“El càncer m’ha destrossat la vida. He perdut la feina, he perdut als amics, i no crec que mai els pugui recuperar. Ho he perdut tot”. Així descriu Abdelhakim Zitan Ilhatere la lluita a la qual s’enfronta cada dia. El mes de març de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia de la Covid que va paralitzar el món, li van diagnosticar un càncer crònic de sang i pell, conegut com la síndrome de Sézary.
L’Adbelhakim va arribar el 1990 a Catalunya des del Marroc. Amb només 17 anys va començar a trencar-se les banyes per aconseguir el seu somni: convertir-se en cap de sala d’un restaurant. Instal·lat a Sitges va començar a treballar com a cambrer en restaurants de Barcelona per inserir-se al món laboral i començar a formar part de la societat. Començant des de zero, sense vincles a Catalunya, l’Abdelhakim va anar escalant posicions en el sector de la restauració fins a arribar a convertir-se en el responsable de sala de l’arrosseria Xàtiva, situada al número 35 del carrer de Bordeus, al barri de les Corts (Barcelona).
El juliol de l’any 2020, però, la seva vida va fer un gir de 180 graus. “Recordo que estava treballant al restaurant quan la metgessa del CAP que m’havia estat fent proves em va trucar. Immediatament, vaig seure a una cadira i el món em va caure a sobre. Després de moltes analítiques i una biòpsia, em van explicar que tenia un càncer molt estrany que afecta la sang i la pell”, recorda l’Abdelhakim amb la veu entretallada en conversa amb El Món.
El diagnòstic arribava en un moment en què ja tornava a treballar perquè la reducció de les restriccions va permetre a la restauració tornar a obrir als migdies, però els símptomes ja els tenia des de tres mesos abans: “Tenia la pell plena d’escates i em notava molt cansat. Volia anar al CAP d’urgències per veure què m’estava passant, però la pandèmia havia col·lapsat el sistema”, assevera. Segons relata, a partir de les primeres proves que li van poder fer durant el confinament, els metges li van diagnosticar, d’entrada, cirrosi. Però en veure que el tractament no funcionava van optar per fer-li més proves, entre elles una biòpsia, que va detectar el càncer de sang i pell.
“Vaig passar d’estar tot el dia ocupat a no poder moure’m de casa”
Després d’intentar continuar treballant com a cap de sala tot i el diagnòstic, l’Abdelhakim es va veure obligat a agafar la baixa: “Jo ja tenia molt mal aspecte i alguns clients es queixaven als meus superiors del meu estat. De fet, recordo que havia de treballar amb guants perquè els comensals no em veiessin les ungles”, explica. Un cop va agafar la baixa, el juliol del 2020, va començar una lluita aferrissada contra el càncer. “Vaig passar d’estar tot el dia ocupat a estar empresonat al meu sofà, sense poder-me moure de casa”.
L’Abdelhakim va començar un tractament de quimioteràpia per intentar combatre la malaltia, però sis mesos després no havia tingut gens d’èxit. Aleshores, els metges van receptar-li un nou tractament, una operació que ha hagut de repetir més d’una vegada des del principi de la malaltia. La lluita, però, no acabava a l’hospital. Segons relata, actualment també s’enfronta cada dia a una guerra mental amb l’ajuda de tractament psicològic i psiquiàtric per combatre els “pensaments foscos” que l’envaeixen sovint: “Un dia el meu fill, quan va arribar a casa després de treballar, em va trobar estirat al terra del lavabo i em va portar a urgències. La soledat m’ha fet molt mal. Si no hagués arribat a casa a temps, potser avui no podríem estar parlant”.
Anys després del diagnòstic, a l’Abdelhakim li van donar el certificat d’incapacitat permanent absoluta al novembre. És a dir, una baixa indefinida –sol ser definitiva– que indica que no està capacitat per exercir cap feina. Aquesta classificació li garanteix una pensió equivalent al seu sou íntegre, però també li ha provocat un trasbals emocional molt gran: “Per a mi la feina sempre ho ha sigut tot. Poder treballar en restaurants m’ha donat la possibilitat de fer vida social, conèixer gent, i tenir una estabilitat. Tant de bo algun dia ho pogués recuperar, però sent realista no creu que mai ho pugui tornar a fer”, assevera. La història de l’Abdelhakim és una, però s’assembla molt a les circumstàncies que afronten cada dia milers de pacients de càncer. Segons el darrer informe de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona publicat dijous, amb motiu del Dia Internacional contra el Càncer, que es commemora avui, el 34% de persones amb càncer tenen més possibilitats de quedar-se sense feina.
Combatre els efectes secundaris socials del càncer
Les dades de l’Observatori del Càncer indiquen que l’any 2023 hi havia 17.460 persones amb un càncer diagnosticat. Des de l’associació asseguren que un dels principals reptes als quals s’enfronten els pacients, més enllà del tractament, és la pèrdua del seu lloc de feina i, un cop superat, intentar reinserir-se al món laboral: “Les principals problemàtiques amb què ens trobem cada dia són els efectes secundaris socials de la malaltia. Moltes de les persones a qui oferim un acompanyament reben reaccions negatives per part dels seus companys de feina tan bon punt intenten recuperar la rutina”, assegura el responsable de Benestar Social de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona, Orlando Salazar, en conversa amb aquest diari. Segons argumenta, un alt percentatge de persones que aconsegueixen sobreviure al càncer tenen “problemes per adaptar-se de nou” a la feina.
Els sectors on costa més reinserir-se laboralment són els que requereixen “una gran càrrega física”, ja que després de patir un càncer no es troben amb les condicions necessàries per poder dur a terme aquestes tasques: “Ens trobem molts casos de dones que han treballat tota la vida en residències de gent gran que no poden reprendre la seva feina. Però això també passa a l’hostaleria, entre d’altres”, argumenta Salazar. Així doncs, veient les dificultats a les quals s’enfronten, molts supervivents de càncer es veuen forçats a canviar de feina. Però no sempre és fàcil. El responsable de benestar social de l’associació assegura que “el nivell de formació” previ amb el qual compten els supervivents i l’edat que tinguin en el moment de superar la malaltia són determinants, i molts cops són grans barreres per tornar a trobar feina: “És molt complicat que una persona de més de 55 anys amb pocs estudis torni a ser contractat”, lamenta.
“Toxicitat econòmica”
Els efectes del càncer no són només físics, també són econòmics. Durant el període d’incapacitat temporal –d’un any, amb opció a prorrogar-se, segons el cas–, els pacients d’aquesta malaltia cobren un 75% del total de la nòmina, és a dir, tenen una reducció del 25%. Aquesta rebaixa, unida al llarg període de les conseqüències del càncer, fa que molts pacients puguin trobar-se en una situació econòmicament vulnerable, i fins i tot en risc d’exclusió social. De fet, segons el darrer informe de l’Associació Contra el Càncer, aquesta malaltia provoca un cost econòmic superior a 10.000 euros al 41% de les famílies que la pateix, i això comporta que “moltes famílies no puguin arribar a final de mes”: “M’he trobat en una situació molt precària [especialment mentre ha estat de baixa temporal amb la reducció de sou del 25%, abans del certificat d’incapacitat absoluta]. He hagut de fer mans i mànigues per poder portar un plat a taula”, assegura l’Abdelhakim.
Orlando Salazar explica, també, que la “toxicitat econòmica” no només es veu representada en l’àmbit monetari, sinó que també té un “fort efecte social” en les famílies: “No poder treballar provoca que moltes famílies hagin de canviar els rols que tenien estipulats i, per molts d’ells, no poder portar diners a casa els suposa una sobrecàrrega emocional molt gran”, argumenta. Aquesta és la situació amb què es troben milers de persones a Catalunya, i amb la qual continua lluitant cada dia l’Abdelhakim.
