El català manté una presència majoritària i consolidada en el funcionament intern del tercer sector social a Catalunya, però aquesta realitat contrasta fortament amb la manca de formalització organitzativa: menys de la meitat de les entitats disposa específicament d’usos lingüístics que orientin i regulin de manera explícita les seves pràctiques comunicatives. Aquesta és una de les principals conclusions de l’estudi L’anàlisi dels usos lingüístics en el tercer sector, elaborat per la investigadora Farida Boudichat i publicat pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN).
El document posa de manifest que, tot i que prop del 80% de les organitzacions socials utilitzen el català com a llengua principal en el seu dia a dia intern –incloent-hi la redacció de documents de treball, la gestió de correus electrònics i la realització de reunions de coordinació–, menys de la meitat compta amb un protocol per als seus treballadors. Una mica més de la meitat restant es distribueix entre entitats que no compten amb cap normativa interna, aquelles en què el personal en desconeix l’existència i un cas puntual en què el protocol es troba en fase d’elaboració.
Segons l’informe, aquesta fragmentació evidencia que la posició predominant de la llengua catalana en l’àmbit organitzatiu respon més a dinàmiques relacionals implícites, inèrcies sociolingüístiques i a la mateixa cultura de treball de les entitats que no pas a una planificació lingüística formal, estructurada i avalada institucionalment.
El català és la llengua d’acollida preferent, però es canvia al castellà per garantir la comprensió
El diàleg i la interacció directa amb les persones usuàries –especialment en serveis de primera acollida, protecció internacional, inserció laboral o atenció a la infància i col·lectius vulnerables– representa l’àmbit més complex i sensible per a la gestió sociolingüística. L’estudi del CIEMEN detalla que el 60% de les entitats manté el criteri d’iniciar habitualment l’atenció en català, consolidant-lo com la llengua d’acollida preferent. En canvi, hi ha un 20% que opta per arrancar el contacte directament en castellà, mentre que el 20% restant aplica estratègies situacionals com la bilingüització d’entrada o l’adaptació immediata en funció del país d’origen o del codi que empra l’usuari.
Així mateix, quan es produeixen situacions on la persona atesa mostra una manca de comprensió del català, el 60% de les entitats intenta mantenir el català sempre que s’acreditin uns mínims de comprensió, afavorint processos d’immersió o contacte bilingüe progressiu. Tanmateix, un 20% realitza un canvi automàtic i immediat al castellà per “garantir la fluïdesa i la immediatesa del servei. Un fet que, segons el document, evidencia que “el factor determinant en la gestió lingüística és el perfil de la persona usuària i la necessitat de garantir la comprensió immediata del servei”. En conseqüència, tot i que el marc institucional i els materials de suport tendeixen a prioritzar el català, la pràctica quotidiana de l’atenció directa acaba “modulant l’ús de la llengua en funció de l’eficàcia comunicativa, situant la comprensió mútua com a criteri central de l’actuació professional”.
Percepció del català: eina d’oportunitats versus dificultats pràctiques
En l’anàlisi de les actituds i ideologies lingüístiques –mesurades en una escala de l’1 al 5–, l’estudi mostra un consens molt elevat al voltant del valor social de la llengua. L’afirmació amb el grau d’acord més alt –fregant el 4,5 sobre 5– és que el català ofereix oportunitats socials i laborals a les persones ateses. Així mateix, se supera la puntuació de 4 en considerar que el català facilita la inclusió social a Catalunya i que les entitats mantenen un compromís actiu amb la seva promoció. No obstant això, convida a la reflexió quan es troba amb la pràctica assistencial: la segona afirmació amb més suport –4,2 sobre 5– és la que adverteix que prioritzar el català pot dificultar l’atenció immediata. A més, la proposta de fixar el català com a llengua inicial sistemàtica en tots els processos d’acollida obté la puntuació més baixa –3,3–, revelant que el sector rebutja la rigidesa normativa en favor d’eines d’intervenció més flexibles.
Desconeixement del marc normatiu i falta de formació institucional
Un dels diagnòstics més crítics de l’estudi és la profunda distància que separa el marc legislatiu de la realitat operativa del tercer sector. Malgrat l’existència de lleis de referència com la Llei 10/2010 d’acollida de les persones immigrades, el 60% de les organitzacions enquestades admet que desconeix el marc normatiu d’acollida en matèria lingüística. Aquest buit l’assumeixen de manera orgànica i autoorganitzada les mateixes entitats, que actuen com a pont derivant majoritàriament –més del 65% de manera habitual– els usuaris cap als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), tot i alertar que l’oferta pública de cursos és clarament insuficient per cobrir la demanda real. A més, la immensa majoria dels equips tècnics i voluntaris no ha rebut cap mena de formació específica per gestionar el canvi de llengua, reduir la tendència automàtica cap al castellà o implementar estratègies de manteniment del català en contextos d’alta diversitat lingüística.
La incertesa operativa: un fre per a la gestió lingüística
Com a reptes de futur, l’informe revela una voluntat genera de transformació en l’àmbit de la gestió lingüística, però aquestes bones intencions topen amb la incertesa operativa de les entitats del tercer sector. Una proporció significativa declara desconèixer si s’implementaran accions en aquest sentit, mentre que una part menor descarta directament aquesta possibilitat. Només aproximadament un terç del sector adopta una postura proactiva, dividida entre entitats que preveuen desenvolupar accions encara no definides i una minoria reduïda que ja disposa d’una estratègia formalment planificada.
