2579
Rock of Ages (La Era del Rock), film que aquesta setmana s’estrena aquí, és l’adaptació cinematogràfica del gran èxit musical de Broadway que porta el mateix nom. Malgrat l’espectacularitat amb què es promociona la pel•lícula el seu argument és ben senzill: Sherrie, una noia de poble, i Drew, un noi de ciutat, es coneixen en el Sunset Strip mentre persegueixen els seus somnis. Una història d’amor que té com a principal particularitat que està explicada a ritme dels èxits de Def Leppard, Joan Jett, Journey, Foreigner, Bon Jovi, Night Ranger, REO Speedwagon, Pat Benatar, Twisted Sister, Poison i Whitesnake, entre altres.
La gràcia d’aquesta versió, encara que per alguns crítics ha esdevingut la seva desgràcia, és la interpretació de coneguts actors en un format musical i en un ambient rocker ple de clixés en el qual normalment no es mouen. En aquest sentit i en la simple tria d’un conjunt de cançons conegudes pel gran públic sense una història potent al darrera, la pel•lícula s’ha basat en la mateixa filosofia que l’èxit de públic MamaMia!, i, en aquest cas, Rock of ages ha patit les mateixes crítiques, algunes especialment dures. Ja que la manca d’argument encara posa més en evidència el baix nivell interpretatiu.
Si a Chicago el morbo de la pel•lícula era veure Ricard Gere ballant i cantant, en aquest cas l’estrella de Rock of Ages és Tom Cruise amb el pit descobert i uns pantalons ajustats fent de cantant de rock descontrolat. Ell acapara totes les mirades i es converteix en el protagonista d’aquesta aventura descafeïnada. De la resta d’actors, entre ells Alec Baldwin, només s’ha salvat de les crítiques Catherine Zeta-Jones que de fet ja l’havíem vist anteriorment treballant en musicals. Durant les setmanes que aquesta pel•lícula porta en cartellera als Estats Units no ha estat molt ben rebuda pel públic i tot fa pensar que no podrà recuperar el 75 milions de dòlars que ha costat.
