Hi ha moltes històries en la història de Marina Casanelles. La història d’Stevie, la d’Aki, la de Ratatouille… Són –o han estat– els seus gossos. Se’ls estima i els respecta. I, sobretot, els ensenya a fer alguna cosa. A trobar cocaïna, a trobar marihuana, armes, bombes, xinxes o cadàvers. Casanelles ensinistra gossos perquè siguen útils i, sobretot, perquè siguen feliços. Això pot sorprendre. Sobretot, en una societat molt canina però poc avançada com la nostra. Marina explica la seua història. Les seues històries. Ha viscut als Estats Units –en conserva una semàntica carregada d’anglicismes–, on aquesta manera d’entendre els animals està molt treballada. De fa dècades. Se’n va tornar perquè no li agrada com actua una part de la societat nord-americana, la que admira Donald Trump. Ací voldria continuar treballant el seu ofici i els oficis dels gossos, però diu que tot són traves administratives. Ningú no és perfecte…
D’on li ve aquesta… aquesta passió pels gossos?
La tinc des de petita. Vaig nàixer a Barcelona i vaig viure-hi molts anys, i des de petita que hem tingut molts gossos. Volia fer coses amb ells. Els posava obstacles perquè saltessin, perquè fessin coses. Quan anàvem a muntanya m’amagava perquè el gos em trobés… Sempre tenia aquesta passió, des de molt petita.
Hi ha gent que hi juga i gent que els vol ensenyar, que volen que el gos aprenga coses… No és la mateixa actitud…
Exacte. Jo volia que el gos fes coses! Que s’assegués, que fes la tombarella, que aprengués tricks, que saltés els obstacles que li posés…
Vostè tenia esperit circense. Volia un gos de circ…
Sí. Volia un gos que fes coses. Com que jo muntava a cavall, volia que el gos superés obstacles de salt. Ara en diuen agility. Jo ja en feia, d’agility, quan tenia vuit anys amb el meu gos. Volia que ell fes alguna cosa, perquè, si no, trobava que la vida d’un gos havia de ser molt avorrida només sortint a passejar.
És a dir, no ho feia per l’espectacle, perquè la gent els aplaudira o els tirara peladilles. Ho feia per ell, pel gos, perquè s’ho passara bé.
És això. M’era igual que ens veiés algú. Ho feia perquè m’ho passava bé amb ell. I el gos, el veia feliç. Aquella relació era excepcional. El gos em respectava, però també jo omplia la seva vida amb activitats.
Quants gossos ha tingut?
Ui! Molts. El primer va ser el pastor alemany dels meus pares. El meu primer gos va ser un cocker anglès. Després n’he tingut molts. Aquell cocker, que vaig comprar als Estats Units quan tenia 21 anys, va ser el que em va començar a obrir les portes al món de l’entrenament caní. Allà hi havia escoles perquè hi poguessis anar amb el teu gos a fer agility i obediència. Allò em va obrir un món molt gran. Des d’aleshores tots els gossos que he tingut han fet una feina. Tant se val quina, però han de fer alguna cosa.
Antigament els gossos sempre havien de tenir una funció, una utilitat dins la llar. Com els fills. Si això no era així, l’animal sobrava.
Exacte. Però no soc només jo, perquè els gossos volen fer coses. El gos vol fer una activitat. Has de trobar quina activitat li agrada fer. Per exemple, a aquest que porto, el Ratatouille, li agrada molt el menjar. El motiva molt. Jo buscava un gos que trobés sols marihuana, perquè als Estats Units, a l’Estat on jo vivia en aquell moment, que era Washington state, la marihuana era legal. Tots els gossos que treballaven amb la policia no podien buscar-ne, perquè era legal. Jo tenia en aquell moment un pastor belga que havia entrenat per trobar drogues, però no per trobar marihuana. Aquest era el problema, perquè anava a les escoles i allà sí que estava prohibida. Havia de tenir, doncs, un altre gos que en pogués trobar. I vaig decidir entrenar el Ratatouille.
Quants gossos ha arribat a tenir alhora a casa?
A casa? Cinc!
Viu en un pis o en una casa?
En una casa, clar. Amb jardí. La casa on vivíem als Estats Units tenia un jardí bastant gran. Allà en tenia cinc. L’un buscava drogues; l’altre, marihuana; l’altre, bombes, i dos més buscaven xinxes.
Marededéusenyor!
Sí. Sempre els gossos que tinc a casa són de treball.
Perdone si li sembla impertinent, però això vol dir que vostè viu dels gossos.
Del tot, del tot. Els gossos són la meva feina, sí.
És fàcil ensinistrar-los perquè detecten marihuana, bombes o xinxes?
L’instint del gos és buscar. N’hi ha uns que el tenen més desenvolupat que altres. La seva motivació és buscar. Tots els gossos han de caçar. El que has de trobar és que tingui una motivació perquè ho faci. Quan n’hi ha una, que pot ser tant el joc com el menjar, el gos pot fer el que vulguis. Tant pot trobar-te drogues com pot fer matemàtiques. Aquest, el Ratatouille, faria el que fos per un tros de pernil. El que fos. Llavors, els has d’ensenyar el que tu vols que facin.
Com s’ensenya un gos a detectar marihuana o heroïna?
En primer lloc és això, la motivació. Fem-ho amb un joguet. En tens un, de joguet, i el gos farà el que sigui per trobar-lo. L’agafes i l’impregnes de l’olor que vols que ell retingui. Els aparelles: joguet i olor. Per exemple, si són pilotes, amagues dins el producte que tu vols. Ensenyes el gos a trobar aquesta pilota. De manera automàtica, quan troba aquella pilota troba alhora el producte que tu has ficat dins, que pot ser la marihuana. Cada vegada que el gos va trobant aquesta pilota va trobant la marihuana. Associa les dues coses. A poc a poc separes el joguet de la droga. El gos aprendrà que quan olori la marihuana tindrà el joguet. El premi és la pilota. O el pernil. Hi ha gossos que treballen millor pel menjar i n’hi ha que ho fan pel joguet. El gos s’ha de pagar. És com nosaltres. És el paycheck. Ningú fa res per res. Els gossos són iguals. El premi és la pilota o el menjar. Quan ja ha fet aquesta associació, li has d’ensenyar com t’ha d’indicar on es.
Es pot equivocar un gos?
El gos no s’equivoca. Quan ha de trobar una olor sap sempre quina olor és. El problema pot ser… Tornem enrere. Amb les bombes. Un component de bomba està format per moltes olors. Trenta-cinc o trenta-set. El gos ha de saber detectar-les. Amb les drogues només és aquella droga. Això és fàcil. Però amb les bombes han d’aprendre trenta-set olors diferents. Quan el gos m’avisa vol dir que ha trobat una d’aquestes olors en aquella maleta…
Aquest pot ser l’error. Perquè potser un d’aquells trenta-set components apareix en un altre objecte.
Exacte. Un fertilitzant, alguns medicaments… No és error del gos. Ell t’ho indica correctament, però tu no pots dir: “El meu gos ha trobat una bomba”. No. Jo he de dir: “El meu gos ha trobat una de les olors que jo li he ensenyat a trobar”. Ho has d’esbrinar.
Tot això, vostè ho va aprendre als Estats Units.
Sí.
I es va posar al servei de la policia…
Exacte. Als Estats Units, no tots, perquè cada Estat és diferent, però molts treballen amb companyies privades, com la meva. Jo tenia una companyia allà que es deia Cyrus Kinai, que oferia gossos ja entrenats, entrenar-ne o servir de guia. Aquestes companyies treballen amb els departaments de policia i els ofereixen tota mena de serveis.
Va tenir algun tipus de problema amb aquests serveis? Ho dic pel tipus de gossos que vostè porta, que no són els pastors alemanys amb què treballa la policia…
N’he tingut molts. Un cas dels més clars va passar amb un gos que tenia, un cocker anglès. El vaig ensinistrar per a buscar restes humanes. Ens va trucar la policia arran d’un accident de cotxe en què havien mort tres persones i una quarta havia desaparegut. Havien passat 24 hores i no sabien on era el conductor. Aquella carretera era al mig del bosc i es van pensar que podria estar pel mig de la muntanya. Ens va cridar també una companyia civil. Hi vaig anar jo i quan vaig arribar a la zona de recerca vaig obrir el cotxe. Jo tenia un pastor alemany que feia rastreig i trobava drogues, però no feia res del que necessitàvem. Quan vaig agafar el gos cocker, peludet, molt divertit, com un pallasset, va venir un agent i em va dir: “A veure, si us plau, que això és una situació molt seriosa. Agafi aquest gos, guardi’l i tregui el gos que hi ha de treballar, el pastor alemany”.
Classista de gossos, aquell agent…
I més encara, perquè va venir de cara a mi, que era una senyora i amb un accent estranger. Va ser allò de: “Aquesta no sap el que es fa”. Vaig callar, vaig posar l’arnès al gos, vaig agafar el meu equip, ens van dir per on començar i allà es va acabar la desconfiança confessada.
Van trobar el cadàver?
No.
Oooooh!
Bé, sí i no. Van buscar-lo durant algunes hores. Amb el meu equip –perquè sempre et fas acompanyar d’algú– vam trobar una carretera que, si la creuaves, anaves a parar a alguns edificis amb restaurants i botigues. Vam avisar la policia i els vam dir que el rastre s’acabava allà, però que el gos volia creuar. Llavors ens van demanar que no creuéssim, perquè era perillós, que ja hi anirien ells. Van arribar a un restaurant i allà els van dir que una persona molt malferida havia fet servir el seu telèfon.
És a dir, que el van trobar.
Sí. Llavors, en tornar, el policia es va disculpar. Quan li vaig dir que aquell gos, a més, era cec, no s’ho creia: “Ostres! Ho dius de broma”. –“No. Aquest gos és cec. I confia en mi. I és molt valent. I tenim una comunicació molt bona”. Es va disculpar. Però això sí que passa. I quan vas amb el Ratatouille, igual.
Clar, quan el veuen arribar aquesta rateta…
Fins que els fas una demostració. Aleshores queden al·lucinats.
Per què va tornar dels Estats Units?
Perquè n’estic cansada. Jo soc casada amb un americà, que encara és allà. Però ja vam dir que quan ens jubiléssim o quan ens féssim més grans vindríem a viure aquí. No volíem tornar tan d’hora i jo encara treballava allà, però ara que ha sortit Donald Trump, no puc. Les coses han canviat molt.
Canvien les excentricitats i les barbaritats del president o canvia també la gent?
Canvia la societat. Recorda que qui ha votat aquest president és la meitat del país. La meitat del país és com ell i li presta suport.
Però una part d’aquesta meitat es pot sentir contrariada o defraudada amb les coses que fa.
T’ho diré molt tristament. Aquesta gent és molt ignorant i continuen creient-se’l. Es pensen que el país va bé, i el país no va bé. Els preus estan alts. Ell va dient que estan baixos i ells s’ho creuen. El dòlar ha baixat molt, però la gent continua creient que Trump és el salvador del país. I fins i tot et diuen: “Si es fa dictador, tant se val, perquè és el nostre”. A l’inrevés, pensen que ell, com a dictador, no només solucionaria els problemes del país, sinó també els del món. Jo no puc amb això.
El canvi del caràcter de la gent ha anat de pressa?
En guanyar Trump, sí, tot ha anat molt de pressa. Mira ara la policia, com agafen els immigrants… No hi ha respecte per l’ésser humà. Estan arribant a uns nivells molt molt baixos. I no només hi ha això. Hi has de sumar l’assegurança mèdica… Allà et poses malalt i ja l’has cagat!
Però això no és nou i vostè ja devia saber-ho.
Sí. Però arriba un moment en què et canses, perquè es multipliquen els amics que tenen problemes. Veus com aquell amic ha de fer servir tots els diners que havia estalviat per a la jubilació per atendre la seva dona, que s’està morint. La dona es morirà i ell es quedarà sense res. I això és cada dia. Jo ensinistrava un gos per a una noia que és diabètica. Doncs, l’assegurança no li cobria la insulina que necessitava. Ella estava cada dia pitjor i els pares van traure els diners que tenien estalviats per pagar-li la insulina. Va arribar un moment en què vaig pensar que ja en tenia prou.
Ha parlat ara d’un gos que ajudava una persona diabètica. Aquesta és una altra especialitat…
No. Sí i no. La constant és la detecció. El gos detecta. Poden detectar una pujada o una baixada de sucre. Els ensinistrem a través de la saliva. Quan el malalt pateix el canvi químic es detecta per la saliva. N’agafem una mostra quan aquella persona té la insulina molt alta i quan la té molt baixa. El gos identifica aquelles dues situacions i l’ensinistrem també perquè avisi la persona en qüestió.
Però avui dia hi ha indicadors que ja t’avisen…
Tornem als Estats Units. No totes les assegurances t’ho cobreixen i moltes persones no s’ho poden permetre. Parlo d’un país on la gent no té aquests recursos, perquè l’assegurança no els ho paga o perquè surt molt car.
Vostè m’ha comentat adés que patia migranyes i que hi ha un gos que l’ajuda…
També. Els canvis químics que et produeix el cos formen una aura. El gos detecta els canvis d’aura. Per migranyes o per atacs epilèptics, per exemple. El gos pot detectar el canvi abans que no passi. L’atac epilèptic canvia el cos i, amb el cos, la seva olor. Jo demano a aquestes persones que em donen una peça de roba que portessin en un d’aquests atacs. Li ensenyo al gos que indiqui quan detecta aquesta olor…
Vol dedicar-se a tot això ara també a Barcelona?
Acabo d’arribar. Fa dos o tres mesos que soc aquí. No vull dedicar-m’hi tant com ho feia als Estats Units, perquè el món aquí és diferent, no és tan intens com allà. Aquí estem molt estancats i allà són molt ràpids en tot. El món caní està molt avançat als Estats Units i aquí vaig veient que no. No hi ha, per exemple, empreses que puguin treballar directament amb la policia o amb els bombers. No ens ha arribat tot això. Una altra cosa: als Estats Units hi ha moltes armes i moltes bombes. Allà hi ha necessitat de detectar-les.
Ací els podrien començar a ensinistrar per trobar armes blanques, que ara s’han multiplicat…
També. El gos es pot fer servir per a moltes coses. A les escoles, per exemple. Allà hi ha moltes escoles que en contracten perquè hi vagin cada setmana i facin la passejada. Es miren les taquilles, les motxilles… I això fa que el nano sàpiga que no ho té fàcil. A les escoles nosaltres busquem armes i drogues. Evites que els alumnes en portin.
Podria acabar passant que vostè, que se n’ha anat d’allà cansada pel canvi de la gent, ara ací se’n canse també perquè no estem prou evolucionats…
La sort que jo tinc és que vull continuar fent-ho perquè és el que m’agrada, la meva passió. No puc quedar-me a casa dient: “No faig res”. M’agradaria continuar en aquest món de la detecció.
Ha explicat aquell cas de la persona ferida. N’hi ha algun altre de què se senta especialment orgullosa?
En tinc un altre que va protagonitzar un pastor alemany que es deia Aki. Era un gos que buscava drogues, feia protecció i rastreig. Jo formava part d’un equip i en portava la part canina. Llavors vivia en una illa i ens vam trobar amb el cas d’una noia que no havia baixat d’un ferri. On era aquella noia? Podia haver saltat, podia haver tingut un accident, haver-se suïcidat… Ens van demanar que determinéssim si havia baixat del vaixell o no. Això et treia dubtes. Havien passat dos dies i volien fer servir els gossos. Només teníem un gos certificat. D’això, en vull parlar. Aquests gossos allà han de passar anualment una certificació per poder continuar treballant. Ens van donar una peça de roba d’aquella dona i vam començar el rastreig. Aki va seguir-ne el rastre fins a arribar a la vila. Allà igual. Vam arribar a un lloc on ella havia agafat un vehicle. El rastre s’acabava allà. A través de les càmeres de televisió, vam poder veure que ella havia pujat al cotxe i havia marxat.
Fa molts anys que els americans ens conten aquestes històries des de les sèries e televisió. Quan jo era petit hi havia Lassie, Rin Tin Tin… Eren millors que Sherlock Holmes!
[Somriu]. Tenen una tradició televisiva en aquest sentit. Tot això constata que allà els gossos es fan servir molt més que aquí. Tornem-hi, per exemple, amb l’assistència mèdica. Als Estats Units hi ha molts gossos que ajuden la gent. No cal tenir una malaltia. Potser ets coix o mig cec, potser tens un problema de mobilitat… Tots aquests gossos s’entrenen perquè t’ajudin a aixecar-te, perquè et recullin coses de terra…
Ací de fa molts anys tenim els gossos pigall…
Sí, això sí. I ara està arribant el gos d’assistència. Però, ho sento molt, la Generalitat hi posa moltes traves. A mi m’agradaria continuar entrenant gossos d’assistència, però amb tots els tràmits que he de salvar per arribar-hi, tots els que la Generalitat em demana, dius: “Hòstiaaaaa”.
Els tràmits se’ns mengen. Les administracions ho enredren tot…
Però llavors penses: “Aquesta és una activitat amb la qual ajudes els altres”. No ho faig per cobrar, sinó per ajudar la societat. Jo no cobro pels gossos d’assistència mèdica. Ho faig perquè és la meva manera d’ajudar la societat. I fins i tot en això em posen problemes. I als Estats Units, no. Jo avaluo el teu gos. Això ho podem fer amb el teu gos. I dic sí o no. O anem a la gossera i en busquem un. Allà el procés és molt més fàcil.
Hi ha gossos o races més espavilats?
Com tot. Sí, n’hi ha. Hi ha races que estan més desenvolupades i són més intel·ligents. El border collie, per exemple, és un gos molt intel·ligent. Després, clar, hi compta també la criança. Pots tenir una raça molt intel·ligent, però, si només cries aquell animal per a la bellesa i ja no penses en la intel·ligència, aquell gos serà maco, però es va tornant bovo. El vas criant perquè sigui bovo. És el cas dels gossos que entrenen només per a les competicions de bellesa. Els gossos de treball són diferents. Tu tries un gos de treball per com treballa i la intel·ligència que té… Però sí que n’hi ha de més intel·ligents.
I entre gossos i gosses? Hi ha diferències de gènere?
Hi ha diferències. Si he d’escollir, m’estimo més una femella. T’ho diré fàcil. No és que sigui més intel·ligent, és que no té la necessitat de reproduir-se. Tu tens un mascle, hi estàs treballant i, si passa una gossa en zel, s’ha acabat la feina. L’instint de reproduir-se és molt més fort que el de treballar. La gossa diu: “Aquell mascle? Que el fotin!”. I continua treballant. Per això a mi m’agraden més les femelles. Però després l’Aki o el Ratatouille són mascles… Al final, quan busco un cadell, miro el caràcter, no el sexe. Però si és femella, dic: “Iuhuuuuu!”.
Adés ha parlat d’un gos cec, l’Stevie. Encara és viu?
No. Em va arribar a mi perquè ningú el volia. Era un gos ple d’energia, no tenia por a res i era difícil de controlar. L’associació amb què jo treballava, que és de rescat de gossos, es va posar en contacte amb mi. Vaig intentar que algú l’adoptés. Ningú el volia. Llavors de sobte va començar a detectar-me les migranyes, vaig decidir que me’l quedava i vaig començar a veure’n el potencial. No sols podia ser un gos d’assistència que m’ajudés, que em detectés les migranyes, sinó que podia anar a demanar ajuda, podia portar-me la medicació… Hi havia moltes més coses que podia fer i el vaig entrenar, també, per trobar restes humanes per als grups de rescat. Com t’he comentat abans, als Estats Units has de passar una certificació. Tots els gossos que treballen l’han de passar. L’Stevie o l’Aki havien de passar la mateixa certificació que passen els gossos del departament de policia. Allà són molt estrictes, i això m’agrada. Vol dir que el teu gos continua sabent fer la feina i que manté aquell nivell de treball necessari. No són unes certificacions fàcils. Has de saber entendre i llegir el teu gos.
Continuem amb l’Stevie.
Va continuar sent un gos per a serveis mèdics, però va passar també el curs i la certificació per trobar restes humanes. Era un gos que no volia ningú i va arribar a fer dues feines. Va arribar dalt de tot. En les certificacions aconseguia els punts i les avaluacions més altes.
I va morir…
Vaig treballar molt amb ell. Però finalment va començar a tenir demència i a perdre l’oïda. Quan la va perdre va ser molt dur, perquè ell es guiava molt per l’oïda. Olfacte i oïda. Llavors ja no em sentia quan jo picava de mans, quan jo caminava… Se m’enganxava i el veies que patia, que sempre estava molt nerviós. El veterinari ens va dir que la millor solució –perquè patia, ja no era un gos feliç, es quedava al seu lloc tremolant…– era sacrificar-lo.
Aquesta decisió de sacrificar un gos és molt dura. Nosaltres no la prenem així amb els humans…
Ara semblaré jo… No, és cert. Però crec que l’ésser humà hauria de tenir uns drets en aquest sentit que encara no tenim. Una persona hauria de poder decidir quan ha acabat.
D’acord, però ets tu qui decideix pel gos i una persona decideix per ella mateixa abans…
És així, sí. Ells no poden fer-ho. A més, sempre hi ha el pagès que li fot un tret quan decideix que s’ha acabat. Allà i aquí. Però els veterinaris, abans de fer-ho, tenen molt criteri. Si tu dius que ja no el vols cuidar, et diuen: “Espera. Hi ha grups que se’n cuiden. Està malalt i tu no li pots pagar la medicació? Un moment, hi ha associacions que es dediquen a trobar cases on gossos com aquests poden viure molts anys, encara que estiguin malalts”.
Vostè ha escrit un llibre sobre l’Stevie i no troba cap editorial que se’n vulga fer càrrec. Em resulta estrany, perquè és una història molt interessant…
L’he enviat a moltes editorials, sí, i no m’han contestat. Algunes em diuen que tenen molta feia i ni tan sols tenen temps de llegir-se’l. No, no. Com si no existíssim. Si no ets conegut, si no surts a la ràdio o a la televisió, és impossible. Al final, he trobat Edita.cat, que m’estan ajudant, que publiquen el llibre gràcies als diners que cedeixen les persones interessades abans. He arribat al 35 % del pressupost, perquè encara que ho envies a molta gent, la gent no reacciona. I jo ho entenc, eh? No critico la gent. A mi també em fa el pes veure el llibre físic, imprès. Però, en fi, aquesta editorial ens ajuda als qui no podem publicar d’una altra manera.
Recorda la pel·lícula Sempre al teu costat, Hachiko? Al final podria ser un gran èxit.
Jo crec que sí.
[Somric]. Ja se’n penediran, ja…
Evidentment, ho dic jo perquè és el meu llibre. El vaig escriure perquè tothom que coneixia la història de l’Stevie m’ho demanava. Tothom que l’ha llegit es queda meravellat. Hi explico com el vaig entrenar. Un gos cec no es pot ensinistrar de la mateixa manera que els altres. No s’hi veu i jo li he d’ensenyar com ha de trobar les coses. Hi explico, al llibre, per exemple, com el vaig ensinistrar per diferenciar la sang humana de la de gallina…
Per què han augmentat tant al nostre país els animals de companyia? És una mostra d’afecte pels animals o de desafecte per les persones?
Si realment la gent s’estimés els gossos, no farien el que fan. Alguns gossos poden viure en pisos. N’hi ha que sí, races que poden viure perfectament en pisos o en ciutats, però n’hi ha moltes que no. Hi ha molts gossos que no són feliços a les ciutats. Jo diria que el 80 %. Si tu ara veus passejar per aquí un gos i et penses que és feliç, prova de traure’l a un lloc, a la platja o a la muntanya, i veuràs com canvia totalment. Els veus el canvi. La gent és egoista. Si vols tenir un gos en un pis, agafa’n un d’una raça que pugui viure realment feliç i contenta a la ciutat. Per exemple, el buldog francès, que s’ha posat molt de moda. Aquest és perfecte. És un gos perfecte per a la ciutat. Són tranquils, ganduls, no els agrada fer res, no necessiten fer exercici… N’hi ha races que sí. Fins i tot un gos gran. Un mastí. Al mastí no li agrada moure’s. Pensa-hi abans d’agafar l’animal. Ara s’ha posat de moda el border collie. Jo, quan veig un border collie a la ciutat, penso: “Pobra bèstia!”. Són gossos que necessiten estar fora, córrer i treballar. Fer alguna cosa.
Hem de tractar un gos com una persona?
No! El gos és un gos. Ara, jo m’estimo molt els meus. I els respecto. Però no. Hi ha gent que arriba a un nivell de tractar millor els gossos que els humans… Això de vestir-los, que vagin en conjunt amb el propietari, portar-los dins un carretó… Home! No! El problema és que després a casa també els tracten com si fossin nens. Aquí venen els problemes del gos, quan els gossos comencen a donar problemes a casa. El gos és un gos. No pots tractar-lo com un nen. Per exemple, un cas molt típic que jo explico als meus clients: imaginem que un gos té por d’alguna cosa. Si fos un nen, l’hi intentaríem explicar, li direm que estigui tranquil…
Igual que fa molta gent amb el gos…
Doncs, no. El que has de fer és demostrar que aquell soroll…
Els petards.
No. Els petards són una altra història. Per exemple, passa algú amb un paraigua i el gos s’avalota i comença a bordar. Li has de demostrar que allò no és res. Tranquil. La teva actitud ha de ser concisa: “Jo estic tranquil·la i em sento segura, però tu també te n’has de sentir”. Si li diem: “Pobret, pobret, no t’espantis!”, li estem dient que s’espanti cada vegada que vegi un paraigua. El tro és diferent. És una energia. El meu border collie els té molta por i els sent des de lluny. Però no vaig a buscar-lo al lloc on s’ha amagat a acariciar-lo. No. El deixo tranquil allà i continuo fent la meva vida.
Els hem d’enterrar com als humans?
Jo me’n quedo les cendres, les enterro en un jardí i hi planto un arbre o una planta. Quan no tenia jardí no les conservava. M’estimo més gravar en fang, en ceràmica, la petjada del gos abans que no es mori. Això és un record que m’agrada molt més. I en tinc moltes, de petjades… I ja està.
