Escric aquestes línies molt entristit no tan sols per la mort de Montserrat Carulla, amb qui vaig tenir el goig de compartir diversos actes en favor de la independència de Catalunya, també ho estic per ‘l’oblit’ oficial de què ha estat objecte, especialment en l’acte de comiat en què la filla de Montserrat Carulla, l’actriu Vicky Peña, va fer una esplèndida síntesi de la vida de la seva mare en el seu parlament. L’única autoritat present va ser la consellera de Cultura, Àngels Ponsa. Ella sí que va ser-hi, tant al tanatori com en el comiat. De fet, em consta que la seva conselleria està treballant perquè el mes de gener, si és possible, se li faci un acte d’homenatge. De l’Ajuntament de Barcelona no hi havia ningú, i encara menys Ada Colau. Però s’ha de disculpar, perquè potser no sabien qui era Montserrat Carulla. No em puc imaginar la mateixa indiferència a França davant la mort d’una de les més grans figures del teatre del seu país. Però en fi, així ens va. Només cal mirar l’estat en què es troba la plaça del Diamant de Barcelona i pensar tot seguit en la protecció de què gaudiria a París si la Rodoreda hagués estat francesa.
Per si fos poc, el tractament que Televisió de Catalunya va donar al decés de Montserrat Carulla va ser, a més de deplorable, ofensiu. Sobretot si el comparem amb el tractament que els serveis informatius i el departament de programes de la mateixa TV3 havien donat cinc mesos enrere a l’actriu Rosa Maria Sardà. Les xifres parlen per si soles. Vegem-les. Mentre la notícia de la mort de Rosa Maria Sardà va obrir el TN-Migdia i el TN-Vespre, la de la mort de Montserrat Carulla, va ocupar el sisè lloc en el TN-Migdia, i el vintè en el TN-Vespre. És així: al TN-Vespre, la mort de Montserrat Carulla va ocupar el vintè lloc! Per a aquest informatiu, la mort de Montserrat Carulla era menys important que la d’uns lladregots que van robar uns cartrons de tabac en un estanc del meu poble, Sant Cugat. Ells també van passar al davant de la Carulla.
Però el greuge comparatiu no acaba aquí. El dia de la mort d’ambdues actrius, 11 de juny la Sardà, i 24 de novembre la Carulla, el Canal 33 va emetre una programació especial la durada de la qual va ser la següent: Rosa Maria Sardà: reemissió del programa “Còmics”, projecció del film “Any de Gràcia”, de Ventura Pons, i reemissió de l’obra “Les floristes de la Rambla”, de Josep M. de Sagarra. Total: 4 hores, 13 minuts i 31 segons. Montserrat Carulla: reproducció del petit discurs en rebre el Premi Gaudí d’Honor i reemissió dels programes “El divan” i “El convidat”. Total: 1 hora, 38 minuts, 50 segons. En números rodons, a Montserrat Carulla se li van dedicar dues hores i mitja menys.
Molt trist igualment que la direcció de TV3 hagi menystingut les persones que han denunciat aquesta conducta professional titllant-les de ser desconeixedores “de com funciona la televisió”. Jo, per exemple, sí que sé com funciona perquè hi he treballat. Sé molt bé que els drets per projectar una pel·lícula no s’aconsegueixen en un instant i que la gestió pot trigar –que és l’excusa de la direcció per no haver projectat cap obra teatral o pel·lícula de la Carulla. Però justament per evitar-ho hi ha aquell principi professional que diu que la millor improvisació és la preparada. Quan les grans figures d’un país arriben a una edat avançada, com era el cas de la Carulla, és un deure de la seva televisió pública tenir fet i a punt un programa documental de producció pròpia que glosi la seva vida. Recordo com si fos ara, en els meus anys a Ràdio 4, els programes especials inèdits que esperaven a la fonoteca per ser emesos el mateix dia en què es produís el traspàs de determinades figures longeves de Catalunya. Era una feina elaborada gràcies a un principi de rigor informatiu i de voluntat de servei.
Aquesta voluntat d’immediatesa informativa és extensible també als drets d’autor. No és el dia de la defunció de la figura rellevant, que s’ha de mirar a l’arxiu “a veure què tenim”, sinó molt abans per tal de no haver de sortir dient: “És que ens hem adonat que no teníem res”. TV3 ha tingut força temps de tenir a punt la projecció d’alguna de les dinou pel·lícules que va fer Montserrat Carulla i d’alguna de les seves obres teatrals. La previsió és també un requisit de la professió periodística. Estem parlant de la mort d’una persona de noranta anys. Quin documental més meravellós que es podia haver elaborat amb temps dedicat a l’extraordinària carrera artística de Montserrat Carulla. Som el país de les engrunes.
Però qui ha estat Montserrat Carulla? Montserrat Carulla ha estat una de les més grans actrius que ha tingut Catalunya. Una dona que va començar a pujar als escenaris quan era pràcticament una nena i que per si sola, només amb el seu talent –ho remarco perquè la seva bellesa física era tan extraordinària que algú pot pensar que se’n va servir entre bastidors– va aconseguir convertir-se en una figura admirada i respectada pel públic en la mateixa mesura que ho són també les grans figures de l’escena en altres països. En el cas de la Carulla, però, hi ha el component afegit de la seva implicació directa en la independència de Catalunya. Era una catalana que volia viure en un país lliure, en un país democràtic, sense exiliats ni presos polítics, on posar les urnes al carrer no fos delicte, en un país que no estigués sotmès als designis totalitaris d’un altre i que tingués veu i vot a les Nacions Unides. Jo mateix vaig compartir amb ella alguns actes i aquests dies he trobat la foto d’un que vam fer l’abril de 2010 a Puigverd de Lleida, al Segrià, al centre del poble, amb motiu de les consultes per la independència.
Era un plaer enraonar amb una dona intel·ligent com la Montserrat Carulla. Defensora ferma dels drets de les dones. La Carulla, com la gran poeta ivarsenca, també tenia la seva pròpia divisa i agraïa a l’atzar haver nascut dona, de nació oprimida i ser tres voltes rebel. Dotada d’una gran personalitat, que va surar encara més a mesura que es va anar llevant la timidesa, es va jugar la carrera a només vint anys en negar-se a viatjar a Madrid per rodar un pla addicional a l’excel·lent pel·lícula “Surcos”, de José Antonio Nieves Conde, si no li pagaven el viatge i l’estada. Li van respondre que s’ho havia de pagar ella, ella els va dir que s’hi posessin fulles i el Règim, com feia el maccarthisme a Hollywood amb els desafectes, va vetar el seu nom durant una colla d’anys. Si no hagués estat per això, hauria rodat moltes més pel·lícules de les dinou que li he comptat. Però com que d’un gran mal en surt un gran bé, allò que el cinema va perdre ho va guanyar el teatre, que és, al capdavall, on la Carulla es va fer gran en el sentit artístic del terme. Grandíssima. Meravellosa.
Estimada Montserrat, la pandèmia que estem vivint et va perjudicar molt. No pas perquè agafessis el virus, que no el vas agafar, però sí per limitar l’exercici que necessitava el teu cos i que tu, voluntariosament, feies amb delit cada dia en forma de passeig al costat del teu estimat Manuel Maynés, l’amor de la teva vida. D’un temps ençà, el cor prodigiós que tenies havia començat a fer-te la guitza, les cames se t’havien afeblit i t’havies tornat més vulnerable i menuda, i tot es va agreujar el diumenge que vas caure. Aquell dia, com explicava la teva filla Vicky, et vas adonar que dintre teu hi havia alguna cosa que no rutllava i vas dir: “No m’agrada gens, això”. No vas tenir temps de dir gaires coses més, perquè just la nit de l’endemà mateix el teu cor va dir prou, i, plàcidament al llit i en silenci, amb aquella elegància tan teva, et vas retirar per sempre de l’escenari de la vida.
No som un poble agraït amb aquells que veritablement l’estimen, i per tant serà difícil que veiem un carrer que porti el teu nom o una estàtua de marbre de la teva persona com la que els britànics van dedicar a la gran Sarah Siddons a l’Abadia de Westminster, però deixes al darrere un escampall d’hores de felicitat que romanen vives en el cor dels qui les vam viure. Amb el teu talent immens vas fer feliç molta gent, Montserrat. Moltíssima. Per això la gent t’estimava, el públic t’estimava, i tu ho sabies no només perquè t’ho deien quan et trobaven pel carrer, sinó perquè ho percebies des de l’escenari a través dels seus silencis, dels seus riures, de les seves emocions, de la seva respiració. Tu els feies viatjar a l’univers d’en Sagarra, d’en Guimerà, de l’Espriu, de la Rodoreda, de Benet i Jornet, de Valle Inclán, de Bernard Shaw, de Tennessee Williams, de Shakespeare, de Dickens, de Goldoni, de Priestley, de Miller, d’O’Neill, de Ionesco… i els parlaves dels amants de Verona, de la filla del mar, de la noia que venia flors a la porta del Palau de la Música o de la gata que caminava damunt la teulada ardent. Tu els feies somniar i els alliberaves de les seves cabòries. La felicitat és un intangible, és clar, per això fa tan bona parella amb el somni. Gràcies, estimada Montserrat, per tots aquests somnis.
1 
