmuntat algun tòpic.
Molts. Per exemple, dues vegades els catalans van envair Madrid durant la guerra de Successió, amb els Miquelets. Això també et fa veure el món d’una altra manera. És fàcil dir que la història de Catalunya és tan rara i normal com qualsevol altra, però és molt més difícil creure-s’ho. Fa anys que no ens sorprenen els fets històrics, però sí la percepció del que és rellevant en la història.
Podem dir que hi ha un moment transcendental de la història de Catalunya?
No ho sé. Però, en canvi, tinc molt clar quin ha estat el dia més feliç de la història de Catalunya, el 14 d’abril de 1931. Ho tinc molt clar. Hi ha una felicitat absoluta que es desborda als carrers de Catalunya. Hi ha una sensació que ha acabat un malson i comença una història nova i molt positiva, molt generalitzada. Després començaran els problemes. Però aquell dia la sensació és que hi ha vida nova i que a partir d’aquell moment les coses només poden anar bé, ja veus quina ingenuïtat.
Hi ha altres moments transcendents, la guerra de Successió amb la batalla d’Almansa o la presa d’Almansa, o el Corpus de Sang com un trencament de lligams entre poble i sobirà, la constitució del Consell de Cent de Barcelona o la Diputació del General… són exemples del pactisme. Però no el pactisme del peix al cove, el pactisme a l’època medieval o moderna és una altra cosa molt diferent. Amb perdó de l’expressió, el pactisme era posar els collons sobre la taula i a veure fins on goses arribar, i es pacta. El pactisme és molt important.
I en l’àmbit de la història universal?
Centrar-se en fets concrets és una visió decimonònica. És evident que la bomba d’Hiroshima és un fet, però hi havia un abans i un després. Parlem del segle XX, s’entén per les guerres mundials o els antibiòtics, però hi ha tres fenòmens que són claus per entendre’l i no semblen transcendentals. Un és l’aparició dels mitjans de comunicació de masses, que apareixen al XIX, però al XX transformen la visió del món. El cinema, la ràdio, els diaris i la televisió són tan importants com internet, és un canvi de paradigma absolut. Dos, el paper de la dona, al segle XX és d’una transformació brutal. Que gairebé la meitat de la població del món tingués un rol secundari, i que ara no el tingui, malgrat el masclisme, hem guanyat la meitat de la població. I, en tercer lloc, els fenòmens de masses d’oci com l’esport o els festivals de música. Són tres fenòmens que expliquen el canvi de la societat i ens ajuden a entendre com evoluciona el món. Els fets són importants, potser si el nas de Cleopatra no hagués estat com era la història seria diferent… potser sí…, o el magnicidi de Sarajevo, però la guerra podia haver començat abans o després, hi havia un corrent de fons.
Amb el Procés s’ha fet història?
La història sempre sorprèn. D’aquí a cinquanta anys potser direm que Catalunya és un país independent amb una monarquia de Frolián I de Catalunya, o bé que continua sense cap canvi com una autonomia, o que Catalunya és una federació amb Lituània… L’explicació de les raons per les quals es produeixen els fets les sabrem, però quan hi estàs immers no ho saps. Les dinàmiques històriques són molt més llargues.
5
