Mig segle sense saber on era el cos del seu germà. I 50 anys esperant que algú es presenti a casa seva per demanar-li perdó per la tortura i l’assassinat del militant antifranquista del PCE(M-L) Cipriano Martos, víctima d’un dels crims més oblidats del final de la dictadura a Catalunya. Fins que un estudi d’ADN en el marc del programa d’identificació genètica de la Generalitat ha reconciliat l’Antonio, de 81 anys, amb una part de la veritat. Ara sap del cert que el seu germà, que aleshores tenia 30 anys, va ser enterrat amb 40 cossos més en una fossa del cementiri de Reus el setembre de 1973. No va ser cremat i llençat al riu Ebre ni tampoc havia tingut una mort accidental treballant a l’obra, com els havien dit. No, la desgràcia de Cipriano Martos s’havia gestat a la caserna de la Gùardia Civil de Reus, on durant cinquanta hores havia estat víctima d’unes tortures tan brutals que moria a l’hospital de Reus després de tres setmanes agonitzant. Cap familiar va arribar a veure el cadàver.
La incògnita dels responsables d’un crim polític
Ara, cinquanta anys després, els seus cinc germans podran donar-li l’adeu definitiu al seu poble natal, Huétor Tájar (Granada), on també hi ha enterrats els seus pares. Quan es retrobin, des de l’Aragó, Catalunya i Andalusia, faran una part del dol, però no tot. Mentre conversa amb el Món des de casa seva a Sabadell, tot mirant per enèsima vegada les fotografies que conserva del seu germà, reconeix que haver trobat les restes és molt important perquè és l’únic que els queda de Cipriano: “L’enterrament serà un moment emocionant perquè podrem dir adéu al meu germà tots junts. La pena és que els meus pares van morir plorant per ell, totalment desfets i en la pena més absoluta. Aquest mal ja no es repara”, explica l’Antonio.
Però insisteix que encara no s’ha fet justícia. “No sabem quin o quins guàrdies civils dels que aquells dies estaven a la caserna de Reus van ser els responsables de les tortures i l’assassinat. Sabem segur que hi havia com a mínim set guàrdies civils i són els que vam incloure a la querella argentina amb moms i cognoms. Tots ells podrien ser els culpables, començant pel tinent. Obligats o per voluntat pròpia, van assassinar-lo”, diu mentre assenyala un marc de fotos on s’hi llegeix Ni oblit ni perdó sobre la fotografia de Cipriano Martos.

“I fins que no sàpiga la veritat no descansaré en pau”, diu l’Antonio. Això sí, no només en responsabilitza els possibles autors materials, sinó tota la cadena de comandament de la Guàrdia Civil i del règim franquista. “Per sobre del tinent hi havia molts comandaments a Reus, a més del governador civil i el mateix Franco”. És conscient que aquells guàrdies civils potser ja són morts, però demana que, si són vius, donin la cara. “Han passat 50 anys i ningú m’ha demanat perdó ni sembla que tinguin intenció de fer-ho. És més, si no hagués estat per la jutgessa de l’Argentina i per la Generalitat jo encara no sabria on és el meu germà, perquè aquest Estat que es diu democràtic no mou un dit per reparar les víctimes de la dictadura”, denuncia.
“Si ho van fer per salvar-se, els perdonaré”
Amb tot, l’Antonio està obert al perdó. “Estic convençut que alguns dels guàrdies civils que devien participar en les tortures no volien fer-ho, però si no complien ordres s’exposaven a presó o fins i tot a ser afusellats o torturats, així funcionaven la Guàrdia Civil i els militars. Si es jugaven la vida, si ho van fer per salvar-se i em demanen perdó, els l’acceptaré“. En el cas del tinent de la caserna, la visió és diferent. “Més aviat penso que es volia posar galons davant dels seus superiors, per cobdícia d’escalar en els comandaments és possible que volgués exhibir el trofeu del meu germà”, argumenta mentre torna a mirar-se les poques imatges que conserva de Cipriano Martos.
I de cop ens diu que sí, que una persona li ha demanat perdó. És el nebot del tinent, que ni tan sols havia nascut el 1973. Fa un parell d’anys va llegir el llibre del periodista Roger Mateos, Caso Cipriano Martos (Ed.Anagrama, 2018) i es va posar en contacte amb l’Antonio per demanar-li perdó. “Des d’aleshores el considero un germà”, explica sense poder contenir l’emoció.

Inicialment rebutjat per la Generalitat
La lluita de l’Antonio per trobar el seu germà va començar el 2017, quan va sol·licitar l’exhumació a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. Aquell mateix any se li va extreure una mostra d’ADN, però el 2019 la conselleria de Justícia que pilotava la republicana Ester Capella li va denegar l’exhumació, segons remarca la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, que ha acompanyat l’Antonio en tot el procés. I és que el cas de Cipriano Martos -amb set guàrdies civils denunciats pel seu assassinat- s’havia inclòs en l’anomenada Querella Argentina contra els crims del franquisme, i entre la documentació aportada consta un informe d’exhumació favorable elaborat per l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. L’agost del 2021, ja amb la consellera Lourdes Ciuró, es va repetir la petició i es va fer una campanya de recollida de signatures, amb més de 90 entitats implicades. El febrer de 2022, la conselleria anunciava l’exhumació, i un mes després el Parlament avalava la intervenció. Finalment, gairebé sis anys després de l’inici de la recerca, l’anàlisi de l’ADN ha confirmat que les restes exhumades a Reus corresponen a Cipriano Martos.

“L’Estat opressor ha de finançar les exhumacions”
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina s’encarregarà de les despeses i la intendència d’aquesta inhumació, inclòs el trasllat de les seves restes. Però l’Antonio creu que qui ha de pagar és l’Estat. “Agraeixo profundament a la Generalitat la seva humanitat i implicació. Però no hauria de ser la Generalitat, sinó l’Estat opressor, que va cometre tots aquests crims, que es va omplir les butxaques amb aquells crims del franquisme, qui ha de pagar les exhumacions”, defensa el germà de Cipriano Martos. Va més enllà i reclama que “les propietats que l’Estat va obtenir durant el franquisme o amb diners aconseguits amb la repressió siguin requisades, si cal amb la pressió de països estrangers que ja han dignificat les seves víctimes, per finançar la recerca dels milers de cossos desapareguts” com el del seu germà.
Aleshores l’Antonio guarda silenci durant uns segons i torna a repassar les fotografies del seu germà: “Sé que això no passarà. Aquest Estat ni tan sols demanarà perdó”.
