El me too s’escampa per Catalunya i arriba al 8-M després d’un any en què el focus ha estat especialment posat en el sector de la comunicació, amb dos casos sonats, salvant les distàncies entre l’un i l’altre. El de Saül Gordillo –condemnat a un any de presó per la primera de les denúncies per agressió sexual presentades per dues redactores del digital El Principal, del qual va ser director– ha generat un terrabastall sense precedents dins el món del periodisme de Catalunya. Però la denúncia pública d’Ana Polo sobre Quim Morales també ha sacsejat a fons l’opinió pública.
En el cas de Morales, l’allau de missatges d’altres periodistes a les xarxes socials –com ara el fil de Llucia Ramis– o en articles, com ara els d’Elena Parreño i Alba Carreres, publicats a Crític, va evidenciar que la conducta denunciada per Polo –tot hauria començat amb un petó forçat– ha sigut força habitual durant anys i que no se’n parlava. I va demostrar també que denunciar-les ara provoca tres menes de reaccions: dues de diametralment oposades –la de suport a mort i la que hi està en contra rabiosament– i una de més difícil de trobar, a cavall entre els dos pols. Una de les veus que ha aguantat aquesta tercera posició és l’advocada Maria Vila, que ha advertit del perill del punitivisme per deixar clar que hi ha conductes intolerables en què la solució no és classificar-les com a il·lícits penals. Li va caldre una piulada d’aclariment per fer front a crítiques que havia rebut de part de persones que consideraven que no donava suport a les víctimes.
La polarització, per tant, ha esclatat. És la crisi de creixement del me too en un món extremadament polaritzat en molts debats. S’ha passat de silenciar els abusos masclistes durant segles a una situació en què les denúncies poden ser judicials o només públiques, amb molt soroll al voltant i amb diverses externalitats, entre les quals destaca una onada reaccionària que es gira contra les denunciants i les revictimitza.
Un “corrent reaccionari” que castiga les denunciants
“En els darrers anys s’ha accentuat el corrent reaccionari contra aquesta mena de denúncies”, argumenta la psicòloga especialitzada en violència masclista i professora de la Universitat de Barcelona (UB) Núria Becerra en conversa amb El Món. El problema per a la psicòloga, però, és que aquest “corrent reaccionari” traspassa les fronteres ideològiques d’alguns grups, motiu pel qual és molt més difícil delimitar-lo: “Aquests discursos d’odi no se centren només en els grups d’extrema dreta”, assevera l’experta, que recorda que hi ha homes que abanderen aquesta mena de discursos que “tenen molt poder” mediàtic i social per esgrimir-los: “És una realitat que preocupa, i molt, perquè polaritza la societat”, exclama.
Aquesta mena d’argumentaris reaccionaris, segons apunten les expertes, neixen de la por d’una part de la població, ja que senten que “perden poder, bé sigui col·lectiu com personal”. Isabel Muntané, professora del departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), recorda que aquesta mena de discursos d’odi també poden “condicionar” les dones a l’hora d’exposar les agressions que han patit en el passat. De fet, segons relata, algunes dones s’han vist forçades implícitament a retirar les seves denúncies públiques de les xarxes socials per “por” a l’onada d’atacs i reaccions contràries a les seves paraules. En aquesta línia, la professora de la facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB) Noemí Pereda, especialitzada en victimologia i abús sexual, argumenta que una de les grans preocupacions dels professionals que es dediquen a assessorar les víctimes és “l’onada de hate” que poden rebre les víctimes quan denuncien els fets: “La societat no sempre comprèn les víctimes”, lamenta. I assegura que encara “hi ha molta susceptibilitat en relació amb les denúncies massives [com ha estat el darrer cas dins el sector del periodisme català]”.
“S’està gestant un canvi”
Les darreres denúncies dins el món del periodisme han desencadenat una espècie de ‘me too’ -tal com es va anomenar el moviment viral iniciat a les xarxes socials durant l’octubre del 2017 per tal de denunciar situacions d’agressió sexual o abús sexual arran de l’escàndol d’abusos per part del productor de Hollywood Harvey Weinstein. Un moviment que ja fa anys que “s’està gestant” a escala global, o almenys a tot Occident. “S’està gestant un canvi de mentalitat i la vergonya comença a canviar de bàndol”, exclama Isabel Muntané. Segons apunten les expertes, part d’aquestes darreres denúncies venen propiciades per un seguit de qüestions que han anat evolucionant amb els anys: “En els últims anys hi ha hagut molts moviments que provenen de diferents esferes, però considero que el més important és la visibilització. S’ha vist que les agressions de tipologia sexual es produeixen en molts àmbits, cap se n’escapa”, argumenta Becerra. Una idea, doncs, que ha empoderat les dones denunciar abusos masclistes que han patit en algun moment de la seva vida.
En aquesta línia, totes tres expertes coincideixen que el “canvi” de mentalitat, o, si més no, els primers passos del canvi, parteix d’alguns precedents dins l’estat espanyol, com per exemple el sonat cas de La Manada -el qual va desencadenar una revisió de les normatives en relació amb l’abús sexual, i la comunitat internacional: “Socialment, el cas de La Manada va marcar moltíssim”, recorda Noemí Pereda. Aquest, però, no ha estat l’únic cas que ha contribuït a un lleuger canvi de mentalitat en relació amb les denúncies per agressió sexual. Entre d’altres, el judici contra Dominique Pelicot, el marit de Gisèle Pelicot, que la va drogar i va permetre que almenys 50 homes la violessin mentre estava inconscient, també ha estat un dels factors clau en el canvi de concepció sobre les agressions sexuals que pateixen les dones. Un conjunt de factors que han contribuït a destapar una gran quantitat d’agressions i abusos sexuals i de poder.
Més de la meitat de periodistes ha patit assetjament sexual
Els casos denunciats per Mar Bermúdez –la denunciant de Saül Gordillo en el cas ja jutjat, n’hi ha un altre pendent de judici– o Ana Polo, entre d’altres, no són fets aïllats. De fet, segons l’Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, més de la meitat de les periodistes ha patit assetjament sexual (54%) i per raó de gènere (55%) en la seva trajectòria treballant en mitjans de comunicació. Es tracta d’un informe elaborat a partir de les respostes de 136 dones periodistes, que han respost un qüestionari amb una seixantena de preguntes, sobre masclismes subtils, discriminacions i assetjament. Preguntades per quines han estat les raons per les quals, d’entrada, no han presentat una queixa o denúncia, el fre més freqüent ha estat la normalització de les violències masclistes (67,1%), la sensació d’impunitat de la persona que ha agredit (57,5%) o patir qüestionament o manca de credibilitat (54,8%).
És precisament per aquest darrer aspecte que apunta l’observatori impulsat pel grup de periodistes el motiu pel qual, segons les expertes, moltes víctimes prefereixen mantenir-se en silenci per evitar represàlies: “Cal preparar molt bé a les víctimes, perquè algunes d’elles no estan preparades per al rebuig que poden arribar a rebre per part de la societat. No només a les xarxes socials, on les barbaritats s’accentuen, sinó també dins el seu entorn més pròxim”, argumenta Noemí Pereda. Així doncs, totes tres expertes coincideixen que, tot i que ja hi ha hagut certs canvis de percepció i mentalitat entre part de la societat, encara queda molta feina per fer en la lluita contra la violència masclista.
