Ens passem la vida buscant-la. L’anhelem. La perseguim amb una passió gairebé obsessiva. Parlem de la felicitat, el desig més antic i universal de la humanitat.
Però, què passa si el seu secret no és tan complex com pensem? I si la clau estigués a la nostra mà, esperant ser descoberta?
El premi nobel que va enamorar-se d’un teorema
Bertrand Russell, el filòsof britànic que va guanyar el Premi Nobel de Literatura, va tenir una revelació sorprenent als onze anys. Estudiant geometria euclidiana amb el seu germà, va sentir una emoció tan intensa com la del primer amor.
(Sí, a nosaltres també ens va sorprendre la intensitat. Però aquí rau la clau).
Aquesta capacitat d’interessar-se profundament pel món, fins i tot per un axioma matemàtic, va ser el fonament de la seva filosofia sobre la felicitat. Una vida plena no depenia de miracles, sinó d’una actitud.
La clau de la felicitat consisteix que els teus interessos siguin tan amplis com sigui possible i que les teves reaccions cap a les coses i les persones que t’interessen siguin amistoses en lloc d’hostils.
Aquesta frase, escrita per Russell el 1930 al seu llibre La Conquesta de la Felicitat, és el mandat definitiu. És la seva proposta. Mantenir viva la curiositat infantil és, per a ell, el camí més ràpid cap a una existència satisfactòria.
La vida sense límits de bertrand russell
Russell va viure aquesta filosofia amb una coherència impressionant. Va entrar al Trinity College de Cambridge per les matemàtiques, però ràpidament es va submergir en la filosofia.
D’aquí va saltar a la lògica, la teoria de la relativitat i fins i tot a temes completament aliens a les equacions. El matemàtic es va comprometre amb la lluita feminista, la defensa pacífica dels drets humans, l’educació i la qüestió racial.
Va escriure sobre gairebé tot allò que un ésser humà pot preguntar-se. El seu estil, incisiu i clar, li va valdre el Nobel de Literatura el 1950. (Un fet que poques vegades recordem d’un matemàtic).
Els seus viatges també van ser una extensió de la seva curiositat insaciable. Va recórrer mig planeta, reunint-se amb personalitats de tota mena per absorbir el màxim de visions sobre el món.
A la Xina, per exemple, va descobrir una forma de viure totalment diferent a l’ideal occidental de l’èxit i la productivitat. Va quedar tan fascinat pel confucianisme que va preveure la importància futura d’aquell país. Un autèntic visionari.
Aquesta dispersió de coneixements, que per a molts podria haver fragmentat el seu pensament, va ser per a Russell la seva font de vitalitat. No es tractava d’acumular dades sense rumb. Era mantenir la flama de la curiositat sempre encesa, mirant cap a fora.
El teu interès, l’antídot contra tu mateix
Aquí és on hem de posar el focus. La proposta de Russell va més enllà de tenir aficions o “estar obert de ment”. Aquestes fórmules estan ja molt gastades.
Russell ens fa mirar on centrem la nostra atenció. Gran part de la nostra infelicitat, segons ell, neix d’una atenció excessiva cap a nosaltres mateixos. Una preocupació constant pels nostres èxits, la nostra salut, els nostres rancors o la imatge que projectem.
Això ens tanca en una habitació cada vegada més petita. Una habitació on l’ensopiment i el pes de l’existència prenen el control. (Quantes vegades no ens hi hem sentit atrapades?)
Com més interessos genuïns tinguem cap a allò que és extern (una disciplina, un lloc, una causa, una altra persona), menys espai quedarà per a l’egoisme que, segons Russell, enverina la vida. És un truc mental senzill, però potent.
Acostar-se al desconegut amb amistat
Però no n’hi ha prou amb mirar cap a fora. Aquesta mirada ha d’estar lliure de sospita, enveja o rivalitat. Russell ens convida a apropar-nos al món amb amistat, no amb hostilitat.
Ell mateix va ser un polemista ferotge. Va discutir sobre l’existència de Déu, es va enfrontar a governs i va passar sis mesos a la presó pel seu activisme pacifista a la Primera Guerra Mundial. (Va ser un home de conviccions fermes).
Però fins i tot en els seus debats més durs, defensava que l’actitud de fons havia de ser cordial. Es pot discrepar sense odiar. Es poden tenir interessos oposats sense convertir l’altre en un enemic. Això és imprescindible per una vida plena.
Educar la curiositat, no la voluntat
Aquesta idea va impulsar Russell i la seva segona esposa, Dora Black, a fundar la Beacon Hill. Una escola que trencava amb el rígid currículum de l’època. Russell no creia que fos suficient imposar disciplina als nens. Calia que la seva curiositat natural trobés un terreny fèrtil per créixer, sense por.
Una filosofia que ressona amb Sòcrates, que 2.000 anys abans ja advertia: «L’educació és l’encesa d’una flama, no l’ompliment d’un recipient.» (Una veritat que no envelleix).
Per a Russell, educar no era transmetre coneixements passivament, sinó estimular la capacitat de reflexió de l’alumne. És un mètode definitiu per formar ments lliures i felices.
Atreveix-te a conèixer
El que proposa Russell és, en el fons, el mateix que la psicologia moderna intenta transmetre avui. Allò en què pensem, modela allò que sentim. És un secret que pot canviar-ho tot.
Si dediquem les nostres hores a rumiar greuges, a comparar-nos o a témer el desconegut, construïm una existència hostil. Fins i tot sense que ningú ens ataqui.
Si, en canvi, deixem que la curiositat ens porti cap a una ciència, un ofici, un idioma nou o simplement cap a la vida d’una altra persona, i ho fem sense convertir cada trobada en una competició, la felicitat deixa de ser una meta esquiva.
Es converteix gairebé en un efecte secundari. Potser per això Russell, que va dedicar la seva vida a raonar sobre gairebé tot, va acabar oferint un consell tan senzill d’enunciar i tan difícil de practicar: ampliar el cercle dels nostres interessos i, dins d’aquest cercle ja ampliat, decidir mirar amb amistat en lloc de recel.
No cal resoldre cap teorema per intentar-ho. (Tot i que a ell, sens dubte, li va anar molt bé començar per aquí).
