Ramon Tremosa (Sant Boi de Llobregat, 1965) és un defensor dels pantans. “L’esquerra espanyola els rebutja perquè els va fer Franco; però a Catalunya els vam construir durant la República”, recorda a una taula arraconada a un cafè a la Plaça Francesc Macià. Més enllà del llegat històric dels 66 embassaments, però, el que fora el conseller d’Empresa i Coneixement del Govern de Quim Torra els hi atorga una responsabilitat addicional: liderar el camí cap a la sobirania energètica del país. Així ho estableix al seu darrer llibre, ‘Energia Sobirana’ (Editorial Pòrtic, 2002), escrit a quatre mans amb l’enginyer Jaume Morrón. Al volum, un estupefacte diputat es pregunta per la manca de difusió d’un recent informe del Col·legi d’Enginyers de Barcelona, que afirma que el potencial de generació hidroelèctrica del territori català supera els 14 GW, unes cinc vegades la capacitat de les nuclears tarragonines. Amb el tractat sota el braç, Tremosa seu amb TOT Economia per parlar de canonades i de qui no les vol; de la “Catalunya del no” i del futur energètic del país.
Quina és la situació de la transició energètica a Catalunya que el porta a escriure ‘Energia sobirana’?
Catalunya és un país extemadament ocupat. No tenim vent. De la poca terra plana que tenim, bona part és de regadiu, per tant té un gran valor per a la sobirania alimentària. No tenim espai per a la fotovoltaica. En canvi l’Aragó és un desert: no hi ha ningú i no hi ha activitat; per tant caben infinites plaques i infinits molins. En part el retard català és lògic, perquè sense l’urgència energètica generada per la guerra a ucraïna no ha calgut fer aquest esforç.
Fins que va començar la invasió, al mes de febrer, no era tan greu anar tard en les renovables. Vivíem a una zona de confort energètic que ha durat 50 anys: petroli barat, gas barat, urani barat per a les nuclears. Catalunya té tres nuclears d’1GW de potència cadascuna que produeixen la meitat de l’energia que necessitem. Cap país madur tenia l’urgència que tenim ara, perquè veiem que la guerra durarà temps i que l’increment de preu dels fòssils ens acompanyarà molts anys. Veiem pimes solvents que han de tancar o suspendre la producció perquè es multiplica la factura energètica.
Davant el retard, però, la consellera d’Acció Climàtica Teresa Jordà diu que posarem plaques solars a les teulades dels edificis públics. Això hauria d’estar fet fa molt de temps, i aporta només l’1% del que necessitem. La pregunta és, llavors, i després què? I no hi ha resposta. Ens cal recuperar aquest temps perdut.
Respongui-ho vostè. I ara, què? Som a temps de fer alguna cosa?
Sí. Per això a la portada del llibre hi ha molins eòlics i plaques fotovoltaiques, però hi ha també un pantà. Catalunya és un país de muntanyes, i en elles hi ha 66 pantans que, quan hi ha aigua, generen el 20% de l’energia que consumim. Som una potència hidroelèctrica, i ara a tot el món hi ha un boom de les hidràuliques. Un molí dura 20 anys, una placa fotovoltaica, 15. Un pantà dura 100 anys, i és una tecnologia 100% eficaç i comprovada.
La clau rau en les centrals hidroelèctriques reversibles. Estem acostumats a veure hidràuliques on un pantà deixa anar l’aigua, fa girar una turbina que genera electricitat i se’n va. En una reversible, l’aigua puja i baixa cada dia –de fet, baixa de dia i se la fa pujar de nit amb una estació de bombeig–. I quin és el negoci? Puja gratis, però baixa generant energia. A Catalunya en tenim tres, que fem servir com a bateria de les nuclears, i que fa 40 anys que funcionen. Són petites, d’uns 200 o 250 MW. Però a tot el món se n’estan construint de 2 GW, el valor de dues de les nostres nuclears.
A altres països, on no tenen la quantitat de pantans que hi ha a Catalunya, s’han de construir grans infraestructures per les centrals reversibles. Aquí en tenim 66. La bona notícia, doncs, és que en pocs anys podriem ser completament autosuficients: aprofitant-los tots, si tots s’adapten per esdevenir reversibles, el potencial hidroelèctric del país és de 14GW. I no cal fer la inversió de milers de milions que fan a França o al Regne Unit: només s’han de connectar els pantans, amb canonades subterrànies que poden costar 300 milions. Per a una gran hidroelèctrica, això no és res.
Tenim, però, la capacitat per atreure les inversions privades necessàries?
I tant. Però les empreses demanen estabilitat jurídica. Iberdrola està fent reversibles a molts països; però si ha d’invertir 2.000 milions en una xarxa de centrals, voldrà recuperar la inversió. És a dir, necessita un Govern que asseguri que no hi arribi un partit a dir “exprópiese”.
Hi és, aquesta seguretat jurídica?
No prou. Però és el Govern qui ha de transmetre confiança als inversors. Si fa el discurs de la CUP, les empreses aniran a una altra regió.
En cas que s’implementi aquest projecte que proposa, arriba Catalunya als objectius de renovables de la dècada?
Totalment. De nou, els pantans ja els tenim. En cinc anys es poden fer els canvis cap a les hidràuliques reversibles, no són obres faraòniques. En aquest període, podem tenir els 14 GW sobre la taula.
Quin paper tenen, llavors, la fotovoltàica i la hidroelèctrica a Catalunya?
La resta de renovables s’han d’estendre de manera massiva. Al port de Copenhague hi ha molins de 70 metres. És antiestètic, sí, però l’alternativa és pagar el gas rus cinc vegades més car. Tot el nord d’Europa ja és un bosc eòlic. Catalunya no pot ser una illa fòssil en un continent que de Portugal a Noruega està fent renovables a gran escala.
D’aquí a 10 anys, a més, possiblement tindrem un cost energètic diferent allà on es produeix l’energia que a 500 kilòmetres. No serà el mateix tenir una fàbrica al costat d’un parc eòlic que tenir-la lluny i que s’afegeixi el cost de transportar l’electricitat. A Catalunya, doncs, si diem “només plaques a les teulades”, com fa la CUP, no mourem la indústria. Tothom vol indústria, recerca, salaris alts. Però sense les renovables no mourem la indústria catalana. Només amb plaques a les teulades, correm el risc que les empreses tanquin o se’n vagin a l’Aragó.
Més enllà de la generació, sovint des dels entorns empresarials es critica la manca d’infraestructures de distribució energètica.
Aquest llibre probablement tindrà una segona part sobre això. No en faré spoilers.
Li’n demano un. Ha de ser la nova energètica pública qui se n’encarregui?
Al consell d’administració de la nova energètica pública només hi ha càrrecs polítics d’Esquerra Republicana, ara que té el Govern en solitari. No hi han experts tècnics, científics, tecnològics. Tot i que a Catalunya hi ha molts enginyers que porten una pila d’anys treballant en l’impuls a les renovables.
No estan dient res de generar ni distribuir electricitat. A Noruega, l’energètica pública ha estat un actor rellevant de l’impuls a la hidroelèctrica: doncs estudiem-ho. Al País de Gal·les, l’energètica pública posa molins als boscos de la regió. Jo voldria que la meva energètica pública fes això, i a gran escala. I amb la distribució també. Tenim un problema a l’hora d’extreure l’energia que es genera de les centrals perquè la infraestructura és de Red Eléctrica. Doncs allà on no arribi Red Elèctrica, que ho faci l’energètica catalana. Però tampoc no se’n parla.
S’està renunciant des del Govern a la sobirania energètica de Catalunya?
Vull creure que no. Tot i que després, Miquel Puig, un dels grans ideòlegs d’Esquerra Republicana, té un article dient “que les renovables ens les facin a l’Aragó”. És cert que aquesta no és la posició oficial del partit, però m’agradaria que algú ho desmentís. Però jo no hagués escrit aquest llibre si no hi hagués res a fer.
Algú des de les administracions, doncs, fa seu el projecte hidroelèctric que proposa?
No, encara no. Però, hi torno, ara sí que hi som a un moment d’urgència energètica. Ho portarem al Parlament. Presentarem una moció, intentarem que sigui abans de Nadal, i que cada partit surti al faristol, presenti esmenes escrites i es posicioni. Llavors tindrem un mapa, sabrem si hi ha una majoria del país que vol implementar aquesta transició. I jo penso que a Catalunya aquesta majoria hi és.
Amb tot, doncs: quines previsions en fa? Veurem a curt termini Catalunya com una potència hidroelèctrica?
Amb els Jocs Olímpics d’Hivern, el no d’Esquerra es va convertir en un sí quan la seva gent –els seus alcaldes i militants al territori– els van convèncer que eren necessaris. Amb les renovables, aspiro al mateix. Ens hem de ressignar a que vinguin cinc línies d’alta tensió de l’Aragó? Que trinxin el territori d’est a oest? A que ens fixin el preu de l’energia els espanyols, que no serà barata? A que el negoci de les renovables se ‘emportin uns altres? No hem d’abandonar l’esperança; tenim un gran potencial.
4 
