El feminisme ha aconseguit situar-se al centre del debat, tot un assoliment malgrat que continuï tenint assignatures pendents. Des que va néixer a França durant la Revolució Francesa, el feminisme ha tingut quatre grans onades: la inicial a França; la segona, que engloba des del segle XIX fins a mitjans del XX; la tercera, durant l’últim terç del segle XX i l’actual, amb la qual s’ha ramificat. Actualment, hi ha diversos tipus de feminismes o de punts de vista sobre el moviment, alguns dels quals enfrontats per les diferents concepcions, per exemple, del gènere i del sexe i, d’altres, que han quedat enrere en el temps.
Aquests són 7 tipus de feminismes molt estesos que ben segur que es trobaran en la manifestació d’aquest 8-M:
1. Feminisme radical
Aquest corrent va néixer durant la segona onada feminista, cap al 1960, en aquell moment estretament relacionat amb les idees marxistes. L’objectiu d’aquest feminisme és canviar el sistema patriarcal que afavoreix l’opressió de la dona, reprendre el control sexual i reproductiu de les dones, augmentar el seu poder econòmic, cultural i social, destrossar les jerarquies. Per a tot això, promou la creació d’organitzacions no jeràrquiques, solidàries i horitzontals. Adopta el nom no pas per una radicalitat en les idees sinó perquè és un feminisme d’arrel.
El feminisme radical veu en el patriarcat i la família la font de l’opressió de les dones i subratlla que “el fet personal és polític”, per la qual cosa l’esfera pública i la privada estan relacionades. Aquesta frase la va pronunciar per primera vegada una de les màximes representants del feminisme radical de la història, Kate Millet.
2. Feminisme liberal
El feminisme liberal busca la igualtat de la dona dins del mateix sistema, però no el critica. Demana que s’inclogui la dona en el model social d’acord amb la seva idea principal, que les dones poden alliberar-se dintre de la societat establerta sense necessitat d’un canvi en el model productiu del capitalisme. Aquest corrent lluita pels drets reproductius, el dret a rebre el mateix sou per la mateixa feina, el dret a vot, l’eliminació de la violència de gènere i el dret de les dones a pertànyer i liderar a organitzacions civils.
Aquest corrent és contrari a la discriminació positiva i, per tant, a les quotes que defensen altres feminismes per arribar a la igualtat. Dona molt de pes a les accions individuals per posar fi a la desigualtat entre homes i dones i va néixer amb la primera onada del feminisme, vinculat al laissez faire del liberalisme polític.
3. Feminisme socialista
Aquest corrent va néixer a finals del segle XIX, durant la primera onada del feminisme, que va coincidir amb l’inici del moviment obrer. Inicialment, demanava la incorporació de la dona al mercat laboral amb l’argument que per alliberar-se les dones necessiten independència econòmica que només poden guanyar amb la seva pròpia feina i unes condicions laborals dignes. El feminisme socialista critica el capitalisme i el patriarcat alhora, al contrari que el liberal, i considera que l’opressió només acabarà si es modifica el sistema capitalista i els aspectes culturals del sotmetiment de les dones.
El feminisme socialista denuncia també que les dones estan doblement discriminades, per qüestions de classe, el que atribueixen al capitalisme, i per qüestions de gènere, el que depèn del patriarcat i la construcció tradicional de la societat.
4. Feminisme abolicionista
Moltes autores feministes consideren que el moviment ha de ser 100% abolicionista. Aquest corrent del feminisme buscar trencar amb els elements patriarcals que denigren a les dones. Això inclou la pornografia, la gestació subrogada i, és clar, la prostitució. El feminisme abolicionista rebutja frontalment qualsevol mena de regulació de la prostitució perquè considera que s’ha de lluitar contra qualsevol classe d’explotació comercial i sexual del cos femení. Va néixer en l’últim terç del segle XIX i ha anat transformant-se amb el pas del temps per adaptar-se als canvis socials. Actualment, parlar d’abolicionisme és parlar també d’acabar amb la ideologia d’identitats i de gènere per poder acabar amb els rols sexuals i socials determinats pel patriarcat. Algunes de les feministes abolicionistes de referència són Angela Davis, Gina Dent o Beth Richie.
5. Feminisme separatista
Aquest corrent, potser més desconegut, creu que les dones s’han de separar dels homes per tal que puguin tenir espais segurs i desenvolupar-se plenament. Molta de la teoria relacionada amb aquest corrent té a veure amb el lesbianisme, cosa que fa que molts cops es consideri el feminisme separatista com separatisme lèsbic. El feminisme separatista creu que les dones tenen dret a espais separats per sexe per mantenir-se segures i en molts casos aquesta separació no és només amb els homes, sinó que també amb dones trans.
El feminisme separatista es pot traduir en el fet que les dones que s’hi encabeixen no participen en activitats mixtes, s’organitzen només en entitats de dones, formen part únicament de grups culturals de dones i fins i tot es neguen a mantenir relacions sexuals amb homes tot i que siguin la seva preferència sexual. Una de les màximes exponents d’aquest feminisme és Marilyn Frye: “La immensa majoria de les feministes practiquen certa separació amb els homes i les institucions que ells dominen. Una separatista practica la separació de forma conscient, sistemàtica i advoca per una separació profunda com a part d’una estratègia alliberadora”.
6. Transfeminisme
Aquest corrent és propi de la quarta onada del feminisme i lluita pels drets de les persones transsexuals. Qüestiona el binarisme de gènere, és a dir, que hi hagi únicament homes i dones. L’activista transfeminista Emi Koyama el defineix com “un moviment de i per a dones trans que veuen que el seu alliberament està intrínsecament lligat a l’alliberament de totes les dones”. Aquest corrent també inclou persones queer, intersexuals, homes trans, dones no trans, homes no trans i tots aquells que creguin que cal defensar els drets de les dones trans.
7. Ecofeminisme
El corrent de l’ecofeminisme, que va néixer de la mà de Françoise d’Eaubonne l’any 1974, ajunta tres moviments previs, el pacifista, el feminista i l’ecologista. L’ecofeminisme denuncia l’opressió de la dona així com l’explotació del planeta, la fauna i la flora per part, sobretot, dels homes. Segons aquesta teoria, el patriarcat sotmet els éssers vius i la natura a banda dels cossos de les dones. La lluita principal d’aquestes feministes es dirigeix contra el patriarcat capitalista, la visió mecanicista del món i la violència.
1
