Tots hem sentit aquesta història. La de la depressió com un simple desequilibri químic al nostre cervell, una balança hormonal que es mou malament. Una explicació tan senzilla que semblava la solució definitiva.
Però, què passaria si us diguéssim que aquesta idea, tan estesa i reconfortant, s’ha esfondrat? Que el miratge ha acabat i la veritat és molt més complexa?
El psiquiatra José Luis Marín ho ha sentenciat sense embuts. Ja no podem seguir mantenint el “miratge que la depressió és manca de serotonina”. Aquest expert trenca amb la narrativa clàssica i ens convida a una reflexió imprescindible sobre la salut mental. (Sí, nosaltres també hem parat l’scroll).
Les coses són, de fet, molt més complicades del que ens han fet creure. Així ho revela Marín en una conversa amb la psicòloga sanitària Mercedes Bermejo, on desmunten aquesta visió reduccionista.
El patiment d’una persona no es pot atribuir únicament a un còctel d’hormones. Aquesta aproximació, malgrat la seva simplicitat, ja no es pot sostenir. És un error que ens ha impedit veure la realitat amb claredat.
La visió de Marín defensa una perspectiva que va més enllà dels símptomes. Cal posar el focus en la història vital de cadascú, les relacions personals i l’entorn familiar i social. Només així entendrem el que realment succeeix.
La revelació darrere el símptoma
Aquest psiquiatra planteja una pregunta essencial: què està expressant el pacient a través del seu malestar? Quina funció juga aquest símptoma dins del seu entorn? És aquí on es troba la veritable clau per entendre el patiment.
El patiment individual, segons Marín, gairebé mai es pot entendre de forma aïllada. És una proposta que ens obliga a ampliar el nostre camp de visió, a mirar més enllà de la superfície. És un secret que la medicina tradicional havia deixat de banda.
L’ansietat, la depressió o els problemes per establir vincles no sorgeixen del no-res. Poden estar connectats amb experiències acumulades durant anys. Especialment, amb les relacions que hem desenvolupat des de les primeres etapes de la nostra vida.
La infància i l’adolescència són moments crítics. Els experts insisteixen en la necessitat d’analitzar aquestes experiències primerenques. Hem d’actuar des de la prevenció, no només quan el malestar ja és un problema greu en l’edat adulta.
La meva alerta: No ens enganyem, la nostra història no és una anècdota. És la clau que el nostre benestar exigeix.
El problema ocult dels diagnòstics
Un altre punt central de la conversa entre Marín i Bermejo és el pes dels diagnòstics. Tots dos professionals es mostren crítics davant l’ús d’etiquetes. Especialment quan aquestes acaben definint la persona per complet.
Un diagnòstic pot donar una visió crònica de la situació, tancant la porta a la comprensió real. La psicòloga Mercedes Bermejo explica que ells treballen amb el patiment des dels aspectes relacionals de cada cas.
Posen l’èmfasi en les dinàmiques existents al voltant del pacient. Això és especialment rellevant en la infància. No podem entendre les dificultats dels infants només pel seu comportament individual.
També cal analitzar què està succeint al seu voltant. La trajectòria, les relacions i les circumstàncies influeixen enormement. És una veritat incòmoda que ens obliga a reconsiderar com abordem la salut mental dels més joves.
La xarxa que ens sosté (o ens enfonsa)
La conversa atorga un paper fonamental a les relacions humanes. Parella, pares, fills, companys de feina o l’entorn social. Tota aquesta xarxa influeix en com afrontem les nostres experiències.
Aquesta nova mirada no busca culpables. El més important és diferenciar la culpa de la responsabilitat. L’objectiu és comprendre les dinàmiques existents i trobar noves formes de relacionar-nos. Aquest és el truc per introduir canvis reals.
La crítica de Marín a la simplista explicació de la serotonina s’emmarca en aquesta visió més àmplia. L’augment del patiment psicològic és un toc d’atenció que ens obliga a revisar les nostres respostes actuals.
Hem de prestar més atenció a la prevenció, a les nostres experiències vitals i als vincles que teixim. És una crida a l’acció, una urgència per a la nostra societat. Els problemes com la depressió, l’ansietat o els trastorns alimentaris no paren de créixer.
Per això, Marín conclou amb una afirmació que ens interpel·la a tots: “Hem de començar a pensar que cal canviar”. Un canvi de paradigma que és imprescindible per afrontar el futur del nostre benestar.
La idea d’un desequilibri químic era massa fàcil, massa atractiva. Però la seva senzillesa no la feia real. Ara, la veritat és a la taula. Estem preparades per fer el canvi que la nostra salut mental ens demana a crits?
