Avui dia, el terme “ordinador” evoca imatges de circuits complexos, pantalles luminescents i microxips que mouen el món. Però, què passava quan el silici encara no existia? Qui era l’autèntic motor de la ciència moderna, des de la balística militar fins a la carrera espacial? La veritat, com moltes històries de progressió humana, és molt més sorprenent i, alhora, increïblement humana.
Imagina un món on les equacions que ara resol un xip en mil·lisegons, requerien hores, dies, o fins i tot setmanes de treball incansable. Un món on la precisió d’un míssil o la trajectòria d’un coet depenia exclusivament de la ment humana. Preparat per descobrir el secret?
Hi va haver una professió extinta, catalogada com a tal, però que va ser la clau del nostre progrés: les computadores humanes. Durant principis i mitjans del segle XX, especialment entre les dècades de 1930 i 1950, aquestes persones eren l’engranatge invisible que impulsava la innovació. Les seves eines no eren teclats ni pantalles, sinó llapis, paper mil·limetrat, regles de càlcul i, en el millor dels casos, calculadores mecàniques sorolloses.
La mà oculta darrere dels grans avenços
La feina d’una computadora humana era extenuant i exigia una concentració absoluta. Consistia a desglossar fórmules matemàtiques gegantines en operacions aritmètiques simples, que poguessin resoldre’s a mà amb una precisió mil·limètrica. Un sol error en un decimal podia tenir conseqüències devastadores, des d’un míssil que fallava el seu objectiu fins a un coet espacial que es desviava de la seva òrbita.
La Segona Guerra Mundial va actuar com un catalitzador inesperat, feminitzant una professió que avui ens sembla gairebé de ciència-ficció. Amb els homes al front, laboratoris i agències governamentals van recórrer a dones amb un talent matemàtic extraordinari per cobrir aquesta demanda imprescindible. Van ser elles, sovint ignorades per la història, les que van posar les bases de molts avenços tecnològics.
Ens creiem els amos de la tecnologia, però molts dels nostres sistemes més complexos van néixer del poder brut del cervell humà. No ho oblidem mai.
Un cas paradigmàtic és l’equip de l’ENIAC, el primer ordinador electrònic de propòsit general. Abans que aquesta màquina funcionés, sis dones van ser les encarregades de configurar-la i programar-la sense manual d’instruccions. Van calcular trajectòries balístiques que manualment podien durar més de 30 hores, convertint-se així en les primeres enginyeres de programari de la història, un fet que ens hauria de fer reflexionar sobre el veritable origen del nostre món digital.
Les ‘figures ocultes’ que van tocar el cel
Però si hi ha un lloc on la seva empremta és indeleble, és a la NACA, la predecessora de la NASA. Noms com Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson, immortalitzats pel llibre i la pel·lícula “Figuras Ocultas”, són imprescindibles per entendre l’èxit de la carrera espacial. Johnson, per exemple, va calcular a mà la trajectòria del vol d’Alan Shepard, el primer nord-americà a l’espai.
La seva feina era tan vital que, fins i tot quan els ordinadors electrònics ja existien, es confiava més en el seu cervell. John Glenn, abans del seu històric vol orbital el 1962, va demanar expressament a Johnson que verifiqués els càlculs de la màquina. No confiava en l’ordinador; confiava en Katherine. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquesta història de fe cega en el talent humà).
Malgrat la seva genialitat, l’època en què van viure les va tractar sovint com a mers instruments. La societat, impregnada de prejudicis masclistes, les veia com a “dòcils”, “meticuloses” i sense “ambició teòrica”, ideals per a treballs repetitius. Però la realitat era una altra: aquestes dones descobrien nous fenòmens, identificaven patrons estel·lars i corregien els enginyers, essent veritables científiques a l’ombra.
L’ocàs d’una era i un llegat etern
El declivi de la computadora humana va començar a finals dels anys 50, amb l’arribada d’autèntics monstres electrònics com l’IBM 7090. Aquesta màquina era capaç de fer 229.000 sumes per segon, utilitzant més de 50.000 transistors. Eren ordinadors enormes que ocupaven habitacions senceres, però la seva capacitat de càlcul va fer que el reemplaçament de les computadores humanes fos inevitable.
Però aquí resideix una de les solucions més brillants d’aquesta història. En lloc de resignar-se, pioneres com Dorothy Vaughan van decidir adaptar-se. Van aprendre llenguatges de programació com FORTRAN (abreviatura de “traducció de fórmules”), desenvolupat per la mateixa IBM el 1957. Aquestes dones no només van veure venir el canvi, sinó que van liderar la transició cap a la informàtica moderna, assegurant el seu lloc en la història.
El seu llegat és una demostració definitiva del poder de la ment humana i de la resiliència davant l’adversitat. Ens recorden que, abans de qualsevol xip, hi havia un cervell. I que, en molts aspectes, encara avui, la intuïció i la perspicàcia humana són imprescindibles. La propera vegada que facis un clic, pensa en totes aquestes dones que van obrir el camí sense un ratolí.
Aquesta història ens recorda que la veritable innovació sovint sorgeix de la necessitat i del talent ocult. Un relat que mereix ser explicat i que, un cop descobert, canvia per sempre la nostra percepció de la història de la tecnologia. Encara creus que la intel·ligència artificial és l’única que ens sorprendrà en el futur?
