Mònica Estruch (1972) és la directora d’Edicions Cavall Fort, que edita Cavall Fort, la revista infantil en català més longeva, i El Tatano, considerada la germana petita. Enguany, coincidint amb el 65è aniversari de Cavall Fort, un referent en la literatura infantil que ha ofert còmics, contes i informació a generacions i generacions de catalans, és un dels finalistes dels Premis Martí Gasull i Roig que atorga Plataforma per la Llengua. En aquesta entrevista amb El Món, Estruch aborda la trajectòria de la revista i la relació que mantenen amb els lectors, a qui fa partícips de moltes de les decisions que pren la revista a l’hora de decidir continguts. Reconeix que els lectors de la revista han anat evolucionant amb el pas dels anys i mostra la seva preocupació per la salut del català, un dels pilars d’una revista que permet que nens de famílies no catalanoparlants tinguin contacte amb la llengua. “És una preocupació perquè teníem com assumides moltes coses que hem vist que potser estan una mica més a la corda de fluixa del que ens pensàvem”, diu, i assenyala la immersió lingüística com a exemple. Un altre dels aspectes que aborda a la conversa és la decisió que va prendre l’Ajuntament de Borriana, format pel PP i Vox, d’anul·lar les subscripcions d’aquesta publicació infantil i quatre més. Malgrat criticar l’atac contra la llengua, celebra la reacció ciutadana perquè va deixar clar que “Cavall Fort forma part de l’ADN d’aquest país”.
Cavall Fort comença l’any 2026 com a finalista de la tretzena edició dels Premis Martí Gasull i Roig. Us ho esperàveu?
Ha estat una sorpresa i, a més, ha estat una sorpresa molt bonica de compartir la nominació amb finalistes com la Bressola i el Centre Artesà Tradicionàrius. Realment serà una ocasió preciosa de ser els tres allà. Ha estat una magnífica manera de començar l’any, tant per això com perquè estem celebrant els 20 anys d‘El Tatano. Un any que, a més, l’acabarem també amb un plat fort perquè seran els 65 anys de Cavall Fort.
Cavall Fort és un miracle?
Crec que una vegada a l’Albert Janer li van preguntar això i va dir una que una mica miracle sí que és. Va ser una mica miracle el naixement. Realment, els inicis de Cavall Fort van ser una mica miracle, amb una trajectòria de molts anys i moments difícils i, per tant, pots dir-ne miracle. Crec que és més una història d’èxit, de feina molt ben feta des del minut u.
De fet, la seva posada en marxa fa 65 anys es va fer gairebé tot en contra.
Sí. Es va fer en una situació bastant difícil d’imaginar. En el sentit de com s’ho devien manegar els impulsors de la revista per oferir als nens i nenes una revista en català per aprendre a llegir, i després a escriure, i com s’hi van posar des de zero. Sense experiència, només amb bona voluntat, però sí amb unes conviccions i amb una fermesa d’idees molt clares i com se’n van sortir.
Durant aquest temps s’ha mantingut l’essència?
L’essència hi és amb un percentatge molt alt, i ens esforcem perquè hi sigui. És a dir, creiem que aquella essència que hi havia en el Cavall Fort de l’any 61 hi és, però amb canvis. És a dir, d’evolució, de col·laboradors, de to d’alguns articles. Per exemple, en els inicis hi havia molts articles sobre catequesi que s’han anat perdent amb els anys. Hi ha un canvi de temàtiques i d’aspecte, però els valors, el fet de tenir en compte a qui ens dirigim, jo crec que ho tenim igual de clar ara que llavors.
Es manté l’essència, però s’ha hagut d’anar adaptant als canvis socials amb el pas dels anys?
Ens hem adaptat tant a l’evolució de la societat i del país com a la dels nens. No són el mateix els nens de fa 60 anys que els nens actuals i, per tant, és evident que això s’ha d’anar canviant.
Però sí que és veritat que la llengua és l’eix central del projecte.
La llengua és el pilar de la revista, ja era el pilar que la va fer néixer. Però també els continguts i el seu tractament: la rigorositat, la qualitat, la voluntat de fer, de donar voltes i de pensar quins són els millors continguts per transmetre i com transmetre’ls. Crec que això també és un dels pilars que identifica la revista.
Li comentava la qüestió de la llengua perquè Cavall Fort neix fa 65 anys, en un moment que la llengua relegada a l’espai privat, i actualment l’ús social de la llengua està sota mínims. Una de les funcions de Cavall Fort és promoure l’ús del català?
Sí. Cavall Fort és una empresa i té una fundació al darrere. En els estatuts es menciona explícitament que Cavall Fort i El Tatano són dues eines per treballar continguts pensats per a les criatures en català. És el punt central i, per tant, la llengua sempre ha estat cuidadíssima i sempre hem estat molt curosos i ho continuem sent. Vull dir que, a vegades, donem voltes i voltes a una frase, a un gir, a un ús, i mirem tant la millor manera d’explicar-ho perquè els lectors ho entenguin com quina és la manera més genuïna, amb el català més genuí.
El model de llengua que treballen és global d’arreu dels Països Catalans?
El marc mental que tenim és el marc lingüístic d’allà on arriba el català. Evidentment, està escrit des d’un català estàndard, que és el nostre, però així com hi ha continguts d’arreu dels Països Catalans, perquè podem estar parlant de festes populars del País Valencià o de llegendes que passen a Mallorca o d’excursions que poden passar a les Illes o a la Catalunya del Nord, lingüísticament, clarament, tenim tots els parlants en el nostre imaginari. Aquests, i hi afegiria encara tots els que tenim escampats pel món. Tenim un miler de subscriptors, i enviem la revista als llocs més allunyats del planeta. Sud-àfrica, Austràlia, Estats Units, Canadà, evidentment Europa. Per tant, a tots aquests que d’alguna manera tenen la llengua i la cultura i la tradició com a lligam amb Catalunya, perquè hi tenen familiars o perquè d’alguna manera hi tenen vincles. Són catalans que estan treballant fora i allà ja han nascut tataners i cavallforters que volen aquest lligam amb la llengua.
És un vincle de connexió amb Catalunya?
És un dels vincles. Evidentment, hi ha els vincles familiars o humans, però també juga aquest paper de mantenir-los informats, de mantenir-los al dia, i que puguin llegir en una llengua que no és la seva llengua d’ús habitual. Si més no a l’escola.
Abans ha esmentat la diversitat cultural. També es busca compartir aquesta diversitat i les tradicions que hi ha arreu dels Països Catalans?
Catalunya s’endú molta part dels continguts, però realment quan ens plantegem una temàtica transversal, com poden ser les festes populars, espipellem d’aquí i d’allà per tenir exemples i perquè, d’alguna manera, els lectors no pensin que això està fet a Barcelona. Intentem diversificar. Ara hem estrenat una petita secció nova, que és el cavallforter del mes. Es tria un subscriptor a l’atzar, tot i que els primers sí que els hem buscat nosaltres, i busquem que estiguin ben allunyats i ben separats perquè es vegi aquesta riquesa.
I us preocupa la situació que travessa la llengua actualment?
Sí que és una preocupació. És una preocupació perquè, per una banda, teníem assumides moltes coses que hem vist que potser estan una mica més a la corda de fluixa del que ens pensàvem. Com, per exemple, la immersió lingüística a les escoles. Ens pensàvem que a l’escola es parla català cada hora del dia. I no. Ni al pati es parla majoritàriament en català i estem descobrint que en moltes aules i als instituts tampoc es parla català. I, clar, hi ha moltes famílies nouvingudes a les quals ens agrada que, de mica en mica, arribar per facilitar-los eines divertides. És a dir, no és un llibre de text, no és un llibre d’aprenentatge de la llengua, sinó que és un còmic, articles, receptes de cuina… És igual, qualsevol contingut amb aquest aire juganer i divulgatiu que pugui servir a nens que s’enfronten a una llengua que no és la seva llengua materna però que necessiten aprendre-la.
Una llengua amb la qual, d’una manera o una altra, hi tenen contacte en el seu dia a dia.
Exacte. Però fa anys podíem pressuposar que la majoria dels lectors de Cavall Fort eren catalanoparlants a casa seva, o que, com a mínim, tenien una oralitat que la donaven pressuposada. I això ara no és així. Ara tenim lectors, que ens ho diuen, que no parlen català a casa seva. Han descobert la revista a l’escola, o l’han descobert per un taller que hi hem fet, i hi han vist un filó i han demanat als seus pares que els subscriguin perquè és una manera de tenir més contacte amb la llengua. Amb una llengua que veuen que també és seva i que la necessiten. Hem de continuar donant la idea que el català és una eina d’ascensor social.
S’ha de reimpulsar aquesta idea?
S’ha de reimpulsar. És a dir, el català ha de ser necessari i ha de ser un punt a favor per trobar feina o feines més qualificades. O, si més no, per tenir una convivència molt més saludable.
Fa un moment ha comentat que hi ha famílies que han descobert la revista i no són catalanoparlants a casa. Són castellanoparlants majoritàriament?
En general, sí. Algunes són provinents d’Europa, però majoritàriament són castellanoparlants.
És a dir, Cavall Fort serveix per introduir el català a casa.
Exacte. Els nens reben català a l’escola, però, a vegades, si la llengua vehicular a casa és el castellà, els pares, depèn d’on estiguin situats, potser no hi tenen tant contacte. També sabem de famílies en què els nens porten la revista i permet que els pares també la llegeixin i comparteixin una conversa o, simplement, un temps de lectura o unes curiositats.
El còmic és una gran porta d’entrada a la lectura per als infants?
Sens dubte. És una porta d’entrada, u, perquè és un tipus de llenguatge diferent perquè no veus aquelles pàgines de text senceres, que potser, a vegades alguns infants s’atabalen una mica. El còmic és lleuger, pots anar endavant, però, si cal, pots tornar enrere. I amb aquestes històries que fem així per seccions, amb el “continuarà”, sabem que hi ha lectors que les van seguint, però que quan tenen la història acabada la tornen a començar i la llegeixen de dalt a baix. És una manera diferent de llegir.
I passar-s’ho bé és clau perquè els nens s’introdueixin en la lectura?
Lectura i passar-s’ho bé hauria d’anar junt. És ideal. El Tatano, en aquest sentit, és clarividència total. És divertit, amb poc text i amb barreja de textos divulgatius i de còmic, és una manera molt suau d’entrar en la lectura. Primer acompanya, seient al costat de pares, de germans grans, de tiets, de padrins, és igual, de qui sigui; que t’explica i et condueix a través de la revista. I després, la gràcia d’un tataner és que s’agafa la revista i ja s’hi enfronta ell tot sol i veu com se’n surt. És magnífic. Perquè es distreu, perquè juga, perquè vol fer aquelles manualitats i les vol ensenyar a tothom. I la prova està en el fet que a les pàgines del racó dels tataners, que són les fotografies que els tataners ens envien, tenim missatges i missatges per publicar. No donem l’abast. I això és bonic, perquè llibres i revistes han de formar part del seu univers.
I com gestionen les temàtiques que tracten?
Hi ha moltes maneres de proposar temes nous. Algunes vegades són propostes dels mateixos lectors, i aleshores ho fem constar a la revista. Si això ho transformem en un article curt o en fem un dossier de 20 pàgines ja depèn de l’interès que hi veiem. Però això ha passat.
Busquen establir lligams amb els lectors?
És clar, però és que la revista la fem per a ells i tenint en compte què els interessa. Des de fa uns anys fem un consell de redacció només per a nens. És a dir, convidem nens al nostre consell de redacció d’adults, i passem tres hores d’un dissabte al matí parlant amb ells perquè tenen moltes coses a dir, propostes a fer, temes que els agradaria que tractéssim perquè a l’escola no els tracten o a casa costen més que surtin, i ens ho diuen. També parlem de què llegeixen, què els costa més, què troben a faltar… Aquest feedback que et donen els mateixos lectors és or. També el tenim quan anem a escoles a fer tallers, allà també tenim intercanvis amb ells, o a través del web, que tenim una àrea oberta perquè en el fòrum els lectors hi participin. De fet, a la pàgina tenim totes les formes de contactes perquè ens facin propostes. Aquesta és una de les vies d’entrada. Després, evidentment, creiem que hem de tocar temàtiques diferents. Hem de parlar de temes de medi ambient, temes socials, hem de parlar de temes més literaris, hem de parlar de temes científics…
Tocar tots els pals possibles per despertar l’interès.
Exacte. Sobretot perquè tenim pluralitat de lectors i sempre diem que si fas les coses amenes qualsevol tema els pot interessar, siguin els forats negres o la biografia de Mercè Rodoreda. Vetllem perquè hi hagi temes diferents perquè pensem que està bé tocar moltes tecles, i que els nens amb interessos més científics trobin els seus despertars, però que aquells als que agradin més els temes històrics també trobin el que busquen, i, per tant, que sigui una cosa molt variada.
I creu que se’ls valora prou?
Dins el sector crec que estem molt ben valorats. Fins i tot diria que tots aquests reconeixements que anem tenint, i que hem anat tenint en els últims anys, demostren que Cavall Fort i El Tatano, com a germà petit, formen part d’aquesta tradició de país i han acabat fent una funció que hi ha moltes generacions que la reconeixen. Tothom té una història amb Cavall Fort. Que hàgim anat passant de generacions i tothom encara tingui una història i ara comenci a haver-hi nens que tenen una història, perquè han començat amb El Tatano, és preciós. Per a mi aquest reconeixement és el més important.
El fet de formar part de l’imaginari col·lectiu del país?
Exacte. El fet de formar-ne part, i això es veu quan hi ha hagut algun qüestionament com amb el cas de Borriana de l’any 2023. Tocar Cavall Fort va provocar una onada de solidaritat per dir ‘no ens toqueu la llengua, no ens toqueu la revista’. S’estava tocant una cosa molt personal i molt profunda de molta gent. Ja no només dels lectors actuals, que segurament s’ho devien mirar sense entendre gairebé res, sinó de tota la gent que considera Cavall Fort la revista de la seva infància i la que estaven transmetent als seus fills i nets. Per tant, és una cosa que no s’ha de tocar. Aquesta reacció vol dir que Cavall Fort forma part de l’ADN d’aquest país.
Com va viure aquell moment?
Amb preocupació i amb una mica d’estupor perquè les cinc capçaleres que estaven presents en aquella biblioteca i volien retirar tenien un únic denominador comú: estaven escrites en català. Era tot tan matusser que penses que no pot ser que això estigui passant l’any 2023. I preocupació perquè els continua molestant que hi hagi revistes en català a l’abast del públic. I, d’altra banda, molt emocionats per la resposta ciutadana. Hi va haver milers de missatges de trucades, de moltes subscripcions… Va ser una mena de revulsiu per adonar-nos que no estem sols. També aquests moments t’ho fan veure i t’ho fan agrair.
I per què molesta tant el català en segons quins àmbits de l’estat espanyol?
M’agradaria saber-ho. Crec que és per desconeixement, en el fons. Qui s’hi apropa sense els prejudicis històrics, d’entrada l’entendrà més o menys, li agradarà més o menys, però no pot ser que li generi un sentiment de repulsa només perquè està escrit en una altra llengua.
És un atac contra la llengua.
Totalment. Em costa d’entendre que realment hi pugui haver una bel·ligerància tan forta contra una cosa pel simple fet de formar part d’una llengua.
Havien viscut abans, o han viscut després, algun moment com el de Borriana?
No. Un cas com aquest de censura o de voler retirar la revista d’algun lloc públic, no.
A l’inici de l’entrevista ha dit que enguany celebraran els 65 anys de Cavall Fort i els 20 d’El Tatano. Què tenen pensat fer?
Estem preparant coses per als 65 anys de Cavall Fort, però encara s’estan concretant i encara no puc avançar-ne gaires. S’està escrivint un gran llibre sobre la història de Cavall Fort que sortirà publicat durant l’any, però poc abans de l’aniversari, i segur hi haurà més cosetes. I pels 20 anys d’El Tatano hem fet un número esbojarrat i divertit com sempre, però més. Més gruixut i amb un pòster amb tots els personatges de la revista. També es farà l’exposició itinerant El Tatano: 20 anys, 20 portades, que anirà per totes les biblioteques del país i constarà d’una portada de cadascun dels anys amb un joc incorporat.
