El currículum d’Oriol de Fàbregues-Boixar Nebot és tan llarg com el seu cognom, però encara més substanciós. És un curriculum vitae professional que tira de tos. El doctor Fàbregues-Boixar és neuròleg de la Unitat de Trastorns del Moviment del Servei de Neurologia de l’Hospital de Vall d’Hebron, professor agregat de Medicina de la Universitat Autònoma i investigador principal del Grup de Malalties Neurodegeneratives del mateix hospital. La seua activitat professional s’ha centrat en l’atenció a la malaltia de Parkinson. Els seus resultats consten en publicacions i comunicacions internacionals. Ha rebut una vintena de premis i distincions de societats científiques, i és membre d’entitats, acadèmies i patronats d’alt prestigi i volada…
Però, a més, com en el cas dels superherois de DC, Oriol de Fàbregues té una altra cara. Si Batman és mecenes i empresari de dia, i Superman, periodista, el neuròleg del Vall d’Hebron manté una activitat paral·lela que, en paraules seues, l’equilibra científicament i humanament. Oriol de Fàbregues investiga, entre substàncies negres i dopamines, les constitucions catalanes, i en aquest àmbit ha arribat a conclusions agosarades. “No ens les van arrabassar”, argüeix i demostra.
Les lleis principals de Catalunya es van quedar quietes i vigents després de la derrota del 1714. Ni Felip V ni ningú les va abolir mai. En tot cas, el rei espanyol es va limitar a no acatar-les i el final de les institucions polítiques del Principat no va permetre anar-les renovant. Van anar llanguint, però per a una part del poble hi eren i les va fer servir fins ben entrat el segle XIX. I això, agrade o no, determina una línia de continuïtat que es pot aprofitar col·lectivament i políticament.
Oriol de Fàbregues-Boixart Nebot. Ausades ma vida… D’on li ve el primer cognom?
Sí, està una mica empaquetat… Es tracta d’un cognom d’aquesta aristocràcia catalana que… No n’hi ha gaire… És d’origen tortosí. Era una família d’allà que van ser notaris, van anar creixent i arriba un moment amb Carles III en què acaben saltant a la noblesa.
Vostè encara en té alguna cosa? És molt noble-noble, una mica noble, gens noble ja…?
La noblesa s’hereta. I ja està. En aquest sentit, sí, però ja al segle XIX la noblesa només és la titulada. Abans tota la família n’eren, de nobles, però això s’acaba. Ara, soc noble en el sentit antic, sí, clar… [somriu] Em podrien dir Don Oriol!
I li’n queda alguna cosa, del marquesat, el comtat, el ducat…?
No. D’això, ben poca cosa… [Riu]. Durant la guerra contra el francès la meva família es va posar a la part contrària i quan Napoleó es va annexionar Catalunya les propietats que tenien a Tortosa, de la baronia, es van perdre…
Vostè ara hauria de ser baró, doncs…
No. Jo n’he mantingut el cognom, però la baronia se’n va anar amb uns altres que es deien Valdeomar. Encara és vigent. Hi ha un baró de Font de Quinto, que és andalús. Com a títol encara existeix. Font de Quinto és una torre que hi ha entrant al riu Ebre, que havia estat de l’orde del Temple. El quint que els corresponia quan la conquesta de Tortosa. El propietari al segle XVIII era un parent meu i va decidir prendre el nom d’aquell castell. El títol, li’l va donar Carles IV.
Potser això l’ha fet estudiar les Constitucions de Catalunya o aquesta fixació li ha arribat per un altre camí?
Això em ve, és veritat, d’una banda, de part de la família. Perquè n’he investigat la història. Hi ha una rebesàvia meva que el 1816 al·lega les Constitucions catalanes per fer un inventari de les seves propietats. Aquesta senyora, rebesàvia meva, té un fill que és l’hereu, però ella és la usufructuària de la propietat en quedar-se viuda del marit. I per un si de cas les coses es tomben o es torcen, emparant-se en els drets que li donen les Constitucions catalanes, fa un inventari de les propietats del marit difunt abans que no ho faci el fill. No fos que se les vengués o el que sigui. Això és 1816!
Aquesta família, ho he comentat adés, eren notaris i es van vendre la biblioteca. Uns notaris de l’època borbònica… i un dels llibres que tenien a la biblioteca era les Constitucions de Catalunya. Ens van abolir les Constitucions o no ens les van abolir? Com s’havien d’abolir si a casa meva la gent s’hi emparava? Llavors comences a descobrir que això de l’abolició és un tòpic. En ciència també passa. Tu de vegades fas un article i copies una cosa que es va repetint i repetint. I resulta que no era. Llavors, aquest tòpic de “van abolir les Constitucions”… Doncs, no.
I això vol dir que des del 1714 fins al 1816, durant un segle, hi havia gent que apel·lava jurídicament a les Constitucions que després ens vam fer creure que havien estat abolides.
Això mateix! Hi havia gent que hi apel·lava per resoldre disputes i els notaris les tenien a la seva biblioteca. El decret mateix de Nova Planta no diu res d’abolició. El català. Així com el valencià sí que ho fa…
És un decret molt bèstia, el de Nova Planta referit al regne de València… “Por justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con motivo de su rebelión”…
És molt bèstia, sí. A nivell històric, els vencedors degueren entendre que allò de València havia estat un desgavell. Potser set anys més de guerra, veure que aquell sistema no havia funcionat bé… el que sigui… El que sí que és clar és que al decret referit a Catalunya el rei ni deroga ni aboleix, com havia fet en el valencià. Així com el valencià ho posa, el català no ho diu. No ho diu en tot el decret. Tu te’l pots llegir i no ho diu. Diu que “han pacificado mis armas” i “da las saludables providencias”, i això i allò. Diu noves instruccions, però enlloc no diu “Derogo las Constituciones que antes había aquí”. I no només no ho diu, sinó que després encara hi ha un article que remarca que en tot el que no ordena allí seguiran valent les Constitucions. De manera que tots aquells notaris posteriors, tota aquella gent de lleis, les seguien. Com aquesta besàvia meva, que podia apel·lar el dret que tenia a fer un inventari de les propietats del seu difunt marit.
Llavors, quan algú a Catalunya en alguna instància administrativa o judicial apel·lava aquelles Constitucions li feien cas?
Sí, sí. I tant! T’hauria portat el document en qüestió. La meva rebesàvia diu: “Apel·lant al dret que em donen les Constitucions catalanes demano fer un inventari de les propietats del meu marit difunt”. I ve el notari i el fan. La casa i totes les propietats que en depenien.
Quan perd vigència aquest ús?
En el dret civil han perviscut. I de fet, s’hi han adoptat i encara s’han modernitzat. El problema d’aquestes Constitucions és que per modificar-les s’havia de fer una Cort…
I com que les Corts havien estat dissoltes…
És això. Mai més se’n van tornar a fer. Aquests Constitucions van quedar vigents, però anacròniques. Ara ho exagero, però si hi ha una Constitució que diu “les galeres que vinguin a port han de deixar això i allò”, si ja no n’hi ha, de galeres, i només venen vaixells de vapor, allò perd el sentit… Mentre hi havia galeres sí que es complia aquella Constitució, però després no se’n va redactar cap que canviés galeres per vaixells de vapor. Es van quedar allí. És trist perquè aquell era un tipus de règim capaç de modernitzar-se molt més que no el borbònic. És una pena haver perdut aquella legislació.
Hi ha historiadors que afirmen que la supressió dels Furs valencians i aragonesos o de les Constitucions de Catalunya va ser un progrés necessari per avançar cap a l’Estat modern…
Tot això són tòpics i romanços. En primer lloc, perquè aquella legislació s’hauria modernitzat com la castellana o més. Els holandesos els van passar quilòmetres. I els anglesos? No sé en què es fonamenten per dir això. Potser a l’hora dels impostos, regular-los.. No ho sé. Però és més aviat a l’inrevés. Aquest és un exemple exagerat, però és com si el Marroc conquistés ara Espanya i hi imposés les seves lleis. Aquelles lleis no entrarien. És una mica igual. Les lleis castellanes grinyolaven i van haver de deixar tot el dret privat que hi havia a Catalunya, perquè el que hi aportaven ells era inferior. A Barcelona no es podia imposar una llei de Burgos.
A València ho van fer…
Ja… I així els va anar. A Catalunya no ho van fer. Van ser set anys més de guerra. I al cap i a la fi, a Utrecht, ho vulguis o no, la reina d’Anglaterra sabia que hi havia el pacte de Gènova, que havien incomplert, però que havien signat. La reina, doncs, va intercedir demanant que es mantinguessin les llibertats, els privilegis i les Constitucions catalanes. Felip V no va dir ni que sí ni que no. Va dir que els donaria les lleis del poble que més s’estimava, que eren els castellans. És una demanda i una resposta incongruents, però la reina d’Anglaterra demana que els mantinguin. Allò havia estat una guerra de dos exèrcits, dues corones, contra els catalans sols. I van estar mesos per subjugar Barcelona…
Jo també crec, encara que això sigui també una mica exagerat, que tot allò que ve del decret és una mica el que va passar quan el duc de Berwick va guanyar la ciutat. Berwick tenia l’encàrrec del rei, del rei absolut, que vol dir que el que ell diu és el que s’ha de fer, no t’ho pots pensar tu i decidir… No. Tu tens un rei absolut, encara que sigui de la teva sang i que tu el reconeguis com un cosí més idiota que tu, però és el teu rei absolut. I si ell et diu que els matis, doncs, els has de matar. Berwick tenia unes instruccions que venien a dir una cosa així: que es rendís Barcelona o que els havia de matar a tots. I havia d’entrar a matadegolla com va passar a Xàtiva. El rei va pensar que Barcelona i Xàtiva, poc més o menys… I va pensar que, si no es rendien, doncs, com a Xàtiva, que els cremessin. Però Barcelona no era Xàtiva. I no era fàcil. Si, a més a més, tu demanes a un exèrcit que ataqui una ciutat sabent que els mataràs, aquells què faran? Doncs, lluitaran fins a morir tots. Jo crec que Berwick va fer aquell vol i dol. Conscient que no tenia totes les de guanyar al cent per cent, va aconseguir una semicapitulació i no els va matar com li havia demanat el rei. És a dir, no va complir allò que el seu rei absolut li havia demanat.
Berwick no va signar la capitulació, però la va complir. Els va permetre les propietats i uns dies després li entreguen les armes. Entra a Barcelona, agafa la clau de la caixa i destitueix el poder el poder polític, els consellers i els diputats. I munta una Real Junta, a l’espera que el rei dicti què ha de fer. Ell no podia derogar res, perquè en primer lloc no tenia el reial decret que l’hi permetés. Dos anys després el rei ho deixa tot com ho havia deixat Berwick. Una mica més detallat. En lloc de dir-ne la Real Junta, en van dir la Real Audiencia, però fonamentalment es queden amb la clau de la caixa i el poder polític i deixen fer als catalans. No van ser capaços de castellanitzar Barcelona, que és el que el rei devia tenir al cap. Van deixar la gent funcionar amb el seu dret propi, però es van quedar el clau de la caixa i el poder polític institucional.
Durant dècades ens hem cregut que les Constitucions havien estat eliminades i abolides des de la derrota de 1714…
Però hi va haver una colla de rarets que les van mantenir. Això, no m’ho he inventat jo. Ho he llegit i ho he vist. Hi ha un fil, de poca gent, però que es manté.
I com és que això no se sabia fins que vostè n’ha parlat?
La historiografia no s’ha atrevit a ficar-s’hi. Jo estic a la Societat Espanyola de Neurologia. Si em fico en determinats temes, potser no em donaran determinades beques… Si jo estic al món de la història i vull ser professor titular d’una universitat i saps que tindràs un tribunal que vindrà com vindrà, si parles de segons què, potser no obtindràs la càtedra tan fàcilment. Diria que hi ha hagut una mica de covardia en això, però no en conec prou el tema.
Però aquesta sembla una qüestió inofensiva…
Tan inofensiva perquè el Tribunal Constitucional es fiqui amb un dels articles del darrer Estatut, que parlava dels drets històrics? No deu ser tot plegat tan inofensiu. Per a nosaltres, que tenim una cultura molt més burgesa, emprenedora, industrial, això de la noblesa ens diu ben poc… A mi, perquè em fa gràcia… però ells sí que ho tenen clar. Tot un Tribunal Constitucional va dedicar un temps a estudiar l’article 5 d’aquell Estatut, que parla dels drets històrics, i el va retallar. Si hagués sigut tan innocent, tan inofensiu, no l’haurien modificat.
Els catalans el veuen innocent…
És possible, sí, és possible, perquè no saben prou el tresor que tenen. Jo he tingut activitat en el món meu, més sanitari. He estat a la Comisión Nacional i he vist, per exemple, els bascos, l’autoestima que tenen… I tenen uns Fueros que, comparats amb les Constitucions catalanes, són una filfa. No sé si has vist les nostres Constitucions. Són magnífiques. Un dret de molt de temps. Un dret modern. Un motiu d’autoestima per a qualsevol poble. Hauria de ser-ho. Ja no dic d’utilitzar-les. Ells tenen la seua filfa dalt d’un altar. La fan servir cada vegada que els sembla. I això els catalans no han sabut valorar bé. Per un fals progressisme rar. I els que no són progressistes no han sabut veure el tresor que hi havia allà.
No tenim prou carlins per ací [somric].
Bé, els carlins sí que ho van saber veure…
Per això.
Els carlins ho van saber veure i ho van ressuscitar en la darrera carlinada. De fet, quasi quasi van tornar a establir els furs catalans, sí. Van fer la Diputació, una Generalitat anterior a l’actual. Ells sí que ho veien, però en el sentit, entre cometes, anacrònic. A ells ja els estava bé que l’hereu fos el primer fill mascle, ja els estava bé que això no s’hagués renovat. Però, en tot cas, respectaven aquella tradició. El que no tinc tan clar és que, si haguessin fet un acord per renovar-les, què n’haurien pensat els carlins…
S’hi haurien oposat. Les haurien deixat com eren…
[Riu]. Sí, més aviat sí.
No em faça dir en quin moment va ser, però tinc present una demanda de representants catalans, valencians i aragonesos davant Felip V, en el sentit de recuperar les pròpies lleis, que va acabar fatal.
Ja t’ho dic. Això és un fil que no s’ha acabat mai. Un dels meus antecessors, un Fàbregues, va anar a la cort del jurament de Ferran VII del 1789. Allà uns quants catalans van demanar el retorn de les diputacions abolides.
També a les Corts de Cadis crec que ho van intentar alguns diputats dels tres territoris…
Sí. Ho veus? A la Cort de Cadis hi ha una aportació historiogràfica que ve d’aquí. Ramon Llàtzer de Dou, que era canceller de la universitat de Cervera, defensava que hi havia dos drets. El de Nova Planta, que havia progressat, i l’antic, que encara era vigent. Ell ho tenia clar. I va fer uns tractats tremends. Això ha estat poc estudiat. Va ser el primer president de les Corts de Cadis i molt reconegut a l’època. La historiografia catalana encara no ha treballat del tot la seva feina. Li ha faltat valor, a la historiografia catalana, per ficar-se per aquí. I això sí que ho tenen els bascos.
I això avui dia quina utilitat té, a part la reivindicació que no ha estat?
Jo en veig dues. La primera la de l’autoestima i l’autoconcepció. Quan em vaig dedicar a aquesta faceta, als drets històrics, al Consell de la República, vam fer diverses entrevistes, una de les quals va ser amb el president Pujol. Ell explicava que en les seves reunions amb Adolfo Suárez portava com a encàrrec que havia de defensar la llengua per als catalans. Els bascos, però, reivindicaven el cupo perquè ells tenien tradició de dret en aquest sentit…
El cupo s’havia mantingut fins a la guerra civil. De fet, Franco el va suprimir a Guipúscoa i Biscaia, perquè van ser territoris “traïdors”, però el va conservar a Navarra i Àlaba.
Clar. Si els catalans ens haguéssim posat de part dels Borbons a la guerra de Successió, les coses haurien estat diferent. Igualment, si ens haguéssim posat al costat de Franco… El que li volia dir és que Pujol, que era el representant del seu partit, hi anava amb un pes historiogràfic o anímic que reconeixia als bascos una tradició que no ens reconeixia a nosaltres… “Ellos tienen tradición y vosotros, no”. Com que no en tenim!? Clar que en tenim!
Bona part dels drets dels bascos, incloent-hi el cupo, van sobreviure en el temps, tenien una continuïtat històrica.
Aquí vinc! Tampoc ens va abolir les nostres Constitucions.
Això no ho sabia quasi ningú… Vostè ens ho explica ara.
Ho sabia poca gent. Per exemple, el jurista i historiador Víctor Ferro. No m’ho he inventat jo.
La faltava la segona utilitat que poden trobar a la continuïtat històrica de les Constitucions…
Sí. D’entrada, ja l’hi he dit, Pujol havia d’anar a aquella reunió tan flamenc com els bascos. D’entrada. Perquè et diguin que ets lleig i burro, no cal que ja t’ho diguis tu. Pujol no hi podia anar pensant que ells sí i nosaltres no, perquè som una misèria. No, home, no! Per favor! I l’altra… Durant el temps que em vaig involucrar amb el Consell de la República, vaig veure clar que per guanyar la independència s’ha de tenir la força necessària per trencar la inèrcia de tot aquest temps. Un dels requisits que es demanava llavors era passar de la llei a la llei. També et dona força saber que ho estàs fent bé. Però aquell pas de la llei a la llei va fracassar. Bé, doncs, saber què va passar amb les nostres Constitucions no deixa de ser passar de la llei a la llei. Sense demanar permís a la llei dels altres. És la pròpia llei que tu renoves. No necessites permís de ningú. No cal demanar a Madrid que deroguin el Decret de Nova Planta. Que facin el que vulguin. Si el deroguen, doncs endavant. Ets tu mateix qui pots restaurar aquelles constitucions. No necessites permís de ningú.
A Madrid et podrien dir que l’Estatut ja és una actualització d’aquelles Constitucions…
No. Això és el que va canviar la sentència del Constitucional. Ho va deixar bastant ben clar. L’Estatut és una donació de Madrid. No restitueix res. No és que t’hagis modernitzat el teu dret. Tenim una donació que ens fa el poder central.
Fa l’efecte que allà sempre en saben més, que sabem més de nosaltres que nosaltres mateixos.
És una mica trist, però sí.
Més enllà de la faena que va fer al Consell de la República en aquest àmbit dels drets històrics, com se sent ara?
[Xiuxiueja: “Que dolent!]. Aviam. Això és vida i mentre hi ha vida hi ha esperança. Quan era al Consell de la República, per exemple, Carles Puigdemont va ser procliu a entendre-ho…
Vostè hi va entrar només a defensar la reivindicació d’aquests drets històrics vigents…
S’hi van presentar diversos neuròlegs…
Ens en calen uns quants, sí…
[Riu]. Jo vaig sortir escollit representant el Baix Llobregat i va ser una cosa bonica, perquè encara hi havia aquesta cosa participativa. Vam fem diverses comissions. No n’hi havia de Sanitat, que és la meva àrea, i vaig acabar fent la de drets històrics. I com t’he dit adés, crec que Puigdemont sí que va entendre’n alguna cosa. Crec que un dels punts que va pactar amb els socialistes –un dels darrers– era poder aplicar els drets històrics al règim local. Qui diu que això no es pot accelerar dins el règim local?
No em contesta, però, la darrera pregunta…
Com veig la situació actual?
Sí.
Som en una trinxera i alguna vegada podrem sortir-ne. Perquè l’altra opció condueix a l’anul·lació de la cultura catalana. Això és com la física. A nivell històric hi ha una inèrcia resultant d’una força molt gran, d’una guerra. Per trencar aquesta inèrcia –seguint Newton– només es pot fer fer amb una força igual o superior a la que t’ha portat fins aquí. L’1 d’octubre del 17 aquesta força quasi quasi ho trenca. No cal que sigui una força militar. Pot ser-ne una de popular, d’econòmica o de cultural. Però ha de ser tan forta com la que es va instaurar amb una guerra. És tornar-s’hi a posar, posar-se a recollir forces. Ells també han anat perdent. La generació d’ara ha vist que Espanya no ens estima. Ni ens mira [somriu].
Era Europa, no faça trampa!
[Riu].
I vostè lliga tot això amb l’altra activitat de vostè, la professional, que és fer de neuròleg. No sé si la neurologia estudia les neurones de les nacions…
Un camp imprescindible de la neurologia és la memòria… [Somriu]. Però, seriosament, jo soc metge neuròleg…
Molt bo, atenent al seu currículum…
Bé… Vaig tenir una carrera molt brillant, vaig traure’m el MIR i em vaig especialitzar en la línia que volia. I sí, a nivell professional he anat fent aquest camí. No et sabria ben bé dir per què, com he anat a parar allà, però el que sí que sé és que atenc malalts que pateixen malalties degeneratives i jo també soc una persona. Necessites fer esport o jugar al bingo. Necessites alguna cosa que t’equilibri cada matí per poder atendre amb ànim aquesta mena de situacions. Les investigacions sobre el nostre passat, sobre els nostres drets històrics, em donen equilibri. Em dona equilibri estar en un arxiu. A mi em va bé. Potser hi ha un altre que necessita fer escalada.
Vivim massa? Totes aquestes malalties neurodegeneratives ataquen bàsicament gent gran…
És això. Abans la gent moria d’una pneumònia. Ara s’està lluitant contra el càncer… Hi ha malalties de la resta del cos, infarts, pneumònies, infeccions, càncers, que els salvem. Però el tema cerebral ha avançat poc. Quan jo vaig escollir neurologia, per entendre’ns, l’especialitat, era el temps en què el Ronald Reagan declarava que tenia alzheimer i alhora començava l’epidèmia de la sida. Jo vaig entendre que Amèrica –no Barcelona, Amèrica!– es posava a investigar sobre l’alzheimer. Vaig pensar que en un tres i no res ho trobarien. I que jo veuria l’entrada d’aquells descobriments que havien de venir. La sida, que era mortal, s’ha vençut. La sida es controla i en l’alzheimer, en aquestes malalties, en canvi, no ho hem acabat encara d’encertar. Salvem la gent de la sida, de tumors, però aquestes malalties encara són aquí, perquè la genètica, la immunologia encara no hi han dit l’última paraula.
Per què el cervell està tan poc estudiat?
Perquè és més difícil estudiar-lo. Tu tens una mostra de pròstata i la pots estudiar. No pots treballar amb una mostra d’un cervell d’un malalt amb Parkinson.
Pots fer-ho amb un malalt acabat de morir.
Ja és un cervell mort. Sí, sí, treballem amb cervells morts. Però no és igual avançar amb una mama treta d’un quiròfan que avançar amb un cervell que fa vint anys que va començar la malaltia. Avançar-hi és molt difícil. Llavors ho has de fer per la genètica, per la immunitat… Directament costa. Crec que aquesta n’és la clau.
Per tant, la recerca es fa més lenta…
Clar. Els resultats són més lents. No tenim la precisió de l’oncologia. En història de la medicina la neurologia és de les primeres especialitats que es consoliden, però en canvi ara oncologia, hematologia, totes aquestes, li han passat al davant en aportacions i descobriments. En tot cas, encara hi som…
Parlava abans de la necessitat de buscar equilibris… Quan diuen a un pacient i als seus familiars que té parkinson o alzheimer se’ls acaba el món…
Els has de donar al·licient. És una malaltia. S’acaba el món relativament. Han de fer front a un món diferent…
Un càncer et pot donar alternatives. Aquestes malalties neurodegeneratives no te’n donen gaires. Tens la sensació que vas cap al final i que cada dia serà pitjor que l’anterior.
Anem cap al final des del dia en què vam començar. De la mateixa manera que ets conscient que sempre avances cap al final i vas vivint, també es pot viure amb una malaltia com aquestes. Ara com ara els metges del parkinson i ajudem que es pugui viure tan bé com sigui possible amb la malaltia. El que no podem fer és traslladar l’esperança que la traurem. Però hi ajudem i la persona continua vivint i descobrint coses.
Els tractaments han millorat?
Els tractaments han millorat.
En quin sentit?
En sentit farmacològic. Les medicacions simptomàtiques, en el meu camp, el parkinson, han millorat. Han millorat les medicacions i les tècniques que utilitzem, els aparells, les intervencions… Tot això ha millorat.
Jo tinc ací un apunt seu que diu que investiga el tractament complex del parkinson amb bomba intraduenal de levodopa… Ho pot explicar una mica?
Una de les sorts que té el parkinson és que té un dèficit d’una substància que es diu dopamina al cervell que es pot administrar. Altres malalties no ho permeten. Aquesta, sortosament, perquè tot no s’ha degenerat. S’ha mort la banda que dona dopamina, però l’altra, per entendre’ns, encara és viva. Si tu li’n dones, el recuperes. Aquesta dopamina no la pots donar de qualsevol manera. Et pujaria la pressió, et faria vomitar… Llavors la donem com a levodopa, que n’és metabòlicament el precursor. Prens levodopa, passa a la sang, travessa la barrera del cervell, hi entra i la neurona l’agafa i la transforma en dopamina. I corregeix aquest dèficit.
Això, ho han investigat vostès?
A qui la va descobrir, la dopamina, li van donar el premi Nobel! Quan la malaltia avança, el cervell cada cop és més sensible a la dopamina. Li n’has de donar de manera molt equilibrada. Una de les formes de fer-ho és administrar-la en una perfusió. Ara ho han fet per la pell, però abans només s’absorbia bé per l’estómac, per l’intestí. Fas un orifici, dones una canuleta i l’administres amb una perfusió contínua, de manera que la levodopa es manté estable al cervell.
Aquesta és la seua investigació…
Sí. L’aplicació aquí, sí, és nostra. Al primer malalt que li van posar aquest sistema ja deu portar més de deu anys. L’home va amb un aparell, sí, però fa deu anys que va vivint, amb els seus nets… Ha viscut malalt, però ha viscut prou bé.
Són mals malalts, vostès els metges…
En la medicina clàssica hi ha una cosa que és la confiança del malalt. Això ajuda el metge a poder treballar i ajuda l’altra persona, també, perquè li dona una seguretat. Va al temple. Però en el cas d’un metge, ja sap fins on arriba el col·lega. A més, decideix, per exemple, que allò que li receptes no s’ho prendrà perquè li pot fer no sé què. O decideix prendre-s’ho de matí mentre que qui l’hi ha receptat es pensa que s’ho pren a la nit… Al final t’hi adaptes, perquè es tracta d’ajudar-lo.
Vostè treballa a l’hospital Vall d’Hebron…
Sí.
Medicina pública, doncs. Què li passa al nostre sistema públic?
Que també està malalt, no? Té un gran èxit i s’ha de sostenir. Però, en fi, és la societat… que li falta…
Un regó.
Un bull! No anava malament, eh? Anàvem pel camí d’intentar més cuidar-nos que aprofitar-nos, però el món torna més a intentar aprofitar-se que a cuidar-se. Però bé, un dia tornarem a veure que és més important cuidar-se que aprofitar-se. Cuidar una societat és cuidar la sanitat. Quan un està malalt com a mínim rep de l’altre un sentiment de compassió. Com a mínim. Això ajuda, és humà i és el fonament de la sanitat pública. Tu no en tens cap culpa… M’he referit adés a la VIH. Hi havia alguns malalts que havien tingut una vida diguem-ne dissoluta, però, per més dissoluta que fos, com se’t pot castigar per tenir una malaltia? La malaltia toca a qui li toca i ha de generar aquest sentiment social.
No sé com hem arribat fins ací, per què jo li preguntava per les causes del patiment del sistema públic de sanitat…
Pateix per l’increment de la despesa. Totes les investigacions que fem costen molt. Suposen un esforç inversor molt fort, encara que després es rescabalen… Ara, també costen molts diners els tancs. I no hi veig gaire discussió…
N’hi ha hagut, però el president Sánchez sembla que s’hi ha plantat a l’OTAN i ha dit que la despesa en armament no superarà el 2 per cent del pressupost.
Bé, ja ho veurem. Està a punt de caure aquest president, no? [Somriu].
