Júlia Ojeda (Granollers, 1994), doctora en literatura catalana, professora i investigadora postdoctoral en lingüística a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre del comitè polític d’Alhora, va patir fa unes setmanes un episodi de catalanofòbia en una botiga de Palma. Ojeda va anar a una botiga de mobles a recollir un paquet i amb la intenció de comprar-se un llit, però el que va rebre va ser un tracte denigrant per part del gerent de la botiga. Un mes i escaig després, Ojeda reviu aquell episodi i les sensacions i pors que li van provocar una situació amb un “nivell tan alt d’agressivitat i d’odi”, i admet que potser hauria d’haver reaccionat d’una altra manera. “No volia ser la Rosa Parks del català, jo només anava a comprar un llit”, al·lega en aquesta entrevista amb El Món, on també analitza la situació d’emergència que viu el català i, entre altres coses, assenyala que “el problema que tenim és que l’Estatut no ens permet eliminar el castellà”. Així mateix, qüestiona el Departament de Política Lingüística i es mostra molt crítica amb el conseller, Francesc Xavier Vila, perquè considera que “és un molt bon sociolingüista, però és un mal polític” i creu que “justifica i blanqueja les polítiques lingüicides dels socialistes”.
Vostè recentment ha denunciat públicament haver patit una discriminació lingüística en una botiga de mobles a Palma. Què va succeir?
Vaig anar a recollir un paquet a una botiga de mobles que hi ha a prop del meu barri, i, a més, necessitava comprar un moble. Era un dimarts a la tarda, vaig anar-hi amb la normalitat amb què visc als Països Catalans, vaig entrar parlant en català a l’establiment i, quan el gerent em va sentir parlar, em va contestar que li havia de parlar en castellà. En el seu to de veu vaig detectar que hi havia alguna cosa que no tenia a veure amb el fet comunicatiu, sinó que s’estava mobilitzant altres coses.
Què va detectar?
Que el to era propi d’algú que li molesta especialment que es parli català als Països Catalans. Va ser una cosa molt instintiva, perquè en aquell moment no era capaç de racionalitzar-ho. Simplement, com que no em va agradar el seu to de veu, però també perquè jo als Països Catalans no canvio mai de llengua, vaig decidir continuar la conversa en català. Li vaig explicar que havia vingut a buscar un paquet i que volia comprar un moble i que no era tema de discussió en quina llengua. Ell es va posar molt tens i em va dir que els seus avis eren asturians, que venia d’Astúries i no sé quines històries més, i que per això li havia de parlar en castellà. Jo li vaig explicar que coneixia els meus drets lingüístics i que no era una discussió que volgués mantenir amb ell. Es va posar encara més tens, però jo li vaig dir que només anava a buscar el paquet i que també volia comprar un llit, però que si no em volia atendre amb un mínim de respecte i dignitat humana, que no es preocupés que me n’anava a un altre lloc on m’atenguessin millor. Aquesta conversa va durar uns 20 minuts, i va utilitzar el paquet per retenir-me.
O sigui, ell es va resistir a lliurar el paquet?
No m’havia entregat el paquet i, quan va veure que no cediria, em va demanar que li ensenyés el DNI. M’hi vaig negar, però ell em va dir que si no li ensenyava el DNI, no me’l donaria. Aleshores, li vaig ensenyar i encara es va posar més tens. A banda del seu to de supremacisme lingüístic espanyol, també vaig detectar que li molestava especialment que jo parlés català del Principat. Estic segura que amb un mallorquí de soca-rel no s’hagués posat tan bel·ligerant. Quan li vaig ensenyar el DNI, se’n va anar al magatzem i quan va tornar, va començar a cridar-me “en tu DNI pone que eres española, no catalana“. Jo li vaig insistir que coneixia els meus drets lingüístics, que no acceptava cap mena de lliçó, i menys seva, i li vaig demanar el paquet per marxar de la botiga. Llavors ell va embogir, va sortir del darrere la taula i, amb el paquet, va venir cap a mi cridant “estamos en España“. A mesura que ell venia, jo vaig anar retrocedint, perquè, a més, ningú de l’establiment va reaccionar. Aleshores vaig pensar que o sortia o ens barallàvem, i li vaig dir “te voy a decir una sola cosa en tu lengua: me voy, pero te voy a poner una mala reseña”. Tal com vaig sortir, quan ja no era temps de tornar a entrar, demanar el full de reclamacions i trucar a la policia local, vaig decidir trucar a tots els contactes de premsa que tinc i fer un tuit a les xarxes.
Creu que hauria hagut de demanar el full de reclamacions?
Si hagués pogut racionalitzar una mica el que m’estava passant, m’hauria d’haver quedat allà i demanar-li el full de reclamacions perquè sé que aquest és el protocol. El que passa és que jo no m’havia trobat mai amb aquest nivell d’agressivitat, perquè, a més, vaig detectar molt ràpidament que no només hi havia agressivitat lingüística, per motius d’ideologia lingüística, sinó que també hi havia delicte d’odi i agreujant de gènere, perquè a més era corpulent i em treia dos caps. Es va atrevir amb mi perquè era catalana del principat i perquè era una dona.
Havia patit algun episodi similar o algun episodi de catalanofòbia?
A aquest nivell, no. Havia viscut alguna situació una mica tensa, o una situació de malentès, d’incomprensió inicial o de no reconeixement de la llengua pròpia, però aquest nivell de delicte d’odi, no. Em vaig veure en una situació que no havia entrat mai en el meu cap com una possibilitat. Si jo hagués sigut una persona negra, una persona lesbiana, gai o racialitzada, reconeguda físicament pel meu aspecte, ningú tindria dubtes del que m’estava passant.
Mai n’ets conscient fins que no ho vius?
El que no havia vist mai era aquest nivell d’agressivitat i d’odi en un espai on jo era la clienta i, on, a més, ell es va saber amb la impunitat absoluta i on cap dels seus treballadors va reaccionar. Jo vaig sortir forta, però vaig sortir una mica tocada. Quan surto a l’establiment, faig el tuit i començo a trucar als meus contactes de premsa, desvio la meva ruta per tornar a casa. Pujo a casa, em tranquil·litzo, truco als advocats de Plataforma per la Llengua, els dic que vull denunciar, em calmo, i aleshores entenc que el que ha passat és molt greu. Jo no volia ser la Rosa Parks del català, jo només anava a comprar un llit a la ciutat on visc. De cop i volta, el meu nom estava en tots els diaris dels Països Catalans, el Diario de Mallorca en va fer una notícia i, a més, aquella mateixa tarda el personatge en qüestió es va atrevir a parlar amb la premsa. Aquí em vaig relaxar perquè, al principi, sí que estava una mica tensa perquè no sabia qui era aquesta persona. No sabia si baixaria al carrer i me’l trobaria a la porta amb un ganivet, o si embogia i el feien fora de la feina. Jo què sé. Perquè era un fatxa.
Hi ha aquest punt de por?
Bé, clar. Jo els racionalitzo ràpidament perquè entenc les coordenades. Però el primer que has fet és canviar la ruta per tornar a casa, i saps que et canviaràs de jaqueta quan tornis a baixar al carrer, que et posaràs ulleres de sol i que aniràs a denunciar a la Policia Local perquè no t’atreveixes a anar a la Policia Nacional. És una situació d’agressió. No em vaig sentir com Guillem Agulló davant del fatxa que el va matar, però no era tan diferent. És a dir, va haver-hi algú que em va cridar i em va voler sotmetre pel fet de parlar català als Països Catalans. I després d’aquest episodi, em decideixo a posar una denúncia a Palma, on és molt més difícil que al Principat de Catalunya. O sigui, a les Illes i al País Valencià tot això és encara més difícil. Crec que aquí vaig pecar una mica la principatina.
Per què?
Per pensar que aquestes coses no em passarien mai.
I per què va posar la denúncia a la Policia Local?
Vaig anar a la Policia Local perquè va ser el que els de la Plataforma per la Llengua em van indicar. Em van recomanar que no anés a la Policia Nacional perquè no atendrien una denúncia d’aquesta mena, i hi havia el risc de patir una doble agressió. Em vaig haver d’esperar a l’endemà a posar la denúncia perquè només la Policia Local de Palma admet denúncies per via penal. Jo tenia molt clar que anava a denunciar els fets perquè volia que quedés constància que la meva integritat estava en perill perquè hi havia una persona que m’havia agredit físicament i verbalment amb catalanofòbia i delicte d’odi, i agreujant de gènere. Això era indiscutible. Quan vaig veure que ell va fer unes declaracions a la premsa, quan el Diario de Mallorca i el Diari de Balears hi van contactar, dient que era jo la que havia anat a provocar…
Es va posar ell com a víctima?
Sí, clar, es va posar com a víctima i, a més, va dir una frase que em va tranquil·litzar molt: “Llevo 11 años en la isla, hablo castellano, inglés, alemán, pero el mallorquín no lo entiendo“. Aleshores vaig pensar que era un puto farsant. Un fatxa de merda. Quan vaig llegir aquella frase escrita vaig decidir tirar endavant amb tot.
La denúncia està posada?
Sí. Em va costar una hora de conversa per convèncer el policia perquè el primer que em van dir és que els fets no són constitutius d’un delicte penal. Jo els vaig dir que, com a ciutadana, no tinc obligació de conèixer el Codi Penal i que és una cosa que ha de dirimir un jutge i que, en tot cas, jo estava denunciant una agressió lingüística, però també per delicte d’odi amb agreujant de gènere.
Va poder fer la denúncia en català?
Sí. Amb un mallorquí que parlava un català de Ciutat de puta mare. No sé què hagués passat de no ser així. A part de ser activista lingüística i independentista, fa temps que em dedico a estudiar aquestes coses sobre el paper i a mirar la realitat. Sabia quines estratègies havia d’utilitzar per situar-me en un lloc on el policia entengués que jo havia estat víctima d’una agressió tipificada com a delicte d’odi amb agreujant de gènere, i sabia també les dificultats perquè això pogués ser reconegut com una agressió. Va ser una conversa d’esgrima amb una persona que no té els mateixos codis que jo, però ell va entendre que el que jo li deia era que la situació havia estat un conflicte polític, i va detectar que hi havia hagut delicte d’odi i agreujant de gènere. Jo estic convençuda d’això, i estic segura que si no hagués estat principatina, el gerent de la botiga no hauria embogit tant. També és veritat que potser hauria pogut aguantar més el pols, perquè crec que hi ha alguna cosa de l’empoderament lingüístic dels principatins que a Mallorca costa una mica més.
De fet, les discriminacions no paren de créixer a Catalunya any rere any com recull Plataforma per la Llengua. Com es pot llegir aquest increment? Hi ha més catalanofòbia o més conscienciació per part dels catalanoparlants?
Crec que hi ha més consciència perquè de casos potser n’hi ha igual o més perquè els fatxes, els supremacistes, la gent de Vox, estan molt envalentits. Des de Ciutadans que ja vèiem aquesta dinàmica, però és veritat que ells estan molt envalentits i se’ls ha d’acabar la festa. Hi ha un punt en què crec que a més consciència lingüística, més capacitat tenim com a comunitat lingüística i com a comunitat nacional i cultural de veure que les coses que ens estan passant no estan bé. Si el que em va passar m’hagués passat en un context sanitari, en una situació de vulnerabilitat, hauria sigut molt difícil de sostenir el conflicte.
I la lluita individual soluciona alguna cosa?
Soc un cas més. Crec en la suma de les lluites de tots els activistes i de la gent que hem decidit que s’ha acabat. No pot haver-hi aquest nivell d’impunitat i no pot haver-hi aquest nivell de submissió i de supremacisme. És un guany per a la consciència, per al col·lectiu i per a l’autoestima dels catalanoparlants. Tots participem d’un lloc on la indefensió és la norma. I on els malentesos sobre la convivència lingüística, sobre el bilingüisme amable, sobre tots els prejudicis sobre l’educació lingüística… Això es comença a rebentar, també perquè les enquestes ens han posat un mirall a la cara, però també perquè aquesta gent està molt envalentida. Vox condiciona molt les polítiques de govern del PP al País Valencià i el discurs retòric de Marga Prohens a les Illes, i al Principat els catalanoparlants continuem sent la massa crítica amb més múscul dels Països Catalans. I per això va haver-hi un moment en què jo vaig tenir clar que havia d’aguantar. Podria no haver aguantat, però aquell dia estava forta.
L’envalentiment de l’espanyolisme del qual parla, pot afectar els catalanoparlants que tracten de mantenir la llengua?
Negar-ho està fora de conversa. És clar que ens afecta. Ells no només tenen el supremacisme humà perquè són 400 milions de parlants, sinó també tenen un estat, jutges, policies i fanàtics disposats a arribar fins al final. Aleshores, la nostra situació és de minorització. És de minoria. Però que siguem minoria no vol dir que la nostra legitimitat no sigui més forta, i que la nostra capacitat de reacció no pugui ser més forta. Ja ho és. De fet, sempre ho ha estat.
Ser minoria no et lleva drets.
En absolut, i menys a casa nostra. Perquè, al final, el que s’està posant en disputa és això. Juan Carlos Moreno Cabrera, Marina Massagué o Maite Puigdevall sempre diuen que el supremacisme lingüístic castellà el primer que fa és negar el principi de territorialitat lingüística. I això vol dir que el principi de territorialitat és un territori, una llengua. Per això els Països Catalans són Països Catalans, perquè la llengua comuna és el que fa que el territori sigui anomenat com a català.
És el punt de connexió.
Exacte. Allò que defineix la comunitat política és la llengua que comparteixen. El primer que fa el supremacisme lingüístic és negar això i dir que les llengües són els currículums lingüístics de les persones. I això no és veritat. Les persones circulen i les llengües que parlen aquestes persones circulen amb aquestes persones. Però el que defineix si una societat és bilingüe, multilingüe o trilingüe són les tries dels seus parlants. I en un context globalitzat com el nostre, i com el del món en general, no hi ha contextos monolingües ni bilingües. Ja estem en situacions de multilingüisme absolut i, per tant, el que defineix la convivència i el sentit de llibertat d’una comunitat lingüística és la llengua que es parla en el territori.
Abans ha fet referència al bilingüisme amable. Què és?
Doncs és la falsa idea que el català i el castellà, o el castellà i el gallec o el castellà i l’eusquera, conviuen en situació de normalitat i d’igualtat de condicions. Això és un fals mite que serveix per aixecar una certa democràcia plurilingüe que només convenç els espanyols de Castella, però quan tu surts de Castella no funciona.
I el bilingüisme amable és el que es fa servir l’espanyolisme per introduir el castellà?
Sí, clar. Aquí hi ha diferents nivells. L’espanyolisme banal del PSOE i d’algunes faccions del progressisme espanyol, com Podemos o Sumar, i també els Comuns a Catalunya, que els va bé participant d’aquest bilingüisme amable que, bàsicament, és espanyolisme lingüístic per via constitucional. És a dir, la Constitució reconeix aquests drets lingüístics o aquest plurilingüisme, però de manera pacífica i de manera convivencial. I després hi ha l’espanyolisme militant supremacista, que es basa en una llengua central, que és la castellana, i la resta són subllengües cooficials en sentit de subordinació, i no en sentit igualitari. Són dues fórmules que acaben al mateix lloc que és amb la substitució.
Abans deia que llengua està amenaçada al País Valencià i a les Balears, i a Catalunya hi ha un Govern que té un Departament de Política Lingüística, però que en actes a Catalunya fa servir el castellà.
Salvador Illa és el virrei de la colònia perfecta de Pedro Sánchez. Ells saben que crear la conselleria amb Francesc Xavier Vila, que ja era secretari general de Política Lingüística abans que la conselleria existís, era una operació perfecta per poder dir que estan fent més coses de les que s’estaven fent abans. La pregunta important aquí és: per què el mateix conseller quan era secretari general no podia fer coses que sí que ara està fent? Què ha canviat? Perquè ell és el mateix. El que ha canviat és el govern. Illa té el vitiplau de Pedro Sánchez perquè Francesc Xavier Vila pugui fer coses que abans no podia fer sota governs independentistes.
I creu que el conseller pot fer tot el que vol?
Crec que podria fer molt més. El que passa és que el conseller també viu bé en aquest estadi d’amabilitat i de pacificació convivencial. Però la pregunta és per a què serveix una conselleria de Política Lingüística si no s’estan aplicant bé els codis de regulació, els codis de consum, les cartelleries, si no hi ha règims d’inspecció?
I no s’està fent complir la llei?
No. I per què no s’endureix la llei també després de l’última enquesta d’usos lingüístics? Per què no anem a un escenari on en lloc de tenir una conselleria aparador anem a una conselleria que segueix la via andorrana i aplica normativament el que hauria de ser, en un estat de dret, que una llengua minoritzada pogués tenir espais d’hegemonia sota legislació catalana? Això l’Estatut ho contempla. No necessitem la independència per fer això.
I que el català sigui un requisit?
Evidentment. Que sigui un requisit a la funció pública, però que sigui també un requisit en el sector empresarial.
A Andorra s’exigeix tenir un nivell mínim de català a tots els residents.
Exacte. Una de les grans aportacions a la política lingüística dels Països Catalans és la via andorrana des de l’última reforma a la llei en el sentit que el permís de residència a Andorra comporta uns drets i uns deures. Com a persona immigrada tens drets com ser atesa en la sanitat, tenir opcions d’entrar al mercat del treball, d’entrar al mercat de l’habitatge, però també has de tenir deures amb la comunitat política i social que t’acull. I aquests deures han de passar, sobretot, per integrar-te a partir dels mecanismes de permeabilitat més fàcils. I en aquest cas és la llengua. El problema que tenim nosaltres es diu Espanya, es diu Barajas, es diu Pedro Sánchez i la legislació de política migratòria.
Però Andorra és un estat, i Catalunya no.
També és veritat que la retallada de l’Estatut del 2010 va fer molt de mal i no s’ha mirat bé com ens ha afectat aquella retallada del Tribunal Constitucional. Però sí que és veritat que la Generalitat té més marge del que diu tenir. Especialment, ara que els socialistes juguen aquesta retòrica de tenir una conselleria de Política i Lingüística, de tenir català al Congrés i la batalla pel català a Europa. Tot això és aparador regionalista. De política real no n’hi ha, perquè els socialistes sempre juguen a aquest doble joc amable. A la mínima que poden fan servir el castellà com a llengua també d’autoritat, i el que estan fent és crear una ficció d’una Catalunya naturalment bilingüe. Això és mentida. Catalunya és multilingüe, però si té dues llengües cooficials reconegudes dins l’Estatut és perquè el 1939 es va perdre una guerra. L’estat de justícia i de veritat lingüística a Catalunya no s’ha restaurat mai des del 1939. La Constitució i l’Estatut no restauren aquest principi de llibertat. El que fan és dir-nos amablement i pacíficament que hi haurà un estadi de bilingüisme, però això no és veritat.
Amb el que hem parlat fins ara. Vostè se’l creu el Pacte Nacional per la Llengua.
No. Vaig ser les primeres persones crítiques perquè crec que en Xavier Vila és un molt bon sociolingüista, però és un mal polític.
Per què?
Perquè ell intenta mantenir el seu perfil de sociolingüista tècnic i de tecnòcrata comandant una de les conselleries més importants del país. Has de saber quan surts de la universitat i entres en política. El que no pots fer és menysprear els col·legues que són crítics amb tu perquè, en principi, t’has posat al servei de la ciutadania com a acadèmic per ser un bon polític i no ho ets. I no ho ets perquè no aguantes la crítica i no pots sortir a renyar o a victimitzar-te com a sociolingüista quan estàs ocupant un càrrec de conseller.
Recentment, s’ha conegut que la fiscalia ha anat més lluny que el Govern amb els gags catalanòfobs durant la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona del 2024.
La pregunta que sempre tinc a fer-li al conseller Francesc Xavier Vila és què fa encara allà? Perquè l’únic que està fent és justificar i blanquejar les polítiques lingüicides dels socialistes. Això, no només el converteix en còmplice, sinó que el converteix en actor directe, malgrat els 8 milions d’euros en cursos que ha pactat amb Esquerra Republicana.
Amb cursos se soluciona la situació del català?
No, clar que no. La llengua catalana només sobreviurà si és viva i és present en tots els nostres espais de convivència. I els cursos sabem que serveixen per aconseguir certificats, però no serveixen perquè la gent el mantingui i el tingui com una llengua de vida. I no només això, sinó que l’única forma de justícia i de llibertat als Països Catalans és que la llengua catalana sigui la llengua pública de la comunitat. Ja ho deia Carme Junyent, per sort ja no estem en un estadi bilingüista, estem en un estadi plurilingüístic. A Catalunya es parlen més de 300 llengües i l’única manera d’articular una societat democràtica és fent que el català sigui l’única llengua de comunicació pública. Perquè si no és així i anem a un estadi de substitució, on ja hi ha indicis que hi som, anem a un horitzó d’injustícia definitiva. És el que diu sempre el Jordi Martí Montllau, tu no et pots imaginar la construcció de cap societat democràtica sobre la desaparició de la llengua legítima de la terra on estàs fent política.
I què li sembla aquesta idea institucionalitzada que el català ha de ser simpàtic?
Aquesta és la idea que han socialitzat els espanyolistes banals, o els progres espanyolistes. L’exemple claríssim és la política de Jaume Collboni creant el Comissionat d’Ús Social del Català on hi ha col·locat Marta Salicrú. Encara hem de veure una mica quins són els seus marges i quins són els seus coneixements, però, d’entrada, una persona que ve de comandar Radio Primavera Bilingüe no em genera gaire confiança. Crec que teníem millors opcions, com ara Marina Massaguer, Avel·lí Flors, Maite Puigdevall…
Potser el consideren un càrrec tècnic…
Jo crec que és un càrrec polític. El discurs que mobilitza Marta Salicrú, en les poques entrevistes que li he vist, és el mateix que mobilitza Ada Colau o que mobilitza aquesta progressia de caràcter espanyolista, que és el català ha de ser simpàtic. Quan tens unes enquestes que diuen que som una minoria nacional a casa nostra amb espais d’atenció i d’emergència lingüística, i t’atreveixes a dir que la responsabilitat és que els catalanoparlants hem de ser simpàtics, és que no tens cap problema amb el fet que el català desaparegui. És que no entens la teva responsabilitat pública com a persona que pot intervenir en la situació. No només legislant, sinó marcant discurs en una situació d’emergència.
A aquesta situació d’emergència lingüística s’ha arribat perquè en els anys del Procés es va abandonar el conflicte lingüístic?
Crec que haver oblidat aquesta qüestió durant el Procés ha accentuat part de la crisi que tenim ara, però en realitat això és un problema que ve de lluny. De fet, cada vegada estic més convençuda que el relat que hem de fer els activistes lingüístics, i els que també fem política i sociolingüística, ha de ser anar al 1939. Perquè la restauració democràtica, la construcció de l’oasi pujolista, és el primer estadi que construeix aquesta fantasia de normalitat. La pregunta aquí és si hi havia una alternativa. No ho sé, segurament no. Els independentistes dels anys 70 tenien clar que o anàvem a un horitzó de restauració d’hegemonia del català o l’estadi bilingüista seria el que ja la Junyent deia, o el que Pau Vidal ha dit més tard. Per tant, el Procés se’n va oblidar, però no només se’n va oblidar, sinó que va construir una narrativa en contra de la situació que vivim ara. És a dir, ara és una conseqüència accelerada del que es va entendre malament. Però ja venia d’abans.
Però aquest acomodament es produeix quan hi havia una ofensiva espanyolista contra la llengua des d’àmbits com el polític, el mediàtic i el judicial.
Sí. Ciutadans ja havia nascut per rebentar els consensos històrics que la retallada de l’Estatut va certificar, que era la idea d’incorporar la llengua castellana com una llengua normalitzada dins del Parlament de Catalunya. O aquesta idea que tant és parlar una llengua com l’altra perquè tots som ciutadans europeus i tots som ciutadans d’un estat liberal i democràtic i, per tant, les dues llengües són igual d’importants. Tots aquests consensos, en realitat, Ciutadans els va començar a rebentar. I l’independentisme i el catalanisme, en general, lluny de saber-los abordar amb frontalitat, amb dignitat i amb coneixement, el que vam fer va ser adaptar-nos al seu marc i crear monstres com Gabriel Rufián.
Per què el cataloga de “monstre”?
Perquè la política rufianista d’anar a evangelitzar els barris obrers de Sant Boi o de Sant Joan Despí en castellà perquè es converteixin en independentistes és populisme. Populisme que només beneficia l’estat espanyol.
I per què la llengua és la diana de l’espanyolisme?
Perquè l’espanyolisme és el primer que sap que allò que ens fa catalans és el fet de parlar català, i allò que ens defineix com a catalanoparlants és el flanc a atacar per eliminar la diferència. Sempre ha sigut la batalla de l’espanyolisme. Des del Decret de Nova Planta fins a les últimes envestides dels tribunals espanyols contra l’escola. Si tu no pots matar-los físicament, els has de matar psicològicament, culturalment i lingüísticament. Així és com se substitueixen en democràcies les minories. És veritat que nosaltres som una de les llengües mitjanes amb més potència a Europa i això els espanyols també ho saben, per això Pedro Sánchez fa veure que negocia coses a Europa. Però al cap del carrer, sabem que la realitat és que el fet de parlar català molesta. Molesta aquells que els molesta que existim. El fet que nosaltres existim posa en qüestió permanent la seva pròpia existència.
I a Catalunya hi ha una part de complex d’inferioritat dels catalanoparlants o d’autoodi?
Sí, clar. Especialment, els que venim d’entorns no naturalment supercatalanistes, o gent que ha viscut en àrees metropolitanes on el castellà és una llengua molt present o fins i tot hegemònica en alguns espais. Hi ha dinàmiques d’autoodi o de catalanofòbia interioritzada perquè durant 20 anys l’alternativa des de la Generalitat ha estat també intentar fer el català la llengua de l’autoritat, la llengua de la institució, la llengua de la normalització. I és veritat que en alguns estadis es va aconseguir amb una normalitat hegemònica com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i en d’altres, necessàriament, hem hagut de passar processos d’autoritarisme lingüístic però en un sentit legítim. És a dir, en un sentit estatal. Hi ha hagut moments que la Generalitat de Catalunya ha funcionat com un estat i ha pogut normalitzar una situació lingüística que és la catalana. El problema que tenim és que l’Estatut no ens permet eliminar el castellà. Aquest és el problema dels Països Catalans.
Per què?
El problema dels Països Catalans és que o anem a un estadi de descastellanització de la nostra vida pública o no ens en sortirem. Aquesta és una mica l’única solució políticament vertebrada que ens ha de portar a una situació de restauració democràtica. Per què? Primer, perquè l’estadi bilingüista no existeix. No hi ha bilingüisme social. Hi ha plurilingüisme. Per tant, no hi ha cap motiu sobre el qual es pugui aixecar aquesta lògica bilingüista si no és amb l’objectiu de mantenir la jerarquia del castellà i mantenir l’estadi de substitució al qual podem acabar arribant.
Parlava de descastellanitzar, però, actualment, la societat no s’està castellanitzant?
És clar, per això jo crec que descastellanitzar és la solució a la imparable castellanització. Descastellanitzar la societat catalana, o la dels Països Catalans, no vol dir prohibir que la gent pugui parlar castellà. Igual que no vol dir prohibir que la gent pugui parlar amazic, urdú, xinès, italià o anglès a casa seva o amb les seves comunitats.
És a dir, que el català tingui un estatus diferencial.
Exacte. Que el català tingui l’estatus d’hegemonia, de llengua pública, de llengua de l’autoritat, de llengua de la institució, de llengua de convivència i de llengua de vida pública. És a dir, de llengua de comunitat política. Això vol dir que sigui la llengua que ens vertebra com a comunitat.
I d’ús social?
Sí, és això. Però clar, l’ús social és difícilment regulable per l’estat. I millor, perquè no vull un estalinisme lingüístic. Però el que sí que vull és que allà on la política lingüística pot ser intervencionista que ho sigui amb règims d’inspecció i amb règims d’incentius. Al final, l’objectiu ha de ser que el català torni a ser llengua d’ascensió social, torni a ser llengua pública i, sobretot, també sigui una llengua que els catalanoparlants tinguem molt clar que de moment estem en un estadi de resistència i d’activisme lingüístic que no estem en un estadi de normalitat. Quan tu pateixes per poder parlar en català amb normalitat, quan tu canvies per por que no t’entenguin o quan tu canvies per por de ser agredit, no vius en un estat de normalitat. Vius en un estat d’alerta i d’emergència.
Abans ha esmentat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. S’ha castellanitzat?
Absolutament. El problema de la Corporació és que ha perdut el seu sentit fundacional perquè TV3 es va crear per ser un instrument de normalització lingüística. I en la seva desatenció als seus principis fundacionals ha generat aquesta intromissió i naturalització d’un bilingüisme que és impensable en qualsevol altre mitjà.
Què en pensa dels discursos, com els de Sílvia Oriols, que fan servir la llengua per anar en contra de la immigració?
Ens estan destruint el país. L’orriolisme és una molt mala notícia per al present i per al futur del Principat de Catalunya. S’equivoca d’enemic perquè és més fàcil apuntar cap a baix que apuntar cap a dalt. És més fàcil apuntar cap al moro de la cantonada que cap als espanyols que governen a la Moncloa. Aquest guerracivilisme inventat contra els febles i contra els immigrants és una fal·làcia que només beneficia un populisme que vol promoure l’odi i la foscor política. La majoria dels immigrants de les comunitats migrants que estem rebent a Catalunya és gent poliglota. El problema és que es troben en una realitat que ha creat Espanya, que és que la societat catalana està molt castellanitzada. Aleshores veuen que adaptar-se a la castellanitat és més fàcil que adaptar-se a la catalanitat. Llavors, si Sílvia Orriols apareix aquí al mig i assenyala l’immigrant, el que està fent és entregar els immigrants a Pedro Sánchez.
Creu que aquest partit és un artefacte creat per l’espanyolisme perquè la seva existència impedeix altres majories?
Soc poc partidària de creure en conspiranoies encara que sàpiga que hi ha qüestions anecdòtiques i atzaroses en política. Si Sílvia Orriols i Jordi Aragonès estan comandant un partit amb les perspectives de creixement que els estan donant les enquestes, és perquè saben perfectament què estan fent. I aquí hi està participant tothom. Des dels cordons sanitaris a Salvador Illa, que agafa Orriols com a cap d’oposició només amb dues diputades al Parlament.
