Catalunya continua el seu procés accelerat d’argentinització, enfonsant-se en el pou de la crisi econòmica en un context de vaga general i aldarulls al carrer. El mateix dia que publicava el meu article al singulardigital, ara fa dues setmanes, l’agència Fitch Ràtings, especialista de qualificació creditícia a nivell global, va rebaixar la qualificació del deute a llarg termini de la Generalitat d’ A a A, una veritable clatellada contra el Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells.
A no ser que es defensi l’existència d’una conxorxa a nivell internacional contra Catalunya – com còmicament va argumentar el govern de Rodríguez Zapatero, en el cas espanyol, ara fa uns mesos – l’avaluació de Fitch només es pot interpretar com un suspens radical de la gestió econòmica del govern català.
Mentre s’hi continuen tancant empreses centenàries i s’hi paralitza la construcció d’infraestructures indispensables, el Principat patirà les taxes d’IRPF més elevades de tot l’Estat i no s’hi produirà la desaparició total del impost de successions; en termes fiscals, Catalunya està esdevenint una de les jurisdiccions menys atractives de tot Europa.
Ja fa anys – no pas mesos – que el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat viu en un estat de caos i desconfiança envers els seus líders polítics. Si bé el Conseller Castells ha insistit en defensar l’orgull que suposa intensificar la despesa social, sembla que l’autisme del Conseller no li permet veure que l’augment de la despesa – ni que sigui “social” – roman un problema i no pas un motiu de joia. A més, la tímida expansió de les prestacions de l’estat del benestar durant els primers quatre dels set anys del tripartit, es va fer sense tenir en compte la sostenibilitat de la despesa d’un govern – la Generalitat – incapaç de negociar un acord de finançament mínimament satisfactori.
De fet, ningú sembla recordar l’anunci de Joan Puigcercós – l’arquitecte del tripartit – en què recolzava l’acord tot afirmant que significaria una reducció d’un terç de l’espoli fiscal que pateix Catalunya quan, en realitat, les primeres dades reals semblen indicar un volum de finançament addicional – 1.990 milions d’euros el 2009 – equivalent, tan sols, a menys d’una desena part del robatori fiscal perpetrat per Madrid. Així doncs, el desequilibri fiscal calculat segons l’enfocament del flux monetari i malgrat el nou sistema, continua inalterat en un 90%.
Recentment, el Conseller Castells va anunciar que no es presentaria a les llistes electorals del PSC tot insinuant un moderat desacord amb la suposada desaparició del migrat catalanisme que restava al PSC; Castells hauria d’haver dimitit quan, repetidament, els 25 diputats del PSC a Madrid van afeblir la posició negociadora de la Generalitat i no pas ara, quan ja és massa tard. En tot cas, hauria estat d’agrair poder demanar comptes al Conseller durant la campanya electoral; de fet, qui no sap o no vol afrontar la crítica ciutadana durant una campanya electoral es mereix un clar qualificatiu –i no és pas “catalanista”.
