L’ecosistema empresarial, acadèmic i activista català continua amb el crit al cel davant el lent desenvolupament de les energies renovables al país. En un recent manifest impulsat per diverses personalitats associades a la promoció de la transició energètica, així com alguns grans noms del teixit econòmic del país, els autors posen el dit a la nafra. “Malauradament, Catalunya és a la cua d’Europa i Espanya en sobirania energètica i renovable“, lamenten. Els experts, a més, avisen que la situació no millora. Les dades del mateix Ministeri –recollides precisament pel gerent d’Eoliccat Jaume Morron– apunten que a Catalunya només s’han posat enguany en servei 3,70 MW de generació eòlica instal·lada, pels més de 1.600 al conjunt de l’Estat. Tot i això, la prospectiva energètica de Catalunya (PROENCAT) –el document estratègic de la Generalitat que dibuixa el full de ruta per a les pròximes dècades– manté l’objectiu d’assolir la neutralitat climàtica i ser energèticament sobirans l’any 2050.
Un dels vectors clau per assolir aquest –llunyà, reconeixen els que en saben– destí energètic és l’eòlica marina. L’estratègia catalana projecta una potència instal·lada de fins a 3,5 GW l’any 2050 per a una tecnologia actualment inexistent al país. A tota Catalunya –i, de fet, a tota la Mediterrània ibèrica– els plans d’ordenació de l’espai marítim espanyols només identifiquen un punt amb potencial per a la instal·lació de molins al mar: la coneguda com a zona LEBA2. Això és, l’Empordà. Concretament, a un grapat de quilòmetres del Golf de Roses. “L’àrea té molt de vent, és la que més en té de Catalunya. No s’entén que no s’aprofiti més”, explica l’enginyer, president de la comissió d’energia de la patronal Pimec i CEO d’LC Paper Joan Vila. El potencial natural de la regió és innegable, com també ho és l’encaix de mercat: Girona està molt mal proveïda quant a la producció local d’energia”, raona el mateix Morron. Amb una producció de 1.000 MW, el 2050 es cobririen el 50% de les necessitats energètiques de la ciutat, segons apunten les fonts consultades.
No només l’ecosistema ha vist el potencial, però, d’aquesta zona LEBA2 per acollir grans projectes eòlics. Fins ara, el Ministeri compta amb la documentació de valoració ambiental de fins a sis grans parcs de molins flotants. La majoria –quatre dels sis– amb una capacitat pels volts dels 500 MW; un de més petit, amb uns 50 MW; i un molt més ambiciós, d’uns 1.200. “Són grandíssimes inversions –anuncia Morron– de dues o tres vegades el que costa una instal·lació a terra”. D’acord amb l’elevada exigència de l’eòlica marina, doncs, les empreses que es plantegen operar a la regió són alguns dels gegants del sector. El darrer projecte comunicat a les autoritats competents, del dia 28 de novembre, és el Parc Eòlic Marí de Creus, de la mà de Ferrovial. La multinacional espanyola presidida per Ignacio Madrilejos és el darrer afegit a una llista que compta amb noms de l’IBEX; així com amb algunes companyies punteres del sector de la generació.
Atracció d’inversions
Similars a la proposta de Ferrovial, segons les dades publicades al Ministeri, són els projectes de BlueFloat, Capital Energy i Iberdrola. Els quatre plans proposen una capacitat que volta els 500 MW –510 en els tres primers casos, 490 en el darrer– amb una trentena de molins. Totes les firmes que s’hi presenten ja són actors rellevants de la transició energètica a Europa. La companyia de Sánchez Galan, sense anar més lluny, va guanyar a principis del present exercici la subhasta d’eòlica marina més gran de la història del Regne Unit, on planeja una inversió de més de 22.500 milions d’euros en uns 7 GW de potència. Per la seva banda, la també madrilenya BlueFloat, que de la mà de Sener està darrere del conegut com a Parc Tramuntana (500 MW), té -o tindrà- instal·lacions eòliques flotants a quatre continents, amb presència a les costes de Colòmbia, la Xina o Austràlia. Aquesta empresa va ser la primera a interessar-se per la zona, ja l’abril del 2021, i assegura que la potència del parc equival al 45% de les necessitats energètiques actuals de les comarques gironines. Es tracta de la iniciativa més avançada i, segons va anunciar a l’estiu la companyia, ja ha aixecat l’interès d’alguns empresaris de la zona.
També de 510 MW és el projecte l’Empordà, de Capital Energy. La firma, amb seu a Pozuelo de Alarcón, ja opera o té en desenvolupament parcs amb uns 11 GW de potència instal·lada a tota la península Ibèrica. Menys ambiciós materialment –però amb un gran potencial tècnic– és el projecte Medfloat, de la basca Saitec. Amb només cinc molins i uns 50 MW, l’enginyeria es proposa testar la viabilitat de la tecnologia SATH a mar obert.
El gran projecte, però, és el conegut com a Parc Eòlic Catwind. Amb 1.200 MW de potència instal·lada, més que dobla la capacitat dels altres parcs. L’empresa promotora, Instalaciones y Servicios Moscardó III, és filial del grup Cobra, amb seu a Madrid. La companyia industrial, abans propietat d’ACS, va ser adquirida a finals de 2021 pel francès grup Vinci per prop de 5.000 milions d’euros. Segons diverses informacions posteriors a l’anunci de l’interès per Catalunya, Cobra projecta dos parcs eòlics més a l’Estat, en concret a Galícia i Andalusia, amb una potència combinada d’uns 2.500 MW.
Influència al territori
Els perfils de les empreses inversores concorden amb un dels retrets que els crítics a aquesta mena de projectes posen sobre la taula: el capital utilitzat per a portar terme les instal·lacions és espanyol o internacional, no català. Vila, però, no hi veu alternativa. “Sense capital internacional no hi arribarem; hem de tocar de peus a terra”, etziba l’empresari. En un sentit similar, Morron raona que la tendència a la internacionalització de les inversions en renovables està present a tot el món. “La indústria eòlica és internacional; que vulguin venir aquí és molt bona notícia”, sosté l’expert.
Tot i que el capital vingui de fora, la influència econòmica sobre el teixit català pot ser molt elevada. El mateix Vila celebra la possibilitat que “es deixi oberta la participació de les empreses locals” –lloa, de fet, els promotors del Parc Tramuntana per les seves iniciatives de col·laboració amb el teixit del país–. Morron, de fet, subratlla que la indústria catalana pot aportar “una part de la cadena de subministraments”; a més de grans superfícies logístiques dedicades a l’economia blava, com els ports de Barcelona i Tarragona, que hi poden col·laborar. Altres propostes, com ara contraprestacions econòmiques o abaratiment energètic per als municipis propers a les instal·lacions –que comenta, de fet, el mateix Vila– , poden contribuir a millorar la relació dels molins amb la població que els envolta. Amb tot, conclou el gerent d’Eoliccat, les condicions per instal·lar amb èxit els parcs són més propenses. “Hi ha una gran demanda elèctrica molt propera; condicions accessibles i una infraestructura d’evacuació suficient. Conflueix tot”, celebra l’expert. Cal apuntar, però, que tot plegat està encara a l’espera: el govern espanyol ha de donar llum verda als Plans d’Ordenació de l’Espai Marítim, que en regulen la distribució i, a partir d’aquest punt, obrir les subhastes finals als projectes adients.
