Catalunya es va trobar ahir davant del mirall com “un país que es pensa que és pitjor del que és”. Aquestes paraules de Vicent Sanchis en l’acte central de celebració dels 50 anys de l’Avui –ara El Punt Avui– concentraven l’essència del deute pendent que hi ha amb el diari a ulls de qui en va ser el director durant dotze anys. “La millor etapa de la meva vida professional”, va assegurar el periodista, actualment integrat l’equip directiu del Grup Món. “El principal problema de l’Avui va ser no tenir empresa. Li deien el Patufet, el consideraven un mosquit, però era un mosquit que picava. Era un diari ben escrit, amb un alt nivell de qualitat. El que hem de fer ara, i ja ho estem fent, és reconèixer aquella qualitat i aquell esforç. Sempre he sentit orgull d’escriure a l’Avui, de la gent que hi ha treballat, dels comptepartícips, dels subscriptors”, va subratllar. “Som un país burleta, que sempre es pensa que és pitjor del que és, i això no ho hem de fer. Som un gran país i vam fer un gran diari”, va concloure.
“Tenim diari perquè tenim poble”: la frase de Josep Faulí recordada en l’acte
De fet, aquestes paraules de Sanchis connecten amb una frase del primer director de l’Avui, Josep Faulí, recuperada ahir per un dels presentadors de l’acte, el també exdirector del diari Toni Cruanyes: “Tenim diari perquè tenim poble”. Sumades una i l’altra, les dues observacions, la de Sanchis i la de Faulí, defineixen Catalunya: un país, un poble, capaç de fer grans coses i de criticar-les després amb fúria. L’empenta i l’autoodi, tant com el seny i la rauxa. I se n’adona quan és massa tard. En va parlar també Joan Vall i Clara, l’actual editor i director del diari, ara ja com a El Punt Avui. “S’ha volgut fer passar l’Avui pel diari de la burgesia de Barcelona. I ho va ser, sí, d’una part. Però també de totes les classes socials, va ser un projecte interclassista, i es van recollir diners per fer-lo de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”, va recordar. Es referia al peculiar procés per fer possible que el 23 d’abril del 1976 naixés el primer diari generalista en català des del final de la guerra.
Els 34.000 comptepartícips que van reunir 60 milions de pessetes
Uns 34.000 comptepartícips van fer possible el que ara se’n diria un micromecenatge. “Vau obrir un corriol per on continuem i continuarem caminant”, els va prometre Vall. S’hi adreçava directament perquè l’acte d’ahir, que va omplir L’Auditori de Barcelona, era, precisament, un homenatge als comptepartícips. Els presentadors, Cruanyes i Elisabet Cortiles –que va explicar que havia estat becària al diari–, es van encarregar d’explicar què significava la figura del comptepartícip, d’origen medieval i que “ha permès tirar endavant infinitat de projectes culturals a Catalunya”. Es tracta d’un mecanisme de subscripció popular per reunir fons per emprendre un projecte. En aquest cas, es van reunir 60 milions de pessetes en tres fases, el 1970, el 1972 i el 1976. Finalment, van arribar “els permisos de Madrid” i la matinada del 23 d’abril d’ara fa 50 anys els impulsors i els primers lectors del diari Avui ho celebraven al carrer, agitant el diari com si fos una bandera, que de fet ho era. Imatges que es van veure ahir a L’Auditori en donaven testimoni de l’entusiasme provocat per l’aparició del primer exemplar.
A la sala hi havia molts dels que havien participat en aquell micromecenatge o, en la majoria de casos, fills seus. I algunes de les figures destacades en l’impuls d’aquell projecte o els seus fills eren a l’escenari, i van ser obsequiats amb rams de flors en un ritual per plasmar l’agraïment a tots els que en van formar part. Hi eren Enric Cirici, vicepresident de Premsa Catalana –l’editora que es va constituir el 1976–, Miquel Esquirol, Albert Conejos i Joan Amorós, consellers de la mateixa empresa. En representació del president del consell d’administració en el moment del llançament, Ramon Fuster, hi havia la seva filla, Maria. Com també hi era Maria del Mar Espar, filla de Josep Espar Ticó, un altre dels membres del consell, cabdal per al projecte. I, per Josep Faulí, va recollir el ram la seva vídua, Maria Rosa Oller.
Tot aquell impuls va topar aviat amb entrebancs financers que es van cronificar. El 2002, els grups Godó i Planeta van passar a controlar el 50% del diari i no va ser fins al 2099, amb l’entrada d’Hermes Comunicacions –que es va quedar el 100% de l’empresa i posteriorment va fusionar el diari amb El Punt–, que es va entrar en l’actual etapa. La de “l’únic diari en paper de Catalunya que no perd diners”, segons va afirmar ahir amb rotunditat Joan Vall. Però aquestes dificultats econòmiques, que els treballadors van viure com una amenaça permanent, no van impedir el projecte periodístic. “El problema és que faltava empresa” no és només l’opinió de Sanchis, també ho diu en un vídeo que es va projectar, amb les mateixes paraules, Maria Favà, una altra de les homenatjades en l’acte de L’Auditori: ella era una de les dues úniques dones periodistes que hi treballava quan el diari va veure la llum per primer cop.
Llach, Joan Isaac i les autoritats
A més dels comptepartícips, exdirectius i treballadors homenatjats –a part de Favà, va rebre un dels rams Robert Ramos, com a representant simbòlic de la llarga llista de fotoperiodistes que han passat per la casa–, sobre l’escenari també hi van ser dos artistes, Lluís Llach i Joan Isaac, que van cantar peces carregades de simbolisme com Companys, no és això i A Margalida.
La resta de cadires les ocupaven les autoritats històriques, les que han viscut la història del diari en el càrrec. Hi eren tots els presidents del Parlament vius: Ernest Benach, Núria de Gispert, Carme Forcadell, Roger Torrent, Laura Borràs, Anna Erra i l’actual, Josep Rull. I cinc presidents de la Generalitat: José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont –en videoconferència des de l’exili–, Quim Torra i Pere Aragonès. Pasqual Maragall no hi podia ser per raons de salut i Jordi Pujol, malgrat que havia confirmat que hi assistiria, tampoc hi va poder anar. “No passa bons dies pel que fa a la salut”, el va excusar Joan Vall, que hi havia parlat el dia abans. Tampoc no hi era Salvador Illa, tot i que estava convidat, per un problema d’agenda d’última hora, tot i que no es va esmentar públicament.
La celebració es va tancar amb l’actuació de la Coral de Sant Medir, de Sants i el cant dels Segadors amb el públic dret. Al final, per segon cop al llarg de l’acte, van arrencar els crits d’independència, amb els assistents picant de mans. El poble que va fer possible l’Avui encara hi és, i el diari també.
