“Per què no funciona l’escola? Perquè no té les condicions per a funcionar i perquè els mestres no estan preparats”. Així de categòrica i de crítica és Pilar Benejam, una pedagoga educada durant el franquisme –i malgrat el franquisme– que va saber entendre els pilars bàsics de l’educació. Inquieta per la situació escolar al nostre país, és capaç de desgranar les solucions que per a ella podrien resoldre el “fracàs” del sistema. Perquè el sistema ha fracassat i els de la vella escola creuen entendre les causes d’aquest fracàs total.
Pilar Benejam –una menorquina que viu davant el carrer de Rosa Sensat a Barcelona– suma 80 anys i té una aparença física fràgil. Els bons mestres sempre enganyen amb les aparences… Aquesta fragilitat es dilueix quan s’explica, quan argumenta i contraargumenta per què hem arribat on hem arribat i qui n’és responsable. Qui busque correcció política haurà de llegir una altra entrevista.
Viu vostè a tocar mateix del carrer de la pedagoga Rosa Sensat. Això és una casualitat o deriva professional?
[Somriu]. És una casualitat. Vam comprar aquest pis sobre plànol, sense saber encara el nom dels carrers. La gent de l’ajuntament de Barcelona es van encarregar de la Vila Olímpica. Una temporada cadascun. Quan la Marta Mata se’n va ocupar va posar-li a un carrer Rosa Sensat. Jo em vaig trobar que vivia davant mateix i ara tothom se’n riu. “–I, noia, tu on vius? –A Rosa Sensat. –Et passes una mica, no?”. [Riu]. Quines casualitats!
Rosa Sensat representa en aquest país la renovació de la pedagogia durant les primeres dècades del segle XX. Una renovació que es va consolidar durant la república i que després el franquisme va agranar. Què li sembla ara tot aquell esforç?
He estudiat una mica això. Des del segle XIX sempre hi ha aquesta lluita entre conservadors i liberals o progressistes. En els darrers anys del franquisme es va reprendre el fil d’aquesta nova pedagogia com a reacció contra el règim. Quan es va instaurar el nou Estat de Franco qualsevol intent en aquest sentit era òbviament impossible. Els nous brots de resistència van començar a insinuar-se a finals dels anys cinquanta. Aquella reacció tenia molt mèrit perquè era un moment molt difícil. Però les condicions ja eren molt diferents dels anys de la postguerra immediata. Alguns partits polítics es recuperaven i començaven a treballar, hi havia un sector de l’Església que preparava el Concili Vaticà Segon i que ens va protegir molt, hi havia també algunes escoletes privades amb directores que havien estat alumnes dels centres de la república. Fins i tot amb algun cas, com Alexandre Galí, que hi havien estat professors… Tota aquesta gent va anar fent nuclis que van tenir el gran encert de comunicar-se entre ells i d’ajuntar-se. Cosa que ara no passa.
El gran problema és que ara tenim algunes escoles que funcionen i alguns mestres que funcionen, però cadascun no es mou del seu lloc, no formen un grup de pressió o de proposta alternativa important. En aquells anys del franquisme es reunien per abordar un problema diferents escoles i es van anar ajuntant, ajuntant, ajuntant… En moltes coses coincidien i en altres, no. Però en allò que era fonamental sí que estaven d’acord. Estaven d’acord que l’escola era molt important, que havia de ser per a tots, que havia d’ensenyar a pensar, que havia d’ensenyar a dialogar, que havia de formar gent coherent entre allò que dius i allò que fas. En aquestes idees bàsiques van estar d’acord. Arran d’aquelles reunions es va formar l’Escola de Mestres Rosa Sensat. I aquest és un punt bàsic. Al meu parer, el punt més important de l’educació és la formació del professorat. La formació del professorat és bàsica per a la salut de la democràcia.
Diu que totes aquelles escoles que plantejaven alternatives contra la ideologia del franquisme s’ajuntaven i que ara no ho fan… Va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va dir allò de “Contra Franco vivíem millor”…
[Somriu]. Ajuntar-se en aquell moment era fàcil perquè en els punts fonamentals tots estaven d’acord. És allò de les tres idees bàsiques que des de la Revolució Francesa han inspirat tots els moviments d’esquerres: la llibertat, la igualtat i la participació. Després hi havia diferències, per exemple, de tipus religiós, aspectes com la coeducació…
Em fa pensar en les diferències que hi podia haver entre centres i mestres d’inspiració cristiana i la gent del PSUC…
Es posaven d’acord en la qüestió educativa. Després, la qüestió política era diferent. El franquisme va unir molt l’esquerra. Ja ho saps, abans de la dictadura els diferents partits lluitaven entre ells… La duresa de la dictadura els va unir en allò fonamental. Això va ser el punt més important.
Ha parlat adés de la formació dels mestres com el punt més important de l’educació…
Per a mi és el més important de tots.
Durant el tardofranquisme l’escola de mestres Rosa Sensat, l’Escola d’Estiu, algunes iniciatives més, anaven dirigides a formar mestres…
També ho va fer la república. Tots els que han volgut fer una reforma en educació seriosa sempre han dit que el punt fonamental és la formació del professorat.
I ara que aquesta formació és un grau universitari i que els mestres estan valorats com no ho havien estat mai, es formen bé?
En primer lloc, li diré que jo crec que no estan valorats. Sí, fan una carrera universitària. Ho hem aconseguit i ens ha costat molt. La Llei Moyano de 1857 va definir com havien de ser les escoles normals. Havien d’ensenyar a llegir, a comptar, a escriure amb cal·ligrafia, amb lletra gòtica… Això [riu] llavors era molt important. Aquestes coses. Tot això i la doctrina cristiana, el catecisme, i la història sagrada, que calia saber-se molt bé. D’allò a una carrera universitària… vol dir que s’ha fet un camí. Un camí llarg que ha costat molt. Però la universitat mai ha volgut l’escola de mestres…
La universitat mai ha volgut l’escola de mestres?
Mai l’ha volgut ni mai l’ha valorat. Quan hi vam entrar amb la llei general d’educació del 70 allò era una diplomatura de dos anys. Després es va transformar en el que coneixem com a Magisteri. La universitat ens va rebre amb molt recel. No tenia cap interès a tenir una escola de nivell secundari. Nosaltres volíem una escola universitària, no pel fet que fos universitària, sinó en qualitat de coneixements i de preparació. A més, que fos democràtica, on els professors i els alumnes intervinguessin al claustre. La volíem del més alt nivell.
Però no entenc que la universitat no els volguera…
Ens va rebre amb molta indiferència. Vaig haver de demostrar que érem a la seva alçada. A la primera junta de govern que vaig anar com a directora –directora sobre el paper, perquè ho intentàvem fer tot tots plegats– allà tot eren senyors que no em van fer cap cas. A la segona reunió em vaig preparar molt bé l’ordre del dia. Quan el rector va demanar si algú volia prendre la paraula, vaig dir que jo. Com que m’ho havia preparat bé, vaig exposar les nostres necessitats ben exposades i ells se’m van quedar mirant com dient: “Aquesta sap parlar!”. [Riu]. A partir d’aquell moment no vaig tenir cap problema. Els havies de demostrar que eres a la seva alçada.
Què ha passat des del 72 perquè avui dia vostè constate que els mestres no estan ben preparats?
Des de mitjan segle XIX fins ara quan s’ha fet una cosa que funciona bé, és alternativa i és progressista i adequada, dura molt poc. L’Escola de Mestres en el moment en què vam entrar a la universitat funcionava bé. Venien de la resta d’Espanya a veure com ens ho fèiem. José Gimeno Sacristán i Ángel Pérez van dir que era l’única escola de mestres que funcionava a Espanya. Treballàvem molt. Perquè les coses funcionin has de treballar molt. Va durar vuit anys. Després es va integrar a Pedagogia, que se la va menjar.
I això va ser un problema?
El gran problema de la universitat és que els professors que hi entren per formar mestres no han estat mai a una escola. Aquest és el problema. Tenen en la memòria, si de cas, la pròpia experiència com a alumnes. Han treballat molt, en saben molt, publiquen molt, investiguen molt, però no tenen la pràctica de l’escola. Quan jo vaig acabar les tres carreres que he fet, sense haver après res perquè vaig estudiar als anys cinquanta i allò era un desastre, vaig veure que m’havien preparat molt malament. Era ajudant de l’escola de mestres de l’Estat, la Normal, i hi havia oposicions i m’hi podia presentar. Quan vaig veure com funcionava la Normal vaig dir: “Jo no puc formar mestres si abans no soc una bona mestra”. I me’n vaig a la Costa i Llobera, on Enric Lluch buscava una professora de Geografia. Vaig entrar a una escola i vaig estar treballant-hi sis anys a temps complet. Quan després vaig entrar a la universitat un dia a la setmana sempre agafava els alumnes, me’ls emportava a l’escola, jo feia la classe i ells m’ajudaven. És a dir, la relació entre teoria i pràctica és necessària. Però quan s’hi van ajuntar Pedagogia i Psicologia, que ara formen la facultat de Pedagogia, allà no donaven cap valor a la pràctica.
Els mestres que avui ixen de la universitat…
En surten molt mal preparats. Potser, de coneixements, en tenen. Coneixements teòrics. La gent de Psicologia i Pedagogia sens dubte són molt vàlids en la seva matèria, però no en la formació del professorat. Per formar-ne necessites, en primer lloc, saber-ne molt, perquè per a ensenyar has de saber molt la matèria. Però també has de saber-ne quines són les peces clau. Damunt aquelles peces clau has d’anar construint el coneixement i has d’ensenyar als alumnes a continuar construint quan tu ja no hi ets. Ensenyar a pensar. I per aconseguir-ho has d’estar molt preparat. Jo sempre dic que els mestres han de fer una carrera universitària, però no com la que hi ha ara. Soc molt crítica.
Un mestre hauria de fer, per exemple, arquitectura.
Arquitectura o lletres o ciències o música… el que sigui. Però no només això. Cal una cultura general prèvia àmplia. Àmplia. Aquell pla d’estudis que va definir Joan Maluquer, que vaig fer jo, amb dos cursos comuns a la universitat, era beníssim. Fèiem lletres, sí, però fèiem també història, geografia, filosofia, art… Una mica de tot. I aleshores tenies una cultura general àmplia. Ara ja no ho tenen, això, ni al batxillerat. Hi ha un batxillerat artístic o de lletres o de ciències. Ara s’especialitzen molt aviat. La gent té una cultura que mira el món per un forat.
El problema ara és, a més, que l’objectiu més important per als mestres és que els xiquets siguen feliços.
Jo crec que la gent és feliç quan treballa bé i a gust. Les tres coses fonamentals de l’educació són ensenyar a pensar, ensenyar a dialogar i actuar després en coherència amb el que penses. Ensenyar a pensar és defensar alguna cosa…
Prèviament, has de saber alguna cosa.
Clar! Perquè, si no, què és el que pensen? Has de saber molt per ensenyar a pensar a través del coneixement.
I què passa ara que quan els adolescents acaben la formació primària i la secundària no saben res de res?
Perquè s’especialitzen de seguida en una cosa només. I aprofundeixen només en una petita cosa. Per tant, miren per un forat. A més, quan s’especialitzen cal saber com estudien aquesta especialitat també. Per a ensenyar hi ha d’haver una cultura general bàsica àmplia. Has de saber què és el romànic, què és el gòtic, que és no sé què, encara que siguis de filosofia o d’economia. I després hi ha d’haver una especialització en docència. Una especialització teòrica i pràctica. Nosaltres vam fer un pla d’estudis per a Madrid que era això. Primerament, una cultura general bàsica àmplia i després saber que aquesta cultura és un producte social que es fa al llarg del temps. Que aquesta cultura va evolucionant i va canviant. Per tant, només pot ensenyar aquell que sempre aprèn. A la cultura les coses van canviant. Qui vulgui ensenyar s’ha d’estimar molt aprendre, estudiar. Ho ha de gaudir. No ha de deixar mai d’estudiar. Un mestre no pot deixar mai d’estudiar.
Vostè ha parlat de la renovació pedagògica. Ara una renovació molt valorada entre nosaltres és el Mètode Montessori. El troba bé, aquest mètode?
Maria Montessori va fer una aportació. Una altra cosa és l’aplicació. El joc dins el joc, saber manejar formes i colors, està molt bé. Però no és només això. Montessori va aportar algunes coses, però no totes. Don molt valor al joc Montessori, però s’ha de complementar amb el joc original. Amb el que fan els nois espontàniament, no tan preparat. El joc és creatiu. El joc Montessori és un sistema preestablert. Conductista. Està molt bé, hi ha de ser, però, a més, hi ha d’haver la creativitat. Donar-los quatre coses i que els nois facin alguna cosa. Parlem de les primeres edats.
Tot és molt creatiu, sí, però després resulta que no s’ensenya res…
És que això és evident! És evident que s’ha d’ensenyar.
Però no passa!
No passa perquè jo crec que no s’ensenya bé. Fonamentalment, perquè els mestres no estan preparats. Quan em demanen quina seria la primera cosa que jo faria per mirar d’arreglar tot això sempre dic: “Canviar la formació del professorat”. La república ja ho va fer. No hem d’inventar res. Sempre s’inventen la sopa d’all. Les coses més importants en educació estan dites. El que passa és que s’han de contextualitzar perquè el temps passa i evoluciona la ciència i la tècnica. Sobretot, la tècnica ara.
La memòria ha de continuar sent important?
I tant! Sense memòria no sabríem res! Atenció! Una cosa és repetir com un lloro i una altra… En diuen memòria de repetir una cosa que s’ha sentit igual. Això s’ha fet sempre quan hi ha hagut una dictadura o un govern de dretes. Ells tenen la veritat i tu la repeteixes. Això no és memòria. Això és repetició. Si no tinguéssim memòria, com combinaries tu coneixement i idees? Com sabries res? Tu memoritzes coses, després les ajuntes amb altres, les neurones s’ajunten i llavors fas coneixement. Perquè el coneixement és sempre la combinatòria d’idees. La memòria és fonamental! Jo ara, que tinc vuitanta anys, ja la perdo, no em recordo dels noms i em sap molt de greu. Això és memòria factual, perquè la memòria de què jo et parlo és l’argumentativa. Per argumentar necessites combinar moltes variables.
L’esforç, un cert sacrifici, l’autosuperació, són conceptes vàlids encara?
Avui dia s’ha posat de moda això de les emocions. Les emocions i la felicitat dels nens. Bé. Jo crec que són més infeliços que mai. El que dona la felicitat no és el tantsemenfotisme –perdona per l’expressió, però així m’entendràs–. Poden fer el que volen, no se’ls pot contrariar, no els pots dir que ja n’hi ha prou, perquè això els destrueix l’autoconfiança, la no sé què. Pots parlar amb qualsevol dels meus alumnes. Aprenien molt però amb sentit i amb coherència. T’expliquen el clima, però entenen per què hi ha aquests aiguats. Entenien per què hi ha sequeres. Quan l’alumne entén una cosa i hi participa les coses funcionen. Cal explicar conceptes importants, relacionats entre ells i discutint i parlant amb els alumnes.
El valor de la disciplina…
Les normes. N’hi ha d’haver, perquè nosaltres som persones socials. No vivim sols. Vivim amb una altra gent. Per a la convivència es necessiten normes. Però han de ser raonables, discutides i acceptades.
I aplicades o no?
Aplicades.
Aplicades amb mesures sancionadores?
No donant-te una bufetada, no cridant a l’alumne. Argumentant. “No ho tornis a fer…”.
I si ho tornen a fer?
Si ho tornen a fer… El que feia la república amb alumnes més grans era explicar-los que allà no podien estar. Passaven a unes classes especials per mirar que gent especialitzada en psicologia els convencessin. Per ajudar el mestre a tornar-los a integrar.
Dues realitats que compliquen la faena dels mestres. El sistema és inclusiu i ajunta en un mateix nivell alumnes amb dificultats cognoscitives amb altres que no en tenen. Això abaixa el nivell mitjà, perquè no hi ha prou equips de suport.
La integració per a mi va ser un disbarat molt gros. Sempre ho he dit. La integració massiva i feta des de dalt. Jo estic d’acord amb una idea essencial, que és la igualtat. És a dir, en una classe hi pot haver gent que copsa les coses immediatament i gent que els costi més. L’educació necessita temps. Hi ha molts nois que necessiten temps. Quan eduques i ensenyes una cosa n’hi ha que ho copsen immediatament i n’hi ha que necessiten que ho repeteixis i ho tornes a repetir. Quan ho repeteixes ho has de fer d’una altra manera perquè no s’avorreixin els que ja ho han entès, però la idea bàsica ha de ser la mateixa. Tu pots posar en la mateixa classe, doncs, nois molt intel·ligents, que tenen una intel·ligència natural, i nens que els costa aprendre. Ara, aquesta integració de cecs, de muts, de nens amb síndrome de Down, això és una integració feta d’una manera molt bèstia, i perdona’m la paraula. Això ha fet que les escoles no puguin funcionar. Un mestre no pot funcionar així.
Les coses es poden fer quan tens els mitjans adequats per fer-les bé. Es necessita molt capital humà. Si tu vols integrar un cec, necessites algú que l’atengui, que conegui el sistema Braille. Abans hi havia escoles per a cecs i escoles per a muts, per a nois amb síndrome de Down. La gent que portava la classe estava especialitzada amb aquella realitat. No amb la idea de separar. Amb la idea que allò era el que necessitaven els nens. No és possible posar un cec a una classe en què s’aprèn a llegir i escriure. Si ets sord, per exemple, què fas mentre tots parlen? Les coses s’han de fer perquè vagin més bé, no perquè vagin més malament. Ara, si tu tens un professor al costat d’un nen cec i l’integres a la classe…
Si tens un professor al costat de cada alumne així, els has de poder tenir. I al final, no sé fins a quin punt aquella persona s’inclou en el grup o viu una altra realitat…
La idea d’ajuntar els nens, de no fer diferències, que s’acceptin els uns als altres i que siguin iguals és la que ha de ser. El problema és que es pensen que ser cec és una cosa… No. És una mancança física. N’hi ha que són intel·ligentíssims. No hi té res a veure. Senzillament, tenen un dèficit físic. La valoració d’aquell nen no és una valoració negativa. Pot ser un nen molt millor que el millor que tens a classe. Però necessita una atenció específica perquè té un problema físic.
El segon factor que assenyalen els responsables dels centres és que, segons on, durant el curs poden arribar molts nous alumnes d’altres països que no reben l’atenció i l’acollida necessàries per falta també de recursos… En podríem dir “inclusió forçada”.
La meva idea és que quan ve una persona de fora ha d’anar a una classe especial, perquè el llenguatge és la base de l’estructura mental. Sense el llenguatge, no aprens res. No per separar-los, no, precisament per integrar-los. Per poder-los integrar després. Pel que fa a aquests nois i noies que venen de fora, jo t’asseguro que amb un trimestre –potser un curs– en tindran prou, ho entendran tot bé. Potser no parlaran gaire bé. Però entendre, poder seguir una classe i poder seguir el que diu la gent i parlar amb els altres nens, sí.
D’això, en deien aules d’acollida, però ara molts directors de centre es queixen que entren a les classes directament.
Ara hi entren directament… és que una cosa és la idea, que pot ser molt bona, que tots vagin junts, que tots es coneguin, que tots s’ajudin… Molt bé! Hi estic d’acord. Però després ve la segona part. L’ideal és possible? O has de fer tot el que puguis perquè a la llarga sigui possible. Es necessita un capital humà, una dedicació econòmica i una formació del professorat que no tenim. I com que no en tenim, aquests nens i nenes, si s’hi integren així, fracassen. Fracassen i fan fracassar els altres. Aquesta és una de les raons perquè els mestres estiguin tan desanimats, perquè no poden. Han d’integrar-hi també els nois amb grans dificultats d’actitud, nens que esvaloten la classe, que peguen als altres i que no sé què… Molts d’ells necessiten primer que algú els estimi, perquè són nens que venen d’uns ambients determinats. Una classe en què els preparin i una bona mestra que sigui, a més, una assistenta social. Una mestra que els cuidi i que se’ls estimi…
L’escola ha de fer llavors tots els papers. La societat li delega potser massa funcions…
Totes les funcions. Però no es tracta de determinar què convé al ministeri o al departament, sinó que convé als nens amb problemes. Que convé que facin. I aleshores fer una escola per a aquests nens. I quan es pugui, cap a l’altra. Els podem ajuntar en aquelles activitats que poden compartir. Que es poden ajuntar per cantar en classe de música? Molt bé. O per fer esport?, també.
Aquesta idea de la segregació és la que denuncia i combat l’esquerra…
Però és que hi ha un moment en què no es poden integrar. S’han d’atendre per separat amb la idea que quan es pugui els hem d’integrar. En tot allò que sigui possible reunir-los abans, agrupar-los, però només en allò que sigui possible.
Es queixen els mestres que cada vegada hi ha més xiquets problemàtics, agressius, violents… Molts tenen por.
Estan molt desanimats i no gaudeixen fer classe. Trobo que aquest és el gran problema. L’ensenyament no funciona, els rendiments totals són molt baixos. En lectura, en escriptura, en comprensió, en tot. L’escola no funciona perquè no té les condicions per funcionar. I després, perquè els mestres es preparen molt malament. Però jo dic una cosa. A mi també em van preparar molt malament. I vaig haver d’aprendre. Perquè quan tens una professió tens una responsabilitat.
Un alumne ha de passar curs quan suspèn tres, quatre o cinc assignatures?
És que jo crec que un alumne no ha de suspendre cap assignatura.
I si les suspèn?
Ha de fer una mica de recuperació. A l’estiu o el que sigui. I tornar-ho a provar al setembre. I si no pot ser, si cal, hem de mirar què li convé a aquell noi. Què li convé? Repetir o no repetir? Hi ha nois que són immadurs. Si són immadurs o molt immadurs, potser sí que els convé repetir. N’hi ha d’altres que no, que potser aquell any han tingut un problema familiar…
Això ja s’havia fet sempre…
Jo trob que la referència per fer una cosa o l’altra és demanar-nos què convé a l’alumne perquè pugui formar-se i ser una persona com nosaltres entenem que han de ser les persones, capaç de pensar amb criteri, capaç de dialogar amb els altres, capaç de fer alguna cosa coherent en la vida… Què convé a aquests nois? Els convé ajuntar-se o separar-se? L’experiència que s’ha fet d’ajuntar-ho tot ha anat molt malament. Perquè els nois no s’hi han integrat, han fracassat, i els mestres s’han desanimat moltíssim.
Encara un altre problema, el mareig administratiu. Molts mestres es queixen del temps que han de dedicar a tràmits administratius i a omplir paperassa.
Saps quin és el problema? N’hi ha molts en educació, de problemes, però aquest és fonamental. La gent de Madrid, la del ministeri, la que fa lleis i dicta normes, són gent de Psicologia o Pedagogia que no han estat mai en una escola. Una vegada que havien de fer una llei em van cridar a mi. Vaig anar a una reunió només. No em van tornar a cridar. [Riu]. Vaig pensar que era rar que no m’haguessin cridat més, però després vaig concloure que no era gens rar.
Tot això té solució o no en té? Ara la Generalitat, després dels darrers resultats de les proves PISA, diu que ho vol arreglar…
Els resultats de PISA són de vergonya. Aquesta gent, aquests que fan les lleis i les normes, fan cursets als mestres i els diuen bovades, ho fa tot amb bona intenció. Mai he cregut que sigui gent malvada. No. Són persones que saben molta pedagogia, molta psicologia, molta cosa, que publica molt en revistes d’impacte en anglès, i tot això està molt bé. Com més sàpigues, millor. Tant de teoria com de pràctica. Però, si no han estat mai en una escola, posen unes normes i unes lleis fabricades per a ells. Amb investigació i tot això, però que no estan adequades a la pràctica. La pràctica és ensenyar a pensar, a escriure, a saber llegir, a entendre el que llegeixes. Has d’ensenyar a la gent que els agradi molt, molt, molt, treballar, estudiar, conèixer coses noves, entendre-les. Jo no crec que hàgim d’ensenyar als nois allò que els interessa. No, no. El que han d’aprendre els ha d’interessar perquè tu fas que els interessi.
Li torne a fer la mateixa pregunta. Això hi ha manera de canviar-ho? Té solució?
Crec que en aquest moment la societat no té gens d’interès que el poble pensi. Què mou la societat en aquests moments? Els diners. Els diners i el poder.
En el cas dels xiquets, la societat, així en general, el que vol és que no els donen problemes…
Amb la irrupció de la nova tecnologia hi ha un gran moviment perquè la gent més espavilada –els que entenen bé aquesta nova tecnologia, la intel·ligència artificial i tot això–, aquests s’ensenyin bé i progressin. I després hi ha una altra gent –ja ho diuen– que cobraran el sou bàsic, el sou mínim, però que vagin de viatge, que no molestin. Això va així. Hi ha un sector que té molt de poder actualment.
Podríem encabir-lo, aquest sector, entre la dreta clàssica més reaccionària. Però què passa amb l’esquerra clàssica? Multiplica els errors, els de sempre, i encara és capaç d’afegir-n’hi de nous.
Crec que l’esquerra està desorganitzada. A més, n’hi ha molt poca. Per ensenyar bé t’hi has de deixar la vida i t’ho has de creure. Per formar els alumnes hi ha dues idees molt importants, bàsiques. L’una és la dignitat de tota persona humana. Hi creus o no hi creus. Tots –els que se’n surten molt bé, els que no tant, els que tenen problemes–, tots mereixen una atenció. La segona és que una bona escola és bàsica per a la salut de la democràcia. Si els alumnes no estan formats perquè sàpiguen pensar amb criteri –ara en diuen críticament, el pensament crític, perquè sempre acaben inventant alguna paraula nova–, malament. Aquesta expressió –pensament crític– em fa riure. N’hi ha que no és crític. Has d’entendre per què plou. I això al marge que ho facis críticament o no. A l’hora de pensar en solucions, pots pensar críticament, perquè aquestes solucions poden afavorir unes opcions o unes altres. Però el pensament no sempre ha de ser necessàriament crític. Jo puc gaudir llegint El Quixot, i què crític ni què històries. No puc criticar Cervantes. S’inventen unes coses! Una altra: ara diuen que s’ha d’ensenyar per competències. Sempre ho hem fet!
Ara què s’ensenya? Els nous alumnes entren a la facultat per formar-se i els valoren les publicacions i la investigació. Per fer publicacions necessiten fer invents. En fan molts. Però el que és fonamental en educació ja ha estat fet. El que no està fet és aplicar-ho. [Riu].
Els xiquets s’han d’aprendre de memòria la taula de multiplicar?
Els serà molt útil. La memorització és bona, però després hi ha el procés per a memoritzar. Abans quan volíem saber que cinc per dos són deu, agafàvem deu palets. I això ens permetia saber per què cinc per dos són deu. Entendre el perquè de les coses és important.
Tot això ens porta a la intel·ligència artificial…
Per a mi és una eina. Totes les eines ens han ajudat molt a fer feina. Si se saben utilitzar bé… Cal donar a les coses el valor que tenen. Vull pensar que això és una novetat i que la gent s’adonarà de fins a quin punt fa el ximple. La intel·ligència artificial pot substituir una enciclopèdia, però després hem de pensar per nosaltres mateixos. O no? Qui maneja la intel·ligència artificial? Quines idees ens transmet? Això no és de fiar. Ara com mai tot això demana una bona escola.
