Unes declaracions sobre els metges i el català del líder del PP, Pablo Casado, van encendre la polèmica dies enrere. Segons ell, a Catalunya no és factible que un metge exerceixi si no sap català: “Per què un metge ha de tenir el requisit de parlar català i per què, en canvi, un català metge pot exercir la medicina perfectament a Lleó?”. A part del que se’n pugui opinar, el missatge llançat pel líder del PP és objectivament enganyós perquè legalment es permet exercir de metge a Catalunya sense acreditar el coneixement de la llengua. Només cal acreditar-lo per obtenir una plaça de funcionari. I, a causa de la utilització de la contractació directa per augmentar la plantilla en èpoques en què cal, aquest requisit queda relegat i hi ha metges als quals no s’exigeix el coneixement del català.
Catalunya disposa d’un marc normatiu que regula el coneixement i ús del català en l’àmbit de la funció pública. Les regles es fixen en el decret 161/2002, d’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya. En concret es demana un nivell C-1, que acrediti “un domini de l’ús de la llengua general, en la varietat estàndard, per comunicar-se satisfactòriament en les situacions comunicatives que requereixen l’ús d’un llenguatge mitjanament formal o formal”, segons la informació oficial.
L’article 6 del decret estipula que les persones que es presentin a convocatòries per a personal interí i laboral temporal “han d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita”, al mateix nivell que el personal funcionari o fix, és a dir, el nivell C-1. Però el mateix decret fixa l’excepció: quan aquesta contractació és directa “es pot eximir d’haver d’acreditar el nivell corresponent de coneixements de la llengua catalana”.
Aquestes regles són les guien el model de contractació de personal a les institucions encarregades de la contractació de personal sanitari a Catalunya: per una banda, l’empresa pública Institut Català de la Salut (ICS) i, per l’altra, els centres sanitaris concertats de Catalunya, siguin o no de capital públic, la majoria agrupats en el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSSC).
L’emergència sanitària posa l’atenció sanitària per davant
EL MÓN ha demanat al Departament de Salut conèixer el volum de personal contractat interí o temporal eximit dels requisits d’acreditar el coneixement del català, però la dada no ha estat facilitada. Fonts del Departament que lidera Josep Maria Argimon han indicat, però, que “la llengua no és un problema al nostre sistema sanitari” perquè “atendre en català, si aquesta és la llengua del pacient, és un factor de normalitat i qualitat en la prestació del servei”. Tot i reconèixer que la llengua “és un element que genera proximitat i confiança i reforça la relació professional-pacient”, des de Salut admeten que “en determinades circumstàncies assistencials, allò que es prioritza és l’atenció sanitària”.
El requisit de la llengua és també relegat com a prioritat en els centres concertats en determinats contextos, indiquen per la seva banda a EL MÓN fonts consultades del Consorci: “Les enormes dificultats que estan tenint les organitzacions per captar professionals de determinats perfils sanitaris en l’actual mercat laboral és un fet que obliga a prioritzar el cobriment d’aquestes necessitats en primer terme”.
Tant des del Departament de Salut com des del Consorci al·leguen que l’actual situació de pandèmia com les dificultats per atraure personal no els permet establir la llengua com a requisit prioritari per a la contractació. Tot i això, Salut manifesta que té “una llarga trajectòria d’atracció de talent de fora de Catalunya” i que disposa de “diferents iniciatives d’acollida lingüística per al personal sanitari nouvingut”.
Facilitats al personal resident per estudiar la llengua
La principal via d’entrada d’aquests nous professionals, explica Salut, és a través del personal resident, com el personal mèdic i d’infermeria resident, de manera que és en aquest col·lectiu on es fan cursos d’acolliment lingüístic. En l’edició del 2021 es van oferir un total de 300 places en programes d’una durada de 20 hores impartits pel Consorci per a la Normalització Lingüística. En la darrera edició els cursos van ser virtuals per tal de facilitar-ne el seguiment atesa la situació actual provocada.
Tot i que EL MÓN ha demanat les dades, Salut no ha indicat quines places per a cursos de català es van cobrir ni quantes persones van seguir els cursos virtuals. El personal resident és precisament el que es considera més maltractat. Les seves reivindicacions van explotar el 2020 després de la primera onada. En aquella els metges residents que s’especialitzen a Catalunya van denunciar jornades laborals abusives i sous molt baixos. El col·lectiu es queixava a més que no es respectava el seu dret al descans i que no es complia l’objectiu de formació que justifica la seva presència en els centres sanitaris i hospitalaris.
L’ús del català en l’assistència sanitària està sent analitzat a través d’un estudi de la Societat Catalana del Diccionari Enciclopèdic de Medicina (SocDEMCAT) i la Fundació Dr. Antoni Esteve, amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística i el Departament de Salut. Al maig es van fer públiques dades preliminars, que indiquen que el 65 % del personal mèdic i d’infermeria utilitza el català de forma habitual amb els pacients.
73% dels sanitaris s’adapta a la llengua del pacient, segons un estudi
Les dades s’han de completar quan s’hagi aconseguit entrevistar 3.000 professionals. Les dades publicades fins ara indiquen que independentment de l’idioma inicial, el 73% dels sanitaris s’adapta a la llengua del pacient. L’estudi també conclou que els professionals més joves són els que utilitzen més el castellà tant parlat com en els documents mèdics, però alhora són els que demanen més poder aprendre llengua catalana. L’estudi precisa que el 23,4% del professionals joves són procedents de fora de Catalunya.
Aquestes dades contrasten amb el diagnòstic que fan organitzacions de defensa de la llengua, com Plataforma per la Llengua, que el 2019 va denunciar un increment de casos de discriminació lingüística a pacients en centres de salut catalans. Segons aquesta entitat, les discriminacions “són sistemàtiques i no s’investiguen”. L’ONG del català demanava aleshores que el Departament de Salut posés remei al problema i adoptés un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius. Recentment, Plataforma per la Llengua s’ha dirigit a Salut per preguntar sobre com garantirà l’atenció en català per part de 600 efectius andalusos que s’han contractat recentment. Aquesta pregunta ha aixecat crítiques de Cs, que l’ha considerat “xenòfoba”.
El debat lingüístic és una qüestió en què organitzacions professionals i sindicals majoritàries prefereixen no entrar més enllà de les consideracions bàsiques. Fonts del Col·legi de Metges de Barcelona expliquen a EL MÓN que consideren que “el coneixement de les llengües en l’àmbit sanitari és una eina essencial per oferir una millor assistència i que un servidor públic no només hauria de conèixer i entendre les llengües oficials del territori on exerceix, sinó que seria també desitjable que les pogués parlar”. Les mateixes fonts apunten que “també seria desitjable que les persones que venen de fora de Catalunya tinguessin la voluntat i el compromís per aprendre la llengua catalana, i, per part de l’administració i de la societat que acull aquests professionals, cal que es donin facilitats per fer-ho”. Des del sindicat Metges de Catalunya, el majoritari al sector, sostenen que “la majoria” dels seus afiliats, uns 10.000, “el parlen i l’utilitzen”, però consideren que “és un tema delicat” en el qual prefereixen “no entrar-hi”.
2 
