Òscar Escuder (Barcelona, 1968) és un metge que fa més de vint anys que és president de Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. L’assemblea general ordinària anual el va reelegir com a president el dia 16 i va ratificar tots els candidats de la seva candidatura, El futur, en català, després d’un procés electoral polèmic arran de la decisió de la junta electoral de tombar la candidatura alternativa que encapçalava el polític valencià d’ERC Agustí Cerdà. Escuder afronta aquest nou mandat amb l’objectiu de millorar el funcionament intern de l’entitat i culminar el desplegament territorial. Així mateix, es compromet a fer tot el que estigui al seu abast per millorar la situació del català en tants àmbits com sigui possible, i creu que una de les claus per enfortir la llengua passa perquè els catalans mantinguin el català en les seves converses. En aquest entrevista amb El Món parla de la salut del català en àmbits com l’educació i la sanitat i, d’altra banda, explica per què és tan important l’oficialitat del català a Europa, però reclama al govern espanyol una aposta decidida per a protegir la llengua. I també reclama als polítics catalans que no s’autotradueixin al castellà en les seves compereixences públiques.
Quins objectius s’han fixat com a prioritaris en el nou mandat?
En l’àmbit intern hem de millorar el funcionament de l’entitat. Hem de ser capaços de canalitzar millor la gent que se’ns ofereix com a voluntaris, que fins ara d’això no n’estem prou contents. D’altra banda, acabar el desplegament territorial de l’entitat a la Franja de Ponent, que és l’únic territori on ara ens falta una territorial estable de Plataforma per la Llengua. I, en general, fer tot el que puguem perquè la situació del català millori en tants àmbits com puguem, en tants territoris com puguem, molt especialment entre els joves, a tot arreu.
Està satisfet amb com a anat el procés electoral?
Tenim dos vessants. Des del punt de vista orgànic, diguéssim sí, perquè ha funcionat com havia de funcionar. Però, per altra banda, no podem obviar que hi ha hagut uns socis que han intentat presentar una candidatura i no ho han fet d’acord amb els estatuts, i per això la Comissió Electoral els ha invalidat la candidatura i estan emprenyats. I, evidentment, no ens agrada tenir socis emprenyats. Aquí venim a fer coses de profit, o com a mínim a intentar-ho. No venim a emprenyar ningú que, a més a més, bàsicament pensa com nosaltres. Està molt clar que qualsevol soci de Plataforma per la Llengua és difícil que ens hi barallem.
Creu que s’han explicat bé els arguments pels quals aquesta candidatura no s’ha pogut presentar a les eleccions?
A mi em fa l’efecte que sí. Vam enviar un comunicat als socis extens, amb els detalls. Fins i tot gent que habitualment no parla d’això, em va dir que s’havia llegit el correu electrònic de cap a peus i que li havia semblat que estava molt clar i molt ben explicat. Em fa l’efecte que sí.
Ells denuncien que la interpretació dels estatuts és molt restrictiva per permetre altres candidatures.
La presentació de candidatures, és cert, que podria ser d’altres maneres. Això podria ser més fàcil. Sí, podria ser més fàcil. Però de tota manera, aquests estatuts no estan pensats per fer la guitza a altres socis de l’entitat, per descomptadíssim. Sí que estan pensats amb dues claus. Primera, per preservar la independència de l’entitat, i per això la renovació de l’executiva es fa per meitats, sent conscients com en som que a les assemblees hi participa un nombre molt petit de socis i això ,a Plataforma per la Llengua com a mínim, ha estat sempre així, i em fa l’efecte que la majoria d’entitats també, excepte que hi hagi grans merders, cosa que crida més a la participació. Tenint en compte això, vam decidir, per una banda, la renovació per meitats per posar difícil que algun grup polític ens pogués fer una espècie d’opa hostil. És a dir, per evitar que ningú, durant dos anys, infiltrant un centenar de socis, no s’assegurés el control de l’entitat, sinó que l’entitat continués sent independent de tothom. I per l’altra, el fet que els candidats hagin de sortir de la gent que hi ha en territorials i en comissions és perquè se sàpiga què s’està fent. Ens sembla molt estrany aspirar a liderar una territorial o una comissió de la qual només saps el que surt a la premsa o en els correus que envien als socis. Aquests són els arguments de pes perquè els estatuts diguin això, i amb tots els matisos i tots els debats que puguem fer, que evidentment se’n poden fer, ens sembla que són arguments vàlids.
N’ha parlat de tot això amb Agustí Cerda?
Doncs no. Em va trucar l’endemà que jo vaig saber que la meva candidatura estava validada, i llavors em vaig assabentar per ell mateix que la seva estava invalidada. Clar, jo no soc part de la comissió electoral. Podíem pensar, per les converses que havíem tingut prèviament, que potser hi hauria una altra candidatura, però no en sabíem ni el candidat a president ni la gent que en formava part, i no vam parlar de temes de fons.
De les primeres coses que han presentat en aquest mandat, ha estat un informe sobre el saló de l’ensenyament en què denuncien que més del 65% dels expositors menysté el català.
Doncs una de tantes coses on es demostra que hi ha molta feina a fer, que no som un país ni una societat normal i que Plataforma per la Llengua té molta feina, malauradament.
Això és un reflex de la situació del català a l’escola i a les universitats?
Jo crec que tot plegat, més que de l’escola i les universitats, que segurament també, és un reflex del català a la societat i del moment que vivim. Hi ha hagut molts anys que semblava que tot estava bé tot, i nosaltres anàvem avisant que no. Finalment, ara més o menys tothom ens reconeix que no tot està bé, però és molt difícil canviar les coses. Se n’intenten canviar, a vegades amb més força, i altres amb menys, denixant a part els governs del País Valencià i de les Illes, tot i que són un símptoma, està clar.
La immersió lingüística funciona?
Així a seques, si no diem res més, hem d’entendre una immersió lingüística ben feta i s’hauria de dir que sí que funciona. Tal com s’està fent en molts llocs no funciona, o com a mínim no funciona tan bé com hauria de funcionar. La immersió és el sistema ideal, si ningú n’inventa un altre de nou, perquè en territoris amb convivència de dues llengües, una de més potent i l’altra minoritzada, com a mínim, acabat l’ensenyament obligatori, la canalla sàpiga les dues llengües i siguin perfectament competents amb les dues i , si calen, llengües estrangeres. Però s’ha de fer ben feta. I està clar que fins ara no s’ha fet prou bé. Costa generalitzar-ho, segur que hi ha llocs on s’ha fet força bé, però les dades que va presentar el conseller Josep González Cambray fa un parell d’anys deien que a 4t d’ESO només el 46% dels professors parlaven molt majoritàriament o només en català als alumnes. Només un 46%.
Però això és una feina de tota la comunitat educativa.
Clar. A l’escola li hem d’exigir que els alumnes quan acabin l’escolarització siguin perfectament competents. Jo crec que en tres llengües, però com a mínim en dues, que són el català, el castellà i l’aranès a la Vall d’Aran. I això és la feina de l’escola, i està clar que en molts àmbits, vull dir en molts barris, molta canalla quan surt de l’escola amb prou feina sentiran el català fins l’endemà que tornin a entrar a l’escola. Per tant, és allà on s’ha de treballar tota la resta, perquè tampoc li podem encolomar a l’escola tota la responsabilitat. És importantíssima, però si no hi ha videojocs, si no hi ha sèries, si l’entrenament de bàsquet, de futbol o de patinatge és tot en castellà, aquells xavals potser seran competents en català, però no el faran servir. I, a més que siguin més o menys competents, costarà molt que se la sentin seva si aquella llengua només és la de la classe de matemàtiques, la de classe d’història, la de classe de català, etc. Per tant, és una feina de tota la societat.
Vostès alerten de l’increment de castellà a les escoles i, en canvi, hi ha famílies que exigeixen més castellà.
Nosaltres parlem des del punt de vista d’assolir el màxim de competències i la màxima cohesió social, i pensem que la gran majoria d’aquestes famílies parlen amb l’única voluntat d’excloure el català del país. No hi ha arguments pedagògics comtra la immersió ni es troba enlloc gent que no sàpiga el castellà. No trobaràs cap persona de 15 anys que no sàpiga parlar castellà, i, en canvi, en trobaràs uns quants milers que no saben parlar o no saben parlar prou bé el català.
De fet, per exemple, a Barcelona el catastellà és predominant al carrer.
Les dades globals d’ús social del català a tot el territori, les últimes que tenim, són del 32%. A Catalunya, del 38%. Jo crec que amb això està tot dit.
Són dades molt pobres, no?
I també s’ha de tenir un context històric. Fa menys de 100 anys, l’ús social del català era del 95% a tot el territori. A la Catalunya Nord, i fins i tot a Alacant i a l’Alguer, que són els llocs on ara mateix el català està pitjor, la gent pel carrer parlava català, entre altres coses perquè en molts llocs era l’única llengua que sabien. Vol dir que hem de tornar a saber només una llengua? No. Però vol dir que hem de tornar, com a mínim, al fet que tothom sàpiga també català. O sigui, no ens cal deixar de saber castellà, o deixar de saber francès o italià.
I què es pot fer per revertir aquesta situació?
Per una banda, reforçar l’escola, que en el més breu temps possible no siguem capaços de trobar gent que no sigui prou competent en català. I, a més a més, reforçar tot l’entorn de l’escola. Reforçar, sobretot pensant en el jove, el lleure de tota classe. Des d’activitats extraescolars, videojocs, audiovisuals, casals, caus, que són els grans paquets. Hem d’aconseguir que aquesta canalla visqui en el barri que visquin, de la ciutat que sigui, tinguin una part molt significativa de la seva vida també en català quan surtin de l’escola. Tinguin la llengua d’origen que tinguin. I la llengua que tinguin està molt bé que la sàpiguen, sigui el castellà o sigui qualsevol altra. No estem en contra que se sàpiguen més llengües, al contrari. Estem a favor que la gent que ve d’altres països, els que venen de l’Àfrica, d’altres llocs d’Europa, d’allà on sigui, puguin saber les seves llengües familiars, perquè això també és una riquesa. Inclús, com a país, constituirà, si som capaços que en sàpiguen força, una oportunitat econòmica per a ells. Endavant a saber el màxim de llengües possible, però començant per la d’aquí, que és el català.
Mantenir el català és una de les eines amb les quals es pot treballar això.
Sí, això seria molt important que els catalanoparlants ens conscienciem i que sapiguem que quan iniciem una conversa, o fins i tot quan algú ens inicia una conversa, o ens respon a una conversa iniciada per nosaltres en català o en castellà, nosaltres mantinguem el català. És la manera de donar el missatge que el català és útil, el català serveix, i a qui encara no en sap li poses més fàcil perquè l’aprengui. Tots sabem que les llengües s’aprenen fent-les servir, practicant. Tots hem anat una temporada a Anglaterra o a França o allò on sigui, si aprenem anglès o francès. Doncs aquests no cal que vagin enlloc, ja són aquí. Cal que nosaltres els ho posem fàcil. Això des del punt de vista estrictament d’aprendre la llengua. Però és que, d’alguna manera, si tu ets catalanoparlant i canvies de llengua per adreçar-te a algú, d’alguna manera li estàs dient que no és dels teus i que no vols que ho sigui. O sigui, és una actitud que té un punt, per descomptat no volgut, de racista.
I donar-li el valor que té.
Donar-li importància, però amb naturalitat, sense semblar que estem descobrint Amèrica, diguéssim. Estem fent una cosa que, al final, és natural. A tot arreu és natural parlar amb la llengua del lloc. Doncs escolta, la llengua d’aquí és el català, la llengua que està minoritzada i que té problemes és el català, per tant, és la llengua que hem de fer servir. Amb naturalitat, però sent conscients que no fer-la servir és un greu perill per a la continuïtat de la llengua.
I que està passant a la sanitat?
Està passant una mica el mateix que passa a tot arreu. En el món de la sanitat concretament ens falten metges i infermeres. Això no és només aquí, això passa a tota Europa occidental. Falten metges, falten infermeres, i venen metges i infermeres sobretot de Sud-amèrica i de l’Europa de l’est, però de molts llocs. I com que ningú els diu que hagin d’aprendre català, ens estem trobant amb problemes seriosos. L’altre dia, fa el voltant d’un mes, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya presentava una enquesta en què el 13% de metges deien que no entenien el català. Això és entre un cada set i un cada vuit. No és una cosa anecdòtica.
Aquest informe també diu que que només un de cada dos utilitza el català amb els pacients.
Doncs això, tenim un problema. També sembla que el Govern finalment després de molts anys se n’ha adonat i ha engegat aquest pla de formació, que està molt bé. Nosaltres el que reclamem és que juntament amb aquest pla de formació s’hi afegeixi un pla d’exigència en què tothom, tant els que ja hi són com els que entren de nou al sistema de salut, sàpiguen que hi haurà un moment en què sí que se’ls demanarà justificar de veritat el coneixement de català, sense fer-nos trampes al solitari.
Vostès és metge. Aquesta situació l’ha viscut de prop?
Jo també t’he de dir que jo personalment he tingut molt pocs casos de problemes lingüístics amb altres companys. N’he tingut algun, però molt anecdòtics. Però sí que sé que als hospitals no s’està demanant el nivell que toca, inclús per llei. Ens estem fent trampes al solitari a l’hora de fer veure que complim la llei i no la complim. I això al final té dos vessants. Té el vessant de drets lingüístics, que és evident, estem perjudicant els pacients que volen parlar en català, però és que també té el vessant de seguretat mèdica. I està estudiat pel Canadà concretament que quan els metges no dominen la llengua dels pacients hi ha més risc de complicacions, estades hospitalàries més llargues. I això és el fonamental, però és que també vol dir més diners. O sigui, no té cap avantatge que el metge o la infermera no dominin la llengua del pacient. I, per tant, s’hi ha de posar solució. I una solució realista. Com en tot el que proposem a Plataforma per la Llengua, l’objectiu no és ni sancionar ningú, ni fotre fora ningú, ni fer emprenyar ningú. No ens volem quedar sense metges, però sí que volem que el personal sanitari que és aquí sàpiga que aquí hi ha dues llengües i que s’han de saber les dues.
Vostès van ser molt crítics amb el pla de xoc que ha impulsat el govern per revertir aquesta situació.
El que van proposar ens sembla molt bé. El que ens semblava és que faltava l’altra pota, que és la pota del requeriment. I en això sí que vam ser molt crítics i fins que no es demostri el contrari ho continuem sent.
És a dir, fixar un termini perquè puguin demostrar un coneixement de català.
Exacte.
També van denunciar exàmens fake per tenir el C1.
Sí, sí. Això passava fins fa molt poquet. Ara no et puc dir la setmana passada, perquè no hi ha hagut convocatòries noves. Però això estava passant.
I en què consistia aquesta prova?
L’Institut Català de la Salut (ICS) està habilitat per fer proves per validar el C1, només a efectes de l’ICS. O sigui, el C1 que et doni l’ICS no et serveix per anar a una altra banda. Als administratius sí que se’ls ha demanat normalment el C1 de veritat. A les infermeres se’ls ha fet un examen més facilet, però encara mig-mig. No era el mateix que el del Consorci, però d’aquella manera. I als metges se’ls ha pràcticament regalat. Quan dic pràcticament regalat, vull dir que consistia a fer una redacció, llegir-la, i amb això tens el C1. La prova és que hi ha hospitals on hi ha hagut centenars de metges que l’últim any s’han estabilitzat, amb zero suspensos de metges. Això no és creïble. A part que sabem que ha anat així, és que sabem que un examen on es presenta uns quants centenars de metges amb zero suspensos, en fi… Es comenta sol el resultat, diguéssim.
Un altre dels aspectes d’actualitat és l’oficialitat del català a Europa. Han estat crítics amb com ho ha gestionat el govern espanyol. Confieu que acabi sent oficial?
Està claríssim que el govern espanyol no s’ha après aquest tema com els estats negocien les seves autèntiques prioritats. Ho ha posat sobre la taula i van fer poc més que posar-ho sobre la taula. I així no és com els estats negocien els temes que realment els interessa. Això ho sabem tots. A vegades barregen temes i negocien contraprestacions. I això és el que pensem que hauria hagut de fer i no ha fet l’estat espanyol. Ara sembla que ho estan empenyent una mica més, sembla que els informes que estan fent de cara al Consell de la Unió Europea són una mica més seriosos i més ben argumentats. Sembla que ara han apujat una mica el nivell de preocupació del tema. O sigui, al final d’això, el que sí que sabem és que si s’aprova l’oficialitat del català, serà que l’estat espanyol ho haurà acabat fent bé. O sigui, el mèrit o el demèrit serà de l’Estat. Els altres, el Govern de la Generalitat, altres governs autonòmics, nosaltres, qui sigui, podem ajudar-hi, podem empènyer, podem fer campanyes, podem demanar vídeos a gent famosa, podem presentar més informes, podem donar arguments a tothom que ens vulgui escoltar, però ni el Govern, ni nosaltres, ni cap altra entitat tenim veu ni vot a l’organisme que acaba decidint si és que sí o si és que no. Per tant, aquí, la responsabilitat final, sigui blanc o sigui negre, serà de l’estat espanyol.
Parlem de l’oficialitat del català a Europa, aquesta legislatura s’ha introduït al català del Congrés, i aquí què s’està fent?
Se n’estan fent més aquí que fora. Quan siguem oficials de la Unió Europea serà un pas molt, molt important, i això està bé que tothom ho sàpiga. No és una cosa purament simbòlica, que també. No és una cosa que sigui només que els eurodiputats poden parlar en català al Parlament Europeu, que també, si no sobretot és un tema de dificultar o no l’ús del català aquí, al mateix territori. És a dir, hi ha moltíssimes directives europees que acaben tenint repercussió directa o indirecta sobre el ciutadà, on s’obliga a fer determinats temes en llengües oficials de la Unió Europea. I això, a la pràctica, t’està com a mínim dificultant fer-ho en una llengua que no sigui oficial de la Unió Europea, com fins ara és el cas del català. Per tant, és un tema molt important i que no es veu gaire. Si no s’explica això, a molta gent li pot semblar que el català a la Unió Europea és només que l’eurodiputat pugui parlar en català. I sobretot, a part d’altres coses, però sobretot l’important és això.
Si el govern espanyol realment estigués molt preocupat per la situació del català, hi ha moltes coses que sí que depenen de les institucions espanyoles que no s’estan fent. El govern espanyol fa més de vint anys que no compleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. I això no depèn dels lituans i dels finesos. Això depèn del govern espanyol. Penso en temes de justícia, que els funcionaris, jutges o policies, per exemple, de l’Estat, quan treballen a un territori amb una llengua diferent del castellà, hagin de saber també aquesta llengua, cosa que ara no passa. I això dependria només de l’estat espanyol. I això té un grau de dificultat, però no han començat a treballar. Però és que hi ha coses molt fàcils, que no tenen cap grau de dificultat, com per exemple que els webs dels ministeris estiguin també en català plenament operatiu, que no hi són, i no diferenciïn entre català i valencià, que alguns no estan operatius i, a més a més, diferencien entre català i valencià. Ja els donarem una llista de coses que poden fer, que en això no depenen dels lituans.
I a Catalunya?
I aquí també s’estan fent coses. Aquest Govern, per exemple, en temes d’audiovisuals, la conselleria de Cultura i la secretaria de Política Lingüística han fet més que governs previs. I no només han posat més diners, que segurament també, sinó que han tingut habilitat per resoldre temes que nosaltres feia molts anys que demanàvem. Per exemple, que les pel·lícules que havia treballat prèviament TV3 estiguessin a disposició de les plataformes. Eren centenars de pel·lícules que els usuaris no podien veure a les diferents plataformes. I era una feina, diguéssim, que estava com perduda. I això s’ha fet, s’ha fet el 3cat també, que és important i una bona notícia, el canal infantil s’ha recuperat. S’han fet coses. Nosaltres, evidentment, pensem que se n’haurien de fer més. Abans deia que ens queda molta feina per fer. Però el que s’ha fet s’ha de reconèixer, també.
I què queda per fer?
Sobretot centrar-nos en els joves. En ensenyament i lleure hi ha molta feina per fer. Després hi ha temes, si vols, més simbòlics, més d’imatge, però que també seria important. Estem farts de demanar als nostres polítics que en les rodes de premsa no s’autotradueixin. Igual que quan parla el primer ministre d’Alemanya no el fan autotraduir-se a l’anglès i segur que sap anglès, doncs el mateix. Si algú vol posar les teves declaracions, que les substitulin. És una cosa simbòlica. Si em dius, què prefereixes, que arreglin ensenyament i lleure o això? Que arreglin ensenyament i lleure. Però és que no és incompatible. I arreglar això és molt més fàcil. Això no requereix diners, ni grans programes. Requereix decidir-ho.
