Seat és més que una marca de cotxes. La paraula Seat provoca en l’imaginari d’unes quantes generacions tot d’evocacions i de sentiments molt diferents, i fins i tot contradictoris, que van més enllà del món estricte de l’automòbil. Ara que els posicionaments de Volkswagen han generat dubtes sobre la continuïtat futura de la marca i sembla endevinar-se un estira-i-arronsa que l’afectaria, pot ser el moment de recordar tot allò que la Seat va representar, evocar o encarnar durant uns anys i que va ser d’una importància i una potència extraordinàries.
La Seat va ser la bandera del desarrollismo franquista, de l’intent de presentar un país industrialitzat i passablement modern després de l’autarquia i la gana de la postguerra. Però és també la gran bandera de la mobilització obrera, una paraula associada a les grans vagues, a l’èpica sindical i a la duresa de la repressió. I indirectament als moviments socials associatius que es vinculen al creixement demogràfic provocat per la immigració dels cinquanta i els seixanta, i que té les fàbriques de Seat el seu punt d’arribada.
El Seat forma part del somni d’unes classes mitjanes incipients que es començaven a veure les orelles i carreguen el 600 amb tota la parentela cap a platja, com la família Ulisses del TBO. Participen així de la nostàlgia blanca i presumptament apolítica del franquisme com el temps del 600 i el guateque. Però també la paraula Seat surt al que podríem anomenar la definició pràctica de tota una classe social: ser “un obrer de la Seat” era una manera concreta i intel·ligible de definir algú pertanyent a la classe obrera industrial, gairebé un arquetip com havia estat abans de la guerra “l’anarquista de Terrassa”.
I el fet que en ple franquisme una empresa pública tan potent s’instal·lés precisament a Catalunya ha estat en el centre dels debats sobre l’actitud del règim respecte al país, on l’exemple de la Seat s’ha fet servir en totes les direccions. Per tant, la paraula Seat té un ventall amplíssim de ressonàncies mítiques, la major part d’elles molt vinculades al temps del franquisme i als primers temps de la Transició. Algunes, intentant entrar en els actius del franquisme. D’altres, instal·lades clarament en els seus passius. Després la Seat ha continuat sent molt important, econòmicament i socialment, però moltes d’aquestes connotacions s’han anat diluint i es mantenen només en la memòria de les generacions que les vam viure.
Amb la sintonia del No-Do
En blanc i negre i amb la sintonia del No-Do al cap, les imatges del caudillo inaugurant la primera factoria de la Zona Franca de Seat són un compendi de la propaganda del règim. Estem a començament dels anys cinquanta i Franco passeja per una fàbrica amb tot de gent fent soldadures i collant visos, en el que es presenta com una exhibició de potència econòmica i modernitat industrial. Es glossa la quantitat immensa de vehicles espanyols que sortiran d’allà en els pròxims anys, tot i que la major part dels cotxes són fets amb peces que venen d’Itàlia i que aquí, llavors, només s’ajunten. És la imatge que vol donar el franquisme en aquells anys: un règim conservador autoritari, amb l’arquebisbe Modrego rebent el Generalísimo i beneint la fàbrica, però incorporat a la modernitat després de la penúria i l’autarquia de la postguerra. El règim es vol legitimar en el desarrollismo. La Seat és la seva bandera. Per això la crea, a través de l’INI. Una empresa estatal, però amb l’aliança estratègica amb la Fiat italiana que hi aporta el que ara en diríem el know how i que llavors haurien dit tota la part tècnica i de coneixement. Començant pels models. La Fiat hi té la mà trencada i pocs escrúpols ideològics: pot fer el mateix paper de soci tecnològic simultàniament a l’Espanya de Franco i a la Unió Soviètica de Kruschev.
La Seat, les imatges del No-Do de la Seat, volen ser la il·lustració d’un canvi de cicle en la dictadura franquista. Franco recorre la fàbrica de paisà. Per a aquell acte no convé ni l’uniforme militar ni encara menys la parafernàlia estètica feixistoide dels primers anys. Ara toca l’americana i la corbata, encara que l’arquebisbe hi vagi sempre al costat. L’Espanya franquista vol sortir d’una imatge econòmica de país endarrerit, antiquat, congelat per la guerra i la postguerra, agrari i desert, i disfressar-se de país industrialitzat i modern. I políticament deixa de fer ostentació de tot allò que l’agermanava amb els règims totalitaris de dreta ja vençuts i comença a posar els fonaments de la tecnocràcia conservadora. Per al règim, crear Seat és el senyal d’haver entrat en una època nova. O si més no, el senyal d’haver canviat de cara. O d’haver-la volgut canviar.
Seat és doncs la bandera del desarrolismo franquista, però és també l’encarnació del somni possible d’una part de la població que està sortint tot just de la precarietat extrema de la guerra i la postguerra. Venint de la gana, el 600 és Hollywood. El primer cotxe de la major part de les famílies. El meu primer cotxe, per cert, de color verd oliva. Tenir un 600 era una aspiració no del tot forassenyada i obtenir-lo era el certificat d’haver fet un salt de classe, un salt de model de vida. Durant molts anys, guanyar un cotxe –un Seat, no cal dir-ho– va ser el premi gros dels concursos televisius, com ho era la xifra mítica del milió de pessetes o l’apartament a la Manga del Mar Menor.
El 600 permet al règim fer als ciutadans una oferta de benestar i de modernitat. O d’aparença de benestar i modernitat. El cotxe permet el viatge, la sortida, l’estiueig. El Biscúter, el mini cotxe amb motor de moto que fabricaven a Sant Adrià de Besòs, havia estat un succedani estantís del cotxe. El 600 ja era un cotxe. Petit, però un cotxe. El cotxe somiat. El cotxe vermell de la família Ulisses del TBO no té marca –o si més no, jo no li he sabut veure– però en l’imaginari dels lectors és un Seat. Només pot ser un Seat.
Gràcies a això, el 600 i els primers Seats en general –però la resta a una certa distància- han alimentat el que podríem anomenar la nostàlgia blanca del franquisme, presentat com el temps del TBO i els guateques. Com una societat entranyable que va sortint de pobra, molt lentament. La nostàlgia del 600, i del temps del 600, és en part la nostàlgia d’un somni quotidià, d’estar per casa, però també l’evocació del franquisme com una època sense espines, tova, amable en el fons per a la majoria de la gent que no tingués dèries rares. La cara, de Franco, sense la creu.
La Canadenca del franquisme
Si la Seat, la gran fàbrica automobilística, era, per una banda, el símbol de la industrialització moderna durant el franquisme, això mateix la va convertir en l’escenari principal, per mida i per visibilitat, de les lluites sindicals i laborals contra el franquisme, sobretot a finals dels anys seixanta i començament dels setanta. Més fins i tot que la indústria tèxtil, que en aquells anys va iniciar la seva ràpida davallada, la indústria de l’automòbil generava una classe obrera arquetípica, la més semblant a la que podia haver retratat Chaplin en la seva pel·lícula sensacional Temps moderns, amb grans cadenes de producció i feines mecàniques que demanaven molta mà d’obra amb sous baixos. Va ser així ja des de l’inici, quan la picaresca obrera havia convertit la paraula Seat en l’acròstic de Siempre Estaremos Apretando Tornillos.
Sobretot amb la gran vaga de 1971 –que ha documentat i explicat tan bé la Fundació Cipriano García de Comissions Obreres-, la centralitat de la Seat en la lluita obrera contra el franquisme és indubtable. Podríem dir que la Seat dels setanta té la mateixa càrrega simbòlica que va tenir la Canadenca el 1919. Perquè quan parlem de lluita obrera l’any 1971 no estem parlant estrictament d’una vaga, només, com en podríem parlar ara. Estem parlant de l’ocupació de la fàbrica per més de sis mil obrers en protesta pels acomiadaments polítics d’uns companys uns mesos abans. Estem parlant del desallotjament de la fàbrica per part de la policia i la Guàrdia Civil, enmig d’una batalla campal en què els grisos van entrar a la factoria a cavall i es va fer servir foc real, mentre els treballadors els llençaven tota mena de ferralla. I estem parlant sobretot de la mort pels trets de la policia del treballador de la Seat Antonio Ruiz Villalba, de 33 anys.
Per tant, el nom de la Seat va lligat en aquest període a la memòria de les mobilitzacions obreres i a la memòria de la repressió del règim. No em sembla casual que la primera persona que ha presentat una querella per les tortures a què va ser sotmès a la comissaria de Via Laietana i un dels més ferms activistes per la memòria històrica, Carles Vallejo, detingut l’any 1970 quan era treballador de la Seat, per la seva activitat sindical a l’interior de la fàbrica. I que sigui ara al president del Memorial Democràtica de la Seat, després d’haver-hi pogut tornar a treballar per efectes de l’amnistia laboral. Recorda Vallejo que en aquells anys la Seat, l’empresa més gran d’Espanya, estava pràcticament militaritzada, amb tota una xarxa interna de vigilància, delació i repressió.
Per totes aquestes raons, ser “un obrer de la Seat” va esdevenir en aquells anys, i encara després, una mena de certificat de pertinença a la classe obrera més estricta. La frase “com vols que ho vegi igual un botiguer de Gràcia que un obrer de la Seat”, o similar, es feia servir per encarnar tot un estament social. Quan es va voler, anys després, explicar quina era la procedència social i el món d’on sortien els germans Muñoz Calvo, els components del mític Estopa, es deia que venien del barri de Sant Ildefons de Cornellà, sí, però encara es deia més que treballaven a la Seat. “Así pasaron los hermanos Muñóz de trabajar en la Seat a la lista de éxitos”, titulava un diari.
La Seat, els treballadors de la Seat, eren un emblema que tothom sabia situar i reconèixer. També en això, la paraula Seat explica moltes coses, i no totes tenen a veure directament amb els cotxes. Tot i que, naturalment, quan el protagonista de la seva cançó es clava una morma de campionat quan es mira la raja de la falda d’una noia mentre condueix, el cotxe amb què xoca i té un sinistre és un Seat Panda…
Un regal de Franco a Catalunya?
Hi ha encara un altre àmbit on apareix de vegades la paraula Seat, sense que es refereixi directament als cotxes, i pertany, per dir-ho així, a la política retrospectiva. Jo ho he sentit dir: “Us queixeu que el franquisme va voler perjudicar Catalunya, però Franco va posar la Seat a Barcelona”. Que la Seat va anar a Barcelona, a la Zona Franca i després a Martorell és un fet objectiu. I que la decisió, en una empresa pública controlada per l’INI, la va prendre en última instància el franquisme és evident. Ara, la idea d’un regal a Catalunya, d’unes ganes d’afavorir-la o de perjudicar-la econòmicament o socialment pertany ja a l’àmbit de les intencions. I els judicis de les intencions són sempre complicats, sobretot quan no s’han fet explícites.
Diu la llegenda que les autoritats franquistes es resistien a fer la factoria de Seat a Catalunya, però que van ser els tècnics italians qui els van convèncer o fins i tot qui ho va imposar com a condició: la situació geogràfica, el port, la proximitat amb Itàlia, l’existència d’un teixit i d’una cultura industrial que podia embolcallar la nova factoria serien arguments no gens polítics a favor de situar Seat a Barcelona. Però certament la instal·lació de Seat a la Zona Franca esdevé un motor econòmic de primera magnitud, que amb tots els matisos que calgui, beneficia Catalunya, que dona feina a persones i petites empreses, que actua com un factor catalitzador i vitalitzador.
La Seat va tenir encara un altre efecte objectiu. Una empresa tan gran i amb tants treballadors afavoreix un corrent que ja s’havia produït abans de la guerra, però que s’incrementa en la postguerra: l’emigració cap a Catalunya de moltes persones procedents del sud d’Espanya. Catalunya ha patit d’una manera molt especial el cost humà de la Guerra Civil. L’exili, la mortaldat de l’Ebre, les repressions, mig buiden una generació. I aquest buit, sumat al manteniment de l’activitat industrial, actua com un efecte crida. Aquest és un fet objectiu. Quina era l’actitud política del franquisme davant d’això? Entrem en el judici d’intencions. ¿Pot ser que els tècnics italians favorables a la localització a Catalunya volguessin vèncer les reticències de les jerarquies franquistes recordant com Mussolini va impulsar la industrialització de les zones de parla alemanya de l’Alto Adige (o el Tirol del Sud) per afavorir la immigració de treballadors de parla italiana i provocar un canvi demogràfic i lingüístic? Ves a saber.
Un nou front d’inestabilitat per al règim franquista
En qualsevol cas, la creació de la Seat va tenir l’efecte d’incrementar i consolidar aquestes migracions dintre del mateix Estat. I que això va generar per al franquisme un altre front d’oposició, la de caràcter veïnal. Els nous barris creats, sovint de qualsevol manera, per acollir –tot i que és un terme massa empàtic- aquesta emigració, sense equipaments, mal girbats, van esdevenir un altre focus d’oposició al règim, enormement actiu en els anys setanta. Les intencions a l’hora de dur la Seat a Barcelona són discutibles. Els efectes, menys. La Seat va ser un revitalitzador econòmic per a Catalunya, però potser no hauria estat possible, per raons de geografia i de tradició industrial, en cap altre lloc. I va ser un factor més d’atracció de nova població per a Catalunya, en un canvi demogràfic d’una magnitud extraordinària, i que va acabar generant un front d’inestabilitat per al règim.
En un temps i un país en què un club de futbol podia –i havia– de ser més que un club, en què tot havia de ser més del que era, la Seat va ser més que una fàbrica i la paraula Seat més que una marca de cotxes. Encara avui té una poderosa força d’evocació. Tan poderosa que pot ser fins i tot contradictòria, la tendra enyorança del 600, la memòria èpica de les lluites laborals i socials, el debat polític sobre el lloc on es va fer, la caracterització d’un sector social. L’any 1972, mentre la Seat bullia en les lluites obreres, Televisió Espanyola començava a emetre el programa Un dos, ters, responda otra vez, que va durar anys i panys, amb gran èxit. En els primers, el premi gros del concurs, per sobre de tots els altres i que feia abraçar-se amb il·lusióeals concursant quan l’aconseguien, era el cotxe. I quin cotxe? Doncs un 850, un 127 o després models més grans. De quina marca? Seat, naturalment. Sempre un Seat. Enmig de tot, en l’imaginari, un Seat era per damunt de tot un gran premi.
1
